En dues dimensions

El que més enyoro de Barcelona és la vida en totes les seves dimensions. Fer les coses perquè mira, perquè n’has tingut ganes. Em refereixo al viure per viure, al gaudir per gaudir. A anar a la muntanya perquè fa fred i perquè vols pujar un cim, perquè sí, perquè vols veure la vista. Anar a prendre un cafè improvisat després de la feina amb aquell amic que t’has creuat pel carrer, sense passar per casa, amb el tupper del dinar a dins de la bossa. Preparar uns entrepans i caminar mitja hora per arribar a aquella cala que diuen que es magnífica.

 Les accions al Líban tenen un perquè, una raó de ser lligada al plaer instantani, ràpid i si pot ser, material. I sobretot, ha de ser interessant pels altres i ha d’estar al facebook, per si al veí del veí li pot fer rabieta o pot estar orgullós de que siguis un bon ciutadà.

 I no parlo de pobres o de rics. No tinguem una imatge preconcebuda de pobre país del sud. La societat libanesa reclama constantment béns materials individuals per assolir la felicitat, provinguis de la classe social, confessió, sexe que sigui. És igual si no hi ha voreres al carrer, perquè per la calçada circulen tots els Hummers, Porsches i Mercedes del món.  Per què voldríem papereres si es pot tirar el paperet del caramel per la finestra? Plaer provisional a plaços i embolicat amb 4 tones de plàstic, per calmar un desig irrefrenable de l’ànima d’un poble ferit.

 Les coses no es fan perquè si. No es tracta d’anar a la platja per gaudir del mar, del so de les onades,…sinó de prendre un sprite ben fred en un bar incrustat a una piscina a pocs metres del mar, mentre sona txumba txumba a tot drap. La bellesa no és la guspira d’uns ulls encesos  en una mirada fugaç, sinó un nas modelat de manera estàndard que no entén d’irrepetibilitat. Jo no truco, jo porto la meva blackberry enganxada a la mà per si hi havia algú que no havia detectat la seva presència. Gomina, vernís d’ungles, plàstic, daurat, colònia a litres, silicona, vidres fumats, talons (per ella i per ell). Les marques famoses són més cares al Líban, perquè les coses si són més cares són millors. De sempre, vaja. I si puc ensenyar-li la factura a la noia que m’agrada. Impagable.

 La consciència col·lectiva es va trencar en els 15 anys de guerra civil i en un present de conflicte mut i es va convertir en una consciència de classe i d’imatge exterior. Potser és aquesta la pèrdua més important després d’un conflicte, ja no hi ha poble, ja no hi ha comunitat. N’hi ha 17 que es dediquen  a posar-se lluentons i purpurina per brillar més i millor.

Per sort sempre ens quedarà el backgammon, les cançons de Feyrouz i el fatoush per recordar-nos que un dia el Líban volia ser un paradís mediterrani amb porxos de vinya per menjar raïm les tardes de setembre.

1 comentari

  • Cesc

    07/12/2011 13:08

    Vaig estar al Líban d’intercanvi durant un mes i trobo que aquest article defineix magníficament moltes de les característiques de la societat d’aquest país. Si més no són els primers aspectes negatius que a un li sobten i marquen.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús