Postals des del Caire

Plaça Tahrir

Egipte ens rep amb el seu àrab musicat i amb un rostre caòtic. La primera impressió és estranya. Arreu cartells, publicitat i fins i tot merchandising de la revolució (Vodafone intenta vendre mòbils parlant de la revolució). A través de les finestres del taxi intento copsar la ciutat. Una arquitectura colonial sumptuosa conviu amb la decadència del pas del temps i amb la immensitat d’una gran metròpolis incontrolable. El transit és impossible, les riuades de gent ho inunden tot, les olors es barregen amb un vespre massa càlid per ser abril. Arribem a Tahrir. És dijous al vespre, inici del cap de setmana, i la plaça bull plena de banderes del país, estudiants, venedors ambulants de samarretes de les piràmides, però també de les revoltes.

Com altres vegades sento les mirades furtives d’homes i dones, que no dissimulen la sorpresa davant de tanta pell a l’aire. Tot seguit algú ens intenta vendre un tour per les piràmides,  i unes ulleres de sol (que es diuen Pay Pan), i termus (una espècie de blat de moro gran) en paperines, i uns calçotets imitació de Zara, i una esfinx daurada, i…

Arribem a l’hostal i xerrem amb els propietaris davant d’una bona tassa de te “egipci” (em temia una bosseta de lipton, però finalment es el mateix te granulós que tenen al Líban i a tota la regió). Els hi demanem per la situació i les imminents

Manifestacions pro Hazem Abu Ismail el 6 d'abril del 2012

eleccions presidencials que tindran lloc a finals de maig, de les quals es tancaven les candidatures aquell mateix cap de setmana. Hi ha 1200 candidatures, de les quals es calcula que només en seran validades una vintena.  S’oposen a lacandidatura d’Omar Suleiman, home fort del govern de Mubarak (la seva candidatura fou vetada pel Parlament egipci ahir, 12 d’abril). No els agraden els Germans Musulmans, perquè són massa conservadors, però veuen amb bons ulls la candidatura del salafista Hazem Abu Ismail. Diuen que és independent i molt estimat. Abu Ismail es declara a favor d’acabar amb el tractat de pau amb Israel i parla de l’Iran com un model exitós d’independència dels Estats Units. A nivell intern, es mostra contrari al poder dominant de l’exèrcit i proposa reformes socials de caire salafista com ara rebaixar l’edat del matrimoni fins a la pubertat o separar homes i dones als llocs de treball. Sembla que degut a la seva gran força i poder, els opositors volen intentar vetar la seva candidatura afirmant que la seva mare obtingué la nacionalitat dels Estats Units. L’endemà vam ser testimonis de diverses manifestacions a favor d’Abu Ismail i vam poder comprovar que la seva imatge és omnipresent a tota la ciutat.

Mentre contemplo el paisatge nocturn del Caire des del terrat de l’hotel (polsegós, radiant, viu), els veïns de l’edifici del davant em demanen d’on sóc. Em parlen del 15M i de la Spanish Revolution i em demanen la nostra opinió sobre la revolució egípcia. No estic molt segura que qualsevol persona que tragués el cap per un balcó de Barcelona tingués una opinió sobre el tema. Els hi dic que una esperança i una oportunitat. Es miren somriuen i tot seguit em demanen pel Messi.

L’endemà vam poder xerrar amb membres de la comunitat cristiana copte del país. Malgrat que alguns ens van jurar i perjurar que el 99 % de la població del país era musulmana, el mosaic confessional del país és considerable. Tot i que les dades no són clares, sembla ser que el 80% de la població seria musulmana sunnita (de la qual entre un 70 i 80% serien sunnites, però per exemple branques místiques de l’Islam com el sufisme, representarien un 10% del total de musulmans del país) i el 20% restant d’altres confessions estaria bàsicament composada per cristians coptes en tots les seves variants. Representen aproximadament 12 milions d’habitants. Com en gairebé tota la regió, aquesta comunitat se sent amenaçada. Tot i que els fantasmes són força estranys (tenen por que apliquin la sharia, el codi moral i llei religiosa, i els hi tallin les mans per robar), la situació dificultosa de la comunitat copte a Egipte ha estat denunciada per veus internacionals diverses vegades. Els hi preguntem per les eleccions i ens diuen que després de la revolució no tindran més remei que passar per un període vers un islamisme més radical. No ho temen més que règims anteriors.

Al final del nostre viatge, tenim l’oportunitat de visitar el desert blanc, al sud -est del país. Compartim tes amb els beduins i els hi demanem també per les imminents eleccions presidencials. Molts són partidaris del candidat salafista. Altres voldrien una societat més laica. Però una cosa tenen clara: un pas per l’islamisme conservador és inevitable. Durant el període de Mubarak, les institucions opositores que van sobreviure amb bona salut van ser aquelles lligades a la religió i la població s’hi va abraçar a ulls clucs.

Ja a l’aeroport penso en la diversitat d’opinions de la població. N’extrec un missatge comú: un període de transició s’ha iniciat i es presenta llarg i costós. El futur és incert i s’hauran de cremar diverses etapes. Regnarà la confusió, acompanyant els canvis. Una darrera imatge m’ho confirma. Un gran cartell publicitari amb la imatge de Silvio Berlusconi portant la bandera egípcia i declarant: “There is nothing new in Egypt, Egyptians are making history as usual…” . El 4 de febrer del 2011 Berlusconi afirmava que Mubarak era un home savi.

Vista del Caire des de la ciutadella

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús