Morir per Qosseir

Hezbollah ha parlat. En les darreres setmanes Hassan Nasrallah ha eclipsat les emissions televisives del vespre en dues ocasions, per anunciar el que ja era en boca de tots. Hezbollah lluita braç a braç amb les tropes de Bashar Al Assad a Síria. Independentment de la falsa neutralitat de l’estat libanés, el partit de Déu ha trencat el silenci tàcit dels partits libanesos i exclamat el costat elegit als quatre vents.

La recent batalla a Qosseir  ha permès al règim baassarista guanyar posicions al nord del país i ha estat la primera escenificació del ja oficial binomi Assad- Nasrallah. A tan sols 7km de la frontera libanesa, el domini d’aquesta ciutat permet mantenir un corredor segur entre Damasc i el nord del país, on es refugia la major part de la comunitat alauita. Els homes de Hezbollah ja no treballen en silenci. Les banderes grogues i verdes per fi poden onejar amb llibertat a l’altre cantó de la frontera. Perdre el bastió xiïta que representa Síria afebliria el suport regional de Hezbollah i faria moure la balança que els somriu des de fa anys. Al camp de Ein El Helwe, prop de Saida, les joventuts del partit s’entrenen fort per evitar que això passi.

De manera menys oficialista, una part de la joventut sunnita també es mobilitza per engrossir les files de l’oposició siriana. I a ciutats com Tripoli, Saida, o la vall de la Bekaa els conflictes de baixa intensitat esdevenen incontrolables.

Però per qui mor aquesta joventut libanesa? Per quina obscura causa es sacrifiquen a grapats en un racó remot i perdut de Síria? Qui són aquests joves que ara lluiten a front obert i que han pregonat la resistència contra l’ocupant israelià fins a la sacietat? Moren perquè un dia les seves cares poblaran els carrers de les seves viles natals. Un dia, ells seran un dels cartells que empaperen cada racó dels carrers que els han vist créixer. Donant la vida per la causa, la que sigui, seran algú i la seva existència cobrarà finalment un sentit únic.

No hi seran per veure-ho, però les boques dels que es quedin s’ompliran amb orgull dels seus noms.

4 comentaris

  • Gabriel Silva Huland

    02/06/2013 22:02

    Què vols dir “perdre el bastió xiita que representa siria”, si la majoria de la pobalció siriana és d’origen sunie? La revolució siriana no es tracta d’un conflicte religiós, encara que el Hezbol·lah així el vegi? Assad és un aliat seu, això si.

  • Aloma Garcia Grau

    03/06/2013 7:10

    Gràcies pel teu comentari Gabriel!

    Un parell d’aclariments. La majoria de la població siriana és sunnita, efectivament, però el país està governat per la família El Assad que forma part de la comunitat alauita, una branca del xiisme. Malgrat que personalment crec que aquesta apartenança és de relativa importància per la família, l’han utilitzat per crear el trinomi Hezbollah, Iran, Síria, la poderosa aliança xiita de la regió. Actualment Hezbollah ajuda a Síria per diversos motius, entre els quals hi ha el retorn d’incomptables favors (sense anar més lluny l’ajuda prestada el 2006 a l’hora dels atacs israelians), i per la dificultat que suposaria pel partit perdre un aliat fronterer tan valuós.

    El mosaic confessional de Síria, tot i que menys conegut, és igual de complex que el del Líban i per la meva experiència anterior a Síria, molt present. El que va començar com una revolta contra el règim (val a dir que els orígens i els impulsos segueixen sent obscurs), va derivar en una guerra civil que va inflamar els conflictes confessionals. No és Hezbollah qui ho veu com un conflicte confessional, és tota la regió implicada fins a la mèdul·la: mentre que el trinomi Hezbollah-Iran-règim sirià es solidifica, els països del Golf, sunnites, armen a l’oposició. Aquest equilibri de forces entre les dues principals branques de l’Islam, no és nova i sacseja tots els països mixtos des de fa dècades. Al meu entendre, ni tan sols la partida d’Assad acabaria amb el conflicte, sinó que s’entraria en una altra fase, les represàlies que crearien (i recrearien) una, dos, cent guerres civils com les que van afectar al Líban durant més de quinze anys.

  • Joan Delacasa

    30/06/2013 23:10

    Jo soc un altre catala que va aterrar a Beirut, pero en el meu cas ja fa 19 anys. Conec be Liban pero encara millor Siria. El teu article esta molt be, simple y descriptiu. Entenc que es mes critic que descriptiu pero passa com aixo darrer. Entenc que no es pot fer massa critica oberta están sota les urpes del regim policial dels iranians i dels assadistes. Pots escriure sobre els sirians rebels, els activistas pacifics, el FSA, i el que expliquen els que son al Liban?

  • agnesgr

    27/08/2013 14:09

    Bon dia
    Trobo perillós dir que lluiten per tal que un dia la seva imatge pugui ser en un dels centenars de cartells que pengen al llarg de les carreteres i camins del Liban. La vida, és una cosa molt sèria, aqui i arreu, malgrat aquesta lleugeresa occidental de pensar que la vida no te cap valor a altres paisos i continents…Potser no era el seu objectiu, però sovint es diu “ah, en aquell o aquest pais” la vida no te preu…com si fossin altre tipus de persones o això fos un fet inamovible. Si diu que volen ser màrtirs…expliqui amb més detall i menys lleugerament perquè nomès poden ser màrtirs. Perquè tant de persones al Liban, i principalment molts palestins, no els deixen tenir cap futur…El meu comentari , el faig, més pensant en els lectors-es que desconeixen el proxim orient, o l’africa i, en general les àrees de conflicte, que no pas sobre la seva persona. Pero de vegades lo senzill i simple, obvia la dignitat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús