Arxiu del mes: juliol 2011

Llums, càmera,…Beirut, I love you

dissabte, 30/07/2011

Un diumenge  qualsevol.  Són les del 6 del matí i em desperto sentint un…action! És habitual despertar-se el cap de setmana a hores intempestives gràcies als crits dels venedors ambulants, dels cotxes-megàfon dels partits polítics fent campanya o de la veïna veient alguna telenovela turca a tot drap. Però aquesta vegada em trobava davant d’una nova sorpresa matinera.

Vaig obrir un ull mandrós i vaig espiar rere les cortines. Allà em vaig trobar al meu amic i veí envoltat de càmeres, maquillatge i el glamour de tots els moderns de Beirut (sí, sí com a Barcelona ulleres de pasta, samarretes de l’època del Cobi i victòries de les de quan érem petits). Llavors hi vaig caure. És un dels protagonistes d’una nova sèrie amateur que ha començat a emetre’s per la televisió local. I la sèrie es grava …al meu edifici.

La sèrie en qüestió es diu Beirut, I love you i s’emet un cop per setmana  en horari de màxima audiència, just abans del telenotícies vespre. La fòrmula és molt senzilla: una idea que triomfa a youtube, poc pressupost i un equip motivat de joves talents. Continuen la traça iniciada per Shankaboot, la primera sèrie emesa exclusivament per internet en llengua àrab. Seguida per milers de persones, està finançada per la BBC i acaba de guanyar un premi Emmy.

Fa un parell d’anys, tres amics amb una càmera a l’espatlla van gravar un curtmetratge sobre la història d’amor de dos libanesos. Sense embuts, amb plantejament, nus i desenllaç. Fou un èxit rotund a youtube i la LBC, la principal cadena de televisió del país, els va proposar de crear una sèrie desenvolupant la història dels dos personatges, la Yasmine i el Tarek. El resultat és una mostra de la vida dels joves libanesos, que no són com els seus pares i que no tindran fills com ells.

Tot i  la manca de son, m’agrada ser testimoni de petits tresors com aquest. Al cap i a la fi, jo també m’estimo Beirut. A vegades.

I aquí teniu el primer capítol. En àrab, però subtitulat en anglès (menys excuses per no veure’l)

http://youtu.be/eJYAwC_4yRc

Jo també vull Schengen

divendres, 22/07/2011

Una de les primeres coses que em pregunten els libanesos és que quants passaports tinc. Al principi no ho entenia.  Els meus pares són de Barcelona i, tot i que segurament ja els havia explicat aquest fet, em seguien posant la mateixa pregunta. Molts libanesos tenen dues nacionalitats,  la libanesa i una altra de més convenient com ara francesa, canadenca o suïssa. Molts donarien un braç per tenir un altre passaport que els facilités l’existència en cas de viatjar, de voler anar a treballar en un altre país o simplement de ser evacuats en cas de conflicte. A mi només me’n cal un perquè en el meu passaport hi diu Unió Europea (de fet hi diu Unión Europea, però obviaré aquest petit gran detall).

Tot i que ja havia viatjat fora del nostre continent, vaig adonar-me de la magnitud d’aquest fet planejant un viatge a Xipre amb una colla d’amics francesos i libanesos. Per primera vegada i en plena consciència vaig veure que jo era una ciutadana de primera classe. Quan em plau, em compro uns bitllets, agafo un avió i viatjo. Així de fàcil. Però per la majoria de ciutadans del món, aquesta facilitat no els hi és permesa. Per entrar dins del nostre fort particular que anomenem espai Schengen i del qual n’estem tant orgullosos, cal passar les dotze proves d’Astèrix. A un libanès (i qualsevol persona de països no tan xulos com els nostres) li demanen exactament aquesta paperassa per aconseguir un visat de l’espai Schengen:

- Un document que justifiqui que tens una feina estable, on s’hi indiqui el sou i també la continuïtat després del viatge.

- L’estat dels teus comptes corrents dels darrers tres mesos (i he arribat a la conclusió que la suma que hi tinguis és inversament proporcional als dies que tardes en obtenir el visat)

- Una assegurança internacional amb una cobertura mínima de 40.000 euros

- Els bitllets d’avió

- Les reserves dels hotels (últimament algunes ambaixades es dediquen a trucar als hotels per comprovar que la teva coartada era certa i no una excusa per quedar-te il·legalment i  vendre shawarmes)

- Un passaport vàlid per un mínim de 6 mesos (que poden retenir durant dies, setmanes i fins i tot mesos, mentre decideixen si tens l’honor de poder entrar a casa nostra)

- Dues fotos de carnet

Quants de nosaltres posaríem el crit el cel si ens demanessin un extracte dels nostres comptes bancaris per anar a veure la Torre Eiffel…

No ser europeu implica tantes coses que no sé ni per on començar. Es no tenir el passaport que toca, és no tenir un sistema sanitari públic, ni educació pública, ni atur, ni ajudes, ni subvencions, ni jubilació, ni biblioteques, ni vacances, ni concerts a la fresca. En Joris Luyendijk, corresponsal holandès durant més de 6 anys a Pròxim Orient, ho explica d’una manera molt clara. Imaginem-nos que la persona que més estimem al món fill, filla, pare, mare, company o companya té una malaltia greu i està patint al llit de casa. La malaltia s’agreuja i veus com cada dia ss consumeix. I saps que tens un hospital al costat de casa, però també saps que no el pots pagar i que no t’atendran ni per caritat, ni per pietat, ni per cap fals jurament hipocràtic. Això és no haver nascut al país que toca. Alguns pensareu que estic descobrint la sopa d’all. Més aviat, estic començant a tastar-ne l’amargor.

Ara seria el moment de fer una reflexió tòpica del tipus quina sort que tenim del lloc on hem nascut. Però penso que no és qüestió de sort, sinó d’injustícia, violència i ignorància volguda.

I sobre Síria

dilluns, 11/07/2011
"Una reconciliació nacional...que us sembla?"

"Una reconciliació nacional...què us sembla?!?" Vinyeta apareguda a L'Orient Le Jour

I així es viuen les revoltes a Síria…

Beirut té regust de guerra

diumenge, 3/07/2011

Més enllà de les evidències, més enllà de les finestres acribillades, més enllà dels edificis tatuats d’obusos, Beirut té un alè de guerra viscuda en cadascun dels seus habitants.

Fa poc es va celebrar el Festival de Cinema de Drets Humans de Beirut. Les pel·lícules es projectaven al cinema Metropolis-Sofil, una de les poques sales on Hollywood no hi té cabuda. Era la segona jornada del Festival, dedicada als Refugiats. La pel·lícula principal era Ghaza Hospital, dirigida per Marco Pasquini, un magnífic documental sobre la guerra dels camps de refugiats palestins de Sabra i Shatila. Hi vaig anar amb dos amics. Ell és cristià maronita. Ella és mig cristiana maronita, mig cristiana ortodoxa, però va viure tota la seva infantesa, durant la(es) guerra(es) civil(s) a l’Aràbia Saudita i a França. Estan contents que es facin aquest tipus de Festivals a Beirut i al Líban. Volen parlar de Drets Humans, dels seus i dels que ells mateixos no concedeixen a altres pobles, com ara als refugiats palestins i irakians, o a les treballadores domèstiques filipines, srilanqueses o indies. El documental mostra el testimoni dels palestins durant la guerra. Casos concrets, vides passades i vides noves. Tot des d’un punt de vista molt humà i fins i tot m’atreviria dir que sense ressentiments. Clar i directe. El meu amic es remou a la cadira. Els seus van començar les matances als camps. Per molts, la guspira de la guerra es va encendre per la presència de palestins en sòl libanès. Ni bons ni dolents. Com a totes les guerres, víctimes i botxins són un de sol.

La meva amiga i jo sortim entusiasmades del cinema. El documental s’ho valia. El meu amic no en parla. No goso demanar-li res. Més tard, al voltant d’una taula parada encetem la conversa. Al meu amic no li ha agradat la pel·lícula. No vol recordar, vol oblidar, pàgina en blanc. No li agrada parlar de la seva infantesa. Ell sap el que van fer els seus i  el que van fer els altres. La meva amiga li recorda que per més que vulguin, mai oblidaran. Les ferides es curen, però les cicatrius no s’esborren. Tot i així, ella no hi era. Ell sap que ella no va dormir sota les bombes durant més de deu anys. Ell sap que el seu balcó no va ser destruït per un obús. Ell sap que ella no jugava a caniques amb casquets de bala. Ella també ho sap. Perquè Beirut té regust de guerra inoblidable.

I jo…jo no sé res i ells també ho saben. Perquè la meva infantesa va ser una altra. Va estar plena de bonys, de tigretons, de balcons plens de caramels per Sant Medir i de caniques de cristall.