Arxiu del mes: gener 2013

170.000 refugiats sirians

dimarts , 29/01/2013

Sam Tarling, Caritas

L’ACNUR estima que uns 170.000 sirians han buscat refugi al Líban. Tan sols durant el mes de desembre es calcula que més de 24.000 persones van creuar les domables fronteres libaneses, registrant-se principalment a Tripoli, Beirut, la vall de la Bekaa i el sud del país. Seguint amb les estimacions de l’agència per als refugiats de Nacions Unides, 64.798 estan residint al nord del país, 49.962 a la vall de la Bekaa i 12.234 a Beirut i Mont Líban, tot i que la quantitat podria ser major degut al temor dels sirians a constar en els registres oficials per por a epresàlies del règim d’Assad.

Les proporcions del Líban es podrien comparar a la província de Barcelona, uns 200 km de llargada per 60 km entre el mar i la frontera siriana. Malgrat que la circulació de persones entre ambdós països ha estat sempre fluïda i constant, l’augment de la presència siriana s’evidencia arreu i els drames personals i col·lectius es manifesten a cada regió del país. la relació entre el Líban i Síria sempre ha tingut un caire estrany: políticament Síria sempre ha exercit un poder, visible o des de l’ombra, omnipresent sobre el Líban, mentre que Síria proveeix el luxós Líban de mà d’obra barata a la que poder tractar com púrria qualsevol. A més dels refugiats sirians, cal afegir el desplaçament de centenars de famílies de refugiats palestins residents a Síria, que han engrossit els camps ja existents al Líban, on les condicions de vida, ja infrahumanes, han decaigut.

Al mateix temps,  la proliferació de cotxes de luxe amb matrícules sirianes és una evidència als barris més pomposos de la ciutat. La festa ja no continua a Damasc, però l’ànima no decau als centres comercials i discoteques de Beirut. A la libanesa, els rics sirians es passegen per la ciutat fent rugir els motors dels Mercedes, menjant éclairs au chocolat a chez Paul i saquejant l’ABC, Le Mall i Beirut Souks. Que a Síria hi havia pasta no n’hi ha cap dubte.

La polèmica sobre la postura ha d’adoptar pel país dels cedres es mostra constantment en els debats polítics. La coalició 8 de març, composada principalment pels partits xiïtes Hizbullah i Amal (partidaris del règim d’Assad) i els cristians liderats pel general Michel Aoun del partit Moviment Patriòtic lliure, insisteixen en el perill real de l’arribada massiva de refugiats sirians, però sobretot palestins que s’acosten al milió actualment. L’esmentat general cristià tem per l’estabilitat el país i recorda referint els 15 anys de guerr(es) civil(s) i als sagnants enfrontaments entre critians, palestians i sirians : “Tothom sap que el tema del dret a àsil comença amb individus sol·licitant ajuda i acaba amb motins contra el país d’acollida”. D’altra banda, la segona coalició del país, 14 de març, formada pels sunnites Futur liderats per la família Hariri i els cristians aglutinats en el partit Forces Libaneses, partidaris de la insurgència siriana, anuncia que no hi ha motius per témer una reacció racista o de venjança envers els refugiats.

En qualsevol cas, des de fa gairebé dos anys els esdeveniments que es desenvolupen en el petit país mediterrani haurien pogut desencadenar una, dues, tres, cent guerres civils. En aquests mesos de guerra siriana, hi han hagut centenars d’incidents similars als que van iniciar la guerra libanesa. Centenars d’autobusos carregats de palestins haurien creuat Ain el Remaneh. Podran els libanesos mantenir el que han construït en els darrers anys? Qui dia passa, any empeny, ara bé si s’ha de començar de 0 es començarà com tantes altres vegades.

 

 

I després de l’Olga…

dimarts , 15/01/2013

Al Líban comencem l’any amb tempestes: d’aigua, polítiques, territorials. Després d’una setmana d’intenses pluges al país causades pel pas de la tempesta Olga (batejada així per la televisió libanesa LBCI amb la voluntat de donar a la tempesta la categoria que es mereix),  torna la calma, el sol  i l’electricitat a les cases. El país ha romàs en un estat de letargia observant com la pluja es convertia en riu i inundava els barris més desafavorits de la ciutat i en deixava d’altres en la més absoluta foscor, en aquest cas sense distinció de classes. A les inclemències del temps se li afegia una vaga indefinida dels treballadors de l’Electricité du Liban que, entre altres coses, han vista reduït a una quarta part el pressupost destinat a l’assegurança per accidents laborals.

Després d’una setmana de precarietat, abastiment a mig gas dels generadors, fred i neu sobre el mar, finalment els serveis han tornat a la normalitat precària. Durant aquesta pausa temporal altres tempestes s’han format (o han carregat forces) sobre el petit país del mediterrani i amenacen ferotgement. La llei electoral es sotmet a debat, podrà el fràgil sistema federalista confessional continuar regnant? O una transició per abandonar el confessionalisme polític? Ambdues alternatives mantenen el país en la seva incertesa permanent. Al mateix temps, la justícia francesa ha ajornat la decisió sobre un possible alliberament condicional de l’ex- militant del Front Popular d’Alliberament de Palestina, George Ibrahim Abdallah, detingut a París el 1984 i condemnat a cadena perpètua per complicitat en l’assassinat de dos diplomàtics: l’americà Charles Robert Ray i l’israelià Yacov Barsimantov. La desició ha despertat la ira dels seus partisans, amics i familiars contra la presència francesa al país. Així l’ambaixada francesa es llevava amb una enorme pintada en francès i àrab: “puta dels americans”. Mentre l’ambaixador francès crida a la calma, esperant una resolució el 28 de gener, les movilitzacions continuen. Les riuades de refugiats sirians continuen creuant les fronteres poroses entre els dos països i la sang continua corrent al país veí, esquitxant les zones més properes i despertant una solidaritat libanesa, tan complexa com els vincles entre els dos països germans i enemics. Les ajudes es multipliquen i els professionals de l’ajuda humanitària i desconeixedors dels matisos eteris apareixen en totes direccions.

Però l’Olga també ens ha deixat una bona temporada d’esquí. Gaudim-ne com si fos la darrera.