Voldria parlar de Síria

Voldria parlar de Síria, malgrat les riuades de tinta que finalment genera aquest país. No en sóc cap experta, però entre les notícies, les converses entretallades dels libanesos i quatre coses més, escriuré el que bonament sé. El futur de Síria no només és clau per a la seva població, sinó per a tota la regió. Malgrat el desinterès de la majoria de països occidentals (vegem sinó la reacció davant el conflicte libi que és, si més no, diferent de la generada per les revoltes sirianes), el paper de Síria a Pròxim Orient és vital. Un exemple clar són els esdeveniments que hi ha hagut les darreres setmanes a Trípoli, segona ciutat del Líban, provocades pels enfrontaments entre partidaris i detractors del règim de la família El-Assad.

El conflicte a Síria és a vida o mort. Els opositors, de majoria sunnita (així com majoritaris al país, representant un 80% de la població), estan sent represaliats al més pur estil de la família governant. La família El-Assad regna a Síria des dels anys 70 i calla els opositors amb sang des dels seus inicis. Són alauites, molt pròxims a la branca xiïta i minoritaris al país, però ostenten el poder com a herència del passat colonial francès, que va veure en aquesta comunitat els aliats més adients per governar el país. Darrere dels El- Assad hi ha totes les confessions minoritàries al país, entre elles els cristians. Si Bashar El-Assad (anomenar-lo Baixar em sembla tan estrany com pronunciar RENFE acabada amb una neutra) és finalment derrocat, aquestes comunitats seran represaliades amb tot l’odi de 40 anys de repressió. No hi ha termes mitjos. Des de que la caixa de Pandora es va obrir, la població siriana té les de perdre.

Darrere de Síria, com s’ha pogut veure aquests dies, hi ha tot un entramat internacional complex. Rússia i la Xina donen suport al règim, fruit del seu passat i/o present comunista-socialista. Rússia continua armant el país sense cap mirament.  Ara fa uns dies, un vaixell rus que es dirigia cap a les costes sirianes carregat d’armes a tutti pleni s’aturà a la illa de Xipre, davant les costes del Líban, per problemes tècnics. Malgrat la prohibició de la UE d’enviar armament a Síria (recordem que Xipre forma part de la UE, sí, sí, no feu cara de sorpresos), les autoritats xipriotes no van trobar cap impediment a reparar el vaixell i amb un gran somriure deixar-lo marxar cap a la seva destinació (Xipre i Rússia també són aliats, una aliança una mica estil  Mallorca- Alemanya, però amb més connotacions polítiques que solars). A més de la nostàlgia soviètico-comunista-retorn de la guerra freda, també hi ha l’omnipresent Iran, de majoria xiïta que sempre ha donat suport als seus camarades de confessió i creença. I és clar, si Iran va amb el règim el Hezbollah del Líban també, el germà petit sempre segueix el gran.

I qui va amb els opositors? Doncs és difícil de dir. Des dels inicis l’oposició siriana no té un objectiu gaire més enllà que derrocar els El-Assad i no és aigua clara qui els proporciona les armes. Sembla que la majoria dels països occidentals, ara que ja no podran fer festetes a casa dels El-Assad, són ferms opositors al règim, donen suport a les revoltes i s’horroritzen per les matances que es duen a terme (les prèvies a 2011 eren sucre). Els països del Golf Pèrsic, de majoria sunnita, recolzen en silenci els seus germans. Però a la regió del Golf, encara que semblin molt capficats amb la religió, els hi pesen més els petrodòlars que les pregàries.

Al Líban, gràcies als déus, hi tenim de tot, xiïtes, sunnites i tot el que les bíblies, talmuds i alcorans han donat de si. Síria va envaïr el Líban durant la guerra civil i s’hi van quedar fins al 2005. La frontera entre ambdós països és poc clara i molt porosa. El fluxe de ciutadans és constant i incontrolable. Fins a dia d’avui hi ha detractors i partidaris i fins i tot n’hi ha que van canviant de bàndol. Les revoltes a Trípoli en són l’exemple. Les reaccions davant dels esdeveniments actuals a Síria són extenses i variades. Hi ha manifestacions de sirians pro-règim, manifestacions en contra. Cares del Bashar per aquí, retirada de banderes sirianes per allà, segrestos de sirians a la Bekaa, regió fronterera. El de sempre.

L’exèrcit libanès ha mobilitzat tropes cap a les fronteres del nord del país, molt properes a Homs i Hama, el cor de la revolta. Però la reacció del govern libanès és poc clara. Els xiïtes, encapçalats per Hezbollah, recolzen Bashar i els sunnites, encapçalats pel partit de la família Hariri, demanen suport pels seus germans sunnites. El primer ministre libanès, de visita a París aquesta setmana, ha rebut pressions perquè es decanti per una possible resolució o intervenció (somniant molt) de Nacions Unides. Pobre home, no devia saber quina cara fer. Ell és sunnita, tal i com dicta la llei, però ha arribat al poder gràcies a l’aliança dels xiïtes de Hezbollah i els cristians partidaris d’Aoun, l’anomenada coalició 8 de març.

I a més de tot aquest embolic, Israel amenaça d’atacar Iran. I Iran es prepara per ensenyar aquesta setmana les dents nuclears. Ara i sempre i cada dia, Pròxim Orient és una festa que ens omple de joia. A la salut de tots, al barri cristià de Beirut les copetes de vi no s’aturen. Salut i alegria i algun déu dirà!

8 comentaris

  • Mariano Arranz

    14/02/2012 1:31

    Un bon article que resumeix una mica el caos en què es troba la regió.

    El general Aoun es troba dins d’un laberint. Tens raó, les minories cristianes: maronites, siríaques, ortodoxes… tenen POR REAL de la caiguda dels El Assad.

    El Líban sempre ha patit les interferències de Síria que mai va estar d’acord amb l’esquarterament de la Gran Síria que va fer la França colonial.

    Trobo que els libanesos haurien de canviar definitivament de xip: primer persones, després libanesos i finalment la confessió (si es vol). Però, ai las!, això sembla ara, per ara… un miratge!

    Salut! i ull viu!

  • Mireia Termes

    14/02/2012 22:51

    Molt bon article, felicitats per resumir aquest gran entremat!

    Vaig seguint el teu blog, em sembla molt interessant. Per cert, d’aquí a 4 mesos vindré cap al Líban, si estàs per allà m’agradaria coneixe’t! I evidentment, si em pots donar alguns consells.

    Fins aviat!

  • Arnau Codern

    15/02/2012 15:11

    Molt bé Aloma! Està bé la informació culturial més enllà dels diaris!

  • Jaume C.

    15/02/2012 15:48

    Personalment, els arguments de l’article no m’acaben de convèncer. Alguns, de fet, no em convencen gens. Per exemple: ‘Rússia i la Xina donen suport al règim, fruit del seu passat i/o present comunista-socialista’. En primer lloc, ambdós països (sobretot la Xina) no donen suport al règim sinó que han vetat la resolució del Consell de Seguretat per evitar una intervenció a l’estil Libi. Cal tenir en compte que aquesta intervenció se’ns va plantejar com una operació de ‘no fly zone’ per protegir civils, mai com una operació de canvi de règim (amb enviament de tropes del Regne Unit i Qatar inclós). Així, s’entén que Xina i Rússia no volen que els tornin a aixecar la camisa. A més, ambdós països han demanat un cessament d’hostilitats als dos bàndols, per tant el seu approach és de neutralitat i de defensa del principi de no ingerència i de respecte al dret internacional.
    D’altra banda, en el teu anàlisi maniqueu poses a tots els sunnites al mateix sac. De la mateixa manera que una minoria més o menys significativa d’alauites i cristians (i drusos i kurds) s’oposen al règim, també hi ha sunnites ( i molts) que són partidaris del President Assad, en particular els comerciants de Damasc i Aleppo, les principals ciutats del país. En aquestes ciutats, per exemple, no hi ha hagut (pràcticament) desercions de l’exèrcit.
    Finalment, el problema principal del teu article és que t’oblides que entre els ‘good guys’ també hi ha ‘bad guys’, i molts. A Líbia els ‘good guys’ han acabat torturant fins a la mort a milers de persones (metges sense fronteres ha abandonat el país aquest gener a causa de la tortura indiscriminada que estant duent a terme els ‘rebels libis’). El teu article reprodueix la visió de la premsa occidental on els opositors són presentats com a víctimes innocents. Així, no hi ha ni un sol esment a les massacres perpetrades per terroristes vinculats a Al-Qaida (segons informes de la CIA) on han mort centenars de civils. També caldria que fessis recerca sobre els mercenaris estrangers d’ideologia Wahhabista i Salafista que han entrat a Síria durant els darrers mesos subvencionats per Qatar i Aràbia Saudita per lluitar contra l’infidel d’Assad.
    En resum, mentre alguns seguiu somiant amb una revolució liberal d’oprimits sunnites, al-Zawahiri crida a la Jihad contra el govern de Síria. I l’emir de Qatar i el rei saudita, que han tingut un paper cabdal en la brutal repressió a Bahrain, critiquen Síria per la manca democràcia i violació de Drets Humans. I ho diuen ells, que són monarques absolutistes. En definitiva, fóra positiu que incloguessis més detalls sobre els amics del Free Syrian Army…

  • Aloma Garcia Grau

    15/02/2012 16:38

    Jaume,

    Gràcies per la teva aportació, ens has esclarit tots els dubtes. Trobo totalment lícit que no et convenci, no tan lícit que decideixis si es correcte o no, també ho trobo força maniqueu i fins i tot prepotent. Penso que hauries de tenir en compte que no pretenia ser un article que resumís la qüestió, tenint en compte que hi ha molta gent que sua la cansalada llegint i fent recerca per fer-ne tesis i elaborats articles d’anàlisis que llegeixen els seus companys de despatx. Ni jo en sé tant ni la gent que em deu llegir tampoc i no pretenia ser cap lliçó acurada i precisa. Tampoc penso que sigui cap visió ni occidental ni oriental, ni manifesto cap suport a ningú, o no ho pretenia. Good guys i bad guys, em sembla que no n’hi ha des del cel i l’infern que van mal rescatar de Plató a l’Edat Mitjana. Però no he demanat a cada sunnita i a cada alauita que en pensen. Confesso que he generalitzat. No em guardeu rancor. I tampoc es una oda a la primavera àrab i a la revolució dels pobles oprimits, ni per suposat, a les intervencions i accions de superheroi que fan els països occidentals i els seus amiguets, dia si, dia també (algú més ho ha entès així? Perquè hauré de canviar d’estil…). Justament, una de les coses que m’ha reafirmat el Líban i que intento transmetre, és que no hi ha ni víctimes ni botxins, ni blancs ni negres, ni or ni plata.
    De totes maneres, fora bo que contemplessis que és una visió sense ànim d’alliçonar, intento parlar del que es parla al meu voltant i no es llegeix als manuals de Relacions Internacionals per erudits. No passa res, podem parlar sense haver de fer una dissertació a la francesa. Reivindico així l’esperit del blog. Opinions de gent normal que viu a Beirut per a gent normal que viu a Catalunya o parla català.

    Continuaré maniquejant si no et sap greu.

    I com a dubte que m’ha quedat, la neutralitat de Rússia, (“per tant el seu approach és de neutralitat i de defensa del principi de no ingerència i de respecte al dret internacional”), enviant vaixells plens d’armament és, si més no curiosa, no?

  • A.

    16/02/2012 16:26

    Gràcies per l’article.

    És una “crònica libanesa quotidiana” MOLT BONA. Penso que el Jaume C. s’ha confós, perquè el que ell busca és alguna cosa tipus proximooriente.blogspot.com del professor Álvarez-Ossorio, que s’hi dedica professionalment i amb força recursos. Però el Dr. Álvarez-Ossorio no viu (ara) al Líban ni a l’O.M., així que el teu punt de vista aporta el testimoni directe.

    Potser hi ha només una cosa que m’ha xocat i és una frase al final, quan dius que “I a més de tot aquest embolic, Israel amenaça d’atacar Iran. I Iran es prepara per ensenyar aquesta setmana les dents nuclears.”. Bé, em penso que és a l’inrevés; fa anys que la teocràcia iraniana amenaça Israel, acabar amb Israel, fent fins i tot al•lusions als mateixos hadiths de la Carta Fundacional de Hamàs; i fa poc ho ha tornat a fer. Israel amenaça, però ara per ara, tenint en compte els vídeos i articles que circulen, qui ha començat és l’Iran. Sembla que Israel té armament nuclear, però no ha amenaçat amb acabar amb ningú; l’Iran, sí. Sembla que l’Iran està també ajudant a Al-Assad, el qual ha tingut a gent buscada pel genocidi nazi entre el seus ministres.

    Tinc una amiga mallorquina que diu RENFE amb totes dues es neutres.

    Gràcies altre cop per les teves cròniques.

    A.

  • K.

    28/02/2012 19:34

    A., proximooriente.blogspot.com, o bé http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam, si ho voleu en català.

  • XB

    02/03/2012 10:33

    Penso que l’Aloma ens fa una fotografia de com veu la situació. Evidentment, no és l’única fotografia i segur que tots i cadascun dels habitants de la zona tenen la seva visió. En general, trobo que és molt correcta, tot i que també trobo a faltar posar en relleu altres ‘fotografies’ per a tenir un paisatge més real pels que estimem la zona però no hi vivim.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús