Welcome to Nigeria

dilluns, 5/09/2016

IMG_3005Avui fa un mes que vaig aterrar a Maiduguri, capital de l’Estat de Borno al Nord Est de Nigèria. Dos dies abans havia arribat a l’aeroport d’Abuja i ja m’havia confrontat al fenòmen més conegut del país: una corrupció ancrada fins al moll de la societat. Després de donar-me accès al país com corresponia al visat que duia al passaport, els agents duaners van aprofitar per arraconar-me i intentar treure’s una comissió extra.

Malgrat aquesta primera experiència Abuja és la cara amable del país: neta, polida i amb tot el comfort possible. Construida a l’estil americà amb grans avingudes i sense centre neuràlgic, la ciutat concentra la vida política del país. Després d’aquesta parada administrativa vaig empendre el camí cap al Nord Est. L’Estat de Borno, que té com a lema el paradoxal Home of Peace, era el centre econòmic del nord  i una regió coneguda per ser la més pacífica del país. Amb una universitat internacional i un localment famós mercat diari, Maiduguri era el centre de provisió de tota la regió dels Grans Llacs. Joves vinguts del Níger, Txad o Cameroun es desplacaven a Maiduguri per estudiar a la universitat o per progressar en els seus estudis corànics. I comercants d’arreu acudien al famós Monday Market per comprar tota mena de béns. La ciutat era the place to be de la regió dels Llac Txad. Fins que les desigualtats nigerianes i la corrupció galopant van fer vessar el got dels joves del Nord Est.

Nigèria, el país més poblat i més ric del continent africà és una amalgama de cultures i religions. Amb més de 521 llengües parlades, el denominador comú és l’anglès fruit de la colonització anglesa que es va extendre fins al 1960. Aproximadament, la meitat de la població és musulmana i l’altra és cristiana. A més un sistema d’ètnies i de liders tradicionals s’extén per tot el país. Ric en recursos naturals, Nigèria és el dotzè país del món en producció de petroli. D’història convulsa, la guerra de Biafra resta en l’imaginari col.lectiu com una de les més violentes del segle XX. Durant aquest conflicte es va crear Metges sense Fronteres, considerats per molts els pares del que entenem actualment com cooperació internacional.

Al sud del país, i més concretament a la ciutat de Lagos es concentren l’economia i les fortunes del país. A Lagos es tallà el bacallà i a Abuja s’hi fa política. La resta del país en rep les conseqüències. La població del Nord, majoritàriament musulmana i tradicionalment marginada pel govern, esdevé un caldo de cultiu de joves frustrats. Mohammed Yusuf, lider religiós de Maiduguri creà així un moviment religiós que precognava la sharia i condemnava la corrupció i l’enaltiment del sud. I així nasqué Boko Haram, que poc a poc es va anar integrant en una espiral de violència.

I des de llavors el conflicte està servit. La regió passa a ser la font dels problemes del país. La resposta de mà dura del govern i les orelles sordes a les demandes inicials, van enaltir el grup i van crear més i més adeptes. La culminació del moviment fou el brutal assassinat de Yusuf que va crear el màrtir que mancava. Com en la majoria de les expansions dels grups islamistes, la població local va inicialment recolzar BH esperant un canvi i una lluita per un ple reconeixement del Nord Est del país. La realitat fou una altra i la població es veié summida en un conflicte sagnant que diferia completament de les seves demandes.

El resultat és una crisi humanitària que afecta a tots els països de la regió dels Llac Txad. El govern nigerià continua maquillant la realitat del conflicte i la incapacitat per fer-hi front de manera efectiva i la comunitat internacional es deixava enganyar pensant que, després de tot, Nigèria és una de les potències del continent. En conseqüència, la resposta està sent lenta i insuficient, malgrat que sobre el paper Nigèria ha rebut una gran quantitat de fons. Del que passa en aquest racó de món se’n parla poc, tot i que tothom recorda les estudiants de Chibok. Doncs encara estan desaparegudes i el conflicte encara dura.

Declarada per OCHA recentment Emergència de nivell 3 (el màxim), actualment en les zones “alliberades” les taxes de malnutrició arriben a 25-50% (cal recordar que una de les tàctiques del govern nigerià és escanyar els recursos de tot tipus del grup armat tallant el comerc; a la realitat vol dir que tota la població de les zones se’n veu afectada). L’accés a recursos primaris és doncs extremadament limitat i la situació de les zones on el grup armat ja no és permanentment present és desastrosa: pobles destruïts, 7 milions de desplacats, i desconnexió de la resta del país durant mesos. I és clar crisi alimentària amb risc de famina.

Finalment durant aquest estiu la resposta humanitària s’ha activat en tota regla. Expatriats, descoordinació, recursos i assistència arriben a Maiduguri.

IMG_2847

Quatre setmanes a Beirut

dijous, 21/07/2016

IMG_2637

Posta de sol a la Cornishe de Beirut

El que havien de ser unes vacances de 3 setmanes a Beirut s’han convertit finalment en 4, degut (o gràcies) a un retard en el visat per la meva següent missió (si tot va bé, dilluns ja torno a ser en dansa, cap al nord de Nigèria). Aquesta pausa, més llarga del previst, m’ha permès saborejar la meva ciutat d’acollida a un ritme de vertaderes vacances, i de turista, acompanyant a la meva família que ens ha visitat.

Tornar a veure Beirut amb ulls d’un turista i tornar-me a meravellar amb amb la diferència i la curiosa bellesa de la ciutat i el país, m’ha servit per apreciar de nou petits detalls insignificants. L’amor etern per les plantes, que cultiven i cuiden als llocs més insòlits: davant de les botigues, als altars de les verges, davant de les mesquites. L’inacabable joie de vivre. La insuperable cuina libanesa. La felicitat d’un tomàquet gegant de jardí. El caos, en positiu i en negatiu. La creativitat davant de la manca de solucions prestablertes. La persimònia. La vida al carrer. I la solidaritat amb els veïns (i només amb els veïns).

No, no m’he begut 4 litres d’arak. Segueixo veient el reguitzell d’incomoditats, prejudicis i estupideses de la societat libanesa. Però Beirut en mode vacances m’ha transportat a les primeres sencacions del país que em va acollir aviat farà 6 anys. I m’ha permès assaborir els seus colors, olors i contradiccions com si fós la primera vegada.

IMG_2652

Espectacular Baalbek

Malgrat el redescobriment del charme libanès, la situació política, econòmica i social al país no passa per la millor de les èpoques. La inestabilitat de la regió, la proximitat a Síria i els rumos d’inminents atacs han dispersat, una vegada més, els turistes durant la temporada d’estiu. La diàspora libanesa no ens visita i els turistes del petroli financen conflicte, però resten lluny de les conseqüències en primera persona. La pressió de la crisi siriana i els oficiosos més de 2 milions de refugiats continuen afectant la més que feble (i corrupta) infraestructura del país. La batalla social i la incapacitat/involuntat intrínseca del sistema polític libanès i les famílies que el governen, es mantenen intocables, infranquejables i inamovibles. Alhamdulilah. 

Aquest primer mes d’estiu i mes del ramadà el Líban s’ha mirat de lluny els atemptats atribuïts a ISIS (i per alguna raó incomprensible no a la bogeria individual de societats post-colonials i occidentals mal gestionades), aguantant la respiració. Sembla que no ens ha tocat tant d’aprop. Tot i així durant el mes del ramadà la tensió (i la psicosi) fou palpable. Es parlava d’infinites possibilitats d’atemptats i de nombroses cèl·lules violentes desmantelades in extremis. La població internacional escoltava a mitges i a contracor les restriccions securitàries, sense acabar-se de creure que les nits eternes beirutines no fossin inofensoves. La inestabilitat no fa por, és el pa de cada dia. Les víctimes inútils i la violència gratuïta sí que creen la mateixa repulsió que a qualsevol racó de món.

Tanmateix, durant el que queda d’estiu, seguirem somrient i confiant en altri. Això no ens ho treu ningú.

KRI

dimarts , 21/06/2016

2005_KurdistanKurdistan Region of Iraq. Aixi em van anunciar aquesta nova aventura fa quatre mesos. Nova destinació pels 3 mesos vinents. He de confessar que inicialment no em va entusiasmar la idea, volia una pausa de la regió, però semblava que el Pròxim Orient em retenia amb totes les forces.

Les primeres reaccions foren diverses. Al Líban més aviat alleujament, molt millor que Sudan del Sud o RCA, i a Catalunya un ai al cor. Irak són grans paraules i les imatges de les incomptables guerres que ens han acompanyat des de la nostra tendra infància són inesborrables. I un nou capítol cruel i sagnant: ISIS que s’estén per territoris feblement governats.

Després de molta recerca i lectura, més enllà dels tòpics que ja sabia, el Kurdistan captiva per la seva complexitat. Va més enllà de religions, inclou ètnies, sectes, i altres varietats, la barreja de cultures és excepcional. Vastes extensions de terreny, verd a la meva arribada, groc a la meva partida i muntanyes rocoses que s’estenen de l’Iran fins a Turquia, passant per Siria i l’Irak. Terra de paisans, terra de lluita. Petites comunitats poblen tots els racons: cristians caldeans, yazidis, shabaks, turcmans, i conviuen en aquesta amalgama explosiva.

Tanmateix la cultura de l’art, l’espectacle, la vida underground, els rencontres, brillen per la seva absència en la majoria de les ciutats kurdes. La capital, Erbil, desprèn una sensació de falsedat estranya. Com si es rodes una pel·lícula barreja entre western americà amb una telenovel·la turca. Algú em va definir Erbil com una colla de paisans que s’han construït casalots de gust qüestionable. I és una mica cert. La vida quotidiana kurda és pausada i apetible: regar el jardí i el carrer (l’aigua corrent arribà a les llars sorprenentment tard), passejar pel mall i caminar pel basar. Darrere s’hi amaga un futur i un present sagnant i una inestabilitat constant.

imagesEl Peshmergues mantenen KRI com un oasi enmig de la tempesta. La vida a les principals ciutats kurdes, Erbil, Dohuk i Sulaimaniya, desprèn una estranya normalitat. La línia de front es troba tan sols a uns km i la riada de desplaçats és inesgotable. Però la fe en la incansable lluita kurda també ho és. Les milícies kurdes, amb el beneplàcit de les autoritats dividides en 2 grans partits, lluiten per alliberar els territoris controlats per ISIS, a la vegada que guanyen territoris disputats i simpaties a l’estranger. La vertadera causa és la que porten al cor. I amb aquesta energia esperen alliberar Mossul i el seu omnipresent llac (que empreses europees mantenen intacte injectant tones de ciment diàriament per contrarestar les amenaces d’ISIS de destruir-lo i negar tota la regió).

Les relacions entre les diferents regions de Kurdistan segueixen sent complexes. Malgrat l’entesa tàcita de mantenir relacions cordials i conjuntament retenir ISIS a ratlla, les desavinences són palpables. Per donar un exemple, els kurds d’Irak han mantingut la llengua kurda com a principal i han refusat de conviure amb l’àrab (les joves generacions no l’han après a l’escola i no el parlen), els kurds de Síria van integrar-se a la comunitat local i han barrejat les dues cultures.

aerial_view_of_mosul_dam-ali-haidar-khan-2048px

Vista aeria del Llac de Mossul

Les especulacions sur place sobre el futur immediat omplen la majoria de les converses al voltant d’una cervesa (si, sense problemes). L’ofensiva de Fallujah continua i sembla que el sud serà «alliberat» aviat. L’influx de desplaçats ja torna a omplir la quotidianitat. Amb una dificultat afegida: els nous desplaçats dels territoris «alliberats» romanen en l’estranya línia entre amics i enemics. Hauran estat partidaris d’ISIS? Simplificant molt (moltíssim) l’expansió i conquesta de territoris de l’Estat Islàmic, darrere comptaven amb l’adhesió de grups, milícies i partits locals amb altres reclams: religió, ètnia, cultura i veieren l’arribada dels jihadistes com una oportunitat per reforçar altres lluitats. Aquest, entre molts d’altres, explicaria l’expansió a velocitat de la llum del grup radical.

Després d’estar immersa en aquestes i moltes altres converses i especulacions durant aquests mesos, la meva missió arriba a la seva fi. Dema ja seré a Beirut. Al costat del mar de nou. Amb el Kurdistan una mica al cor, començaré a preparar la següent aventura.

Tal dia farà un any

dilluns, 30/05/2016

Infants davant Ouzai, un dels majors refugis col.lectius del Liban

Infants davant Ouzai, un dels majors refugis col.lectius del Liban

I ja en farà més de dos que no escrivia cap entrada nova. No hi ha gaires excuses, o moltes: feina, amor i altres foteses. La vida ha continuat, més refugiats han arribat al Líban i fins i tot han desbordat la crisi cap a la vella Europa. Velles i noves escenes que tots hem vist, o hem viscut, o n’hem sentit a parlar. Sembla que no recordàvem ja el que significa fugir, el punt de desesper que ens porta a abandonar la llar i viatjar en una zodíac per la basta mar. Sembla que no volíem veure que quan poses la vida dels teus fills en perill recorrent terres inhòspites i creuant estrets és que el mal recent és insuportable.

Malauradament, aquesta crisi ens ho ha recordat. A més de, potser en alguns, refrescat la memòria i recordat que aquesta no és una crisi isolada. Una terrible, una que ens transporta al nostre passat botxí. Però una crisi humanitària.
Després de més de tres anys treballant en la crisi siriana i més de 5 vivint al Liba‘n, vaig decidir fer una petita pausa i explorar altres racons del món. Tot i que encara sóc basada a Beirut (i va per llarg) durant aquest any 2016 em trobo fent missions curtes a diferents països on la meva organització treballa.

Fa un xic més de dos mesos que sóc al Kurdistan iraquià, en la primera missió d’aquest any. No gaire lluny del meu país d’acollida. Amb moltes similituds, però amb tantes diferències. Més enllà de les diferències religioses, Kurdistan és una mescla d’ètnies i llengües, un oasi en l’olla de pressió iraquiana. La crisi de refugiats i desplaçats interns que ha provocat la presència de l’Estat Islàmic (ISIS o IS, en les seves sigles en angles) ha sotmès la regió autonoma en una situació ben complexa: entre una oportunitat de consolidar el poder regional i expandir-se cap a territoris disputats i un pes en l’economia i recursos locals que pot esdevenir insostenible en els pròxims mesos.

De moment esperem el resultat de l’ofensiva de Fallujah. Es durà a terme la represa de Mossul finalment tal com se’n parla des de fa més d’un any? Els dies diran. Mentrestant la calor s’apodera lentament del país i el submergeix en la letargia estival.

Gawilan, Camp de refugiats sirians a Erbil, KRI

Gawilan, Camp de refugiats sirians a Erbil, KRI

Un infant, un somriure

dimarts , 17/12/2013

©Samuel Rodríguez_PSF

Per cada infant, un somriure. Així de simple, així de punyent. La primera setmana de desembre ens van visitar Pallassos Sense Fronteres. Dos acròbates catalans i dos acròbates belgues, acompanyats per Jaume Mateu, l’inconfusible Tortell Poltrona, van fer riure a més de 5400 infants refugiats sirians i palestins al Liban, a més dels seus professors, veïns i pares.

Ja coneixia la seva feina i els havia vist actuar anteriorment al Liban, però cada vegada l’experiència és indescritible. En el món de la cooperació es parla de desenvolupament, empoderament i d’enfortiment de capacitats cada dia, i en èpoques d’emergènciai conflicte de  resiliència, de refugi, d’abric i de necessitats bàsiques. Però ningú parla de normalitat, de somriures i d’instants de joia compartida. I aquests instants moltes vegades són més fructífers que qualsevol altre projecte.

Vestint vestimentes colorides el Benjamin, el Joris, l’Alba i en Quim, tots ells professionals del circ, van mostrar un tast del seu art amb números de roda de circ, impuls i bàscula. Intercalat amb les acrobàcies, en Tortell Poltrona va deleitar els infants amb jocs de mans, de barrets i de micròfons i és clar, la mítica puça.

Pallassos sense fronteres neix el 1993, quan en Tortell Poltrona fou convidat a actuar en un camp de refugiats a Croàcia. L’espectacle va tenir una rebuda inesperada i més de 700 nens i nenes van assistir-hi. Després d’aquesta experiència es va fundar Pallassos, amb l’objectiu d’utilitzar el riure i l’humor com a recolzament psicològic per a comunitats en dificultat.

Se’n podrien dir mil coses dels pallassos que viatgen arreu del món repartint il·lusió, però les imatges parlen per si soles. Ofereixen humor i reben riures. Aqui els teniu en acció. I més avall algunes de les magnífiques fotos del Samuel Rodriguez que els va acompanyar durant l’expedició.

©Samuel Rodríguez_PSF

©Samuel Rodríguez_PSF

©Samuel Rodríguez_PSF

Guerres a domicili

divendres, 22/11/2013

Fotomuntatge de Akram Zaatari d'un bombardeig durant les guerres civils

Fa molts mesos que no escric. La veritat és que la realitat ha superat qualsevol ficció a Beirut i copsar el que passa en paraules m’ha semblat molt difícil.

La darrera vegada que vaig escriure parlava de la temporada estival, que prometia moviment. Les escalades de violència creixien arreu i la incertesa s’apoderava fins i tot dels més escèptics. Semblava que la tardor calmava per fi el  bullici beiruti.  El balanç de la temporada desbancava qualsevol esperança: una batalla campal a Saida que ha provocat una gran inestabilitat en un dels camps palestins més grans del país, dos atemptats mortífers: un pels xiites i un pels sunnites, una guerra regional (i quasi mundial) aturada in extremis. Però aquesta setmana un nou avís del missatge ranci de sempre: aquesta guerra no és només vostra. L’atac suïcida a les proximitats de l’Ambaixada d’Iran i el reclam de l’autoria per part d’un grup pròxim a Al Qaeda tan sols confirmen el que ja es sabia: el conflicte és regional, pero es serveix a casa.

Una de les raons que han fet que no trobés la inspiració per relatar els esdeveniments que estan passant a Beirut és que els rius de tinta que corren sobre la nostra vida quotidiana ens desborden per tot arreu. Beirut s’ha omplert de periodistes, freelancers, cooperants vinguts d’altres desastres, professionals de l’ajuda humanitèria i tota mena d’aventurers. Els articles que es produeixen cada dia a Beirut són incomptables, que s’hi podria afegir? Potser una visió més de la vida de cada dia.

La majoria de les persones que em coneixen em van escriure el dimarts. Així com l’atemptat de Trípoli o el de Dahie (igual de mortífers i portadors del missatge d’inestabilitat al Líban) només van tenir una menció en els diaris europeus, les dues explosions d’aquesta setmana van fer portada. Els detalls de l’atemptat no són per menys: el primer atac a una ambaixada des de la fi de les guerres civils, un atemptat suïcida (gairebé inèdit al Líban), una escalada de tensió entre Iran i Al Qaeda en relació a la guerra de Síria. Com a notícia més que sucosa. Algunes de les preguntes que em van fer van ser si veia fum des de l’oficina, si sentia les ambulències, si semblava Irak. L’escena de l’atac fou certament esgarrifosa i gairebé impossible de copsar amb paraules, però malauradament els libanesos han après a viure amb la inestabilitat.

Així es va viure l’atemptat a la meva oficina. 9:00 Reunió de coordinació entre coordinadors i operacions; 10:00 Algú amb el

Fotomuntatge d'Akram Zaatari

telèfon a la  irromp a la sala: hi ha hagut un atemptat a Bir Hassan, al costat de l’Ambaixada d’Iran; 10:01 Trucades a familiars i amics que viuen a les proximitats; 10:02 Consulta de diaris i xarxes socials: la notícia encara no ha estat coberta encara; 10:05 Les primeres notícies comencen a aparèixer; 10:07 Missatge del responsable de seguretat de l’organització; 10:15 Més de 7 morts; 10:30 Moment de tensió: dues de les nostres companyes estaven assistint a una activitat molt aprop de l’ambaixada d’Iran i no contesten al telefon. 10:35 Tot correcte, no havien vist les noticies; 10:40 Les visites al terreny queden anul·lades per tota la setmana; 10:45 Ronda de trucades a les contraparts; 11h15 La reunió es reprèn.  11:20 La Mireia, una companya d’una altra ONG, m’escriu un mail: “Has vist això del atemptat? Aquí com si res, com si hi hagués hagut focs artificials…”. Al llarg del dia els detalls de l’atemptat van veient la llum i les converses acaben comentant l’esdeveniment.

I encara que a vegades sembli mentida, la vida continua. La guerra al Líban es serveix en fred o en calent, això sí, sempre a domicili.  I amb això han après a viure. La capacitat d’adaptació i de viure en la incertesa dels libanesos és sovint extremadament sorprenent. No sé si a nosaltres, els que venim de lluny, se’ns acabarà encomanant aquesta trista alegria de viure.

