I així és la guerra…

Aquest cap de setmana he anat a un concert, he cosit, he dinat a la terrassa d’uns amics i he anat al cine. Us preguntareu perquè us explico el meu cap de setmana. Perquè mentre jo feia unes cortines i gaudia de l’ambient distès de Beirut, les tensions a Trípoli, a 70 km de la capital, van reprendre amb força. Durant el dia i la nit de dissabte els barris de Bab el-Tebbaneh i Jabal Mohsen es van encendre amb un balanç de 12 morts i desenes de ferits. Després d’un desplegament tardà de l’exèrcit libanès, diumenge ens llevem una calma precària. I fins a la propera.

I així és la guerra al Líban, sigui una guerra civil o uns enfrontaments de baixa intensitat. La contradicció conviu en 210 km de llargada. Sovint el champagne i els kalashnikov conviuen a centenars de metres de diferència. Posem per cas la guerra estival de 2006: mentre els habitants d’Ashrafieh prenien una copeta al terrat, podien observar els focs artificials que provocaven els morters israelians que queien sobre la perifèria de la ciutat, els barris de majoria xiita i partidaris de Hezbollah i Amal.

L’atzar, imprevisible, de la vida em va portar ahir al vespre a un festival de cinema libanès. En una nova dosi d’atzar vaig entrar a la sala on projectaven la pel·lícula It’s all in Lebanon del director Wissam Charaf. Sense haver previst veure aquesta pel·lícula, em trobo amb un reportatge que analitza el Líban de la postguerra. Amb una bona recerca a nivell audiovisual, l’autor proposa la contraposició de dos Líbans que reneixen després de la signatuta dels tractats de Taef el 1990 i fi de la(es) guerra(es) civil(s). Un Líban condensat a nivell audiovisual per la proliferació d’una cultura basada en la imatge i la propaganda.

[youtube http://youtu.be/nREoUp9Aih8]

Per una banda, el Líban de la reconstrucció, del retorn a la Suissa de Pròxim Orient, del J’aime la vie i I love life. Políticament representada pel magnat Rafik Hariri, Primer Ministre i reconstructor del Líban que fou assassinat el 14 de febrer del 2005. Audiovisualment condensada en les cantants libaneses que fan somiar a tots els països de parla àrab. El país del luxe, la porta a occident, el paradís de la regió on tots els desitjos poden fer-se realitat. El país que no pensa en el demà i que atrapa a tota l’estupidesa d’occident. El país que tothom somia i ningú vol.

D’altra banda, el Líban de la resistència que va horroritzar a les forces israelianes que ocupaven el sud del país fins forçar-ne la retirada. Representats des dels 90 per la carismàtica i magnètica figura de Hassan Nasrallah que exerceix un poder inimaginable sobre el poble libanès, de tots els bàndols tot sigui dit. A nivell d’imatge, el partir de Déu compta amb una inigualable estratègia de propaganda. Les pel·lícules sobre màrtirs i mostrant la força militar de Hezbollah extasien a la població, mentre que els videos de la por donen els seus fruits a cada enfrontament amb Israel. El país de la resistència, de la lluita, de la dignitat divina. El país de la contenció i de la moral exacerbada. El país que pensa en un demà de llibertat estranya. El país que molts països de la regió somien i que ningú no vol.

Quin país volen? Tots dos, però la convivència és sovint impensable. I entremig una dona, una cantant de plàstic. Haifa. Xiita de naixement i bomba sexual de professió, la cantant ha donat suport al president Michel Sleiman i ha mostrat diverses vegades l’admiració per Nasrallah.

La pel·lícula fa un recorrregut per tots els darrers cataclismes del país que han fet pensar en un reinici de la guerra. 2005, 2006, 2008. Sortint, una amiga em comenta:” Podríem haver continuat asseguts una estona més: estiu 2012, 2013, 2014, …”.

1 comentari

  • mariano arranz i muñoz

    04/06/2012 18:31

    «El país que tothom somia i ningú vol.» I per occident, el Líban no deixa d’ésser aquesta atracció fatal. També per a tots els exiliats que hi viuen a llocs tan remots com Canadà o Suècia. Tornaran mai aquests exiliats a la seva terra sommiada? Només depèn d’ells. Com també dependrà del projecte d’Estat que la societat civil… abandoni el seu arrelat comunitarisme i decideixi: si vol continuar formar part d’un estat únic al món o deixar-se arrossegar per les tensions intracomunitàries. Sovint atiades per aquells que Georges Crom anomena els “pastissers”: Geagea, Nasrallah, els Hariri, Jumblatt, els Chamoun…

    Els següent video il·lustra una mica aquesta realitat:
    http://www.youtube.com/watch?v=PZePvzCjTr4&feature=related

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús