Jo també vull Schengen

Una de les primeres coses que em pregunten els libanesos és que quants passaports tinc. Al principi no ho entenia.  Els meus pares són de Barcelona i, tot i que segurament ja els havia explicat aquest fet, em seguien posant la mateixa pregunta. Molts libanesos tenen dues nacionalitats,  la libanesa i una altra de més convenient com ara francesa, canadenca o suïssa. Molts donarien un braç per tenir un altre passaport que els facilités l’existència en cas de viatjar, de voler anar a treballar en un altre país o simplement de ser evacuats en cas de conflicte. A mi només me’n cal un perquè en el meu passaport hi diu Unió Europea (de fet hi diu Unión Europea, però obviaré aquest petit gran detall).

Tot i que ja havia viatjat fora del nostre continent, vaig adonar-me de la magnitud d’aquest fet planejant un viatge a Xipre amb una colla d’amics francesos i libanesos. Per primera vegada i en plena consciència vaig veure que jo era una ciutadana de primera classe. Quan em plau, em compro uns bitllets, agafo un avió i viatjo. Així de fàcil. Però per la majoria de ciutadans del món, aquesta facilitat no els hi és permesa. Per entrar dins del nostre fort particular que anomenem espai Schengen i del qual n’estem tant orgullosos, cal passar les dotze proves d’Astèrix. A un libanès (i qualsevol persona de països no tan xulos com els nostres) li demanen exactament aquesta paperassa per aconseguir un visat de l’espai Schengen:

- Un document que justifiqui que tens una feina estable, on s’hi indiqui el sou i també la continuïtat després del viatge.

- L’estat dels teus comptes corrents dels darrers tres mesos (i he arribat a la conclusió que la suma que hi tinguis és inversament proporcional als dies que tardes en obtenir el visat)

- Una assegurança internacional amb una cobertura mínima de 40.000 euros

- Els bitllets d’avió

- Les reserves dels hotels (últimament algunes ambaixades es dediquen a trucar als hotels per comprovar que la teva coartada era certa i no una excusa per quedar-te il·legalment i  vendre shawarmes)

- Un passaport vàlid per un mínim de 6 mesos (que poden retenir durant dies, setmanes i fins i tot mesos, mentre decideixen si tens l’honor de poder entrar a casa nostra)

- Dues fotos de carnet

Quants de nosaltres posaríem el crit el cel si ens demanessin un extracte dels nostres comptes bancaris per anar a veure la Torre Eiffel…

No ser europeu implica tantes coses que no sé ni per on començar. Es no tenir el passaport que toca, és no tenir un sistema sanitari públic, ni educació pública, ni atur, ni ajudes, ni subvencions, ni jubilació, ni biblioteques, ni vacances, ni concerts a la fresca. En Joris Luyendijk, corresponsal holandès durant més de 6 anys a Pròxim Orient, ho explica d’una manera molt clara. Imaginem-nos que la persona que més estimem al món fill, filla, pare, mare, company o companya té una malaltia greu i està patint al llit de casa. La malaltia s’agreuja i veus com cada dia ss consumeix. I saps que tens un hospital al costat de casa, però també saps que no el pots pagar i que no t’atendran ni per caritat, ni per pietat, ni per cap fals jurament hipocràtic. Això és no haver nascut al país que toca. Alguns pensareu que estic descobrint la sopa d’all. Més aviat, estic començant a tastar-ne l’amargor.

Ara seria el moment de fer una reflexió tòpica del tipus quina sort que tenim del lloc on hem nascut. Però penso que no és qüestió de sort, sinó d’injustícia, violència i ignorància volguda.

5 comentaris

  • Xavier Pujol

    30/07/2011 21:00

    Benvinguda a la realitat. Ara pots començar a entendre el drama de la immigració a casa nostra.

  • Aloma Garcia Grau

    01/08/2011 9:47

    Gràcies per la benvinguda Xavier!

    Però permet-me que la(es) realitat(s), que em semblen la fusió dels horitzons de veritat personals, em continuin sorprenent, astorant, colpejant. Aquesta capacitat em manté viva la humanitat que portem dins.

  • MAGI GRAU SALLA

    02/08/2011 19:16

    hi ha dues realitats al mon,és clar, la nostra, la del mon “civilitzat” i l’altra, la què veiem per tv, la de nens famèlics, sequeres, malaltíes, enfrontaments eterns entre germans, qué no s’acaben mai. Així era quan jo era petit, i així és ara, tot i que ha passat un munt d’anys. És clar qué els qué mouen els fils així ho volen, sempre ho han volgut. Quan va començar a revoltar-se el mon àrab, vaig pensar qué encara hi ha llum al final del túnel. Aquí a casa nostre, com si d’un virus es tractés, la gent també es va revoltà i indignar……, quí sap si això és el principi d’una gran amistat entre el humans, quí sap si ja no necessitarem fer tants tràmits per anar de Tuníssia, poso per cas, a Granollers, i què la única condició per viure, treballar i estimar en un país, sigui voler anar-hi i estimar-lo, com si fos el teu d’orígen.
    Us imagineu…..?

  • mariona m

    18/08/2011 0:03

    Països com Rússia tmb apliquen una normativa “restrictiva” per anar-hi de visita, però ni de lluny et demanen el compte corrent… la distinció de ciutadans de 1a, 2a i 3a no ha desaparegut ni aquí ni allà, sols s’ha maquillat.
    Aloma, si tornes, sàpigues que a gràcia (bcn) tmb tens comunitat libanesa ;)

  • Laia

    31/08/2011 0:56

    Tot i que aquest text em fa posar la pell de gallina, els altres escrits em fan venir unes ganes boges de descobrir aquesta ciutat tant apassionant!! Si algun dia em decideixo, ja et faré una visita:)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús