BCN-BEY

Aquests dies a Barcelona es parla una mica de Beirut. Històries tristes, però històries libaneses. No paro de veure les bones crítiques que està rebent el muntatge teatral  Incendis produït per  la Perla 29 al Teatre Romea. Es tracta d’una obra, basada en el llibre homònim de Wajdi Mouawad, que parla de totes les guerres i d’una en particular.

La història passa en un país fictici de Pròxim Orient. Un país petit que viu els enfrontaments entre diferents confessions, cristians i musulmans principalment. Un país amb camps de refugiats massacrats pels cristians. Un país amb una capital sense entranyes que rep el nom de Daresh.  Malgrat que no se’n parla, el país fictici es probablement el Líban, país d’origen de l’autor i font de les històries que el van inspirar per a escriure Incendies, segona obra d’una tetralogia sobre la transmissió i  l’herència.

(Si no heu llegit el llibre, vist l’obra de teatre o la pel·lícula, atureu la vostra lectura aquí).

Soha Beshara presentant el seu llibre

La història principal està inspirada en la vida de la Soha Beshara, comunista libanesa que intentà sense èxit assassinar Antoine Lahed, el principal dirigent de l’Exèrcit del Líban Sud. Aquesta militant del Partit Comunista Libanès es feu passar per professora d’aeròbic de la dona de Lahed, amb l’objectiu d’aconseguir la confiança de la família. El vespre de 17 de novembre de 1988 fou convidada a prendre el te i aprofità per disparar al dirigent ferint-lo de gravetat.  Fou capturada pels guardes de Lahed i enviada a la presó de Khiam. A l’obra és anomenada presó de Kfar Ryat.

La presó de Khiam està situada a prop de la ciutat de Nabatyieh, a pocs quilòmetres de la frontera amb Israel. Aquesta presó fou construïda durant el mandat francès i posteriorment ocupada per l’exèrcit libanès. Durant la guerra civil passà a mans de l’Exèrcit del Líban Sud, una milícia principalment cristiana libanesa que va operar amb el suport de l’exèrcit israelià durant la invasió d’Israel del sud del Líban. Entre el 1985 i el 2000, milers de presoners libanesos i palestins foren detinguts en aquesta presó sense judici. Fou coneguda per ser una de les presons més cruels i sanguinàries del país. Tot i que l’Estat d’Israel sempre ha negat la implicació en aquest afer, diversos testimonis mantenen haver vist oficials o funcionaris israelians a l’interior de la presó.

La Soha Beshara hi passà deu anys i fou torturada regularment. El 1998 fou alliberada després d’una llarga campanya internacional. El 2003 va escriure la seva autobiografia Résistance.  Antoine Lahed, tot i haver perdut la mobilitat d’un braç, es recuperà posteriorment. L’any 2000, després de la retirada precipitada de l’exèrcit israelià del sud del Líban, Lahed s’exilià a Franca, d’on fou expulsat. Finalment, s’instal·là amb la seva família a Tel Aviv, on va obrir un restaurant libanès. Pel que fa a la presó, els 145 presos que encara hi havia l’any 2000 foren alliberats i els antics carcellers foren “perdonats” pel poble, després d’haver-se entregat a la mesquita de Khiam. L’any 2006, durant l’atac israelià, fou bombardejada i parcialment destruïda.

Cartells com aquest amb la imatge de Bashir Gemayel, omplen encara actualment els carrers de les zones cristianes del Líban

A l’obra la Soha sí que aconsegueix el seu objectiu, assassinar el “cap de totes les milícies”. Al meu entendre el personatge assassinat està inspirat en Bashir Gemayel (el de Vals amb Bashir pels que hagueu vist la pel·lícula). Gemayel fou el fundador de Forces Libaneses, la reagrupació de totes les milícies cristianes de Beirut- Est i el Mont Líban, creada en el moment de les massacres de població cristiana al sud del país. Fou assassinat el 14 de setembre de 1982 per un membre del Partit Social Nacional Síria i com a venjança els seus partisans van perpetuar les massacres als camps de refugiats palestins de Sabra i Chatila, protegits per l’exèrcit israelià.

Segurament, molts pensareu que la història de l’obra és extremadament colpidora i gairebé incomprensible. Malgrat la part fantasiosa i la dosi de dramatisme, aquesta i tantes altres històries increïblement sanguinàries han passat i qui sap si continuaran passant, al Líban.

Amb una mica més de color, aquests dies també ha arribat  als cinemes de Catalunya la nova pel·lícula de la Nadine Labaki, la directora de Caramel. Anomenada en castellà Y ahora ¿adónde vamos? (crec que no l’han traduïda en català, sinó corregiu-me), va tenir molt bona acollida al Líban. Malgrat ser una mica Disneyland, té una estètica molt bonica i un alt contingut d’alegria i esperança, que de tant en tant fa falta. Com sempre, Labaki es permet de trencar tòpics ben arrelats, com per exemple el dubte de les creences o les figures sagrades, com la Verge Maria, que pels que sigueu uns disfuncionals religiosos com jo, sapigueu que és sagrada per totes les religions, o com a mínim les del Líban.

Aquí teniu el tràiler.

 

3 comentaris

  • Mariano Arranz

    23/03/2012 12:23

    Bon article.

    Vaig veure la pel·lícula Incendis l’any passat. Vaig plorar a pedregada pura. La matemàtica no va servir de res per a descobrir que 2 és igual a 1.

    Ara estic pendent d’anar a veure l’obra teatral. De mentres faig temps veient l’últim film de Labaki. Ha estat divertit, tot i ser un film on Labaki s’encara al problema del conflicte comunitari del Líban. Per a mi, es troba a mig camí de Caramel i Bosta, però amb el licor de l’esperiència. Es una bona directora, realment.

    Pels amants del Líban va ser impressionant veure determinades zones de Barcelona (p.ex.: Carrer Aragó) Plenes de banderoles al fanals que anunciaven Incendis :)

  • La Perla 29

    26/03/2012 11:26

    Hola! Mentre preparàvem l’obra vam anar fins a Beirut, i ens vam desplaçar fins a Khiam… el Líban ens va enamorar. Anirem a veure la nova peli de la Labaki!! Gràcies per escriure sobre Incendis. Avui, la història de la Soha, Beirut i el paisatge del Líban ens acompanyen! Fins aviat!

  • Aloma Garcia Grau

    26/03/2012 11:35

    Gràcies a vosaltres per portar una mica del Liban a Barcelona!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús