Algú ho havia de fer…

M’agradaria començar aquesta història citant una frase que algú, sense més detalls que un algú procedent del que anomenem occident, em va dir l’altre dia. Respecte a la situació de les dones immigrants al Líban: “Algú ho havia de fer. Algú ho havia de fer obertament i sense embuts” .

Us  parlaré d’una família libanesa normal. Una qualsevol i cap en concret. No farem un estudi socioeconòmic exhaustiu, però diguem que es tracta d’una família de classe mitja. Un pare i una mare (altres models de família no en gasten gaire) i fills. Podríem afegir-hi una àvia, avi o tieta soltera. Tenen un pis gran amb balcons i sostres alts.

Els pares treballen (en el cas de la mare hi ha diverses opcions: pot treballar, pot treballar a casa o bé pot pintar-se les ungles i comprar cortines com a ocupació principal). Per tant, les feines de la casa, lluny de ser repartides entre els membres de la família, recauen sobre un nou personatge que encara no he esmentat. La criada. N’hi ha de tots els colors i per a tots els gustos. Algunes venen de filipines i parlen anglès. Algunes venen de Sudan i parlen àrab. Algunes venen de Madagascar i parlen francès. Algunes venen de no se sap on i no parlen cap llengua comprensible pels libanesos.

Són captades als seus països d’origen per empreses libaneses que les porten al Líban, els hi faciliten un permís de treball i les entreguen als seus amos. Cobren entre 200 i 500 dòlars al mes i treballen 6 dies a la setmana 24h. Són dones de la neteja, cuineres, cangurs, serventes, innocents, boniques, privades dels seus drets, abusades, deshumanitzades. La llei libanesa empara la situació. Treballen en sòl libanès gràcies a un permís de treball especial i estan sota la responsabilitat d’un ciutadà, un libanès amb totes les de la llei, que te dret a retenir el passaport de la seva criada, així com de denunciar-la a la policia en cas de fugida.

Ens encanta parlar del sud dels països del nord. Vegeu aquí el sud del sud. O la condició humana que necessita un sud per reivindicar-se.

I ara ve la bona. Aquesta mateixa família libanesa emigra al Canadà. Amb una criada, és clar. Un cop arriben a la destinació, la noia fuig buscant, probablement, un futur més prometedor que atendre 24h 6 dies a la setmana a una família benestant (o no) libanesa (el futur prometedor al Canadà sense papers, seria un altre tema a debatre). La família, esgarrifada per l’esdeveniment, acut a la policia local. Porten el passaport de la noia per denunciar el fet. Però…sorpresa! Els que són amonestats són ells, per esclavistes. Algú ho havia de fer.

(El video es un curtmetratge dirigit per Wissam Al Saliby i realitzat per l’equip de Shankaboot, presentat en la darrera edició del Festival de Cinema i Drets Humans de Beirut)

1 comentari

  • Ruth Lizano

    04/10/2011 19:36

    I algú ho havia d’escriure!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús