Beirut té regust de guerra

Més enllà de les evidències, més enllà de les finestres acribillades, més enllà dels edificis tatuats d’obusos, Beirut té un alè de guerra viscuda en cadascun dels seus habitants.

Fa poc es va celebrar el Festival de Cinema de Drets Humans de Beirut. Les pel·lícules es projectaven al cinema Metropolis-Sofil, una de les poques sales on Hollywood no hi té cabuda. Era la segona jornada del Festival, dedicada als Refugiats. La pel·lícula principal era Ghaza Hospital, dirigida per Marco Pasquini, un magnífic documental sobre la guerra dels camps de refugiats palestins de Sabra i Shatila. Hi vaig anar amb dos amics. Ell és cristià maronita. Ella és mig cristiana maronita, mig cristiana ortodoxa, però va viure tota la seva infantesa, durant la(es) guerra(es) civil(s) a l’Aràbia Saudita i a França. Estan contents que es facin aquest tipus de Festivals a Beirut i al Líban. Volen parlar de Drets Humans, dels seus i dels que ells mateixos no concedeixen a altres pobles, com ara als refugiats palestins i irakians, o a les treballadores domèstiques filipines, srilanqueses o indies. El documental mostra el testimoni dels palestins durant la guerra. Casos concrets, vides passades i vides noves. Tot des d’un punt de vista molt humà i fins i tot m’atreviria dir que sense ressentiments. Clar i directe. El meu amic es remou a la cadira. Els seus van començar les matances als camps. Per molts, la guspira de la guerra es va encendre per la presència de palestins en sòl libanès. Ni bons ni dolents. Com a totes les guerres, víctimes i botxins són un de sol.

La meva amiga i jo sortim entusiasmades del cinema. El documental s’ho valia. El meu amic no en parla. No goso demanar-li res. Més tard, al voltant d’una taula parada encetem la conversa. Al meu amic no li ha agradat la pel·lícula. No vol recordar, vol oblidar, pàgina en blanc. No li agrada parlar de la seva infantesa. Ell sap el que van fer els seus i  el que van fer els altres. La meva amiga li recorda que per més que vulguin, mai oblidaran. Les ferides es curen, però les cicatrius no s’esborren. Tot i així, ella no hi era. Ell sap que ella no va dormir sota les bombes durant més de deu anys. Ell sap que el seu balcó no va ser destruït per un obús. Ell sap que ella no jugava a caniques amb casquets de bala. Ella també ho sap. Perquè Beirut té regust de guerra inoblidable.

I jo…jo no sé res i ells també ho saben. Perquè la meva infantesa va ser una altra. Va estar plena de bonys, de tigretons, de balcons plens de caramels per Sant Medir i de caniques de cristall.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús