Guerres a domicili

Fotomuntatge de Akram Zaatari d'un bombardeig durant les guerres civils

Fa molts mesos que no escric. La veritat és que la realitat ha superat qualsevol ficció a Beirut i copsar el que passa en paraules m’ha semblat molt difícil.

La darrera vegada que vaig escriure parlava de la temporada estival, que prometia moviment. Les escalades de violència creixien arreu i la incertesa s’apoderava fins i tot dels més escèptics. Semblava que la tardor calmava per fi el  bullici beiruti.  El balanç de la temporada desbancava qualsevol esperança: una batalla campal a Saida que ha provocat una gran inestabilitat en un dels camps palestins més grans del país, dos atemptats mortífers: un pels xiites i un pels sunnites, una guerra regional (i quasi mundial) aturada in extremis. Però aquesta setmana un nou avís del missatge ranci de sempre: aquesta guerra no és només vostra. L’atac suïcida a les proximitats de l’Ambaixada d’Iran i el reclam de l’autoria per part d’un grup pròxim a Al Qaeda tan sols confirmen el que ja es sabia: el conflicte és regional, pero es serveix a casa.

Una de les raons que han fet que no trobés la inspiració per relatar els esdeveniments que estan passant a Beirut és que els rius de tinta que corren sobre la nostra vida quotidiana ens desborden per tot arreu. Beirut s’ha omplert de periodistes, freelancers, cooperants vinguts d’altres desastres, professionals de l’ajuda humanitèria i tota mena d’aventurers. Els articles que es produeixen cada dia a Beirut són incomptables, que s’hi podria afegir? Potser una visió més de la vida de cada dia.

La majoria de les persones que em coneixen em van escriure el dimarts. Així com l’atemptat de Trípoli o el de Dahie (igual de mortífers i portadors del missatge d’inestabilitat al Líban) només van tenir una menció en els diaris europeus, les dues explosions d’aquesta setmana van fer portada. Els detalls de l’atemptat no són per menys: el primer atac a una ambaixada des de la fi de les guerres civils, un atemptat suïcida (gairebé inèdit al Líban), una escalada de tensió entre Iran i Al Qaeda en relació a la guerra de Síria. Com a notícia més que sucosa. Algunes de les preguntes que em van fer van ser si veia fum des de l’oficina, si sentia les ambulències, si semblava Irak. L’escena de l’atac fou certament esgarrifosa i gairebé impossible de copsar amb paraules, però malauradament els libanesos han après a viure amb la inestabilitat.

Així es va viure l’atemptat a la meva oficina. 9:00 Reunió de coordinació entre coordinadors i operacions; 10:00 Algú amb el

Fotomuntatge d'Akram Zaatari

telèfon a la  irromp a la sala: hi ha hagut un atemptat a Bir Hassan, al costat de l’Ambaixada d’Iran; 10:01 Trucades a familiars i amics que viuen a les proximitats; 10:02 Consulta de diaris i xarxes socials: la notícia encara no ha estat coberta encara; 10:05 Les primeres notícies comencen a aparèixer; 10:07 Missatge del responsable de seguretat de l’organització; 10:15 Més de 7 morts; 10:30 Moment de tensió: dues de les nostres companyes estaven assistint a una activitat molt aprop de l’ambaixada d’Iran i no contesten al telefon. 10:35 Tot correcte, no havien vist les noticies; 10:40 Les visites al terreny queden anul·lades per tota la setmana; 10:45 Ronda de trucades a les contraparts; 11h15 La reunió es reprèn.  11:20 La Mireia, una companya d’una altra ONG, m’escriu un mail: “Has vist això del atemptat? Aquí com si res, com si hi hagués hagut focs artificials…”. Al llarg del dia els detalls de l’atemptat van veient la llum i les converses acaben comentant l’esdeveniment.

I encara que a vegades sembli mentida, la vida continua. La guerra al Líban es serveix en fred o en calent, això sí, sempre a domicili.  I amb això han après a viure. La capacitat d’adaptació i de viure en la incertesa dels libanesos és sovint extremadament sorprenent. No sé si a nosaltres, els que venim de lluny, se’ns acabarà encomanant aquesta trista alegria de viure.

Exposició d'Akram Zaatari al MoMA de Nova York

*Les fotografies d’aquest article són obres s’Akram Zaatari, artista libanès que explora la capacitat adaptativa de la seva societat i la dualitat existent des de les guerres civils.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús