Opinió

Plaça Tahrir

Egipte ens rep amb el seu àrab musicat i amb un rostre caòtic. La primera impressió és estranya. Arreu cartells, publicitat i fins i tot merchandising de la revolució (Vodafone intenta vendre mòbils parlant de la revolució). A través de les finestres del taxi intento copsar la ciutat. Una arquitectura colonial sumptuosa conviu amb la decadència del pas del temps i amb la immensitat d’una gran metròpolis incontrolable. El transit és impossible, les riuades de gent ho inunden tot, les olors es barregen amb un vespre massa càlid per ser abril. Arribem a Tahrir. És dijous al vespre, inici del cap de setmana, i la plaça bull plena de banderes del país, estudiants, venedors ambulants de samarretes de les piràmides, però també de les revoltes.

Com altres vegades sento les mirades furtives d’homes i dones, que no dissimulen la sorpresa davant de tanta pell a l’aire. Tot seguit algú ens intenta vendre un tour per les piràmides,  i unes ulleres de sol (que es diuen Pay Pan), i termus (una espècie de blat de moro gran) en paperines, i uns calçotets imitació de Zara, i una esfinx daurada, i…

Arribem a l’hostal i xerrem amb els propietaris davant d’una bona tassa de te “egipci” (em temia una bosseta de lipton, però finalment es el mateix te granulós que tenen al Líban i a tota la regió). Els hi demanem per la situació i les imminents

Manifestacions pro Hazem Abu Ismail el 6 d'abril del 2012

eleccions presidencials que tindran lloc a finals de maig, de les quals es tancaven les candidatures aquell mateix cap de setmana. Hi ha 1200 candidatures, de les quals es calcula que només en seran validades una vintena.  S’oposen a lacandidatura d’Omar Suleiman, home fort del govern de Mubarak (la seva candidatura fou vetada pel Parlament egipci ahir, 12 d’abril). No els agraden els Germans Musulmans, perquè són massa conservadors, però veuen amb bons ulls la candidatura del salafista Hazem Abu Ismail. Diuen que és independent i molt estimat. Abu Ismail es declara a favor d’acabar amb el tractat de pau amb Israel i parla de l’Iran com un model exitós d’independència dels Estats Units. A nivell intern, es mostra contrari al poder dominant de l’exèrcit i proposa reformes socials de caire salafista com ara rebaixar l’edat del matrimoni fins a la pubertat o separar homes i dones als llocs de treball. Sembla que degut a la seva gran força i poder, els opositors volen intentar vetar la seva candidatura afirmant que la seva mare obtingué la nacionalitat dels Estats Units. L’endemà vam ser testimonis de diverses manifestacions a favor d’Abu Ismail i vam poder comprovar que la seva imatge és omnipresent a tota la ciutat.

Mentre contemplo el paisatge nocturn del Caire des del terrat de l’hotel (polsegós, radiant, viu), els veïns de l’edifici del davant em demanen d’on sóc. Em parlen del 15M i de la Spanish Revolution i em demanen la nostra opinió sobre la revolució egípcia. No estic molt segura que qualsevol persona que tragués el cap per un balcó de Barcelona tingués una opinió sobre el tema. Els hi dic que una esperança i una oportunitat. Es miren somriuen i tot seguit em demanen pel Messi.

L’endemà vam poder xerrar amb membres de la comunitat cristiana copte del país. Malgrat que alguns ens van jurar i perjurar que el 99 % de la població del país era musulmana, el mosaic confessional del país és considerable. Tot i que les dades no són clares, sembla ser que el 80% de la població seria musulmana sunnita (de la qual entre un 70 i 80% serien sunnites, però per exemple branques místiques de l’Islam com el sufisme, representarien un 10% del total de musulmans del país) i el 20% restant d’altres confessions estaria bàsicament composada per cristians coptes en tots les seves variants. Representen aproximadament 12 milions d’habitants. Com en gairebé tota la regió, aquesta comunitat se sent amenaçada. Tot i que els fantasmes són força estranys (tenen por que apliquin la sharia, el codi moral i llei religiosa, i els hi tallin les mans per robar), la situació dificultosa de la comunitat copte a Egipte ha estat denunciada per veus internacionals diverses vegades. Els hi preguntem per les eleccions i ens diuen que després de la revolució no tindran més remei que passar per un període vers un islamisme més radical. No ho temen més que règims anteriors.

Al final del nostre viatge, tenim l’oportunitat de visitar el desert blanc, al sud -est del país. Compartim tes amb els beduins i els hi demanem també per les imminents eleccions presidencials. Molts són partidaris del candidat salafista. Altres voldrien una societat més laica. Però una cosa tenen clara: un pas per l’islamisme conservador és inevitable. Durant el període de Mubarak, les institucions opositores que van sobreviure amb bona salut van ser aquelles lligades a la religió i la població s’hi va abraçar a ulls clucs.

Ja a l’aeroport penso en la diversitat d’opinions de la població. N’extrec un missatge comú: un període de transició s’ha iniciat i es presenta llarg i costós. El futur és incert i s’hauran de cremar diverses etapes. Regnarà la confusió, acompanyant els canvis. Una darrera imatge m’ho confirma. Un gran cartell publicitari amb la imatge de Silvio Berlusconi portant la bandera egípcia i declarant: “There is nothing new in Egypt, Egyptians are making history as usual…” . El 4 de febrer del 2011 Berlusconi afirmava que Mubarak era un home savi.

Vista del Caire des de la ciutadella

Barrejar política i cuina quan es parla del Líban és altament inspirador. La cuina libanesa és exquisida, gustosa, entranyable i fa olor de terra, recollint els sabors de tota la gamma de particularitats de Pròxim Orient. Cal afegir que al voltant d’una taula és, probablement, un dels pocs llocs on podríem trobar libanesos procedents de les 18 confessions que poblen el país de poc més de 4 milions d’habitants, compartint una bona teca al ritme de Feyrouz, el segon mite nacional compartit.

Maamoul, els dolços multiconfessionals libanesos

Més enllà dels hummus enllaunats, dels falsos djej tawk que recorren Europa i els clichés que es tasten en els restaurants, la cuina libanesa ofereix grans sorpreses: un consum generalitzat de productes de temporada, conserves d’allò més curioses, dolços tradicionals que serveixen per a festes de diferents confessions, etc. Per exemple, el kishik, la conserva estrella. El kishik és un ingredient basic de la cuina libanesa, siriana, persa i armènia, feta a base de pols de burghul (blat triturat) fermentat amb labne i laban (formatge fresc i iogurt). Es prepara a la tardor, assecant-lo al sol abans de les pluges i és utilitzat durant l’hivern per fer-ne sopes, estofats o fins i tot per menjar amb pa i oli d’oliva. Un altre exemple és el maamoul. Per setmana santa menjarem aquestes delicioses galetes fetes a base d’ametlles i perfumades amb aigua de rosa. Els cristians les mengen per celebrar la fi de la quaresma i els musulmans per la fi del ramadà.

A més, la cuina libanesa ha sabut incorporar el que socialment no s’ha pogut: els ingredients i els plats de les comunitats instal•lades en el país durant el segle XX. Actualment, el sujuk (carn especiada amb comí, sumac, all i pebre vermell i extesa al Líban gracies a l’arribada de la comunitat armènia) forma part de la varietat de carns que s’ofereixen a qualsevol restaurant del país . Ben entès, la integració de la comunitat armènia són figues d’un altre paner.
Cal destacar la cuina procedent de l’est d’Asia. En pràcticament totes les cases libaneses es mengen plats asiàtics, com els fideus d’arròs amb vedella i gambes i a qualsevol botiga de queviures de barri trobem tota la varietat possible de salses orientals. Des de fa més de vint anys les treballadores domèstiques del Líban, procedeixen majoritàriament de Filipines, Sri Lanka o la India, entre altres països asiàtics. Ara bé, aquest continua sent un tema tabú, ja que aquestes dones són tractades com esclaves i els seus drets son reduïts als l’una serventa de l’Edat Mitjana, en canvi a les suculències de les seves cuines, no se’ls hi fan fàstics.

Malgrat que la cursileria, el fals refinament i els litres de gomina i purpurina amenacen la preservació d’aquesta i tantes altres tradicions, la cuina segueix sent un dels orgulls del país, En les últimes dècades, la reconstrucció després dels 25 anys de guerra(es) civil(s), tan física com socialment, han girat al voltant del millor postor. L’absència d’un pla de reconstrucció i de reconciliació, ha mantingut el país en la provisionalitat quotidiana i la mirada fixa cap al melic dels mandataris de cada comunitat. Actualment, el país va ple del pitjor de la cultura occidental i el pitjor de la cultura oriental. Els bars de luxeobscè de Beirut competeixen amb la crema de botigues que venen alcohol al sud. Les hamburgueses de quatre pisos competeixen amb la lluita contra la carn que no sigui halal.

La primavera al Líban, no se sap si es àrab o fenícia i no s’assembla en res a les primaveres dels països propers. Però des de

Lebanese Laique Pride 2011

fa anys moltes veus reclamen canvis al país i en els països que els envolten. Reclamen viure en pau i deixar de ser els conillets d’índies de la regió. Reclamen un laïcisme pacificador que es pugui adaptar a les seves necessitats i un estat fort que pugui retornar-los el Líban dels 60 i els 70, que certament no deuria ser Suïssa o París, però era un bonic equilibri desordenat. I sobretot,reclamen compartir amb el veí, el que sigui i sigui quin sigui el seu color o confessió, els capvespres primaverals a les terrasses cobertes de vinya, gaudint dels millors gustos d’orient.

El que no uneix la política, que ho uneixi la cuina.

(Article publicat en castellà al blog La grande bouffe d’Agustí Fernández de Losada)

Aquests dies a Barcelona es parla una mica de Beirut. Històries tristes, però històries libaneses. No paro de veure les bones crítiques que està rebent el muntatge teatral  Incendis produït per  la Perla 29 al Teatre Romea. Es tracta d’una obra, basada en el llibre homònim de Wajdi Mouawad, que parla de totes les guerres i d’una en particular.

La història passa en un país fictici de Pròxim Orient. Un país petit que viu els enfrontaments entre diferents confessions, cristians i musulmans principalment. Un país amb camps de refugiats massacrats pels cristians. Un país amb una capital sense entranyes que rep el nom de Daresh.  Malgrat que no se’n parla, el país fictici es probablement el Líban, país d’origen de l’autor i font de les històries que el van inspirar per a escriure Incendies, segona obra d’una tetralogia sobre la transmissió i  l’herència.

(Si no heu llegit el llibre, vist l’obra de teatre o la pel·lícula, atureu la vostra lectura aquí).

Soha Beshara presentant el seu llibre

La història principal està inspirada en la vida de la Soha Beshara, comunista libanesa que intentà sense èxit assassinar Antoine Lahed, el principal dirigent de l’Exèrcit del Líban Sud. Aquesta militant del Partit Comunista Libanès es feu passar per professora d’aeròbic de la dona de Lahed, amb l’objectiu d’aconseguir la confiança de la família. El vespre de 17 de novembre de 1988 fou convidada a prendre el te i aprofità per disparar al dirigent ferint-lo de gravetat.  Fou capturada pels guardes de Lahed i enviada a la presó de Khiam. A l’obra és anomenada presó de Kfar Ryat.

La presó de Khiam està situada a prop de la ciutat de Nabatyieh, a pocs quilòmetres de la frontera amb Israel. Aquesta presó fou construïda durant el mandat francès i posteriorment ocupada per l’exèrcit libanès. Durant la guerra civil passà a mans de l’Exèrcit del Líban Sud, una milícia principalment cristiana libanesa que va operar amb el suport de l’exèrcit israelià durant la invasió d’Israel del sud del Líban. Entre el 1985 i el 2000, milers de presoners libanesos i palestins foren detinguts en aquesta presó sense judici. Fou coneguda per ser una de les presons més cruels i sanguinàries del país. Tot i que l’Estat d’Israel sempre ha negat la implicació en aquest afer, diversos testimonis mantenen haver vist oficials o funcionaris israelians a l’interior de la presó.

La Soha Beshara hi passà deu anys i fou torturada regularment. El 1998 fou alliberada després d’una llarga campanya internacional. El 2003 va escriure la seva autobiografia Résistance.  Antoine Lahed, tot i haver perdut la mobilitat d’un braç, es recuperà posteriorment. L’any 2000, després de la retirada precipitada de l’exèrcit israelià del sud del Líban, Lahed s’exilià a Franca, d’on fou expulsat. Finalment, s’instal·là amb la seva família a Tel Aviv, on va obrir un restaurant libanès. Pel que fa a la presó, els 145 presos que encara hi havia l’any 2000 foren alliberats i els antics carcellers foren “perdonats” pel poble, després d’haver-se entregat a la mesquita de Khiam. L’any 2006, durant l’atac israelià, fou bombardejada i parcialment destruïda.

Cartells com aquest amb la imatge de Bashir Gemayel, omplen encara actualment els carrers de les zones cristianes del Líban

A l’obra la Soha sí que aconsegueix el seu objectiu, assassinar el “cap de totes les milícies”. Al meu entendre el personatge assassinat està inspirat en Bashir Gemayel (el de Vals amb Bashir pels que hagueu vist la pel·lícula). Gemayel fou el fundador de Forces Libaneses, la reagrupació de totes les milícies cristianes de Beirut- Est i el Mont Líban, creada en el moment de les massacres de població cristiana al sud del país. Fou assassinat el 14 de setembre de 1982 per un membre del Partit Social Nacional Síria i com a venjança els seus partisans van perpetuar les massacres als camps de refugiats palestins de Sabra i Chatila, protegits per l’exèrcit israelià.

Segurament, molts pensareu que la història de l’obra és extremadament colpidora i gairebé incomprensible. Malgrat la part fantasiosa i la dosi de dramatisme, aquesta i tantes altres històries increïblement sanguinàries han passat i qui sap si continuaran passant, al Líban.

Amb una mica més de color, aquests dies també ha arribat  als cinemes de Catalunya la nova pel·lícula de la Nadine Labaki, la directora de Caramel. Anomenada en castellà Y ahora ¿adónde vamos? (crec que no l’han traduïda en català, sinó corregiu-me), va tenir molt bona acollida al Líban. Malgrat ser una mica Disneyland, té una estètica molt bonica i un alt contingut d’alegria i esperança, que de tant en tant fa falta. Com sempre, Labaki es permet de trencar tòpics ben arrelats, com per exemple el dubte de les creences o les figures sagrades, com la Verge Maria, que pels que sigueu uns disfuncionals religiosos com jo, sapigueu que és sagrada per totes les religions, o com a mínim les del Líban.

Aquí teniu el tràiler.

El dia de la dona a Beirut

Aquestes imatges foren  gravades ahir, 8 de març, davant l’Ambaixada d’Etiòpia, país originari de la treballadora domèstica agredida.

Voldria parlar de Síria, malgrat les riuades de tinta que finalment genera aquest país. No en sóc cap experta, però entre les notícies, les converses entretallades dels libanesos i quatre coses més, escriuré el que bonament sé. El futur de Síria no només és clau per a la seva població, sinó per a tota la regió. Malgrat el desinterès de la majoria de països occidentals (vegem sinó la reacció davant el conflicte libi que és, si més no, diferent de la generada per les revoltes sirianes), el paper de Síria a Pròxim Orient és vital. Un exemple clar són els esdeveniments que hi ha hagut les darreres setmanes a Trípoli, segona ciutat del Líban, provocades pels enfrontaments entre partidaris i detractors del règim de la família El-Assad.

El conflicte a Síria és a vida o mort. Els opositors, de majoria sunnita (així com majoritaris al país, representant un 80% de la població), estan sent represaliats al més pur estil de la família governant. La família El-Assad regna a Síria des dels anys 70 i calla els opositors amb sang des dels seus inicis. Són alauites, molt pròxims a la branca xiïta i minoritaris al país, però ostenten el poder com a herència del passat colonial francès, que va veure en aquesta comunitat els aliats més adients per governar el país. Darrere dels El- Assad hi ha totes les confessions minoritàries al país, entre elles els cristians. Si Bashar El-Assad (anomenar-lo Baixar em sembla tan estrany com pronunciar RENFE acabada amb una neutra) és finalment derrocat, aquestes comunitats seran represaliades amb tot l’odi de 40 anys de repressió. No hi ha termes mitjos. Des de que la caixa de Pandora es va obrir, la població siriana té les de perdre.

Darrere de Síria, com s’ha pogut veure aquests dies, hi ha tot un entramat internacional complex. Rússia i la Xina donen suport al règim, fruit del seu passat i/o present comunista-socialista. Rússia continua armant el país sense cap mirament.  Ara fa uns dies, un vaixell rus que es dirigia cap a les costes sirianes carregat d’armes a tutti pleni s’aturà a la illa de Xipre, davant les costes del Líban, per problemes tècnics. Malgrat la prohibició de la UE d’enviar armament a Síria (recordem que Xipre forma part de la UE, sí, sí, no feu cara de sorpresos), les autoritats xipriotes no van trobar cap impediment a reparar el vaixell i amb un gran somriure deixar-lo marxar cap a la seva destinació (Xipre i Rússia també són aliats, una aliança una mica estil  Mallorca- Alemanya, però amb més connotacions polítiques que solars). A més de la nostàlgia soviètico-comunista-retorn de la guerra freda, també hi ha l’omnipresent Iran, de majoria xiïta que sempre ha donat suport als seus camarades de confessió i creença. I és clar, si Iran va amb el règim el Hezbollah del Líban també, el germà petit sempre segueix el gran.

I qui va amb els opositors? Doncs és difícil de dir. Des dels inicis l’oposició siriana no té un objectiu gaire més enllà que derrocar els El-Assad i no és aigua clara qui els proporciona les armes. Sembla que la majoria dels països occidentals, ara que ja no podran fer festetes a casa dels El-Assad, són ferms opositors al règim, donen suport a les revoltes i s’horroritzen per les matances que es duen a terme (les prèvies a 2011 eren sucre). Els països del Golf Pèrsic, de majoria sunnita, recolzen en silenci els seus germans. Però a la regió del Golf, encara que semblin molt capficats amb la religió, els hi pesen més els petrodòlars que les pregàries.

Al Líban, gràcies als déus, hi tenim de tot, xiïtes, sunnites i tot el que les bíblies, talmuds i alcorans han donat de si. Síria va envaïr el Líban durant la guerra civil i s’hi van quedar fins al 2005. La frontera entre ambdós països és poc clara i molt porosa. El fluxe de ciutadans és constant i incontrolable. Fins a dia d’avui hi ha detractors i partidaris i fins i tot n’hi ha que van canviant de bàndol. Les revoltes a Trípoli en són l’exemple. Les reaccions davant dels esdeveniments actuals a Síria són extenses i variades. Hi ha manifestacions de sirians pro-règim, manifestacions en contra. Cares del Bashar per aquí, retirada de banderes sirianes per allà, segrestos de sirians a la Bekaa, regió fronterera. El de sempre.

L’exèrcit libanès ha mobilitzat tropes cap a les fronteres del nord del país, molt properes a Homs i Hama, el cor de la revolta. Però la reacció del govern libanès és poc clara. Els xiïtes, encapçalats per Hezbollah, recolzen Bashar i els sunnites, encapçalats pel partit de la família Hariri, demanen suport pels seus germans sunnites. El primer ministre libanès, de visita a París aquesta setmana, ha rebut pressions perquè es decanti per una possible resolució o intervenció (somniant molt) de Nacions Unides. Pobre home, no devia saber quina cara fer. Ell és sunnita, tal i com dicta la llei, però ha arribat al poder gràcies a l’aliança dels xiïtes de Hezbollah i els cristians partidaris d’Aoun, l’anomenada coalició 8 de març.

I a més de tot aquest embolic, Israel amenaça d’atacar Iran. I Iran es prepara per ensenyar aquesta setmana les dents nuclears. Ara i sempre i cada dia, Pròxim Orient és una festa que ens omple de joia. A la salut de tots, al barri cristià de Beirut les copetes de vi no s’aturen. Salut i alegria i algun déu dirà!

Resulta si més no estrany que un país gran com una província de Catalunya, poc industrialitzat (l’economia libanesa es basa principalment en els sectors secundari i terciari), amb una població relativament petita, fàcilment abastable, un país sense greus problemes econòmics, malgrat el deute públic i les injustícies socials, amb un clima temperat, gaudint de gairebé 8 mesos de primavera i estiu, pugui  a penes donar un servei elèctric, ja no de qualitat, sinó mínim, als seus ciutadans. El problema de l’electricitat denuncia per si sol la corrupció i la mala administració de la classe política des de fa generacions. Caldria ser ben naïf per no imaginar, darrere les penositats del sistema públic d’abastiment, tots els xantatges, els braços de ferro i les negociacions mafioses que impedeixen la creació d’una nova ruta d’aprovisionament o la instal·lació d’una nova central.

 Però anem a pams. Quins son els problemes bàsics de l’electricitat al Líban? Actualment l’electricitat és generada per dues centrals construïdes durant el mandat francès (recordem que d’independència data de 1943) i compensada per la importació que es fa de Síria. La situació habitual és de 21 hores de llum assegurada per l’Electricité du Liban (EDL) i les tres restants (amb talls diaris de 3 hores entre les 6 del matí i les 6 de la tarda) o bé a les fosques o bé amb sistemes alternatius. Si tens sort i sobretot pasta, pots subscriure’t a un generador que funciona amb benzina. Els sistema de generadors és una gran màfia a la siciliana, controlada per uns quants cacics de l’energia i et costa el mòdic preu de 40 dòlars al mes per 5 ampers, ergo la llum i la nevera. Però la gran festa és a fora de Beirut, on els talls poden arribar a ser de 12 hores diàries i el generador és pràcticament imprescindible. A tot això afegim-li que l’electricitat és una arma política. Si em votes, no cal que paguis les factures. Com que aquest partit s’ha canviat de bàndol i la central està en el meu territori, els escanyaré racionant el racionament elèctric. Com que ets el fill del tal no cal que paguis tu tampoc. I la casta inferior ja compensarà els privilegiats de la república.

 La situació s’agreuja quan Síria deixa de vendre el seu excedent al Líban, fruit dels problemes interns i des de la tardor que el “dossier electricitat” torna a estar en les agendes dels polítics actuals. Els talls són més freqüents, les obres es perllonguen eternament i els treballadors de l’EDL comencen a revoltar-se. Durant la guerra i la postguerra la situació era justificable i comprensible. 22 anys després de la signatura del tractat de pau i amb una evolució del país cap al luxe obscè, ja no cola.

 Evidentment la humanitat va viure llargament sense electricitat, prova que ens en podríem passar. I cada problema tècnic de les centrals ens fa reviure aquests moments a la llum d’aquestes espelmes blanques estranyes del Líban que es desintegren sense deixar rastre. Es bonic rememorar la prehistòria, però difícil de justificar que s’escenifiqui en aquest país. Però el més curiós de tot és que aquesta mancança absurda no mobilitza a ningú. Excepte quatre crits de ya..allaaah…ya ameeeee…al moment de quedar-se a les fosques, els ciutadans es conformen a pagar fortunes per un bri de llum o passar vespres romànticament prehistòrics. O sortir a Gemmayzeh i gastar-se el preu del generador en un bon cava d’importació, que la vida són dos dies i un ja el passes a les fosques…Segons el meu parer, els serveis mínims no hi entenen de confessions, races, sexes o tendències politiques. Però això de pagant Sant Pere canta sempre funciona millor aquí.

El dissabte vaig estar a la frontera amb Síria. La visió del paisatge sirià adquireix aquell esplendor malèfic del país en conflicte, del lloc on no es pot accedir lliurement. Amb el cor encongit miràvem l’extensa plana de la frontera. Els primers pobles, la ciutat llunyana, el castell de les croades que tot ho veu. I descobríem al vespre amb aquella sorpresa ja viscuda que, sense cap hesitació,  cada racó s’il·lumina sense miraments. La inestabilitat tampoc cola.

Els dies a Beirut recuperen la normalitat de les pluges de l’hivern, els tolls arreu i els cotxes que et ruixen mentre camines per les voreres de mentida, després de les vacances de Nadal o d’any nou o com sigui més políticament correcte d’anomenar-ho. El Líban es va omplir com un ou durant dues setmanes de tots els emigrants que venen a visitar les seves famílies (tot i que no hi ha dades, es calcula que al Líban hi viuen uns 4, 5 milions d’habitants, mentre que a l’estranger n’hi  10 milions, després de les múltiples diàspores i fuga de cervells, de capital i de tots els tipus)

Alguns afortunats, com jo, vam agafar un avió i, com el torró, també vam tornar a casa per Nadal, escapant del trànsit insofrible, la multiplicació de 4×4 gràcies als cotxes de lloguer i la ceguesa parcial provocada per les llums de Nadal que et persegueixen fins i tot a dins del plat dels restaurants del barri cristià.

No faré cap oda a Barcelona i a les meravelles de Catalunya, ho he entès, tot està fatal i la propera vegada que vingui no sabré si es tracta d’Europa o de Somàlia. Però malgrat tot, la nostàlgia sempre és difícil. Perquè Catalunya encara guarda aquest equilibri prodigiós entre el seny d’Europa i la rauxa del Mediterrani. I no ens enganyem, no faré com aquests expatriats, treballadors d’ambaixades i representants de la cooperació governamental que et diuen que estan perfectament adaptats i  no tenen cap ganes de tornar al seu país d’origen, mentre es beuen un daiquiri al costat de la piscina de la casa de 4 plantes, 4 criades i un xofer, de l’urbanització encerclada per 10 metres de fil espinós i un guarda de seguretat, metralleta en mà, a cada cantonada (aquesta espècie es mereix un post, tot arribarà). Mal ens pesi, venim d’on venim, i som el que som i sovint una bona dosi de casa es necessària.

Els retorn al  Líban comença a la sala d’espera de l’aeroport quan apareix el maquillatge a dojo, els abrics de pells, els mòbils d’última tecnologia i els llestos que creuen en la invisibilitat i et passen davant quan optes pel que anomenem fer cua. Continua amb la visió de l’skylinede Beirut, una mescla del bo i millor de Lloret de Mar, Salou, Benidorm i Marbella. Després l’aterratge a l’aeroport, on les cases s’amunteguen a peu de pista. Per sort, la imatge dels millor shawarmes del món a l’altra banda de la porta de les arribades et dóna el coratge necessari per creuar-la amb un lleuger somriure que recorda aquell de quan tornes a casa.

I la vida a Beirut reprèn el seu curs. Entre les trifulgues amb una Síria irreparable, la tensió amb els innombrables del sud, els drames interns, com l’esfondrament d’un edifici on hi vivien majoritàriament immigrants. Els talls d’electricitat. La pluja. La pluja. La neu. La pluja. Les campanes de l’església i les pregàries de la mesquita. I els drusos, no ens oblidem d’ells, encara que no acabem d’entendre d’on surten…Clàssic, no?

Segurament no serà aquest 2012, però el meu desig per aquest any que comença és que, algun dia, aquesta línia d’autobus pugui reprendre el seu servei…

Servei regular d'autobus entre Haifa (Palestina, actual estat d'Israel) i Beirut (Líban) abans de 1948

Bon any!

Avui el cel gris hivernal sobre el Líban sembla encara més fosc.  Avui la Rana no ha vist aquella corba, una entre tantes barbaritats viàries del país, i ens ha deixat. Tornava a casa, per aquella carretera infernal que va fins a Síria, on tots hem pregat a qualsevol déu de Pròxim Orient per arribar sans i estalvis a la nostra destinació.

La Rana treballava a la mateixa associació que jo i trencava motlles. El seu pare és musulmà i té dues dones, però ella refusava de portar el vel, va lluitar per estudiar i avui gestionava el programa educatiu del centre de Taanayel, el seu poble idíl·lic de la vall de la Bekaa. S’anava a casar i a traslladar-se a Europa, perquè el Líban li anava petit. Les fronteres de la seva manera de pensar anaven molt més enllà de Pròxim Orient.

Ella era una d’aquelles llums que et trobes en els camins de la vida i que desprenen l’alè de l’esperança que diu que un dia tots serem millors i el nostre món serà un altre. El mal estat de les infraestructures d’aquest país no ha permès que la seva llum esdevingués far. I avui tot aquest sistema que enlletja el Líban des de fa més de 35 anys, aquesta lluita aferrissada pel poder que manté el país en aquesta letargia eterna, sembla més absurd.

Avui no vull veure ni una sola creu ni una sola mitja lluna. Perquè la Rana ja no hi és, i ara qui hi guanya?

El que més enyoro de Barcelona és la vida en totes les seves dimensions. Fer les coses perquè mira, perquè n’has tingut ganes. Em refereixo al viure per viure, al gaudir per gaudir. A anar a la muntanya perquè fa fred i perquè vols pujar un cim, perquè sí, perquè vols veure la vista. Anar a prendre un cafè improvisat després de la feina amb aquell amic que t’has creuat pel carrer, sense passar per casa, amb el tupper del dinar a dins de la bossa. Preparar uns entrepans i caminar mitja hora per arribar a aquella cala que diuen que es magnífica.

 Les accions al Líban tenen un perquè, una raó de ser lligada al plaer instantani, ràpid i si pot ser, material. I sobretot, ha de ser interessant pels altres i ha d’estar al facebook, per si al veí del veí li pot fer rabieta o pot estar orgullós de que siguis un bon ciutadà.

 I no parlo de pobres o de rics. No tinguem una imatge preconcebuda de pobre país del sud. La societat libanesa reclama constantment béns materials individuals per assolir la felicitat, provinguis de la classe social, confessió, sexe que sigui. És igual si no hi ha voreres al carrer, perquè per la calçada circulen tots els Hummers, Porsches i Mercedes del món.  Per què voldríem papereres si es pot tirar el paperet del caramel per la finestra? Plaer provisional a plaços i embolicat amb 4 tones de plàstic, per calmar un desig irrefrenable de l’ànima d’un poble ferit.

 Les coses no es fan perquè si. No es tracta d’anar a la platja per gaudir del mar, del so de les onades,…sinó de prendre un sprite ben fred en un bar incrustat a una piscina a pocs metres del mar, mentre sona txumba txumba a tot drap. La bellesa no és la guspira d’uns ulls encesos  en una mirada fugaç, sinó un nas modelat de manera estàndard que no entén d’irrepetibilitat. Jo no truco, jo porto la meva blackberry enganxada a la mà per si hi havia algú que no havia detectat la seva presència. Gomina, vernís d’ungles, plàstic, daurat, colònia a litres, silicona, vidres fumats, talons (per ella i per ell). Les marques famoses són més cares al Líban, perquè les coses si són més cares són millors. De sempre, vaja. I si puc ensenyar-li la factura a la noia que m’agrada. Impagable.

 La consciència col·lectiva es va trencar en els 15 anys de guerra civil i en un present de conflicte mut i es va convertir en una consciència de classe i d’imatge exterior. Potser és aquesta la pèrdua més important després d’un conflicte, ja no hi ha poble, ja no hi ha comunitat. N’hi ha 17 que es dediquen  a posar-se lluentons i purpurina per brillar més i millor.

Per sort sempre ens quedarà el backgammon, les cançons de Feyrouz i el fatoush per recordar-nos que un dia el Líban volia ser un paradís mediterrani amb porxos de vinya per menjar raïm les tardes de setembre.