Exposició d'Akram Zaatari al MoMA de Nova York

*Les fotografies d’aquest article són obres s’Akram Zaatari, artista libanès que explora la capacitat adaptativa de la seva societat i la dualitat existent des de les guerres civils.

Morir per Qosseir

dijous, 30/05/2013

Hezbollah ha parlat. En les darreres setmanes Hassan Nasrallah ha eclipsat les emissions televisives del vespre en dues ocasions, per anunciar el que ja era en boca de tots. Hezbollah lluita braç a braç amb les tropes de Bashar Al Assad a Síria. Independentment de la falsa neutralitat de l’estat libanés, el partit de Déu ha trencat el silenci tàcit dels partits libanesos i exclamat el costat elegit als quatre vents.

La recent batalla a Qosseir  ha permès al règim baassarista guanyar posicions al nord del país i ha estat la primera escenificació del ja oficial binomi Assad- Nasrallah. A tan sols 7km de la frontera libanesa, el domini d’aquesta ciutat permet mantenir un corredor segur entre Damasc i el nord del país, on es refugia la major part de la comunitat alauita. Els homes de Hezbollah ja no treballen en silenci. Les banderes grogues i verdes per fi poden onejar amb llibertat a l’altre cantó de la frontera. Perdre el bastió xiïta que representa Síria afebliria el suport regional de Hezbollah i faria moure la balança que els somriu des de fa anys. Al camp de Ein El Helwe, prop de Saida, les joventuts del partit s’entrenen fort per evitar que això passi.

De manera menys oficialista, una part de la joventut sunnita també es mobilitza per engrossir les files de l’oposició siriana. I a ciutats com Tripoli, Saida, o la vall de la Bekaa els conflictes de baixa intensitat esdevenen incontrolables.

Però per qui mor aquesta joventut libanesa? Per quina obscura causa es sacrifiquen a grapats en un racó remot i perdut de Síria? Qui són aquests joves que ara lluiten a front obert i que han pregonat la resistència contra l’ocupant israelià fins a la sacietat? Moren perquè un dia les seves cares poblaran els carrers de les seves viles natals. Un dia, ells seran un dels cartells que empaperen cada racó dels carrers que els han vist créixer. Donant la vida per la causa, la que sigui, seran algú i la seva existència cobrarà finalment un sentit únic.

No hi seran per veure-ho, però les boques dels que es quedin s’ompliran amb orgull dels seus noms.

Postals des de Dubai

dijous, 11/04/2013

Una falsedat prevista anteriorment. Ja des de l’avió barrino què haurà estat capaç de construir el petroli. Les imatges, les anècdotes que tots expliquen. Les coses meravelloses, increïbles que cada petrodòlar amaga. La torre més gran del món, l’aquari més gran del món, la font més gran del món. Em preguntava quin problema d’ego s’amagava darrera d’aquell poble d’antics pescadors i habitants d’un desert inhòspit.

La imatge aèria de la ciutat és impressionant. Una extensió desèrtica inabastable jaspejada amb casetes, cases i gratacels insolents que tot s’ho miren. Només baixar de l’avió l’ordre sorprèn per si sol. en la majoria de països de la regió, el caos t’envaeix des del primer moment que poses el peu a terra. Un ordre gairebé nòrdic a 30 graus a principis d’abril. Agafem el metro  per dirigir-nos cap a la ciutat. Els trens es divideixen en la part comuna, la part per dones i la part VIP, un xic més còmoda, però més cara. En totes les parts, i com en qualsevol ciutat, està ple a vessar. Amb una diferència: tan sols s’hi veuen cares de població asiàtica i occidental. Els locals no semblen interessats en el transport en comú. Més tard descobrim que a Dubai, el 80% de la població és estrangera, i d’aquest 80, el 80% procedeix de l’Àsia, principalment de l’India i del Pakistan.

Un cop instal·lats comencem el recorregut habitual: centres comercials amb pistes d’esquí, centres comercials amb aquaris gegants i fonts màgiques, platges blanques (públiques i netes), parcs aquàtics, vells mercats reconvertits en un barri de Pakistan, vells ports esdevinguts atracció folklòrica, gratacels i més gratacels, parcs. Tot bonic. Tot net. Tot fals. Tot creat per tenir una vida plena de còmodes plaços de felicitat. Un paradís pels estrangers: feina, vida occidental, clima d’estiu durant 9 mesos (i infern durant 3), cases amb gimnàs i piscina, platges. Un paradís pels locals: el sistema dels emirats obliga a qualsevol empresa estrangera a tenir un sponsor local, que signarà els papers oficials i gaudirà del 51% dels ingressos. Si bé, aquest 51% es pot esquivar de manera legal, la persona signant pactarà una suma anual de diners que li permetran viure de manera molt més enllà de la simple honradesa.

Malgrat la rigidesa de les normes sobre el paper, Dubai no és Aràbia Saudita ni de lluny. Per exemple, a l’entrada dels centres comercials les normes de vestimenta semblen estrictes: espatlles cobertes i llargades més enllà del genoll. La realitat és una altra: a l’interior es barregen les dones vestides de negre fins als peus, amb talons i bosses Chanel i els occidentals en shorts, faldilles-cinturó i escots vertiginosos. La realitat és que la majoria del temps oblides on estàs i et comportes com si estiguessis a Europa. Efectivament, després de comentar-ho amb estrangers residents al país, si es passa desaparcebut es pot fer el que es vulgui. Això si, cal anar amb compte i no passar-se de la ratlla, el pes de la llei pot ser mortal. Sobre el paper, els Emirats és un dels països més conservadors del món.

Des de sempre, havia pensat que odiaria profundament els països del Golf. Per la falsedat, l’opulència i perquè, al cap i a la fi, es tracta de dictadures, més o menys encobertes, més o menys estrictes, però en qualsevol cas, dictadures. Certament, la falsedat i la rigidesa fan mal al cor. Al meu entendre es tracta d’un panem e circenses elevat a l’enèssima potència, una gran farsa construïda a base de diners. Ara bé, també cal reconèixer que la jugada és mestra. Amb una pila de diners han construit un paradís. Una evolució magnificent del concepte, banyada en piscines de llet de burra, si convé.

Navegaràs sense capità

dimarts , 26/03/2013

La incapacitat crònica del Líban per normalitzar el procés democràtic es cristal·litzà divendres amb la dimissió del Primer Ministre libanès Najib Miqati i la retirada del govern actual.

El 25 de gener de 2011, Miqati va ser nomenat per servir com a primer ministre per la majoria dels vots en les consultes parlamentàries després de la caiguda 12 de gener, del govern libanès existent des de novembre de 2009. El govern es va formar al juny, després de molts retards, donant pas a una etapa governada per la coalició 8 de març, formada principalment pels partits xïites de Hizbulah i Amal i el partit d’origen cristià Moviment Patriòtic Lliure encapçalat per Michel Aoun.

Amb un darrer cop d’efecte, l’aprovació de l’augment de la taula salarial, i amb una desfeta: la impossibilitat de redissenyar la lei electoral per poder celebrar les eleccions parlamentàries al mes de juny. Davant d’aquesta impossibilitat, Miqati després de diversos intents frustrats i rondes de negociacions amb els partits governants i a l’oposició, ha decidit desmantellar el seu govern i marxar per la porta gran. Les eleccions no plauen a la majoria de partits, però ningú gosa anunciar-ho. Miqati ha optat pel més senzill: bon vent i barca nova, emmascarat darrera l’excusa d’un desacord per la renovació de Achraf Risi, cap de les Forces Internes de Seguretat. Tenint en compte que la formació d’un govern al Líban es pot allargar fins a 6 mesos i que la data prevista per les eleccions era el juny del 2013, el fet esdevé finalment flagrant. Missatge clar i sense paraules.

Des de l’anunci del primer ministre, la ciutat de Trípoli, d’on Miqati és originari, s’ha vist inmersa en una nova escalada de violència que s’ha saldat amb 7 morts. Des d’ahir al vespre, l’exèrcit libanés ha desplaçat l’artilleria pesant per recuperar la mateixa calma precària que regna des de fa més d’un any. La capital del nord es dessagna des de fa mesos, posant de manifest una confrontació inevitable: xïites i sunnites, odis del passat contaminats pel conflicte sirià.

Una vegada més el país va a la deriva, en un moment de tensió i de malestar. Les velles ombres sobrevolen el país: un enfrontament de curta durada? Una onada d’atemptats? Una intervenció israeliana? Una expansió del conflicte sirià? L’estació estival es presenta amb els mateixos pronòstics bel·licosos que l’any passat. Amb més força fins i tot. Aquest any la temporada turística ja reneix minada, minsa i escassa. Res a perdre. Toca esperar. Esperar fumant un narguileh i bebent el cafè més negre de Pròxim Orient.

Syrian Horror Festival

dimarts , 19/03/2013

Un dia qualsevol de la setmana passada vaig passar per la Direction Générale de la Sureté Génerale, institució que com el seu nom indica s’encarrega de la seguretat del mini-país, entre altres coses, dels visats, permisos de residència, permisos de treball, etc. etc. Habitualment la secció de visats està plena de libanesos acompanyats del servei domèstic, al qui han de fer els permisos de residència per poder explotar-les legalment, estrangers renovant el visat de turistes i uns quants treballadors sirians.

Des de fa uns mesos la cua de sirians dóna la volta a l’edifici. Homes, dones, vells i infants s’amunteguen a les portes de l’edifici per inscriure’s com a refugiats, com a treballadors, com a qualsevol cosa que els permeti continuar malvivint al Líban. La situació legal dels sirians al Líban sempre ha estat una cosa estranya. Com he esmentat altres vegades la frontera entre els dos països és pràcticament inexistent. Malgrat que Síria va ocupar militarment el Líban durant més de dues dècades, els ciutadans sirians són la mà d’obra barata del país, la classe pobra, els obrers que van en bicicleta per la ciutat, malviuen en habitacions de 2 metres quadrats i van vestit a la última moda de 1975. La Gran Síria provoca malestar només de ser pronunciada, la Gran Síria que va engolir una xifra incalculable de libanesos durant més de 20 anys. En canvi, els sirians fan riure. T’aparquen el cotxe, et fan la casa, netegen els carrers i parlen amb un accent que té regust de provincià.

Distreta i una mica inconscient vaig fer una foto de la massa que feia cua davant de la porta. Pensava que no m’havien vist, però dos soldats libanesos em van cridar l’alto. Em van fer entrar a l’edifici i esborra totes les fotos. El govern libanès no vol moure fitxa respecte al conflicte, però vol controlar la imatge que se’n projecta, que ha dinamitat el turisme procedent dels països del Golf. La festa mai decau al Líban. Malgrat això, la situació es degrada dia a dia. La frontera sirio-libanesa ha estat bombardejada durant aquest cap de setmana i els enfrontaments entre sunnites i xiïtes són cada vegada més freqüents. Hezbollah manté el seu braç de ferro, mentre que els brots salafistes s’extenen com la pólvora entre les masses sunnites, que continuen sense cap. L’escalada de violència del darrer cap de setmana ha estat qualificada per l’exèrcit com la més perillosa des de 2005.

Els refugiats s’acumulen a les zones frontereres amb Síria de nord a sud. I el festival de la cooperació internacional ja ha començat. Les ONG es mobilitzen, els internacionals arriben a manades, s’obren oficines i les paraules formació, capacity building, pau, resolució de conflictes, drets humans, encontre de cultures tornen a ser la moda primavera-estiu 2013.  Consultants en misèries de refugiats, estudiosos de les migracions, amants del multiculti i salvadors d’àrabs omplen els avions. Les ambaixades i els donants parlen a una sola veu: prioritat refugiats sirians. Els professionals de les Nacions Unides ja es freguen les mans esperant una nova missió de pau on poder postular per guanyar 10000 dòlars al mes sense treure el peu d’un prefabricat. Els bars es tornen a omplir de converses buides en llengües estrangeres on es comparen les experiències a Bòsnia, a Kosovo, a Amèrica Llatina, amb el que es cou arreu del Líban. Les boques s’omplen d’experiències viscudes que no saben fer matisos i que tot just comencen a tastar el gust del país.

Per sort també tenim bones notícies, els cristians tenen un nou papa que els plau. Potser perquè és de la perifèria del cristianisme,  com ells. Al Líban no hi tenen res a pelar. La batalla libanesa ja l’han perduda, però l’esperança d’algun dia tenir un papa de Mont Líban es manté intacta i grandiosa.