Arxiu del mes: juny 2012

Service o serviceeeein… primera part

dissabte, 23/06/2012

Ha arribat l’hora de confrontar un dels punts més controvertits de la vida a Beirut: el transpot públic. El servei d’autobusos de Beirut, tot i que molt barat, deixa força que desitjar. L’alternativa a no tenir cotxe són els taxis col·lectius, anomenats popularment services.

Es distingeixen per tenir la matrícula vermella i per anar sovint plens fins a la bandera. El funcionament és el següent:

- T’atures allà on t’agradi més

- Els taxis passen pitant com uns desesperats i fent girar la mà oberta, gest purament de la regió que vol dir a on? què? com? depèn del context

- Anuncies la teva destinació

- Diverses opcions:

1. La teva destinació està dins del recorregut previst i et pots embotir al costat dels altres passatgers al preu habitual i sense preguntes extres.

2. La teva destinació no convé, llavors el conductor tira el cap cap enrera i fa espetegar la llengua, també gest de la regió. Inicialment pot semblar més aviat desagradable pero t’hi acabes acostumant i arribes a entrar en el costum local.

3. La teva destinació, no només no convé, sinó que a més fa riure, com si haguessis dit que vols anar a Barcelona en service.

4. Cal precisar la destinació. Al Líban no hi ha adreces postals, ni noms als carrers, ni números de cases. Indicar una adreça et porta a dir coses com: visc a Geitawi, al costat de l’Hospital Saint Georges, quan arribes a la sortida d’urgències gires a la dreta, tires tot recte fins a la segona cantonada. És l’edifici de la dreta, on hi ha la boutique Rose Mary, primer pis a l’esquerra. Llavors per indicar un taxi, dius per exemple, Geitawi i cal especificar el detall Hospital Saint Georges per negociar el transport en condicions.

4. Finalment, pot caldre negociar el preu, ja sigui perquè la teva destinació es llunyana o perquè la teva cara de guiri et delata. El preu normal (un service) son 2000 Lliures Libaneses (LL) o un dòlar i mig (aproximadament un euro). El preu per les distàncies llunyanes, tingueu en compte que això és totalment relatiu i depèn del conductor en qüestió, és el doble (servicein,  en àrab libanès posen la terminació – ein que en àrab serveix per dir que és doble, a paraules en altres llengües. Per exemple: al matí quan dius bonjour et responen bonjourein… dos bon dies per tu…), és a dir 4000 LL, 3 dòlars, 2 euros. O bé, si vas acompanyat d’un ros nòrdic, taxi directament que pot oscil·lar entre les 10000 LL, 7,5 dòlars, 5 euros i les 20000 LL, 15 dòlars, 10 euros.

A continuació les regles d’or per utilitzar el servei de taxis col.lectius a Beirut:

- Carregar-te de paciència i pensar que cada dia, el teu trajecte a la feina pot convertir-se en una peli de l’Almodóvar (vegeu el meu pròxim post sobre les anècdotes de service)

- Calcular sàviament el temps necessari per arribar al lloc desitjat i afegir-hi els minuts d’espera aleatòria abans que un service en la mateixa direcció passi.

- Esperar en un punt estratègic on el taxi pugui aturar-se amb comoditat, per evitar que els altres cotxes pitin, es queixin, es posin nerviosos i facin ús de les seves capacitats limitades de conducció.

-Pagar sempre al final del recorregut per evitar ser dipositat a una distància clarament allunyada de la destinació desitjada.

- Tenir sempre canvi per pagar el service volgut i no un servicein o taxi sorpresa.

- Estar disposat a fer recorreguts turístics abans d’arribar a la feina o a casa, per poder omplir el cotxe d’altres passatgers.

- Estar preparat per saunes en mercedes dels anys 40.

- Tenir un somriure apunt pels interrogatoris dels conductors quan descobreixen que ets guiri (a primera vista passo per una libanesa, sabent que malgrat els clichés, els libanesos són castanys, rossos, morenos, vermells i blancs oxigenats).

- Voler aventurar-se en el trànsit salvatge i les “dreceres” estranyes només conegudes pels taxistes de Beirut.

- Creure en el cotxe en el que entres, encara que pensis que es desmuntarà només posar-hi un peu.

- Malfiar-te dels cotxes massa nous: voldran endinyar-te un taxi segur.

- Estimar Beirut i intentar sobrepassar els moments de ira quan tens pressa i et porten via Pekin per arribar a la feina.

EuroLíban 2012

dimarts , 12/06/2012

Banderes a la plaça Sassine, tria la teva aventura

Mentre escric aquestes línies sento les veus eufòriques que omplen les  cases i que ressonen a cada carrer. Hi ha banderes a tots les finestres, a tots els cotxes, als taxis, als fanals. Els bars anuncien les retransmissions en directe. El país es divideix en bàndols antagònics (quina novetat…). Les masses es freguen cos a cos a les hores convingudes per gaudir de l’èxtasi col·lectiu…

Sí amics, l’Eurocopa ha arribat al Líban amb força. Cada ciutadà ha pres partit i ha plantificat una bandera ben vistosa per anunciar-ho als quatre vents. En un país on l’esport és una caricatura a tots nivells, el campionat de futbol europeu és un esdeveniment nacional.

Des de la meva primera visita a un país extracomunitari vaig quedar extremadament sorpresa per la importància extrema que tenien les lligues europees en molts països del món. L’anunci aquell de ” Futbol Club Barselona, amigo…” de cervesa, era de per riure i d’anem a fer caricatures dels homes del desert”, però tenia tota la raó del món. Un dia, estant en un país llunyà, em vaig trobar a les portes d’un edifici al qual volia accedir. El vigilant de torn i jo, no ens podíem expressar en cap llengua que l’altre comprengués. Amb signes d’allò més inútils li intentava indicar que volia entrar, que havia de veure algú. L’home, sense presses evidentment, va voler entaular una conversa. Vaig entendre que em preguntava com em deia. I després d’on era. Vaig dir la paraula màgica: “Barcelona”. Els ulls se li van humitejar lleugerament. Ell va dir la segona paraula màgica: “Messi”. Veient que tenia les de guanyar, li vaig fer un: “Puyol”. Uns instants d’emoció més tard, vaig poder entrar a l’edifici amb una catifa vermella imaginària.  Altres vegades he tingut menys sort i eren del Madrid… Com deia un amic meu, periodista de professió i creuador de fronteres de vocació, el millor acompanyant per voltar pel món és una samarreta del Barça.

Doncs amb la Copa d’Europa, Mundial i un llarg etcètera passa el mateix. És com viure l’emoció del campionat intracontinental en un sol país. En un país on l’esport professional és conduir un descapotable, on caminar és un esport de risc i on els equips nacionals serien fàcilment batuts per qualsevol equip de tercera regional.

Una nit més, Beirut es vesteix de gala per rebre la retransmissió de l’esdeveniment esportiu. Panem et circences modernitzat. Nous abismes infranquejables i sovint incomprensibles.

I així és la guerra…

diumenge, 3/06/2012

Aquest cap de setmana he anat a un concert, he cosit, he dinat a la terrassa d’uns amics i he anat al cine. Us preguntareu perquè us explico el meu cap de setmana. Perquè mentre jo feia unes cortines i gaudia de l’ambient distès de Beirut, les tensions a Trípoli, a 70 km de la capital, van reprendre amb força. Durant el dia i la nit de dissabte els barris de Bab el-Tebbaneh i Jabal Mohsen es van encendre amb un balanç de 12 morts i desenes de ferits. Després d’un desplegament tardà de l’exèrcit libanès, diumenge ens llevem una calma precària. I fins a la propera.

I així és la guerra al Líban, sigui una guerra civil o uns enfrontaments de baixa intensitat. La contradicció conviu en 210 km de llargada. Sovint el champagne i els kalashnikov conviuen a centenars de metres de diferència. Posem per cas la guerra estival de 2006: mentre els habitants d’Ashrafieh prenien una copeta al terrat, podien observar els focs artificials que provocaven els morters israelians que queien sobre la perifèria de la ciutat, els barris de majoria xiita i partidaris de Hezbollah i Amal.

L’atzar, imprevisible, de la vida em va portar ahir al vespre a un festival de cinema libanès. En una nova dosi d’atzar vaig entrar a la sala on projectaven la pel·lícula It’s all in Lebanon del director Wissam Charaf. Sense haver previst veure aquesta pel·lícula, em trobo amb un reportatge que analitza el Líban de la postguerra. Amb una bona recerca a nivell audiovisual, l’autor proposa la contraposició de dos Líbans que reneixen després de la signatuta dels tractats de Taef el 1990 i fi de la(es) guerra(es) civil(s). Un Líban condensat a nivell audiovisual per la proliferació d’una cultura basada en la imatge i la propaganda.

[youtube http://youtu.be/nREoUp9Aih8]

Per una banda, el Líban de la reconstrucció, del retorn a la Suissa de Pròxim Orient, del J’aime la vie i I love life. Políticament representada pel magnat Rafik Hariri, Primer Ministre i reconstructor del Líban que fou assassinat el 14 de febrer del 2005. Audiovisualment condensada en les cantants libaneses que fan somiar a tots els països de parla àrab. El país del luxe, la porta a occident, el paradís de la regió on tots els desitjos poden fer-se realitat. El país que no pensa en el demà i que atrapa a tota l’estupidesa d’occident. El país que tothom somia i ningú vol.

D’altra banda, el Líban de la resistència que va horroritzar a les forces israelianes que ocupaven el sud del país fins forçar-ne la retirada. Representats des dels 90 per la carismàtica i magnètica figura de Hassan Nasrallah que exerceix un poder inimaginable sobre el poble libanès, de tots els bàndols tot sigui dit. A nivell d’imatge, el partir de Déu compta amb una inigualable estratègia de propaganda. Les pel·lícules sobre màrtirs i mostrant la força militar de Hezbollah extasien a la població, mentre que els videos de la por donen els seus fruits a cada enfrontament amb Israel. El país de la resistència, de la lluita, de la dignitat divina. El país de la contenció i de la moral exacerbada. El país que pensa en un demà de llibertat estranya. El país que molts països de la regió somien i que ningú no vol.

Quin país volen? Tots dos, però la convivència és sovint impensable. I entremig una dona, una cantant de plàstic. Haifa. Xiita de naixement i bomba sexual de professió, la cantant ha donat suport al president Michel Sleiman i ha mostrat diverses vegades l’admiració per Nasrallah.

La pel·lícula fa un recorrregut per tots els darrers cataclismes del país que han fet pensar en un reinici de la guerra. 2005, 2006, 2008. Sortint, una amiga em comenta:” Podríem haver continuat asseguts una estona més: estiu 2012, 2013, 2014, …”.