Arxiu del mes: octubre 2011

Feel free

divendres, 28/10/2011

Davant de la pregunta de com està la situació actual al Líban, penso que el més honest és contestar que és difícil de dir. A part de les trifulgues internes, que no són poques, la dependència dels moviments que facin els països veïns és tan gran que determina l’estabilitat del país.

El Líban es un país tan acollidor que l’ONU va decidir l’any 2004 adoptar la resolució 1559 que “insta a respectar la integritat territorial, la unitat i la independència política del Líban sota l’autoritat única i exclusiva  del Govern libanès”. En aquell moment va demanar a totes les forces estrangeres restants que es retiressin. Recordem que en aquell moment Síria ocupava militarment el país i que tan sols 4 anys abans Israel s’havia retirat del sud del país, on encara avui hi ha destinades les tropes de Nacions Unides amb missió especial per fer respectar els acords de pau entre ambdós països.

Des de llavors es calcula que Israel ha violat l’espai aeri libanès més de 8000 vegades, fent vols de reconeixement (o de no us oblideu que en Gargamel viu al sud) gairebé diaris. I aquests dies s’hi afegeix Síria, que no dubta en continuar amb la seva caça de bruixes en territori libanès. Quan Síria es va veure obligada a  retirar les seves tropes i renunciar al seu somni de la Gran Síria, va exhortar a que es dissolguessin i es desarmessin totes les milícies libaneses i no libaneses. I com al pati de l’escola, com que al Líban les milícies (xungues, xungues que Hezbollah està la llista de terroristes d’EUA) no només existeixen sinó que formen part del govern, Síria juga a pica paret a la vall libanesa de la Bekaa, mentre mata a uns quants compatriotes opositors.

I el mestre Ban ki-Moon s’excusa, però és clar és que com que la frontera entre els tres països és tan poc clara,  no sap com distribuir l’aula…

Algú ho havia de fer – vol II

dijous, 27/10/2011

No escatimem en detalls…També tenim moda per minyones…Me sobren paraules:

El llarg braç persa

dimecres, 12/10/2011

Són les 21h15 d’un dimarts. Arribo al cinema, la sessió comença a les 21h30. Es el darrer dia de l’11e BIFF (Beirut International Film Festival) i avui passen I love Tehran del director iranià  Suhand Samadian. M’acosto a la guixeta.

-       No, no…no hi ha pel·lícules iranianes avui.

-       Com?

-       Trieu una altra pel·lícula, no passem I love Tehran

-       Però per què?

-       No ho sé…no ho sabem…no, demà tampoc la passem…

Sense entendre res, vaig anar a veure una peli francesa. Al sortir circulaven alguns rumors. L’han prohibida, l’han censurada, hi ha hagut pressions d’Iran,..

No sabia si creure-m’ho o no. I aquest mati ho he llegit als diaris: El Festival Internacional de Cinema de Beirut (BIFF) retira del seu programa un documental iranià sobre temes politics, després de prohibir l’entrada al Líban al seu director. La pel·lícula ha estat titllada d’ “hostil contra la revolució”. Mostra les revoltes succeïdes a Iran durant la polèmica reelecció del president Mahmoud Ahmadinejad el juny de 2009.

Dissabte la Fars, l’agència nacional de premsa d’Iran, publicava un informe a diferents diaris iranians, en especial el Tahran Times, on acusava al BIFF de projectar pel·lícules hostils a la revolució. Malgrat que el BIFF va emetre ràpidament un comunicat de premsa on defensava la llibertat de pensament i d’expressió, l’organització ha decidit retirar totes les pel·lícules iranianes del festival. Malgrat que inicialment, es va creure que havia estat fruit de la pressió de la Direcció General de la Seguretat General (si, si, es diu així), encarregada de vetllar per la seguretat dels ciutadans libanesos (ergo òrgan de repressió i censura), sembla ser que la decisió fou presa després d’una trucada de l’Ambaixador de l’Iran a Beirut.

I la cirereta que ens faltava per donar-li el toc almodovarià a la història. Entre altres, el titular del dia d’avui és: Iran anuncia a Hezbollah que haurà de reduir l’aportació al partit, que s’estima és de 350 milions de dòlars anuals. Diuen que volen destinat més diners a Síria, ara que van maldades.

I així és el llarg braç de Pèrsia…menys pasta i més censura. Ahlan wa sahlan

Aquí un recull de premsa: L’Orient Le Jour, Naharnet, Daily Star

Algú ho havia de fer…

dimarts , 4/10/2011

M’agradaria començar aquesta història citant una frase que algú, sense més detalls que un algú procedent del que anomenem occident, em va dir l’altre dia. Respecte a la situació de les dones immigrants al Líban: “Algú ho havia de fer. Algú ho havia de fer obertament i sense embuts” .

Us  parlaré d’una família libanesa normal. Una qualsevol i cap en concret. No farem un estudi socioeconòmic exhaustiu, però diguem que es tracta d’una família de classe mitja. Un pare i una mare (altres models de família no en gasten gaire) i fills. Podríem afegir-hi una àvia, avi o tieta soltera. Tenen un pis gran amb balcons i sostres alts.

Els pares treballen (en el cas de la mare hi ha diverses opcions: pot treballar, pot treballar a casa o bé pot pintar-se les ungles i comprar cortines com a ocupació principal). Per tant, les feines de la casa, lluny de ser repartides entre els membres de la família, recauen sobre un nou personatge que encara no he esmentat. La criada. N’hi ha de tots els colors i per a tots els gustos. Algunes venen de filipines i parlen anglès. Algunes venen de Sudan i parlen àrab. Algunes venen de Madagascar i parlen francès. Algunes venen de no se sap on i no parlen cap llengua comprensible pels libanesos.

Són captades als seus països d’origen per empreses libaneses que les porten al Líban, els hi faciliten un permís de treball i les entreguen als seus amos. Cobren entre 200 i 500 dòlars al mes i treballen 6 dies a la setmana 24h. Són dones de la neteja, cuineres, cangurs, serventes, innocents, boniques, privades dels seus drets, abusades, deshumanitzades. La llei libanesa empara la situació. Treballen en sòl libanès gràcies a un permís de treball especial i estan sota la responsabilitat d’un ciutadà, un libanès amb totes les de la llei, que te dret a retenir el passaport de la seva criada, així com de denunciar-la a la policia en cas de fugida.

Ens encanta parlar del sud dels països del nord. Vegeu aquí el sud del sud. O la condició humana que necessita un sud per reivindicar-se.

I ara ve la bona. Aquesta mateixa família libanesa emigra al Canadà. Amb una criada, és clar. Un cop arriben a la destinació, la noia fuig buscant, probablement, un futur més prometedor que atendre 24h 6 dies a la setmana a una família benestant (o no) libanesa (el futur prometedor al Canadà sense papers, seria un altre tema a debatre). La família, esgarrifada per l’esdeveniment, acut a la policia local. Porten el passaport de la noia per denunciar el fet. Però…sorpresa! Els que són amonestats són ells, per esclavistes. Algú ho havia de fer.

(El video es un curtmetratge dirigit per Wissam Al Saliby i realitzat per l’equip de Shankaboot, presentat en la darrera edició del Festival de Cinema i Drets Humans de Beirut)