Arxiu del dimarts , 24/07/2012

Aquesta maleïda llengua

dimarts , 24/07/2012

(aviso és un article d’estar per casa sobre la llengua àrab, arabistes absteniu-vos, us feriré l’ànima)

Moltes converses sobre la llengua àrab acaben amb aquesta frase. Aprendre l’àrab és una inversió a llarg plaç, llarga, costosa i  sovint descoratjadora. Després de gairebé dos anys vivint al Líban, la creença popular és que hauria de parlar àrab com un cheikh. Amics, permeteu-me fer alguns aclariments:

-          L’àrab no es l’italià. És començar no de zero, és començar des de menys 3: nou alfabet, nova concepció gramatical, nous sons (sons impossibles), una manca total de referents,  més enllà de quatre coses anecdòtiques que s’assemblen al castellà (algunes molt gracioses, per exemple, allò de fulanito y menganito, ve de l’àrab directament i encara s’utilitza en tots els dialectes).

-          El Líban és el pitjor país del món per aprendre l’àrab. Una característica curiosa dels libanesos es que parlen moltes llengües i no en parlen cap de bé. Una gran part de la població amb prou feines sap escriure o llegir amb fluïdesa la seva llengua materna. I fins I tot, diria que hi ha moltes cases on no es parla més enllà de les expressions corrents que tots aprenem al arribar al país.

-          La llengua àrab es distingeix entre la part escrita i la part oral. A nivell escrit tots els països de parla àrab escriuen una llengua comú: el fusha o àrab literari. A nivell parlat cada país o regió parla un dialecte que és més o menys pròxim a l’escrit. Els mitjans de comunicació a vocació regional s’expressen en àrab literari.  En canvi, els programes de televisió, pel·lícules, etc s’expressen majoritàriament ens els dialectes de cada regió. Aprendre libanès o egipci, per exemple, es força útil perquè són grans exportadors de telenovel·les i programes diversos, i per tant els seus dialectes són compresos en la majoria de països de parla àrab.

-          Entre els diferents dialectes hi ha diferents nivells de comprensió o incomprensió: un egipci i un libanès es podran comunicar amb fluïdesa. Un libanès i un algerià probablement acabaran parlant-se en francès o intentaran recórrer al fusha.

-          Aprendre l’àrab quan ja ets adult es una inversió d’anys i un treball que requereix una constància  ferotge. Segurament algun superdotat em deixarà un comentari dient que va aprendre l’àrab en 3 mesos, però la majoria dels mortals ens costa déu i ajuda poder arribar a parlar amb fluïdesa. Les poques persones que conec que el parlen bé (nivell com si un català es passés un any a Itàlia per entendre’ns), han viscut molts anys en algun país de la regió s i/o s’han dedicat en algun període (d’un mínim d’un any)  exclusivament a aprendre  la llengua a temps complet.

Tot i aquesta realitat, cada estiu Beirut s’omple de joves i grans estudiants fascinats per la idea de poder aprendre àrab seguint les sucoses ofertes de les universitats locals que prometen miracles lingüístics en còmodes(i caríssims) packs d’un mes o dos. Només afegiria al pack una bona dosi de paciència, una passió desbordant i una píndola contra les decepcions, perquè aquest és només l’inici d’un llarg viatge.

Així que després de 2 anys amb una dedicació mitjana, amb un any previ de fusha a Barcelona, us puc dir que llegeixo i escric (que no vol dir que sempre ho comprengui), entenc de què van les converses i m’expresso a nivell quotidià. I sobretot que em queda un llarg camí per recórrer en aquesta maleïda,  fascinant  i increïble llengua.