Gener

La neu a Farayya

Els dies a Beirut recuperen la normalitat de les pluges de l’hivern, els tolls arreu i els cotxes que et ruixen mentre camines per les voreres de mentida, després de les vacances de Nadal o d’any nou o com sigui més políticament correcte d’anomenar-ho. El Líban es va omplir com un ou durant dues setmanes de tots els emigrants que venen a visitar les seves famílies (tot i que no hi ha dades, es calcula que al Líban hi viuen uns 4, 5 milions d’habitants, mentre que a l’estranger n’hi  10 milions, després de les múltiples diàspores i fuga de cervells, de capital i de tots els tipus)

Alguns afortunats, com jo, vam agafar un avió i, com el torró, també vam tornar a casa per Nadal, escapant del trànsit insofrible, la multiplicació de 4×4 gràcies als cotxes de lloguer i la ceguesa parcial provocada per les llums de Nadal que et persegueixen fins i tot a dins del plat dels restaurants del barri cristià.

No faré cap oda a Barcelona i a les meravelles de Catalunya, ho he entès, tot està fatal i la propera vegada que vingui no sabré si es tracta d’Europa o de Somàlia. Però malgrat tot, la nostàlgia sempre és difícil. Perquè Catalunya encara guarda aquest equilibri prodigiós entre el seny d’Europa i la rauxa del Mediterrani. I no ens enganyem, no faré com aquests expatriats, treballadors d’ambaixades i representants de la cooperació governamental que et diuen que estan perfectament adaptats i  no tenen cap ganes de tornar al seu país d’origen, mentre es beuen un daiquiri al costat de la piscina de la casa de 4 plantes, 4 criades i un xofer, de l’urbanització encerclada per 10 metres de fil espinós i un guarda de seguretat, metralleta en mà, a cada cantonada (aquesta espècie es mereix un post, tot arribarà). Mal ens pesi, venim d’on venim, i som el que som i sovint una bona dosi de casa es necessària.

Els retorn al  Líban comença a la sala d’espera de l’aeroport quan apareix el maquillatge a dojo, els abrics de pells, els mòbils d’última tecnologia i els llestos que creuen en la invisibilitat i et passen davant quan optes pel que anomenem fer cua. Continua amb la visió de l’skylinede Beirut, una mescla del bo i millor de Lloret de Mar, Salou, Benidorm i Marbella. Després l’aterratge a l’aeroport, on les cases s’amunteguen a peu de pista. Per sort, la imatge dels millor shawarmes del món a l’altra banda de la porta de les arribades et dóna el coratge necessari per creuar-la amb un lleuger somriure que recorda aquell de quan tornes a casa.

I la vida a Beirut reprèn el seu curs. Entre les trifulgues amb una Síria irreparable, la tensió amb els innombrables del sud, els drames interns, com l’esfondrament d’un edifici on hi vivien majoritàriament immigrants. Els talls d’electricitat. La pluja. La pluja. La neu. La pluja. Les campanes de l’església i les pregàries de la mesquita. I els drusos, no ens oblidem d’ells, encara que no acabem d’entendre d’on surten…Clàssic, no?

1 comentari

  • Mariano Arranz

    24/01/2012 16:54

    Un text divertit. Catalunya i Líban s’emmirallen davant la seva porció de Mediterrània cada dia i cada nit… Aquí n’hi ha caos econòmic, social i polític… al Líban n’hi ha caos econòmic, social, polític i de comunitats… aix…

    Seguirem ballant als ritmes de Mashrou’ Leila i plorant amb les cançons de Fairuz.. l’eterna!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús