Gris fosc

Avui el cel gris hivernal sobre el Líban sembla encara més fosc.  Avui la Rana no ha vist aquella corba, una entre tantes barbaritats viàries del país, i ens ha deixat. Tornava a casa, per aquella carretera infernal que va fins a Síria, on tots hem pregat a qualsevol déu de Pròxim Orient per arribar sans i estalvis a la nostra destinació.

La Rana treballava a la mateixa associació que jo i trencava motlles. El seu pare és musulmà i té dues dones, però ella refusava de portar el vel, va lluitar per estudiar i avui gestionava el programa educatiu del centre de Taanayel, el seu poble idíl·lic de la vall de la Bekaa. S’anava a casar i a traslladar-se a Europa, perquè el Líban li anava petit. Les fronteres de la seva manera de pensar anaven molt més enllà de Pròxim Orient.

Ella era una d’aquelles llums que et trobes en els camins de la vida i que desprenen l’alè de l’esperança que diu que un dia tots serem millors i el nostre món serà un altre. El mal estat de les infraestructures d’aquest país no ha permès que la seva llum esdevingués far. I avui tot aquest sistema que enlletja el Líban des de fa més de 35 anys, aquesta lluita aferrissada pel poder que manté el país en aquesta letargia eterna, sembla més absurd.

Avui no vull veure ni una sola creu ni una sola mitja lluna. Perquè la Rana ja no hi és, i ara qui hi guanya?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús