Arxiu del mes: abril 2012

Postals des del Caire

divendres, 13/04/2012

Plaça Tahrir

Egipte ens rep amb el seu àrab musicat i amb un rostre caòtic. La primera impressió és estranya. Arreu cartells, publicitat i fins i tot merchandising de la revolució (Vodafone intenta vendre mòbils parlant de la revolució). A través de les finestres del taxi intento copsar la ciutat. Una arquitectura colonial sumptuosa conviu amb la decadència del pas del temps i amb la immensitat d’una gran metròpolis incontrolable. El transit és impossible, les riuades de gent ho inunden tot, les olors es barregen amb un vespre massa càlid per ser abril. Arribem a Tahrir. És dijous al vespre, inici del cap de setmana, i la plaça bull plena de banderes del país, estudiants, venedors ambulants de samarretes de les piràmides, però també de les revoltes.

Com altres vegades sento les mirades furtives d’homes i dones, que no dissimulen la sorpresa davant de tanta pell a l’aire. Tot seguit algú ens intenta vendre un tour per les piràmides,  i unes ulleres de sol (que es diuen Pay Pan), i termus (una espècie de blat de moro gran) en paperines, i uns calçotets imitació de Zara, i una esfinx daurada, i…

Arribem a l’hostal i xerrem amb els propietaris davant d’una bona tassa de te “egipci” (em temia una bosseta de lipton, però finalment es el mateix te granulós que tenen al Líban i a tota la regió). Els hi demanem per la situació i les imminents

Manifestacions pro Hazem Abu Ismail el 6 d'abril del 2012

eleccions presidencials que tindran lloc a finals de maig, de les quals es tancaven les candidatures aquell mateix cap de setmana. Hi ha 1200 candidatures, de les quals es calcula que només en seran validades una vintena.  S’oposen a lacandidatura d’Omar Suleiman, home fort del govern de Mubarak (la seva candidatura fou vetada pel Parlament egipci ahir, 12 d’abril). No els agraden els Germans Musulmans, perquè són massa conservadors, però veuen amb bons ulls la candidatura del salafista Hazem Abu Ismail. Diuen que és independent i molt estimat. Abu Ismail es declara a favor d’acabar amb el tractat de pau amb Israel i parla de l’Iran com un model exitós d’independència dels Estats Units. A nivell intern, es mostra contrari al poder dominant de l’exèrcit i proposa reformes socials de caire salafista com ara rebaixar l’edat del matrimoni fins a la pubertat o separar homes i dones als llocs de treball. Sembla que degut a la seva gran força i poder, els opositors volen intentar vetar la seva candidatura afirmant que la seva mare obtingué la nacionalitat dels Estats Units. L’endemà vam ser testimonis de diverses manifestacions a favor d’Abu Ismail i vam poder comprovar que la seva imatge és omnipresent a tota la ciutat.

Mentre contemplo el paisatge nocturn del Caire des del terrat de l’hotel (polsegós, radiant, viu), els veïns de l’edifici del davant em demanen d’on sóc. Em parlen del 15M i de la Spanish Revolution i em demanen la nostra opinió sobre la revolució egípcia. No estic molt segura que qualsevol persona que tragués el cap per un balcó de Barcelona tingués una opinió sobre el tema. Els hi dic que una esperança i una oportunitat. Es miren somriuen i tot seguit em demanen pel Messi.

L’endemà vam poder xerrar amb membres de la comunitat cristiana copte del país. Malgrat que alguns ens van jurar i perjurar que el 99 % de la població del país era musulmana, el mosaic confessional del país és considerable. Tot i que les dades no són clares, sembla ser que el 80% de la població seria musulmana sunnita (de la qual entre un 70 i 80% serien sunnites, però per exemple branques místiques de l’Islam com el sufisme, representarien un 10% del total de musulmans del país) i el 20% restant d’altres confessions estaria bàsicament composada per cristians coptes en tots les seves variants. Representen aproximadament 12 milions d’habitants. Com en gairebé tota la regió, aquesta comunitat se sent amenaçada. Tot i que els fantasmes són força estranys (tenen por que apliquin la sharia, el codi moral i llei religiosa, i els hi tallin les mans per robar), la situació dificultosa de la comunitat copte a Egipte ha estat denunciada per veus internacionals diverses vegades. Els hi preguntem per les eleccions i ens diuen que després de la revolució no tindran més remei que passar per un període vers un islamisme més radical. No ho temen més que règims anteriors.

Al final del nostre viatge, tenim l’oportunitat de visitar el desert blanc, al sud -est del país. Compartim tes amb els beduins i els hi demanem també per les imminents eleccions presidencials. Molts són partidaris del candidat salafista. Altres voldrien una societat més laica. Però una cosa tenen clara: un pas per l’islamisme conservador és inevitable. Durant el període de Mubarak, les institucions opositores que van sobreviure amb bona salut van ser aquelles lligades a la religió i la població s’hi va abraçar a ulls clucs.

Ja a l’aeroport penso en la diversitat d’opinions de la població. N’extrec un missatge comú: un període de transició s’ha iniciat i es presenta llarg i costós. El futur és incert i s’hauran de cremar diverses etapes. Regnarà la confusió, acompanyant els canvis. Una darrera imatge m’ho confirma. Un gran cartell publicitari amb la imatge de Silvio Berlusconi portant la bandera egípcia i declarant: “There is nothing new in Egypt, Egyptians are making history as usual…” . El 4 de febrer del 2011 Berlusconi afirmava que Mubarak era un home savi.

Vista del Caire des de la ciutadella

Sobretaula libanesa

dilluns, 2/04/2012

Barrejar política i cuina quan es parla del Líban és altament inspirador. La cuina libanesa és exquisida, gustosa, entranyable i fa olor de terra, recollint els sabors de tota la gamma de particularitats de Pròxim Orient. Cal afegir que al voltant d’una taula és, probablement, un dels pocs llocs on podríem trobar libanesos procedents de les 18 confessions que poblen el país de poc més de 4 milions d’habitants, compartint una bona teca al ritme de Feyrouz, el segon mite nacional compartit.

Maamoul, els dolços multiconfessionals libanesos

Més enllà dels hummus enllaunats, dels falsos djej tawk que recorren Europa i els clichés que es tasten en els restaurants, la cuina libanesa ofereix grans sorpreses: un consum generalitzat de productes de temporada, conserves d’allò més curioses, dolços tradicionals que serveixen per a festes de diferents confessions, etc. Per exemple, el kishik, la conserva estrella. El kishik és un ingredient basic de la cuina libanesa, siriana, persa i armènia, feta a base de pols de burghul (blat triturat) fermentat amb labne i laban (formatge fresc i iogurt). Es prepara a la tardor, assecant-lo al sol abans de les pluges i és utilitzat durant l’hivern per fer-ne sopes, estofats o fins i tot per menjar amb pa i oli d’oliva. Un altre exemple és el maamoul. Per setmana santa menjarem aquestes delicioses galetes fetes a base d’ametlles i perfumades amb aigua de rosa. Els cristians les mengen per celebrar la fi de la quaresma i els musulmans per la fi del ramadà.

A més, la cuina libanesa ha sabut incorporar el que socialment no s’ha pogut: els ingredients i els plats de les comunitats instal•lades en el país durant el segle XX. Actualment, el sujuk (carn especiada amb comí, sumac, all i pebre vermell i extesa al Líban gracies a l’arribada de la comunitat armènia) forma part de la varietat de carns que s’ofereixen a qualsevol restaurant del país . Ben entès, la integració de la comunitat armènia són figues d’un altre paner.
Cal destacar la cuina procedent de l’est d’Asia. En pràcticament totes les cases libaneses es mengen plats asiàtics, com els fideus d’arròs amb vedella i gambes i a qualsevol botiga de queviures de barri trobem tota la varietat possible de salses orientals. Des de fa més de vint anys les treballadores domèstiques del Líban, procedeixen majoritàriament de Filipines, Sri Lanka o la India, entre altres països asiàtics. Ara bé, aquest continua sent un tema tabú, ja que aquestes dones són tractades com esclaves i els seus drets son reduïts als l’una serventa de l’Edat Mitjana, en canvi a les suculències de les seves cuines, no se’ls hi fan fàstics.

Malgrat que la cursileria, el fals refinament i els litres de gomina i purpurina amenacen la preservació d’aquesta i tantes altres tradicions, la cuina segueix sent un dels orgulls del país, En les últimes dècades, la reconstrucció després dels 25 anys de guerra(es) civil(s), tan física com socialment, han girat al voltant del millor postor. L’absència d’un pla de reconstrucció i de reconciliació, ha mantingut el país en la provisionalitat quotidiana i la mirada fixa cap al melic dels mandataris de cada comunitat. Actualment, el país va ple del pitjor de la cultura occidental i el pitjor de la cultura oriental. Els bars de luxeobscè de Beirut competeixen amb la crema de botigues que venen alcohol al sud. Les hamburgueses de quatre pisos competeixen amb la lluita contra la carn que no sigui halal.

La primavera al Líban, no se sap si es àrab o fenícia i no s’assembla en res a les primaveres dels països propers. Però des de

Lebanese Laique Pride 2011

fa anys moltes veus reclamen canvis al país i en els països que els envolten. Reclamen viure en pau i deixar de ser els conillets d’índies de la regió. Reclamen un laïcisme pacificador que es pugui adaptar a les seves necessitats i un estat fort que pugui retornar-los el Líban dels 60 i els 70, que certament no deuria ser Suïssa o París, però era un bonic equilibri desordenat. I sobretot,reclamen compartir amb el veí, el que sigui i sigui quin sigui el seu color o confessió, els capvespres primaverals a les terrasses cobertes de vinya, gaudint dels millors gustos d’orient.

El que no uneix la política, que ho uneixi la cuina.

(Article publicat en castellà al blog La grande bouffe d’Agustí Fernández de Losada)