Navegaràs sense capità

La incapacitat crònica del Líban per normalitzar el procés democràtic es cristal·litzà divendres amb la dimissió del Primer Ministre libanès Najib Miqati i la retirada del govern actual.

El 25 de gener de 2011, Miqati va ser nomenat per servir com a primer ministre per la majoria dels vots en les consultes parlamentàries després de la caiguda 12 de gener, del govern libanès existent des de novembre de 2009. El govern es va formar al juny, després de molts retards, donant pas a una etapa governada per la coalició 8 de març, formada principalment pels partits xïites de Hizbulah i Amal i el partit d’origen cristià Moviment Patriòtic Lliure encapçalat per Michel Aoun.

Amb un darrer cop d’efecte, l’aprovació de l’augment de la taula salarial, i amb una desfeta: la impossibilitat de redissenyar la lei electoral per poder celebrar les eleccions parlamentàries al mes de juny. Davant d’aquesta impossibilitat, Miqati després de diversos intents frustrats i rondes de negociacions amb els partits governants i a l’oposició, ha decidit desmantellar el seu govern i marxar per la porta gran. Les eleccions no plauen a la majoria de partits, però ningú gosa anunciar-ho. Miqati ha optat pel més senzill: bon vent i barca nova, emmascarat darrera l’excusa d’un desacord per la renovació de Achraf Risi, cap de les Forces Internes de Seguretat. Tenint en compte que la formació d’un govern al Líban es pot allargar fins a 6 mesos i que la data prevista per les eleccions era el juny del 2013, el fet esdevé finalment flagrant. Missatge clar i sense paraules.

Des de l’anunci del primer ministre, la ciutat de Trípoli, d’on Miqati és originari, s’ha vist inmersa en una nova escalada de violència que s’ha saldat amb 7 morts. Des d’ahir al vespre, l’exèrcit libanés ha desplaçat l’artilleria pesant per recuperar la mateixa calma precària que regna des de fa més d’un any. La capital del nord es dessagna des de fa mesos, posant de manifest una confrontació inevitable: xïites i sunnites, odis del passat contaminats pel conflicte sirià.

Una vegada més el país va a la deriva, en un moment de tensió i de malestar. Les velles ombres sobrevolen el país: un enfrontament de curta durada? Una onada d’atemptats? Una intervenció israeliana? Una expansió del conflicte sirià? L’estació estival es presenta amb els mateixos pronòstics bel·licosos que l’any passat. Amb més força fins i tot. Aquest any la temporada turística ja reneix minada, minsa i escassa. Res a perdre. Toca esperar. Esperar fumant un narguileh i bebent el cafè més negre de Pròxim Orient.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús