Quatre setmanes a Beirut

IMG_2637

Posta de sol a la Cornishe de Beirut

El que havien de ser unes vacances de 3 setmanes a Beirut s’han convertit finalment en 4, degut (o gràcies) a un retard en el visat per la meva següent missió (si tot va bé, dilluns ja torno a ser en dansa, cap al nord de Nigèria). Aquesta pausa, més llarga del previst, m’ha permès saborejar la meva ciutat d’acollida a un ritme de vertaderes vacances, i de turista, acompanyant a la meva família que ens ha visitat.

Tornar a veure Beirut amb ulls d’un turista i tornar-me a meravellar amb amb la diferència i la curiosa bellesa de la ciutat i el país, m’ha servit per apreciar de nou petits detalls insignificants. L’amor etern per les plantes, que cultiven i cuiden als llocs més insòlits: davant de les botigues, als altars de les verges, davant de les mesquites. L’inacabable joie de vivre. La insuperable cuina libanesa. La felicitat d’un tomàquet gegant de jardí. El caos, en positiu i en negatiu. La creativitat davant de la manca de solucions prestablertes. La persimònia. La vida al carrer. I la solidaritat amb els veïns (i només amb els veïns).

No, no m’he begut 4 litres d’arak. Segueixo veient el reguitzell d’incomoditats, prejudicis i estupideses de la societat libanesa. Però Beirut en mode vacances m’ha transportat a les primeres sencacions del país que em va acollir aviat farà 6 anys. I m’ha permès assaborir els seus colors, olors i contradiccions com si fós la primera vegada.

IMG_2652

Espectacular Baalbek

Malgrat el redescobriment del charme libanès, la situació política, econòmica i social al país no passa per la millor de les èpoques. La inestabilitat de la regió, la proximitat a Síria i els rumos d’inminents atacs han dispersat, una vegada més, els turistes durant la temporada d’estiu. La diàspora libanesa no ens visita i els turistes del petroli financen conflicte, però resten lluny de les conseqüències en primera persona. La pressió de la crisi siriana i els oficiosos més de 2 milions de refugiats continuen afectant la més que feble (i corrupta) infraestructura del país. La batalla social i la incapacitat/involuntat intrínseca del sistema polític libanès i les famílies que el governen, es mantenen intocables, infranquejables i inamovibles. Alhamdulilah. 

Aquest primer mes d’estiu i mes del ramadà el Líban s’ha mirat de lluny els atemptats atribuïts a ISIS (i per alguna raó incomprensible no a la bogeria individual de societats post-colonials i occidentals mal gestionades), aguantant la respiració. Sembla que no ens ha tocat tant d’aprop. Tot i així durant el mes del ramadà la tensió (i la psicosi) fou palpable. Es parlava d’infinites possibilitats d’atemptats i de nombroses cèl·lules violentes desmantelades in extremis. La població internacional escoltava a mitges i a contracor les restriccions securitàries, sense acabar-se de creure que les nits eternes beirutines no fossin inofensoves. La inestabilitat no fa por, és el pa de cada dia. Les víctimes inútils i la violència gratuïta sí que creen la mateixa repulsió que a qualsevol racó de món.

Tanmateix, durant el que queda d’estiu, seguirem somrient i confiant en altri. Això no ens ho treu ningú.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús