Encontres a la tercera fase

Dissabte a la nit. La nova modernitat de Gemmayzeh es congrega a la vorera entre L’Internazional i Radio Beirut. Des de la prohibició de fumar als espais publics regna a Beirut al més pur estil europeu, els fumadors i acompanyants s’amunteguen a les voreres. Alguns fastiguejats, alguns fent amics, alguns intentant burlar la llei amb estratègies diverses.

Les ulleres de pasta, les bambes guais, les barbes, els serrells em fan sentir com al cor de la meva Gràcia natal. Esperant aviat les sucursals de l’Heliogàbal, la Nena i la Taifa per acabar d’arrodonir l’ambient. La música sona en consonància amb l’ambient, distesa i moderna. De sobte, unes notes em sorprenen de manera inquietant. One day/Reckoning song (Wankelnut Rmx). Asaf Avidan.  Notes procedents del cor de l’infern feien moure peus i mans en aquell racó de Beirut. Aquell cantant nascut a Jerusalem, de pares diplomàtics,  que feu els seus tres anys de servei militar obligatori, que resideix a Tel Aviv i parla hebreu, podia moure esquelets a l’altre cantó de la frontera, més enllà de la FINUL (Força Provisional de les Nacions Unides al Líban que manté la pau a la frontera entre el Líban i Israel després de la retirada de les tropes israelites del sud del país l’any 2000), més enllà de l’odi etern.

Ls paraules Israel, hebreu, Tel Aviv es diuen en veu baixa al Líban. Els odis són profunds, així com la desconfiança, la ignorància mútua i les ferides presents i passades. Com ja he comentat en altres ocasions la frontera entre ambdós països és infranquejable. El visat d’un dels països al passaport impossibilita la visita de l’altre. Les carretes fan un gir de 90  graus en percebre el primer paisatge del país veí.

Com altres vegades, vaig intentar indagar una mica més en la qüestió. Els meus primers amics al Líban provenien d’un grup d’amics a Barcelona, tots ells procedents de diferents països de la regió, entre ells el Líban i Israel. A Barcelona comparteixen els gestos, algunes paraules i l’anyorança per les olives negres i l’oli que es pot tallar amb ganivet. Les anècdotes que  en sorgeixen són curioses. D’entrada el reconeixement mutuu, com a minim la procedència de la mateixa regió. Destacant també l’orgull dels libanesos en anunciar la nacionalitat i la dificultat dels israelians, evitant les reaccions adverses.

Van sorgir anecdotes diverses. Uns joves en una discoteca que explicaven el seu servei militar en territori libanès ocupat, recordant els noms dels poblets on van servir davant la mirada estupefacta dels recent coneguts libanesos. Minuts eterns, intentant endevinar la procedència de l’altra, sense voler veure les evidències. Amistats i desencontres. Sorpresa mútua. Un israelià sorprès de trobar una libanesa xïita del sud del Líban, enfundada en texans i escot generós, manifestant el seu suport incondicional a la resistència. Un libanès sorprès de sentir el suport al poble palestí de la boca d’un habitant de Haifa.

En tot cas, Asaf Avidan plau al modernisme beirutí. Al cap i a la fi: One day baby, we’ll be old, Oh baby, we’ll be old, And think of all the stories that we could have told…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús