Arxiu del mes: maig 2012

Contenint la respiració

dimarts , 22/05/2012

« Le Liban l’a echappé belle…pour le moment! » Així comença l’edició d’avui de L’Orient Le Jour, el quotidià francòfon per excel·lència del Líban. I així és, el Líban ha passat de puntetes per l’abisme una vegada més. La calma ha tornat a Beirut i les carreteres  principals han estat reobertes.

Funeral del Cheikh Abdel Waheb- AFP

Després de les manifestacions violentes de diumenge fruit de la mort d’un cheikh en un checkpoint,  els enfrontaments a Trípoli de les darreres setmanes i les tensions que es repeteixen des del canvi de govern al gener del 2011, una normalitat precària i provisional ha retornat a tots els barris de la capital libanesa. Les conseqüències del conflicte sirià no són més que un detonador per la fràgil estabilitat del Líban. Com és habitual, les zones cristianes no es van veure afectades per la polèmica. Contràriament al que es vivia a Tareq al Jdideh,  a Ashrafieh el diumenges es podia passejar  plàcidament per l’ABC, anar a comprar a l’Spinneys i prendre’t un gelat a qualsevol pastisseria de l’autopista tot tornant de les platges de Jounieh.

Els bàndols pro i contra la revolució siriana, no són més que els mateixos bàndols eternament enfrontats, avui condensats en dues aliances. Aquestes aliances contenen tots els partits, milícies i grups armats que conformaven el complicat mapa de la(es) guerra(es) libanesa(es). A dia d’avui, 22 anys després de la fi dels conflictes, els mandataris libanesos són els antics caps de les milícies enfrontades. Un cop signats els acords de pau només va caldre canviar Kalashnikovs per americanes llustrades.

Al Líban no es parla de la guerra, es fan capelletes. Cadascú a casa seva i el déu que toqui a la de tots. Les noves generacions es divideixen entre els que van marxar, marxen i marxaran buscant un futur més segur i els que han viscut alimentats pels odis passats i presents. La flama libanesa es pot encendre per un canvi de govern, per un contagi del conflicte sirià, per un atac d’Israel, per un conflicte diplomàtic, per un autobús ple de palestins que creua un barri cristià.  Els tions hi són sempre apunt i fins i tot n’hi ha de reserva per quan calgui atiar el foc.

Avui la pretesa neutralitat del Líban vers el conflicte sirià ja no pot allargar-se més. Les tensions internes i la pressió internacional reclamen una resposta. Però aquesta resposta la té tothom i no la té ningú. Mentre alguns periodistes es freguen les mans, alguns cooperants, empresaris o treballadors expatriats ja fan les maletes, els libanesos fumen un arghile i esperen. Res del que vingui serà nou. Qui dia passa, any empeny.

(Mentre revisava aquestes línies, pensant que la calma tornava a regnar a Beirut, arriba la notícia que 12 libanesos xiïtes han estat segrestat a Alep per l’Exèrcit Sirià Lliure. S’han tallat alguns carrers dels suburbis del sud i es cremen pneumàtics. Demà serà un altre dia).

Esperant Beirut

dijous, 17/05/2012

Fa uns dies que sóc a Barcelona de visita. Visitant a la meva àvia que, com sempre, m’ha ensenyat més del que es pensa.

Des de la distància i esperant el retorn imminent he estat pensant en el Líban i en Beirut. Pensant-hi molt perquè l’actualitat és tensa, com és habitual. La llunyania i la desconnexió m’han permès deixar-me anar i enyorar la meva segona casa. M’he posat les ulleres de color de rosa i he pensat en totes aquelles coses que trobo a faltar, aquelles coses que encara em fan brillar els ulls quan em pregunten com és viure en aquest país de Pròxim Orient.

Per plaure aquells que em diuen que critico massa, una petita llista del meu top ten (bé, twenty) de viure a Beirut:

  • El sol ponent-se dins del mar
  • Les fulles de vinya, el tabbule, la muddajara, la batata khara del Barometre, el sujuk, els shawarmes de Mano, el poulet-crevette de Barbar, el manoushe feta del fouren de davant de casa meva, els pinxos de kafta… i no acabaria mai. Si el Líban no us guanya per la seva història, ho farà per la seva cuina
  • Poder comprar unes mitges, un mòbil o tallar-me els cabells a les 6h30 del matí sense sortir del barri
  • La vida balconera, les caixeres que et saluden i et demanen com estàs i els somriures sentits
  • Els vins blancs freds als terrats
  • Barrejar 3, 4, 5 o les llengües que facin falta en una mateixa frase
  • El meu demà
  • Llevar-se pensant: i què passarà avui?
  • Viure en un país petit que conté 18 països
  • Anar a la “muntanya” i riure per dins veient el formigó armat
  • Els entranyables camps de cadires de plàstic
  • Qualsevol libanès cantant Feyrouz
  • El suc de taronja a la Corniche i el suc de llimona omnipresent
  • La Laique Pride
  • Veure les muntanyes nevades des de Beirut
  • Els tomàquets que fan olor de tomàquet i les roses que fan olor de roses
  • Les vinyes verdes vora el mar que no cal que trobi a faltar
  • L’aventura diària dels services (taxis col·lectius). La relació que tenim els services i jo, és doble i depèn del dia, tampoc ens enganyarem
  • Els porxos de vinya
  • Els gessamins de ciutat
  • Aprendre una mica cada dia d’una història inabastable

 I podria continuar. I espero que em deixin.

Posta de sol a Beirut