Sobretaula libanesa

Barrejar política i cuina quan es parla del Líban és altament inspirador. La cuina libanesa és exquisida, gustosa, entranyable i fa olor de terra, recollint els sabors de tota la gamma de particularitats de Pròxim Orient. Cal afegir que al voltant d’una taula és, probablement, un dels pocs llocs on podríem trobar libanesos procedents de les 18 confessions que poblen el país de poc més de 4 milions d’habitants, compartint una bona teca al ritme de Feyrouz, el segon mite nacional compartit.

Maamoul, els dolços multiconfessionals libanesos

Més enllà dels hummus enllaunats, dels falsos djej tawk que recorren Europa i els clichés que es tasten en els restaurants, la cuina libanesa ofereix grans sorpreses: un consum generalitzat de productes de temporada, conserves d’allò més curioses, dolços tradicionals que serveixen per a festes de diferents confessions, etc. Per exemple, el kishik, la conserva estrella. El kishik és un ingredient basic de la cuina libanesa, siriana, persa i armènia, feta a base de pols de burghul (blat triturat) fermentat amb labne i laban (formatge fresc i iogurt). Es prepara a la tardor, assecant-lo al sol abans de les pluges i és utilitzat durant l’hivern per fer-ne sopes, estofats o fins i tot per menjar amb pa i oli d’oliva. Un altre exemple és el maamoul. Per setmana santa menjarem aquestes delicioses galetes fetes a base d’ametlles i perfumades amb aigua de rosa. Els cristians les mengen per celebrar la fi de la quaresma i els musulmans per la fi del ramadà.

A més, la cuina libanesa ha sabut incorporar el que socialment no s’ha pogut: els ingredients i els plats de les comunitats instal•lades en el país durant el segle XX. Actualment, el sujuk (carn especiada amb comí, sumac, all i pebre vermell i extesa al Líban gracies a l’arribada de la comunitat armènia) forma part de la varietat de carns que s’ofereixen a qualsevol restaurant del país . Ben entès, la integració de la comunitat armènia són figues d’un altre paner.
Cal destacar la cuina procedent de l’est d’Asia. En pràcticament totes les cases libaneses es mengen plats asiàtics, com els fideus d’arròs amb vedella i gambes i a qualsevol botiga de queviures de barri trobem tota la varietat possible de salses orientals. Des de fa més de vint anys les treballadores domèstiques del Líban, procedeixen majoritàriament de Filipines, Sri Lanka o la India, entre altres països asiàtics. Ara bé, aquest continua sent un tema tabú, ja que aquestes dones són tractades com esclaves i els seus drets son reduïts als l’una serventa de l’Edat Mitjana, en canvi a les suculències de les seves cuines, no se’ls hi fan fàstics.

Malgrat que la cursileria, el fals refinament i els litres de gomina i purpurina amenacen la preservació d’aquesta i tantes altres tradicions, la cuina segueix sent un dels orgulls del país, En les últimes dècades, la reconstrucció després dels 25 anys de guerra(es) civil(s), tan física com socialment, han girat al voltant del millor postor. L’absència d’un pla de reconstrucció i de reconciliació, ha mantingut el país en la provisionalitat quotidiana i la mirada fixa cap al melic dels mandataris de cada comunitat. Actualment, el país va ple del pitjor de la cultura occidental i el pitjor de la cultura oriental. Els bars de luxeobscè de Beirut competeixen amb la crema de botigues que venen alcohol al sud. Les hamburgueses de quatre pisos competeixen amb la lluita contra la carn que no sigui halal.

La primavera al Líban, no se sap si es àrab o fenícia i no s’assembla en res a les primaveres dels països propers. Però des de

Lebanese Laique Pride 2011

fa anys moltes veus reclamen canvis al país i en els països que els envolten. Reclamen viure en pau i deixar de ser els conillets d’índies de la regió. Reclamen un laïcisme pacificador que es pugui adaptar a les seves necessitats i un estat fort que pugui retornar-los el Líban dels 60 i els 70, que certament no deuria ser Suïssa o París, però era un bonic equilibri desordenat. I sobretot,reclamen compartir amb el veí, el que sigui i sigui quin sigui el seu color o confessió, els capvespres primaverals a les terrasses cobertes de vinya, gaudint dels millors gustos d’orient.

El que no uneix la política, que ho uneixi la cuina.

(Article publicat en castellà al blog La grande bouffe d’Agustí Fernández de Losada)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús