Arxiu del mes: juliol 2012

Aquesta maleïda llengua

dimarts , 24/07/2012

(aviso és un article d’estar per casa sobre la llengua àrab, arabistes absteniu-vos, us feriré l’ànima)

Moltes converses sobre la llengua àrab acaben amb aquesta frase. Aprendre l’àrab és una inversió a llarg plaç, llarga, costosa i  sovint descoratjadora. Després de gairebé dos anys vivint al Líban, la creença popular és que hauria de parlar àrab com un cheikh. Amics, permeteu-me fer alguns aclariments:

-          L’àrab no es l’italià. És començar no de zero, és començar des de menys 3: nou alfabet, nova concepció gramatical, nous sons (sons impossibles), una manca total de referents,  més enllà de quatre coses anecdòtiques que s’assemblen al castellà (algunes molt gracioses, per exemple, allò de fulanito y menganito, ve de l’àrab directament i encara s’utilitza en tots els dialectes).

-          El Líban és el pitjor país del món per aprendre l’àrab. Una característica curiosa dels libanesos es que parlen moltes llengües i no en parlen cap de bé. Una gran part de la població amb prou feines sap escriure o llegir amb fluïdesa la seva llengua materna. I fins I tot, diria que hi ha moltes cases on no es parla més enllà de les expressions corrents que tots aprenem al arribar al país.

-          La llengua àrab es distingeix entre la part escrita i la part oral. A nivell escrit tots els països de parla àrab escriuen una llengua comú: el fusha o àrab literari. A nivell parlat cada país o regió parla un dialecte que és més o menys pròxim a l’escrit. Els mitjans de comunicació a vocació regional s’expressen en àrab literari.  En canvi, els programes de televisió, pel·lícules, etc s’expressen majoritàriament ens els dialectes de cada regió. Aprendre libanès o egipci, per exemple, es força útil perquè són grans exportadors de telenovel·les i programes diversos, i per tant els seus dialectes són compresos en la majoria de països de parla àrab.

-          Entre els diferents dialectes hi ha diferents nivells de comprensió o incomprensió: un egipci i un libanès es podran comunicar amb fluïdesa. Un libanès i un algerià probablement acabaran parlant-se en francès o intentaran recórrer al fusha.

-          Aprendre l’àrab quan ja ets adult es una inversió d’anys i un treball que requereix una constància  ferotge. Segurament algun superdotat em deixarà un comentari dient que va aprendre l’àrab en 3 mesos, però la majoria dels mortals ens costa déu i ajuda poder arribar a parlar amb fluïdesa. Les poques persones que conec que el parlen bé (nivell com si un català es passés un any a Itàlia per entendre’ns), han viscut molts anys en algun país de la regió s i/o s’han dedicat en algun període (d’un mínim d’un any)  exclusivament a aprendre  la llengua a temps complet.

Tot i aquesta realitat, cada estiu Beirut s’omple de joves i grans estudiants fascinats per la idea de poder aprendre àrab seguint les sucoses ofertes de les universitats locals que prometen miracles lingüístics en còmodes(i caríssims) packs d’un mes o dos. Només afegiria al pack una bona dosi de paciència, una passió desbordant i una píndola contra les decepcions, perquè aquest és només l’inici d’un llarg viatge.

Així que després de 2 anys amb una dedicació mitjana, amb un any previ de fusha a Barcelona, us puc dir que llegeixo i escric (que no vol dir que sempre ho comprengui), entenc de què van les converses i m’expresso a nivell quotidià. I sobretot que em queda un llarg camí per recórrer en aquesta maleïda,  fascinant  i increïble llengua.

Service o seviceeeein…Segona part

dimarts , 10/07/2012

Avui parlaré d’anècdotes de service.  Aquells moments que rocen el surrealisme pur en els quals et pots veure involucrat cada dia i cada nit. Els classificaré en quatre temes bàsics.

Preus

La negociacio de preus pot esdevenir divertit o el més enervant del dia. Per defecte i si no hi ha aclariments al respecte, el preu és un sol trajecte un service, 2000LL (un euro). És bàsic no pagar fins arribar al lloc de destinacio perquè el conductor pot decidir variar el preu, al·legant excuses vàries: el preu de la gasolina (que acaba de baixar per cert), que de tota la vida aquell trajecte és a 3000 LL o servicein, que hi havia trànsit (culpa teva òbviament). El més estrany que m’ha passat, fou un dia que al arribar a la destinacio el taxista em va dir : fi massari (tinc diners) i va refusar que li pagués…

Ruta

Rarament un conductor et demana quina ruta vols agafar per arribar al punt de destinació. Si està de bon humor et porta pel camí habitual. Si vol omplir-se les butxaques faràs una volta monumental pels barris més poblats, amb més trànsit, amb més pols, amb més de tot. El meu récord són dues hores i mitja en un service per un recorregut que habitualment dura entre 1o i 20 minuts. I la volta més llarga, va ser un dia als voltants de nadal que ens van portar fins a una localitat costanera a uns 20 minuts de Beirut. L’home ens va dir que s’havia confós de nom (una confusió de l’estil que nosaltres li havíem dit gràcia i ell havia entès L’Hospitalet de Llobregat). I casualment un altre viatger va baixar en aquell poble…

Converses i companys de viatge

Després de la sorpresa inicial de constatar que no sóc libanesa arriben les preguntes sobre el país. Després de dir que sóc de Barcelona i parlar del Barça, arriba el moment de citar tots els llocs de la península que han visitat o bé que algun amic, familiar o conegut ha visitat. Ja tinc la cara assajada per quan et comenten que han estat a la Costa del Sol i que la seva ciutat preferida és Benidorm o Marbella.

 Un altre fet destacable són les converses sense retorn. És habitual que després de la conversa bàsica, li comentis al conductor que el teu àrab no és extremadament avançat. Però això no és important. Tan sols cal que de tant en tant moguis el cap en senyal d’aprovació als llargs monòlegs sobre qualsevol tema. Altres prefereixen escoltar la ràdio i gaudir d’algun discurs interminable de Michel Aoun, a Ashrafieh. De Nasrallah a la perifèria sud. D’algú de la família Hariri a Ras el Nabe. I afegiu el que us vingui més de gust segons la zona.

I cal parlar dels companys de viatge. Aquelles persones que tenen uns significació semblant a les persones que et creues al metro o l’autobús a Barcelona, però que a Beirut estan embotits al teu costat. És habitual que la gent transporti coses estranyes. No tant pollastres o farcells de menjar com us podríeu imaginar (això als busos sí que passa), com coses inverosímils. Un dia un noi va pujar amb un teclat de piano que vam transportar a sobre les nostres cames per mig Beirut. O bé un maniquí que un home havia comprat per la seva botiga. La cosa més estranya que m’ha passat va ser una dona que em va demanar que li portés llet de les muntanyes quan va saber que anava a agafar un bus per marxar cap a la Bekaa. Va resultar que vivia al mateix barri que jo i dit i fet, al vespre li vaig portar a casa una ampolla de llet.

Models de cotxes i capacitat

A Beirut alguns taxistes carregats amb 4 persones continuen pitant-te. Ja sé que passa a molts països del món, però els libanesos no són persones disposades a embrutar-se les sabates encabint-se en un taxi carregat a tutti pleni. De models de cotxes n’hi ha per tots els gustos, però cal citar els vells mercedes que són un clàssic del paisatge beirutí. L’estat de molts d’ells és extremadament precari. El pitjor que em vaig trobar va ser un que tenia un forat als peus i podies gaudir de l’asfalt mentre avançava.

Un detall important és determinar la confessió del taxista per saber si et portarà d’oest a est o bé només cobreix una part de la ciutat. No us penseu que és complicat. Creus enormes o corans plens de filigranes estan a la vista de tothom. Tot i així els taxis són uns espais de comunitat, de queixa comuna i d’experiències compartides.

Al cap i a la fi, el preu de la gasolina puja o baixa per tothom.

La revolució de les rodes

dilluns, 2/07/2012

Abans de continuar amb la segona part de les aventures del servei de transport públic, m’agradaria fer una menció especial. Aquests dies en que la dèria futbolera inunda cada racó del Líban, voldria fer el meu homenatge personal a l’esport nacional del Líban. Un esport practicat per totes les comunitats, admirat, seguit, que passa de generació en generació: la crema de rodes.

La realitat libanesa permet un nou esdeveniment setmanal a celebrar amb una bona foguera de cautxú, amb una bona dosi de fum, ben negre. Amb aquella olor a plàstic cremat que sempre és gratificant. Amb aquells talls de carrers que col·lapsen la ciutat. Amb aquelles ampolles de gasolina per cremar millor. Amb aquells pares ensenyant als seus fills aquest art generacional. Transmetent aquests valors ancestrals i aquests secrets familiars que fan de les fogueres libaneses les més especials de la regió. I així ho demostren les imatges que il·lustren les notícies que parlen del Líban. Les fogueres comencen a ser conegudes arreu. Malauradament, encara continuen espantant als turistes, però les arts mil·lenàries sovint no són tot seguit apreciades.

Que et vols queixar? Crema rodes. Que vols un canvi de govern? Crema rodes. Que Alemanya perd a l’Eurocopa? Crema rodes. Que n’estàs fart de les nits a la llum de les espelmes? Crema rodes. Que tens una gran frustració perquè la noia que t’agrada passa de tu? Crema rodes.

Algunes veus, però, comencen a transmetre un missatge. Un missatge clar i senzill:

Canalitzem-ho i fem la nostra aportació a la clarificació de l’aire de Beirut. Tots podem. Tu també.