Arxiu del mes: febrer 2012

Voldria parlar de Síria

diumenge, 12/02/2012

Voldria parlar de Síria, malgrat les riuades de tinta que finalment genera aquest país. No en sóc cap experta, però entre les notícies, les converses entretallades dels libanesos i quatre coses més, escriuré el que bonament sé. El futur de Síria no només és clau per a la seva població, sinó per a tota la regió. Malgrat el desinterès de la majoria de països occidentals (vegem sinó la reacció davant el conflicte libi que és, si més no, diferent de la generada per les revoltes sirianes), el paper de Síria a Pròxim Orient és vital. Un exemple clar són els esdeveniments que hi ha hagut les darreres setmanes a Trípoli, segona ciutat del Líban, provocades pels enfrontaments entre partidaris i detractors del règim de la família El-Assad.

El conflicte a Síria és a vida o mort. Els opositors, de majoria sunnita (així com majoritaris al país, representant un 80% de la població), estan sent represaliats al més pur estil de la família governant. La família El-Assad regna a Síria des dels anys 70 i calla els opositors amb sang des dels seus inicis. Són alauites, molt pròxims a la branca xiïta i minoritaris al país, però ostenten el poder com a herència del passat colonial francès, que va veure en aquesta comunitat els aliats més adients per governar el país. Darrere dels El- Assad hi ha totes les confessions minoritàries al país, entre elles els cristians. Si Bashar El-Assad (anomenar-lo Baixar em sembla tan estrany com pronunciar RENFE acabada amb una neutra) és finalment derrocat, aquestes comunitats seran represaliades amb tot l’odi de 40 anys de repressió. No hi ha termes mitjos. Des de que la caixa de Pandora es va obrir, la població siriana té les de perdre.

Darrere de Síria, com s’ha pogut veure aquests dies, hi ha tot un entramat internacional complex. Rússia i la Xina donen suport al règim, fruit del seu passat i/o present comunista-socialista. Rússia continua armant el país sense cap mirament.  Ara fa uns dies, un vaixell rus que es dirigia cap a les costes sirianes carregat d’armes a tutti pleni s’aturà a la illa de Xipre, davant les costes del Líban, per problemes tècnics. Malgrat la prohibició de la UE d’enviar armament a Síria (recordem que Xipre forma part de la UE, sí, sí, no feu cara de sorpresos), les autoritats xipriotes no van trobar cap impediment a reparar el vaixell i amb un gran somriure deixar-lo marxar cap a la seva destinació (Xipre i Rússia també són aliats, una aliança una mica estil  Mallorca- Alemanya, però amb més connotacions polítiques que solars). A més de la nostàlgia soviètico-comunista-retorn de la guerra freda, també hi ha l’omnipresent Iran, de majoria xiïta que sempre ha donat suport als seus camarades de confessió i creença. I és clar, si Iran va amb el règim el Hezbollah del Líban també, el germà petit sempre segueix el gran.

I qui va amb els opositors? Doncs és difícil de dir. Des dels inicis l’oposició siriana no té un objectiu gaire més enllà que derrocar els El-Assad i no és aigua clara qui els proporciona les armes. Sembla que la majoria dels països occidentals, ara que ja no podran fer festetes a casa dels El-Assad, són ferms opositors al règim, donen suport a les revoltes i s’horroritzen per les matances que es duen a terme (les prèvies a 2011 eren sucre). Els països del Golf Pèrsic, de majoria sunnita, recolzen en silenci els seus germans. Però a la regió del Golf, encara que semblin molt capficats amb la religió, els hi pesen més els petrodòlars que les pregàries.

Al Líban, gràcies als déus, hi tenim de tot, xiïtes, sunnites i tot el que les bíblies, talmuds i alcorans han donat de si. Síria va envaïr el Líban durant la guerra civil i s’hi van quedar fins al 2005. La frontera entre ambdós països és poc clara i molt porosa. El fluxe de ciutadans és constant i incontrolable. Fins a dia d’avui hi ha detractors i partidaris i fins i tot n’hi ha que van canviant de bàndol. Les revoltes a Trípoli en són l’exemple. Les reaccions davant dels esdeveniments actuals a Síria són extenses i variades. Hi ha manifestacions de sirians pro-règim, manifestacions en contra. Cares del Bashar per aquí, retirada de banderes sirianes per allà, segrestos de sirians a la Bekaa, regió fronterera. El de sempre.

L’exèrcit libanès ha mobilitzat tropes cap a les fronteres del nord del país, molt properes a Homs i Hama, el cor de la revolta. Però la reacció del govern libanès és poc clara. Els xiïtes, encapçalats per Hezbollah, recolzen Bashar i els sunnites, encapçalats pel partit de la família Hariri, demanen suport pels seus germans sunnites. El primer ministre libanès, de visita a París aquesta setmana, ha rebut pressions perquè es decanti per una possible resolució o intervenció (somniant molt) de Nacions Unides. Pobre home, no devia saber quina cara fer. Ell és sunnita, tal i com dicta la llei, però ha arribat al poder gràcies a l’aliança dels xiïtes de Hezbollah i els cristians partidaris d’Aoun, l’anomenada coalició 8 de març.

I a més de tot aquest embolic, Israel amenaça d’atacar Iran. I Iran es prepara per ensenyar aquesta setmana les dents nuclears. Ara i sempre i cada dia, Pròxim Orient és una festa que ens omple de joia. A la salut de tots, al barri cristià de Beirut les copetes de vi no s’aturen. Salut i alegria i algun déu dirà!