Syrian Horror Festival

Un dia qualsevol de la setmana passada vaig passar per la Direction Générale de la Sureté Génerale, institució que com el seu nom indica s’encarrega de la seguretat del mini-país, entre altres coses, dels visats, permisos de residència, permisos de treball, etc. etc. Habitualment la secció de visats està plena de libanesos acompanyats del servei domèstic, al qui han de fer els permisos de residència per poder explotar-les legalment, estrangers renovant el visat de turistes i uns quants treballadors sirians.

Des de fa uns mesos la cua de sirians dóna la volta a l’edifici. Homes, dones, vells i infants s’amunteguen a les portes de l’edifici per inscriure’s com a refugiats, com a treballadors, com a qualsevol cosa que els permeti continuar malvivint al Líban. La situació legal dels sirians al Líban sempre ha estat una cosa estranya. Com he esmentat altres vegades la frontera entre els dos països és pràcticament inexistent. Malgrat que Síria va ocupar militarment el Líban durant més de dues dècades, els ciutadans sirians són la mà d’obra barata del país, la classe pobra, els obrers que van en bicicleta per la ciutat, malviuen en habitacions de 2 metres quadrats i van vestit a la última moda de 1975. La Gran Síria provoca malestar només de ser pronunciada, la Gran Síria que va engolir una xifra incalculable de libanesos durant més de 20 anys. En canvi, els sirians fan riure. T’aparquen el cotxe, et fan la casa, netegen els carrers i parlen amb un accent que té regust de provincià.

Distreta i una mica inconscient vaig fer una foto de la massa que feia cua davant de la porta. Pensava que no m’havien vist, però dos soldats libanesos em van cridar l’alto. Em van fer entrar a l’edifici i esborra totes les fotos. El govern libanès no vol moure fitxa respecte al conflicte, però vol controlar la imatge que se’n projecta, que ha dinamitat el turisme procedent dels països del Golf. La festa mai decau al Líban. Malgrat això, la situació es degrada dia a dia. La frontera sirio-libanesa ha estat bombardejada durant aquest cap de setmana i els enfrontaments entre sunnites i xiïtes són cada vegada més freqüents. Hezbollah manté el seu braç de ferro, mentre que els brots salafistes s’extenen com la pólvora entre les masses sunnites, que continuen sense cap. L’escalada de violència del darrer cap de setmana ha estat qualificada per l’exèrcit com la més perillosa des de 2005.

Els refugiats s’acumulen a les zones frontereres amb Síria de nord a sud. I el festival de la cooperació internacional ja ha començat. Les ONG es mobilitzen, els internacionals arriben a manades, s’obren oficines i les paraules formació, capacity building, pau, resolució de conflictes, drets humans, encontre de cultures tornen a ser la moda primavera-estiu 2013.  Consultants en misèries de refugiats, estudiosos de les migracions, amants del multiculti i salvadors d’àrabs omplen els avions. Les ambaixades i els donants parlen a una sola veu: prioritat refugiats sirians. Els professionals de les Nacions Unides ja es freguen les mans esperant una nova missió de pau on poder postular per guanyar 10000 dòlars al mes sense treure el peu d’un prefabricat. Els bars es tornen a omplir de converses buides en llengües estrangeres on es comparen les experiències a Bòsnia, a Kosovo, a Amèrica Llatina, amb el que es cou arreu del Líban. Les boques s’omplen d’experiències viscudes que no saben fer matisos i que tot just comencen a tastar el gust del país.

Per sort també tenim bones notícies, els cristians tenen un nou papa que els plau. Potser perquè és de la perifèria del cristianisme,  com ells. Al Líban no hi tenen res a pelar. La batalla libanesa ja l’han perduda, però l’esperança d’algun dia tenir un papa de Mont Líban es manté intacta i grandiosa.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús