Arxiu del mes: setembre 2011

Si pogués fer-me escata…

divendres, 16/09/2011

Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.

 

Es un dia, un dia com tots els dies, i el sol es pon sobre el formigó armat de Beirut. I el sol mor a dins de l’aigua i recordes que vius a l’altre cantó del mar. Perquè el sol sobre el meu mediterrani, fa néixer el dia des de l’aigua i el fa morir a la muntanya.

 

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.

 

I és un dia, com tots els dies, però avui el mode aleatori de la música  m’ha portat a Vestida de nit i la Silvia Pérez Cruz m’ha transportat a un vespre del mes de juliol al Teatre Grec. Darrer concert de Las Migas. I m’ha transportat al meu barri amb els carrers decorats al mes d’agost i amb paraigües plens de caramels per Sant Medir. I m’ha transportat als sopars als terrats i a les mirades còmplices i als cabells esbullats i als cossos salats i a les cares pigallades.

Els vells em parlen plens de tendresa,
d’hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

 

I és un dia com tots els dies, però  he pensat en les hores viscudes. I he tingut allò del mal de país. I he volgut menjar fuet, veure la meva àvia i estar al Sol i Lluna.

 

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

 

I és un dia, com tots els dies, però per un moment m’he sentit com els mariners de les havaneres. I he volgut fer-me escata.

 

Si pogués fer-me escata 
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

 

I és un dia com tots els dies, però encara que la gent ho digui amb boca petita, hi ha dies que voldries ser a casa.

Gràcies Sílvia!

(Lletra de l’havanera Vestida de nit. Lletra: Glòria Cruz, Música: Càstor Pérez, Veu: Silvia Pérez Cruz)

Just married

dimarts , 6/09/2011

Aquest cap de setmana he assistit al meu primer casament “tradicional” libanés. A continuació, breu cronologia:

13h55 Arribem a l’església. Ja és plena de gom a gom. Les dones enfundades en models impossibles. Apretats, embotits. Els cabells encrespats i les cares traspuant pols de maquillatge. Els homes encorbatats i enclenxinats. Fa olor de laca, de vernís d’ungles i de perfum vessat en excés.

14h10 Comença la cerimònia en àrab i en francès. Intueixo la carta de Sant Pau als Corintis en àrab.

14h25 Als nens i nenes que ploren els deixen sortir. Penso en posar-me a plorar, però em reprimeixo.

14h45 Fi de la cerimònia. Davant de la porta un Rolls Royce espera els nuvis. A la matrícula hi ha escrits els seus noms i un cor.

14h50 Els nuvis surten de l’església i els llencem pètals de rosa. Després comença la sessió de fotos. Alguns privilegiats comencem a enfilar cap al restaurant.

15h10 Primera copa de vi camuflada entre uns arbustos. Primer vestit de gasa rosa amb lluentons.

15h30 Segona copa de vi camuflada entre uns arbustos. Segon vestit de gasa rosa amb lluentons.

15h45 El cambrer agafa l’ampolla quan m’hi acosto. Primer (i únic) vestit tot de lluentons a conjunt amb la funda del mòbil.

15h50 Sona “It’s wonderful” i apareixen els nuvis. Ballen i somriuen. La dona del costat critica el vestit de la núvia, tot i que ella porta un lleopard a sobre.

16h Prenem posicions per la teca. Cada taula té el nom d’un celler de vi.

16h15 En el bufet de menjar hi ha paella! Però els musclos tenen la closca verda…

17h15 Pastes libaneses…i gelats de tots els gustos. Un puro pels homes i per les dones més atrevides.

17h30 Comencen els parlaments. Proclamacions d’amor de germans i amics. Trobo a faltar el :”un petó de cine a dalt de la cadira”, la veritat.

18h00 Els nuvis fan el recorregut de les taules. Petonegen i abracen amics, coneguts, familiars, i després els coneguts dels amics, coneguts i familiars. Potser fins i tot  els saludats dels amics, coneguts i familiars.

19h Mabrouk, mabrouk, mabrouk habibi…I una mica de dansa tradicional.

19h30 Focs articials (com els que sents des de casa a les 2 de la matinada i no saps què pensar)

20h Alors, on danse

21h Per sorpresa meva (i només meva) sona…David Bisbal. Per fi, trobo el personatge esperat: la tieta soltera que s’anima als casaments. Ballant com la que més en un racó.

22h30 Xarrupets (chupitos de tota la vida) de tots els colors. Sona el waka waka i algú em pregunta pel Barça i pel Piqué. No falla.

1h00 Mentre marxem,  les persones que entranyablement rampinyen les flors, els coberts, els plats i si poden les estovalles, se m’apareix com a darrera imatge.

L’endemà em desperto pensant dues coses. Primerament, que no sé què duien els xarrupets de colors, però res de bo. I segon, que els casaments són pràcticament iguals a tot arreu, amb una dosi més o menys elevada de lluentons, pols de maquillatge i cossos embotins en vestits impossibles.