De perquè al Líban no hi ha revoltes

Molts m’heu preguntat si al Líban també hi havia revoltes. D’entrada, crec que aquesta pregunta implica incloure’l en el que anomenem “països àrabs”. No sabria dir si el Líban és un país àrab. En tot cas, no deu passar el filtre de cap estereotip. Si quan es va començar a posar de moda la paraula multiculturalitat fins i tot per denominar sopes, haguéssim posat aquest país mediterrani com a exemple, potser ho hauríem entès abans.

Si parlem de revoltes com les que hem posat en el mateix sac de Tunísia, Egipte o Síria, la resposta és no. Com sempre, el Líban es mereix un punt i apart.

Al Líban no hi ha una dictadura o una oligarquia com en molts països que l’envolten. O en tot cas no en té una de sola, sinó una per cada comunitat religiosa.  El país té un sistema polític basat en les múltiples confessions que va deixar en herència el mandat francès i que fou revisat als Acords de Pau de Taif al final de la(es) guerra(es) civil(s). Així, cada càrrec polític és atorgat a una confessió diferent.  Per exemple el president sempre és un cristià maronita i el primer ministre sempre és un musulmà sunnita. O bé, el vicepresident sempre és un cristià ortodox i el president del parlament sempre és un musulmà xiïta. El Parlament i el Govern estan igualment dividits proporcionalment segons les confessions existents (aquí hi trobareu la nova composició del Govern libanès, pactada durant aquest mes de juny després de 5 mesos de negociacions).

Aquest sistema fou creat inicialment amb la voluntat de donar més poder a certes comunitats i més tard, va servir per establir un equilibri de forces després dels múltiples conflictes armats. A nivell pràctic, han sorgit dues grans coalicions mixtes que es van rellevant en el poder. Un bipartidisme clàssic com el que regna en molts països del món. L’Estat espanyol, sense anar més lluny.

L’equilibri de forces és sempre complex i el sistema polític, com tot allò que és en essència libanès, sempre es viu al límit. Al límit de la guerra i al límit de la pau. Si a aquest còctel hi afegeixes uns interessos internacionals que passen, entre d’altres, per Síria, Iran, Estats Units, països del Golf Pèrsic, països europeus i els omnipresents veïns del sud resulta, inevitablement, explosiu.

En tot cas, potser el més adequat seria dir que no hi ha ni més ni menys revoltes que les habituals, ni més ni menys inestabilitat que l’habitual. I seria pertinent dir també que mai t’acostumes als focs artificials de matinada o a les rafegues de pistola per celebrar casaments. Mai saps si van de veres.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús