Encontres a la tercera fase

dilluns, 4/03/2013

Dissabte a la nit. La nova modernitat de Gemmayzeh es congrega a la vorera entre L’Internazional i Radio Beirut. Des de la prohibició de fumar als espais publics regna a Beirut al més pur estil europeu, els fumadors i acompanyants s’amunteguen a les voreres. Alguns fastiguejats, alguns fent amics, alguns intentant burlar la llei amb estratègies diverses.

Les ulleres de pasta, les bambes guais, les barbes, els serrells em fan sentir com al cor de la meva Gràcia natal. Esperant aviat les sucursals de l’Heliogàbal, la Nena i la Taifa per acabar d’arrodonir l’ambient. La música sona en consonància amb l’ambient, distesa i moderna. De sobte, unes notes em sorprenen de manera inquietant. One day/Reckoning song (Wankelnut Rmx). Asaf Avidan.  Notes procedents del cor de l’infern feien moure peus i mans en aquell racó de Beirut. Aquell cantant nascut a Jerusalem, de pares diplomàtics,  que feu els seus tres anys de servei militar obligatori, que resideix a Tel Aviv i parla hebreu, podia moure esquelets a l’altre cantó de la frontera, més enllà de la FINUL (Força Provisional de les Nacions Unides al Líban que manté la pau a la frontera entre el Líban i Israel després de la retirada de les tropes israelites del sud del país l’any 2000), més enllà de l’odi etern.

Ls paraules Israel, hebreu, Tel Aviv es diuen en veu baixa al Líban. Els odis són profunds, així com la desconfiança, la ignorància mútua i les ferides presents i passades. Com ja he comentat en altres ocasions la frontera entre ambdós països és infranquejable. El visat d’un dels països al passaport impossibilita la visita de l’altre. Les carretes fan un gir de 90  graus en percebre el primer paisatge del país veí.

Com altres vegades, vaig intentar indagar una mica més en la qüestió. Els meus primers amics al Líban provenien d’un grup d’amics a Barcelona, tots ells procedents de diferents països de la regió, entre ells el Líban i Israel. A Barcelona comparteixen els gestos, algunes paraules i l’anyorança per les olives negres i l’oli que es pot tallar amb ganivet. Les anècdotes que  en sorgeixen són curioses. D’entrada el reconeixement mutuu, com a minim la procedència de la mateixa regió. Destacant també l’orgull dels libanesos en anunciar la nacionalitat i la dificultat dels israelians, evitant les reaccions adverses.

Van sorgir anecdotes diverses. Uns joves en una discoteca que explicaven el seu servei militar en territori libanès ocupat, recordant els noms dels poblets on van servir davant la mirada estupefacta dels recent coneguts libanesos. Minuts eterns, intentant endevinar la procedència de l’altra, sense voler veure les evidències. Amistats i desencontres. Sorpresa mútua. Un israelià sorprès de trobar una libanesa xïita del sud del Líban, enfundada en texans i escot generós, manifestant el seu suport incondicional a la resistència. Un libanès sorprès de sentir el suport al poble palestí de la boca d’un habitant de Haifa.

En tot cas, Asaf Avidan plau al modernisme beirutí. Al cap i a la fi: One day baby, we’ll be old, Oh baby, we’ll be old, And think of all the stories that we could have told…

Matrimoni civil?

dimarts , 12/02/2013

En un país amb 18 confessions diferents, sembla evident la possibilitat de trobar l’amor en una comunitat que no sigui la teva. Actualment la possibilitat de casar-te amb una persona d’una confessió diferent a la teva és gairebé inexistent  per l’absència del matrimoni civil.

Matrimoni col·lectiu en defensa del matrimoni civil. Beirut, gener 2013

El país no compta amb un sistema penal laic, sinó que cada confessió va lligada a un codi penal. A part de compartir uns codis de convivència bàsics, cada codi té lleis diferents per gairebé tota la resta: matrimoni, divorci, herència, etc. Les parelles mixtes han de viatjar a l’estranger per poder casar-se civilment. La destinació més concorreguda és Xipre que ofereix avantatjosos packs que per un mòdic preu i en un sol cap de setmana et faciliten el tràmit. De retorn al Líban el matrimoni serà inscrit al registre, però caldrà donar-li un marc legal i per tant un aixopluc confessional. El més comú és que un dels dos membres de la parella (en general la dona) es converteixi a la confessió de l’altre, o bé que a l’hora de tenir fills se’n trii una per inscriure l’infant (per defecte la del pare). Qualsevol ciutadà libanès ha de formar part d’una comunitat per tenir un registre legal. Així en un país de la mida d’un cigró conviuen la repartició de béns equitativa amb la possibilitat de tenir 4 dones.

Durant anys els membres de la societat civil han estat reclamant la possibilitat de casar-se de manera civil, fins que el passat gener una

Kholoud i Nidal signant la petició

parella, Kholoud Succarieh y Nidal Darwich, van desafiar l’estat de la qüestió i van temptar l’única possibilitat dins del marc legal actual. La parella va basar la seva petició en una disposició del decret 60 de la llei de 1936 que estableix que els libanesos que no pertanyin a cap comunitat romandran sota la llei civil familiar que administra l’estat. Després de passar pel procediment administratiu per eliminar les seves confessions dels seus registres personals, van incriure’s davant de notari i van enviar la petició al Ministeri de l’Interior. La petició fou posteriorment enviada al Ministeri de Justícia i rebutjada posteriorment.

Els mitjans de comunicació han seguit el cas d’aprop i han alimentat les esperances dels milers de demandants de canvi. Malgrat la resposta negativa, la petició va comptar amb un recolzament inesperat: Michel Sleiman, el president de la República. Sleiman va tuitejar que estava disposat a : “respond to the evolution and aspirations of the people and prepare the appropriate laws for the issue of civil marriage.”(respondre a l’evolució i a les aspiracions de la gent i preparar les lleis adequades per a la creació del matrimoni civil). La demanda més extesa és la creació d’un codi civil enmarcat en la disnovena confessió: el laïcisme. D’aquesta manera el fràgil equilibri del sistema confessional no es veuria afectat per la reforma.

Les respostes dels principals líders religiosos no es feren esperar, proclamant una oposició inflexible des de tots els bàndols. El president també respongué a aquestes reaccions: “Some Politicians oppose #civilmarriageleb but that will not change my beliefs nor will it deter me from getting the train on the right track” (Alguns polítics s’oposen al matrimoni civil, però això no farà canviar les meves creences ni impedirà el tren de prendre la direcció correcta).

El camí per recórrer és llarg, però els fruits comencen a brotar. Aquí la petició online, pels que vulgueu fer una petita aportació.

170.000 refugiats sirians

dimarts , 29/01/2013

Sam Tarling, Caritas

L’ACNUR estima que uns 170.000 sirians han buscat refugi al Líban. Tan sols durant el mes de desembre es calcula que més de 24.000 persones van creuar les domables fronteres libaneses, registrant-se principalment a Tripoli, Beirut, la vall de la Bekaa i el sud del país. Seguint amb les estimacions de l’agència per als refugiats de Nacions Unides, 64.798 estan residint al nord del país, 49.962 a la vall de la Bekaa i 12.234 a Beirut i Mont Líban, tot i que la quantitat podria ser major degut al temor dels sirians a constar en els registres oficials per por a epresàlies del règim d’Assad.

Les proporcions del Líban es podrien comparar a la província de Barcelona, uns 200 km de llargada per 60 km entre el mar i la frontera siriana. Malgrat que la circulació de persones entre ambdós països ha estat sempre fluïda i constant, l’augment de la presència siriana s’evidencia arreu i els drames personals i col·lectius es manifesten a cada regió del país. la relació entre el Líban i Síria sempre ha tingut un caire estrany: políticament Síria sempre ha exercit un poder, visible o des de l’ombra, omnipresent sobre el Líban, mentre que Síria proveeix el luxós Líban de mà d’obra barata a la que poder tractar com púrria qualsevol. A més dels refugiats sirians, cal afegir el desplaçament de centenars de famílies de refugiats palestins residents a Síria, que han engrossit els camps ja existents al Líban, on les condicions de vida, ja infrahumanes, han decaigut.

Al mateix temps,  la proliferació de cotxes de luxe amb matrícules sirianes és una evidència als barris més pomposos de la ciutat. La festa ja no continua a Damasc, però l’ànima no decau als centres comercials i discoteques de Beirut. A la libanesa, els rics sirians es passegen per la ciutat fent rugir els motors dels Mercedes, menjant éclairs au chocolat a chez Paul i saquejant l’ABC, Le Mall i Beirut Souks. Que a Síria hi havia pasta no n’hi ha cap dubte.

La polèmica sobre la postura ha d’adoptar pel país dels cedres es mostra constantment en els debats polítics. La coalició 8 de març, composada principalment pels partits xiïtes Hizbullah i Amal (partidaris del règim d’Assad) i els cristians liderats pel general Michel Aoun del partit Moviment Patriòtic lliure, insisteixen en el perill real de l’arribada massiva de refugiats sirians, però sobretot palestins que s’acosten al milió actualment. L’esmentat general cristià tem per l’estabilitat el país i recorda referint els 15 anys de guerr(es) civil(s) i als sagnants enfrontaments entre critians, palestians i sirians : “Tothom sap que el tema del dret a àsil comença amb individus sol·licitant ajuda i acaba amb motins contra el país d’acollida”. D’altra banda, la segona coalició del país, 14 de març, formada pels sunnites Futur liderats per la família Hariri i els cristians aglutinats en el partit Forces Libaneses, partidaris de la insurgència siriana, anuncia que no hi ha motius per témer una reacció racista o de venjança envers els refugiats.

En qualsevol cas, des de fa gairebé dos anys els esdeveniments que es desenvolupen en el petit país mediterrani haurien pogut desencadenar una, dues, tres, cent guerres civils. En aquests mesos de guerra siriana, hi han hagut centenars d’incidents similars als que van iniciar la guerra libanesa. Centenars d’autobusos carregats de palestins haurien creuat Ain el Remaneh. Podran els libanesos mantenir el que han construït en els darrers anys? Qui dia passa, any empeny, ara bé si s’ha de començar de 0 es començarà com tantes altres vegades.

 

 

I després de l’Olga…

dimarts , 15/01/2013

Al Líban comencem l’any amb tempestes: d’aigua, polítiques, territorials. Després d’una setmana d’intenses pluges al país causades pel pas de la tempesta Olga (batejada així per la televisió libanesa LBCI amb la voluntat de donar a la tempesta la categoria que es mereix),  torna la calma, el sol  i l’electricitat a les cases. El país ha romàs en un estat de letargia observant com la pluja es convertia en riu i inundava els barris més desafavorits de la ciutat i en deixava d’altres en la més absoluta foscor, en aquest cas sense distinció de classes. A les inclemències del temps se li afegia una vaga indefinida dels treballadors de l’Electricité du Liban que, entre altres coses, han vista reduït a una quarta part el pressupost destinat a l’assegurança per accidents laborals.

Després d’una setmana de precarietat, abastiment a mig gas dels generadors, fred i neu sobre el mar, finalment els serveis han tornat a la normalitat precària. Durant aquesta pausa temporal altres tempestes s’han format (o han carregat forces) sobre el petit país del mediterrani i amenacen ferotgement. La llei electoral es sotmet a debat, podrà el fràgil sistema federalista confessional continuar regnant? O una transició per abandonar el confessionalisme polític? Ambdues alternatives mantenen el país en la seva incertesa permanent. Al mateix temps, la justícia francesa ha ajornat la decisió sobre un possible alliberament condicional de l’ex- militant del Front Popular d’Alliberament de Palestina, George Ibrahim Abdallah, detingut a París el 1984 i condemnat a cadena perpètua per complicitat en l’assassinat de dos diplomàtics: l’americà Charles Robert Ray i l’israelià Yacov Barsimantov. La desició ha despertat la ira dels seus partisans, amics i familiars contra la presència francesa al país. Així l’ambaixada francesa es llevava amb una enorme pintada en francès i àrab: “puta dels americans”. Mentre l’ambaixador francès crida a la calma, esperant una resolució el 28 de gener, les movilitzacions continuen. Les riuades de refugiats sirians continuen creuant les fronteres poroses entre els dos països i la sang continua corrent al país veí, esquitxant les zones més properes i despertant una solidaritat libanesa, tan complexa com els vincles entre els dos països germans i enemics. Les ajudes es multipliquen i els professionals de l’ajuda humanitària i desconeixedors dels matisos eteris apareixen en totes direccions.

Però l’Olga també ens ha deixat una bona temporada d’esquí. Gaudim-ne com si fos la darrera.

Aquesta maleïda llengua

dimarts , 24/07/2012

(aviso és un article d’estar per casa sobre la llengua àrab, arabistes absteniu-vos, us feriré l’ànima)

Moltes converses sobre la llengua àrab acaben amb aquesta frase. Aprendre l’àrab és una inversió a llarg plaç, llarga, costosa i  sovint descoratjadora. Després de gairebé dos anys vivint al Líban, la creença popular és que hauria de parlar àrab com un cheikh. Amics, permeteu-me fer alguns aclariments:

-          L’àrab no es l’italià. És començar no de zero, és començar des de menys 3: nou alfabet, nova concepció gramatical, nous sons (sons impossibles), una manca total de referents,  més enllà de quatre coses anecdòtiques que s’assemblen al castellà (algunes molt gracioses, per exemple, allò de fulanito y menganito, ve de l’àrab directament i encara s’utilitza en tots els dialectes).

-          El Líban és el pitjor país del món per aprendre l’àrab. Una característica curiosa dels libanesos es que parlen moltes llengües i no en parlen cap de bé. Una gran part de la població amb prou feines sap escriure o llegir amb fluïdesa la seva llengua materna. I fins I tot, diria que hi ha moltes cases on no es parla més enllà de les expressions corrents que tots aprenem al arribar al país.

-          La llengua àrab es distingeix entre la part escrita i la part oral. A nivell escrit tots els països de parla àrab escriuen una llengua comú: el fusha o àrab literari. A nivell parlat cada país o regió parla un dialecte que és més o menys pròxim a l’escrit. Els mitjans de comunicació a vocació regional s’expressen en àrab literari.  En canvi, els programes de televisió, pel·lícules, etc s’expressen majoritàriament ens els dialectes de cada regió. Aprendre libanès o egipci, per exemple, es força útil perquè són grans exportadors de telenovel·les i programes diversos, i per tant els seus dialectes són compresos en la majoria de països de parla àrab.

-          Entre els diferents dialectes hi ha diferents nivells de comprensió o incomprensió: un egipci i un libanès es podran comunicar amb fluïdesa. Un libanès i un algerià probablement acabaran parlant-se en francès o intentaran recórrer al fusha.

-          Aprendre l’àrab quan ja ets adult es una inversió d’anys i un treball que requereix una constància  ferotge. Segurament algun superdotat em deixarà un comentari dient que va aprendre l’àrab en 3 mesos, però la majoria dels mortals ens costa déu i ajuda poder arribar a parlar amb fluïdesa. Les poques persones que conec que el parlen bé (nivell com si un català es passés un any a Itàlia per entendre’ns), han viscut molts anys en algun país de la regió s i/o s’han dedicat en algun període (d’un mínim d’un any)  exclusivament a aprendre  la llengua a temps complet.

Tot i aquesta realitat, cada estiu Beirut s’omple de joves i grans estudiants fascinats per la idea de poder aprendre àrab seguint les sucoses ofertes de les universitats locals que prometen miracles lingüístics en còmodes(i caríssims) packs d’un mes o dos. Només afegiria al pack una bona dosi de paciència, una passió desbordant i una píndola contra les decepcions, perquè aquest és només l’inici d’un llarg viatge.

Així que després de 2 anys amb una dedicació mitjana, amb un any previ de fusha a Barcelona, us puc dir que llegeixo i escric (que no vol dir que sempre ho comprengui), entenc de què van les converses i m’expresso a nivell quotidià. I sobretot que em queda un llarg camí per recórrer en aquesta maleïda,  fascinant  i increïble llengua.

Service o seviceeeein…Segona part

dimarts , 10/07/2012

Avui parlaré d’anècdotes de service.  Aquells moments que rocen el surrealisme pur en els quals et pots veure involucrat cada dia i cada nit. Els classificaré en quatre temes bàsics.

Preus

La negociacio de preus pot esdevenir divertit o el més enervant del dia. Per defecte i si no hi ha aclariments al respecte, el preu és un sol trajecte un service, 2000LL (un euro). És bàsic no pagar fins arribar al lloc de destinacio perquè el conductor pot decidir variar el preu, al·legant excuses vàries: el preu de la gasolina (que acaba de baixar per cert), que de tota la vida aquell trajecte és a 3000 LL o servicein, que hi havia trànsit (culpa teva òbviament). El més estrany que m’ha passat, fou un dia que al arribar a la destinacio el taxista em va dir : fi massari (tinc diners) i va refusar que li pagués…

Ruta

Rarament un conductor et demana quina ruta vols agafar per arribar al punt de destinació. Si està de bon humor et porta pel camí habitual. Si vol omplir-se les butxaques faràs una volta monumental pels barris més poblats, amb més trànsit, amb més pols, amb més de tot. El meu récord són dues hores i mitja en un service per un recorregut que habitualment dura entre 1o i 20 minuts. I la volta més llarga, va ser un dia als voltants de nadal que ens van portar fins a una localitat costanera a uns 20 minuts de Beirut. L’home ens va dir que s’havia confós de nom (una confusió de l’estil que nosaltres li havíem dit gràcia i ell havia entès L’Hospitalet de Llobregat). I casualment un altre viatger va baixar en aquell poble…

Converses i companys de viatge

Després de la sorpresa inicial de constatar que no sóc libanesa arriben les preguntes sobre el país. Després de dir que sóc de Barcelona i parlar del Barça, arriba el moment de citar tots els llocs de la península que han visitat o bé que algun amic, familiar o conegut ha visitat. Ja tinc la cara assajada per quan et comenten que han estat a la Costa del Sol i que la seva ciutat preferida és Benidorm o Marbella.

 Un altre fet destacable són les converses sense retorn. És habitual que després de la conversa bàsica, li comentis al conductor que el teu àrab no és extremadament avançat. Però això no és important. Tan sols cal que de tant en tant moguis el cap en senyal d’aprovació als llargs monòlegs sobre qualsevol tema. Altres prefereixen escoltar la ràdio i gaudir d’algun discurs interminable de Michel Aoun, a Ashrafieh. De Nasrallah a la perifèria sud. D’algú de la família Hariri a Ras el Nabe. I afegiu el que us vingui més de gust segons la zona.

I cal parlar dels companys de viatge. Aquelles persones que tenen uns significació semblant a les persones que et creues al metro o l’autobús a Barcelona, però que a Beirut estan embotits al teu costat. És habitual que la gent transporti coses estranyes. No tant pollastres o farcells de menjar com us podríeu imaginar (això als busos sí que passa), com coses inverosímils. Un dia un noi va pujar amb un teclat de piano que vam transportar a sobre les nostres cames per mig Beirut. O bé un maniquí que un home havia comprat per la seva botiga. La cosa més estranya que m’ha passat va ser una dona que em va demanar que li portés llet de les muntanyes quan va saber que anava a agafar un bus per marxar cap a la Bekaa. Va resultar que vivia al mateix barri que jo i dit i fet, al vespre li vaig portar a casa una ampolla de llet.

Models de cotxes i capacitat

A Beirut alguns taxistes carregats amb 4 persones continuen pitant-te. Ja sé que passa a molts països del món, però els libanesos no són persones disposades a embrutar-se les sabates encabint-se en un taxi carregat a tutti pleni. De models de cotxes n’hi ha per tots els gustos, però cal citar els vells mercedes que són un clàssic del paisatge beirutí. L’estat de molts d’ells és extremadament precari. El pitjor que em vaig trobar va ser un que tenia un forat als peus i podies gaudir de l’asfalt mentre avançava.

Un detall important és determinar la confessió del taxista per saber si et portarà d’oest a est o bé només cobreix una part de la ciutat. No us penseu que és complicat. Creus enormes o corans plens de filigranes estan a la vista de tothom. Tot i així els taxis són uns espais de comunitat, de queixa comuna i d’experiències compartides.

Al cap i a la fi, el preu de la gasolina puja o baixa per tothom.

La revolució de les rodes

dilluns, 2/07/2012

Abans de continuar amb la segona part de les aventures del servei de transport públic, m’agradaria fer una menció especial. Aquests dies en que la dèria futbolera inunda cada racó del Líban, voldria fer el meu homenatge personal a l’esport nacional del Líban. Un esport practicat per totes les comunitats, admirat, seguit, que passa de generació en generació: la crema de rodes.

La realitat libanesa permet un nou esdeveniment setmanal a celebrar amb una bona foguera de cautxú, amb una bona dosi de fum, ben negre. Amb aquella olor a plàstic cremat que sempre és gratificant. Amb aquells talls de carrers que col·lapsen la ciutat. Amb aquelles ampolles de gasolina per cremar millor. Amb aquells pares ensenyant als seus fills aquest art generacional. Transmetent aquests valors ancestrals i aquests secrets familiars que fan de les fogueres libaneses les més especials de la regió. I així ho demostren les imatges que il·lustren les notícies que parlen del Líban. Les fogueres comencen a ser conegudes arreu. Malauradament, encara continuen espantant als turistes, però les arts mil·lenàries sovint no són tot seguit apreciades.

Que et vols queixar? Crema rodes. Que vols un canvi de govern? Crema rodes. Que Alemanya perd a l’Eurocopa? Crema rodes. Que n’estàs fart de les nits a la llum de les espelmes? Crema rodes. Que tens una gran frustració perquè la noia que t’agrada passa de tu? Crema rodes.

Algunes veus, però, comencen a transmetre un missatge. Un missatge clar i senzill:

Canalitzem-ho i fem la nostra aportació a la clarificació de l’aire de Beirut. Tots podem. Tu també.

Service o serviceeeein… primera part

dissabte, 23/06/2012

Ha arribat l’hora de confrontar un dels punts més controvertits de la vida a Beirut: el transpot públic. El servei d’autobusos de Beirut, tot i que molt barat, deixa força que desitjar. L’alternativa a no tenir cotxe són els taxis col·lectius, anomenats popularment services.

Es distingeixen per tenir la matrícula vermella i per anar sovint plens fins a la bandera. El funcionament és el següent:

- T’atures allà on t’agradi més

- Els taxis passen pitant com uns desesperats i fent girar la mà oberta, gest purament de la regió que vol dir a on? què? com? depèn del context

- Anuncies la teva destinació

- Diverses opcions:

1. La teva destinació està dins del recorregut previst i et pots embotir al costat dels altres passatgers al preu habitual i sense preguntes extres.

2. La teva destinació no convé, llavors el conductor tira el cap cap enrera i fa espetegar la llengua, també gest de la regió. Inicialment pot semblar més aviat desagradable pero t’hi acabes acostumant i arribes a entrar en el costum local.

3. La teva destinació, no només no convé, sinó que a més fa riure, com si haguessis dit que vols anar a Barcelona en service.

4. Cal precisar la destinació. Al Líban no hi ha adreces postals, ni noms als carrers, ni números de cases. Indicar una adreça et porta a dir coses com: visc a Geitawi, al costat de l’Hospital Saint Georges, quan arribes a la sortida d’urgències gires a la dreta, tires tot recte fins a la segona cantonada. És l’edifici de la dreta, on hi ha la boutique Rose Mary, primer pis a l’esquerra. Llavors per indicar un taxi, dius per exemple, Geitawi i cal especificar el detall Hospital Saint Georges per negociar el transport en condicions.

4. Finalment, pot caldre negociar el preu, ja sigui perquè la teva destinació es llunyana o perquè la teva cara de guiri et delata. El preu normal (un service) son 2000 Lliures Libaneses (LL) o un dòlar i mig (aproximadament un euro). El preu per les distàncies llunyanes, tingueu en compte que això és totalment relatiu i depèn del conductor en qüestió, és el doble (servicein,  en àrab libanès posen la terminació – ein que en àrab serveix per dir que és doble, a paraules en altres llengües. Per exemple: al matí quan dius bonjour et responen bonjourein… dos bon dies per tu…), és a dir 4000 LL, 3 dòlars, 2 euros. O bé, si vas acompanyat d’un ros nòrdic, taxi directament que pot oscil·lar entre les 10000 LL, 7,5 dòlars, 5 euros i les 20000 LL, 15 dòlars, 10 euros.

A continuació les regles d’or per utilitzar el servei de taxis col.lectius a Beirut:

- Carregar-te de paciència i pensar que cada dia, el teu trajecte a la feina pot convertir-se en una peli de l’Almodóvar (vegeu el meu pròxim post sobre les anècdotes de service)

- Calcular sàviament el temps necessari per arribar al lloc desitjat i afegir-hi els minuts d’espera aleatòria abans que un service en la mateixa direcció passi.

- Esperar en un punt estratègic on el taxi pugui aturar-se amb comoditat, per evitar que els altres cotxes pitin, es queixin, es posin nerviosos i facin ús de les seves capacitats limitades de conducció.

-Pagar sempre al final del recorregut per evitar ser dipositat a una distància clarament allunyada de la destinació desitjada.

- Tenir sempre canvi per pagar el service volgut i no un servicein o taxi sorpresa.

- Estar disposat a fer recorreguts turístics abans d’arribar a la feina o a casa, per poder omplir el cotxe d’altres passatgers.

- Estar preparat per saunes en mercedes dels anys 40.

- Tenir un somriure apunt pels interrogatoris dels conductors quan descobreixen que ets guiri (a primera vista passo per una libanesa, sabent que malgrat els clichés, els libanesos són castanys, rossos, morenos, vermells i blancs oxigenats).

- Voler aventurar-se en el trànsit salvatge i les “dreceres” estranyes només conegudes pels taxistes de Beirut.

- Creure en el cotxe en el que entres, encara que pensis que es desmuntarà només posar-hi un peu.

- Malfiar-te dels cotxes massa nous: voldran endinyar-te un taxi segur.

- Estimar Beirut i intentar sobrepassar els moments de ira quan tens pressa i et porten via Pekin per arribar a la feina.

EuroLíban 2012

dimarts , 12/06/2012

Banderes a la plaça Sassine, tria la teva aventura

Mentre escric aquestes línies sento les veus eufòriques que omplen les  cases i que ressonen a cada carrer. Hi ha banderes a tots les finestres, a tots els cotxes, als taxis, als fanals. Els bars anuncien les retransmissions en directe. El país es divideix en bàndols antagònics (quina novetat…). Les masses es freguen cos a cos a les hores convingudes per gaudir de l’èxtasi col·lectiu…

Sí amics, l’Eurocopa ha arribat al Líban amb força. Cada ciutadà ha pres partit i ha plantificat una bandera ben vistosa per anunciar-ho als quatre vents. En un país on l’esport és una caricatura a tots nivells, el campionat de futbol europeu és un esdeveniment nacional.

Des de la meva primera visita a un país extracomunitari vaig quedar extremadament sorpresa per la importància extrema que tenien les lligues europees en molts països del món. L’anunci aquell de ” Futbol Club Barselona, amigo…” de cervesa, era de per riure i d’anem a fer caricatures dels homes del desert”, però tenia tota la raó del món. Un dia, estant en un país llunyà, em vaig trobar a les portes d’un edifici al qual volia accedir. El vigilant de torn i jo, no ens podíem expressar en cap llengua que l’altre comprengués. Amb signes d’allò més inútils li intentava indicar que volia entrar, que havia de veure algú. L’home, sense presses evidentment, va voler entaular una conversa. Vaig entendre que em preguntava com em deia. I després d’on era. Vaig dir la paraula màgica: “Barcelona”. Els ulls se li van humitejar lleugerament. Ell va dir la segona paraula màgica: “Messi”. Veient que tenia les de guanyar, li vaig fer un: “Puyol”. Uns instants d’emoció més tard, vaig poder entrar a l’edifici amb una catifa vermella imaginària.  Altres vegades he tingut menys sort i eren del Madrid… Com deia un amic meu, periodista de professió i creuador de fronteres de vocació, el millor acompanyant per voltar pel món és una samarreta del Barça.

Doncs amb la Copa d’Europa, Mundial i un llarg etcètera passa el mateix. És com viure l’emoció del campionat intracontinental en un sol país. En un país on l’esport professional és conduir un descapotable, on caminar és un esport de risc i on els equips nacionals serien fàcilment batuts per qualsevol equip de tercera regional.

Una nit més, Beirut es vesteix de gala per rebre la retransmissió de l’esdeveniment esportiu. Panem et circences modernitzat. Nous abismes infranquejables i sovint incomprensibles.

I així és la guerra…

diumenge, 3/06/2012

Aquest cap de setmana he anat a un concert, he cosit, he dinat a la terrassa d’uns amics i he anat al cine. Us preguntareu perquè us explico el meu cap de setmana. Perquè mentre jo feia unes cortines i gaudia de l’ambient distès de Beirut, les tensions a Trípoli, a 70 km de la capital, van reprendre amb força. Durant el dia i la nit de dissabte els barris de Bab el-Tebbaneh i Jabal Mohsen es van encendre amb un balanç de 12 morts i desenes de ferits. Després d’un desplegament tardà de l’exèrcit libanès, diumenge ens llevem una calma precària. I fins a la propera.

I així és la guerra al Líban, sigui una guerra civil o uns enfrontaments de baixa intensitat. La contradicció conviu en 210 km de llargada. Sovint el champagne i els kalashnikov conviuen a centenars de metres de diferència. Posem per cas la guerra estival de 2006: mentre els habitants d’Ashrafieh prenien una copeta al terrat, podien observar els focs artificials que provocaven els morters israelians que queien sobre la perifèria de la ciutat, els barris de majoria xiita i partidaris de Hezbollah i Amal.

L’atzar, imprevisible, de la vida em va portar ahir al vespre a un festival de cinema libanès. En una nova dosi d’atzar vaig entrar a la sala on projectaven la pel·lícula It’s all in Lebanon del director Wissam Charaf. Sense haver previst veure aquesta pel·lícula, em trobo amb un reportatge que analitza el Líban de la postguerra. Amb una bona recerca a nivell audiovisual, l’autor proposa la contraposició de dos Líbans que reneixen després de la signatuta dels tractats de Taef el 1990 i fi de la(es) guerra(es) civil(s). Un Líban condensat a nivell audiovisual per la proliferació d’una cultura basada en la imatge i la propaganda.

[youtube http://youtu.be/nREoUp9Aih8]

Per una banda, el Líban de la reconstrucció, del retorn a la Suissa de Pròxim Orient, del J’aime la vie i I love life. Políticament representada pel magnat Rafik Hariri, Primer Ministre i reconstructor del Líban que fou assassinat el 14 de febrer del 2005. Audiovisualment condensada en les cantants libaneses que fan somiar a tots els països de parla àrab. El país del luxe, la porta a occident, el paradís de la regió on tots els desitjos poden fer-se realitat. El país que no pensa en el demà i que atrapa a tota l’estupidesa d’occident. El país que tothom somia i ningú vol.

D’altra banda, el Líban de la resistència que va horroritzar a les forces israelianes que ocupaven el sud del país fins forçar-ne la retirada. Representats des dels 90 per la carismàtica i magnètica figura de Hassan Nasrallah que exerceix un poder inimaginable sobre el poble libanès, de tots els bàndols tot sigui dit. A nivell d’imatge, el partir de Déu compta amb una inigualable estratègia de propaganda. Les pel·lícules sobre màrtirs i mostrant la força militar de Hezbollah extasien a la població, mentre que els videos de la por donen els seus fruits a cada enfrontament amb Israel. El país de la resistència, de la lluita, de la dignitat divina. El país de la contenció i de la moral exacerbada. El país que pensa en un demà de llibertat estranya. El país que molts països de la regió somien i que ningú no vol.

Quin país volen? Tots dos, però la convivència és sovint impensable. I entremig una dona, una cantant de plàstic. Haifa. Xiita de naixement i bomba sexual de professió, la cantant ha donat suport al president Michel Sleiman i ha mostrat diverses vegades l’admiració per Nasrallah.

La pel·lícula fa un recorrregut per tots els darrers cataclismes del país que han fet pensar en un reinici de la guerra. 2005, 2006, 2008. Sortint, una amiga em comenta:” Podríem haver continuat asseguts una estona més: estiu 2012, 2013, 2014, …”.