Arxiu del mes: març 2013

Navegaràs sense capità

dimarts , 26/03/2013

La incapacitat crònica del Líban per normalitzar el procés democràtic es cristal·litzà divendres amb la dimissió del Primer Ministre libanès Najib Miqati i la retirada del govern actual.

El 25 de gener de 2011, Miqati va ser nomenat per servir com a primer ministre per la majoria dels vots en les consultes parlamentàries després de la caiguda 12 de gener, del govern libanès existent des de novembre de 2009. El govern es va formar al juny, després de molts retards, donant pas a una etapa governada per la coalició 8 de març, formada principalment pels partits xïites de Hizbulah i Amal i el partit d’origen cristià Moviment Patriòtic Lliure encapçalat per Michel Aoun.

Amb un darrer cop d’efecte, l’aprovació de l’augment de la taula salarial, i amb una desfeta: la impossibilitat de redissenyar la lei electoral per poder celebrar les eleccions parlamentàries al mes de juny. Davant d’aquesta impossibilitat, Miqati després de diversos intents frustrats i rondes de negociacions amb els partits governants i a l’oposició, ha decidit desmantellar el seu govern i marxar per la porta gran. Les eleccions no plauen a la majoria de partits, però ningú gosa anunciar-ho. Miqati ha optat pel més senzill: bon vent i barca nova, emmascarat darrera l’excusa d’un desacord per la renovació de Achraf Risi, cap de les Forces Internes de Seguretat. Tenint en compte que la formació d’un govern al Líban es pot allargar fins a 6 mesos i que la data prevista per les eleccions era el juny del 2013, el fet esdevé finalment flagrant. Missatge clar i sense paraules.

Des de l’anunci del primer ministre, la ciutat de Trípoli, d’on Miqati és originari, s’ha vist inmersa en una nova escalada de violència que s’ha saldat amb 7 morts. Des d’ahir al vespre, l’exèrcit libanés ha desplaçat l’artilleria pesant per recuperar la mateixa calma precària que regna des de fa més d’un any. La capital del nord es dessagna des de fa mesos, posant de manifest una confrontació inevitable: xïites i sunnites, odis del passat contaminats pel conflicte sirià.

Una vegada més el país va a la deriva, en un moment de tensió i de malestar. Les velles ombres sobrevolen el país: un enfrontament de curta durada? Una onada d’atemptats? Una intervenció israeliana? Una expansió del conflicte sirià? L’estació estival es presenta amb els mateixos pronòstics bel·licosos que l’any passat. Amb més força fins i tot. Aquest any la temporada turística ja reneix minada, minsa i escassa. Res a perdre. Toca esperar. Esperar fumant un narguileh i bebent el cafè més negre de Pròxim Orient.

Syrian Horror Festival

dimarts , 19/03/2013

Un dia qualsevol de la setmana passada vaig passar per la Direction Générale de la Sureté Génerale, institució que com el seu nom indica s’encarrega de la seguretat del mini-país, entre altres coses, dels visats, permisos de residència, permisos de treball, etc. etc. Habitualment la secció de visats està plena de libanesos acompanyats del servei domèstic, al qui han de fer els permisos de residència per poder explotar-les legalment, estrangers renovant el visat de turistes i uns quants treballadors sirians.

Des de fa uns mesos la cua de sirians dóna la volta a l’edifici. Homes, dones, vells i infants s’amunteguen a les portes de l’edifici per inscriure’s com a refugiats, com a treballadors, com a qualsevol cosa que els permeti continuar malvivint al Líban. La situació legal dels sirians al Líban sempre ha estat una cosa estranya. Com he esmentat altres vegades la frontera entre els dos països és pràcticament inexistent. Malgrat que Síria va ocupar militarment el Líban durant més de dues dècades, els ciutadans sirians són la mà d’obra barata del país, la classe pobra, els obrers que van en bicicleta per la ciutat, malviuen en habitacions de 2 metres quadrats i van vestit a la última moda de 1975. La Gran Síria provoca malestar només de ser pronunciada, la Gran Síria que va engolir una xifra incalculable de libanesos durant més de 20 anys. En canvi, els sirians fan riure. T’aparquen el cotxe, et fan la casa, netegen els carrers i parlen amb un accent que té regust de provincià.

Distreta i una mica inconscient vaig fer una foto de la massa que feia cua davant de la porta. Pensava que no m’havien vist, però dos soldats libanesos em van cridar l’alto. Em van fer entrar a l’edifici i esborra totes les fotos. El govern libanès no vol moure fitxa respecte al conflicte, però vol controlar la imatge que se’n projecta, que ha dinamitat el turisme procedent dels països del Golf. La festa mai decau al Líban. Malgrat això, la situació es degrada dia a dia. La frontera sirio-libanesa ha estat bombardejada durant aquest cap de setmana i els enfrontaments entre sunnites i xiïtes són cada vegada més freqüents. Hezbollah manté el seu braç de ferro, mentre que els brots salafistes s’extenen com la pólvora entre les masses sunnites, que continuen sense cap. L’escalada de violència del darrer cap de setmana ha estat qualificada per l’exèrcit com la més perillosa des de 2005.

Els refugiats s’acumulen a les zones frontereres amb Síria de nord a sud. I el festival de la cooperació internacional ja ha començat. Les ONG es mobilitzen, els internacionals arriben a manades, s’obren oficines i les paraules formació, capacity building, pau, resolució de conflictes, drets humans, encontre de cultures tornen a ser la moda primavera-estiu 2013.  Consultants en misèries de refugiats, estudiosos de les migracions, amants del multiculti i salvadors d’àrabs omplen els avions. Les ambaixades i els donants parlen a una sola veu: prioritat refugiats sirians. Els professionals de les Nacions Unides ja es freguen les mans esperant una nova missió de pau on poder postular per guanyar 10000 dòlars al mes sense treure el peu d’un prefabricat. Els bars es tornen a omplir de converses buides en llengües estrangeres on es comparen les experiències a Bòsnia, a Kosovo, a Amèrica Llatina, amb el que es cou arreu del Líban. Les boques s’omplen d’experiències viscudes que no saben fer matisos i que tot just comencen a tastar el gust del país.

Per sort també tenim bones notícies, els cristians tenen un nou papa que els plau. Potser perquè és de la perifèria del cristianisme,  com ells. Al Líban no hi tenen res a pelar. La batalla libanesa ja l’han perduda, però l’esperança d’algun dia tenir un papa de Mont Líban es manté intacta i grandiosa.

Encontres a la tercera fase

dilluns, 4/03/2013

Dissabte a la nit. La nova modernitat de Gemmayzeh es congrega a la vorera entre L’Internazional i Radio Beirut. Des de la prohibició de fumar als espais publics regna a Beirut al més pur estil europeu, els fumadors i acompanyants s’amunteguen a les voreres. Alguns fastiguejats, alguns fent amics, alguns intentant burlar la llei amb estratègies diverses.

Les ulleres de pasta, les bambes guais, les barbes, els serrells em fan sentir com al cor de la meva Gràcia natal. Esperant aviat les sucursals de l’Heliogàbal, la Nena i la Taifa per acabar d’arrodonir l’ambient. La música sona en consonància amb l’ambient, distesa i moderna. De sobte, unes notes em sorprenen de manera inquietant. One day/Reckoning song (Wankelnut Rmx). Asaf Avidan.  Notes procedents del cor de l’infern feien moure peus i mans en aquell racó de Beirut. Aquell cantant nascut a Jerusalem, de pares diplomàtics,  que feu els seus tres anys de servei militar obligatori, que resideix a Tel Aviv i parla hebreu, podia moure esquelets a l’altre cantó de la frontera, més enllà de la FINUL (Força Provisional de les Nacions Unides al Líban que manté la pau a la frontera entre el Líban i Israel després de la retirada de les tropes israelites del sud del país l’any 2000), més enllà de l’odi etern.

Ls paraules Israel, hebreu, Tel Aviv es diuen en veu baixa al Líban. Els odis són profunds, així com la desconfiança, la ignorància mútua i les ferides presents i passades. Com ja he comentat en altres ocasions la frontera entre ambdós països és infranquejable. El visat d’un dels països al passaport impossibilita la visita de l’altre. Les carretes fan un gir de 90  graus en percebre el primer paisatge del país veí.

Com altres vegades, vaig intentar indagar una mica més en la qüestió. Els meus primers amics al Líban provenien d’un grup d’amics a Barcelona, tots ells procedents de diferents països de la regió, entre ells el Líban i Israel. A Barcelona comparteixen els gestos, algunes paraules i l’anyorança per les olives negres i l’oli que es pot tallar amb ganivet. Les anècdotes que  en sorgeixen són curioses. D’entrada el reconeixement mutuu, com a minim la procedència de la mateixa regió. Destacant també l’orgull dels libanesos en anunciar la nacionalitat i la dificultat dels israelians, evitant les reaccions adverses.

Van sorgir anecdotes diverses. Uns joves en una discoteca que explicaven el seu servei militar en territori libanès ocupat, recordant els noms dels poblets on van servir davant la mirada estupefacta dels recent coneguts libanesos. Minuts eterns, intentant endevinar la procedència de l’altra, sense voler veure les evidències. Amistats i desencontres. Sorpresa mútua. Un israelià sorprès de trobar una libanesa xïita del sud del Líban, enfundada en texans i escot generós, manifestant el seu suport incondicional a la resistència. Un libanès sorprès de sentir el suport al poble palestí de la boca d’un habitant de Haifa.

En tot cas, Asaf Avidan plau al modernisme beirutí. Al cap i a la fi: One day baby, we’ll be old, Oh baby, we’ll be old, And think of all the stories that we could have told…