Gris fosc

dilluns, 19/12/2011

Avui el cel gris hivernal sobre el Líban sembla encara més fosc.  Avui la Rana no ha vist aquella corba, una entre tantes barbaritats viàries del país, i ens ha deixat. Tornava a casa, per aquella carretera infernal que va fins a Síria, on tots hem pregat a qualsevol déu de Pròxim Orient per arribar sans i estalvis a la nostra destinació.

La Rana treballava a la mateixa associació que jo i trencava motlles. El seu pare és musulmà i té dues dones, però ella refusava de portar el vel, va lluitar per estudiar i avui gestionava el programa educatiu del centre de Taanayel, el seu poble idíl·lic de la vall de la Bekaa. S’anava a casar i a traslladar-se a Europa, perquè el Líban li anava petit. Les fronteres de la seva manera de pensar anaven molt més enllà de Pròxim Orient.

Ella era una d’aquelles llums que et trobes en els camins de la vida i que desprenen l’alè de l’esperança que diu que un dia tots serem millors i el nostre món serà un altre. El mal estat de les infraestructures d’aquest país no ha permès que la seva llum esdevingués far. I avui tot aquest sistema que enlletja el Líban des de fa més de 35 anys, aquesta lluita aferrissada pel poder que manté el país en aquesta letargia eterna, sembla més absurd.

Avui no vull veure ni una sola creu ni una sola mitja lluna. Perquè la Rana ja no hi és, i ara qui hi guanya?

En dues dimensions

dimarts , 29/11/2011

El que més enyoro de Barcelona és la vida en totes les seves dimensions. Fer les coses perquè mira, perquè n’has tingut ganes. Em refereixo al viure per viure, al gaudir per gaudir. A anar a la muntanya perquè fa fred i perquè vols pujar un cim, perquè sí, perquè vols veure la vista. Anar a prendre un cafè improvisat després de la feina amb aquell amic que t’has creuat pel carrer, sense passar per casa, amb el tupper del dinar a dins de la bossa. Preparar uns entrepans i caminar mitja hora per arribar a aquella cala que diuen que es magnífica.

 Les accions al Líban tenen un perquè, una raó de ser lligada al plaer instantani, ràpid i si pot ser, material. I sobretot, ha de ser interessant pels altres i ha d’estar al facebook, per si al veí del veí li pot fer rabieta o pot estar orgullós de que siguis un bon ciutadà.

 I no parlo de pobres o de rics. No tinguem una imatge preconcebuda de pobre país del sud. La societat libanesa reclama constantment béns materials individuals per assolir la felicitat, provinguis de la classe social, confessió, sexe que sigui. És igual si no hi ha voreres al carrer, perquè per la calçada circulen tots els Hummers, Porsches i Mercedes del món.  Per què voldríem papereres si es pot tirar el paperet del caramel per la finestra? Plaer provisional a plaços i embolicat amb 4 tones de plàstic, per calmar un desig irrefrenable de l’ànima d’un poble ferit.

 Les coses no es fan perquè si. No es tracta d’anar a la platja per gaudir del mar, del so de les onades,…sinó de prendre un sprite ben fred en un bar incrustat a una piscina a pocs metres del mar, mentre sona txumba txumba a tot drap. La bellesa no és la guspira d’uns ulls encesos  en una mirada fugaç, sinó un nas modelat de manera estàndard que no entén d’irrepetibilitat. Jo no truco, jo porto la meva blackberry enganxada a la mà per si hi havia algú que no havia detectat la seva presència. Gomina, vernís d’ungles, plàstic, daurat, colònia a litres, silicona, vidres fumats, talons (per ella i per ell). Les marques famoses són més cares al Líban, perquè les coses si són més cares són millors. De sempre, vaja. I si puc ensenyar-li la factura a la noia que m’agrada. Impagable.

 La consciència col·lectiva es va trencar en els 15 anys de guerra civil i en un present de conflicte mut i es va convertir en una consciència de classe i d’imatge exterior. Potser és aquesta la pèrdua més important després d’un conflicte, ja no hi ha poble, ja no hi ha comunitat. N’hi ha 17 que es dediquen  a posar-se lluentons i purpurina per brillar més i millor.

Per sort sempre ens quedarà el backgammon, les cançons de Feyrouz i el fatoush per recordar-nos que un dia el Líban volia ser un paradís mediterrani amb porxos de vinya per menjar raïm les tardes de setembre.

Plou

dimarts , 22/11/2011

Plou. No para de ploure. Fa una setmana que plou monzònicament sobre el Líban.

A més de les 3h diàries habituals sense electricitat, cada vespre de sobte es fa l’obscuritat i el silenci. Tinc espelmes enganxades a plats de cafè estratègicament col•locades per tota la casa. M’ha fet pensar en quan era petita. No ho recordava gaire, però als vuitanta també se n’anava la llum durant hores. He recordat uns canelobres de terra cuita a casa la meva àvia i com em feia por anar al lavabo i deixar l’espelma davant del mirall. També he reviscut l’alegria del retorn de la llum, els aplaudiments espontanis, els somriures. He tornat a jugar a les ombres xineses i m’he imaginat si això passés avui a Barcelona. A Europa això no passa, que som evolucionats. I just en aquest punt, he repensat en la vulnerabilitat i la fragilitat a la que ens sotmetem.

I al final, presa de l’avorriment (quina delícia de tant en tant, per cert) he pensat que a casa meva també plou, diluvia. No paren de caure dretes. Dretes nacionalistes, dretes ràncies, dretes de la vella escola, noves dretes, dretes progres. Dretes, vaja. I, com ja es habitual plou del dret, mentre a Europa ja s’intueix que caurà en diagonal. Esperem que no arribin a fer riuades que ho escombrin tot.

Feel free

divendres, 28/10/2011

Davant de la pregunta de com està la situació actual al Líban, penso que el més honest és contestar que és difícil de dir. A part de les trifulgues internes, que no són poques, la dependència dels moviments que facin els països veïns és tan gran que determina l’estabilitat del país.

El Líban es un país tan acollidor que l’ONU va decidir l’any 2004 adoptar la resolució 1559 que “insta a respectar la integritat territorial, la unitat i la independència política del Líban sota l’autoritat única i exclusiva  del Govern libanès”. En aquell moment va demanar a totes les forces estrangeres restants que es retiressin. Recordem que en aquell moment Síria ocupava militarment el país i que tan sols 4 anys abans Israel s’havia retirat del sud del país, on encara avui hi ha destinades les tropes de Nacions Unides amb missió especial per fer respectar els acords de pau entre ambdós països.

Des de llavors es calcula que Israel ha violat l’espai aeri libanès més de 8000 vegades, fent vols de reconeixement (o de no us oblideu que en Gargamel viu al sud) gairebé diaris. I aquests dies s’hi afegeix Síria, que no dubta en continuar amb la seva caça de bruixes en territori libanès. Quan Síria es va veure obligada a  retirar les seves tropes i renunciar al seu somni de la Gran Síria, va exhortar a que es dissolguessin i es desarmessin totes les milícies libaneses i no libaneses. I com al pati de l’escola, com que al Líban les milícies (xungues, xungues que Hezbollah està la llista de terroristes d’EUA) no només existeixen sinó que formen part del govern, Síria juga a pica paret a la vall libanesa de la Bekaa, mentre mata a uns quants compatriotes opositors.

I el mestre Ban ki-Moon s’excusa, però és clar és que com que la frontera entre els tres països és tan poc clara,  no sap com distribuir l’aula…

Algú ho havia de fer – vol II

dijous, 27/10/2011

No escatimem en detalls…També tenim moda per minyones…Me sobren paraules:

El llarg braç persa

dimecres, 12/10/2011

Són les 21h15 d’un dimarts. Arribo al cinema, la sessió comença a les 21h30. Es el darrer dia de l’11e BIFF (Beirut International Film Festival) i avui passen I love Tehran del director iranià  Suhand Samadian. M’acosto a la guixeta.

-       No, no…no hi ha pel·lícules iranianes avui.

-       Com?

-       Trieu una altra pel·lícula, no passem I love Tehran

-       Però per què?

-       No ho sé…no ho sabem…no, demà tampoc la passem…

Sense entendre res, vaig anar a veure una peli francesa. Al sortir circulaven alguns rumors. L’han prohibida, l’han censurada, hi ha hagut pressions d’Iran,..

No sabia si creure-m’ho o no. I aquest mati ho he llegit als diaris: El Festival Internacional de Cinema de Beirut (BIFF) retira del seu programa un documental iranià sobre temes politics, després de prohibir l’entrada al Líban al seu director. La pel·lícula ha estat titllada d’ “hostil contra la revolució”. Mostra les revoltes succeïdes a Iran durant la polèmica reelecció del president Mahmoud Ahmadinejad el juny de 2009.

Dissabte la Fars, l’agència nacional de premsa d’Iran, publicava un informe a diferents diaris iranians, en especial el Tahran Times, on acusava al BIFF de projectar pel·lícules hostils a la revolució. Malgrat que el BIFF va emetre ràpidament un comunicat de premsa on defensava la llibertat de pensament i d’expressió, l’organització ha decidit retirar totes les pel·lícules iranianes del festival. Malgrat que inicialment, es va creure que havia estat fruit de la pressió de la Direcció General de la Seguretat General (si, si, es diu així), encarregada de vetllar per la seguretat dels ciutadans libanesos (ergo òrgan de repressió i censura), sembla ser que la decisió fou presa després d’una trucada de l’Ambaixador de l’Iran a Beirut.

I la cirereta que ens faltava per donar-li el toc almodovarià a la història. Entre altres, el titular del dia d’avui és: Iran anuncia a Hezbollah que haurà de reduir l’aportació al partit, que s’estima és de 350 milions de dòlars anuals. Diuen que volen destinat més diners a Síria, ara que van maldades.

I així és el llarg braç de Pèrsia…menys pasta i més censura. Ahlan wa sahlan

Aquí un recull de premsa: L’Orient Le Jour, Naharnet, Daily Star

Algú ho havia de fer…

dimarts , 4/10/2011

M’agradaria començar aquesta història citant una frase que algú, sense més detalls que un algú procedent del que anomenem occident, em va dir l’altre dia. Respecte a la situació de les dones immigrants al Líban: “Algú ho havia de fer. Algú ho havia de fer obertament i sense embuts” .

Us  parlaré d’una família libanesa normal. Una qualsevol i cap en concret. No farem un estudi socioeconòmic exhaustiu, però diguem que es tracta d’una família de classe mitja. Un pare i una mare (altres models de família no en gasten gaire) i fills. Podríem afegir-hi una àvia, avi o tieta soltera. Tenen un pis gran amb balcons i sostres alts.

Els pares treballen (en el cas de la mare hi ha diverses opcions: pot treballar, pot treballar a casa o bé pot pintar-se les ungles i comprar cortines com a ocupació principal). Per tant, les feines de la casa, lluny de ser repartides entre els membres de la família, recauen sobre un nou personatge que encara no he esmentat. La criada. N’hi ha de tots els colors i per a tots els gustos. Algunes venen de filipines i parlen anglès. Algunes venen de Sudan i parlen àrab. Algunes venen de Madagascar i parlen francès. Algunes venen de no se sap on i no parlen cap llengua comprensible pels libanesos.

Són captades als seus països d’origen per empreses libaneses que les porten al Líban, els hi faciliten un permís de treball i les entreguen als seus amos. Cobren entre 200 i 500 dòlars al mes i treballen 6 dies a la setmana 24h. Són dones de la neteja, cuineres, cangurs, serventes, innocents, boniques, privades dels seus drets, abusades, deshumanitzades. La llei libanesa empara la situació. Treballen en sòl libanès gràcies a un permís de treball especial i estan sota la responsabilitat d’un ciutadà, un libanès amb totes les de la llei, que te dret a retenir el passaport de la seva criada, així com de denunciar-la a la policia en cas de fugida.

Ens encanta parlar del sud dels països del nord. Vegeu aquí el sud del sud. O la condició humana que necessita un sud per reivindicar-se.

I ara ve la bona. Aquesta mateixa família libanesa emigra al Canadà. Amb una criada, és clar. Un cop arriben a la destinació, la noia fuig buscant, probablement, un futur més prometedor que atendre 24h 6 dies a la setmana a una família benestant (o no) libanesa (el futur prometedor al Canadà sense papers, seria un altre tema a debatre). La família, esgarrifada per l’esdeveniment, acut a la policia local. Porten el passaport de la noia per denunciar el fet. Però…sorpresa! Els que són amonestats són ells, per esclavistes. Algú ho havia de fer.

(El video es un curtmetratge dirigit per Wissam Al Saliby i realitzat per l’equip de Shankaboot, presentat en la darrera edició del Festival de Cinema i Drets Humans de Beirut)

Si pogués fer-me escata…

divendres, 16/09/2011

Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.

 

Es un dia, un dia com tots els dies, i el sol es pon sobre el formigó armat de Beirut. I el sol mor a dins de l’aigua i recordes que vius a l’altre cantó del mar. Perquè el sol sobre el meu mediterrani, fa néixer el dia des de l’aigua i el fa morir a la muntanya.

 

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.

 

I és un dia, com tots els dies, però avui el mode aleatori de la música  m’ha portat a Vestida de nit i la Silvia Pérez Cruz m’ha transportat a un vespre del mes de juliol al Teatre Grec. Darrer concert de Las Migas. I m’ha transportat al meu barri amb els carrers decorats al mes d’agost i amb paraigües plens de caramels per Sant Medir. I m’ha transportat als sopars als terrats i a les mirades còmplices i als cabells esbullats i als cossos salats i a les cares pigallades.

Els vells em parlen plens de tendresa,
d’hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

 

I és un dia com tots els dies, però  he pensat en les hores viscudes. I he tingut allò del mal de país. I he volgut menjar fuet, veure la meva àvia i estar al Sol i Lluna.

 

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

 

I és un dia, com tots els dies, però per un moment m’he sentit com els mariners de les havaneres. I he volgut fer-me escata.

 

Si pogués fer-me escata 
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

 

I és un dia com tots els dies, però encara que la gent ho digui amb boca petita, hi ha dies que voldries ser a casa.

Gràcies Sílvia!

(Lletra de l’havanera Vestida de nit. Lletra: Glòria Cruz, Música: Càstor Pérez, Veu: Silvia Pérez Cruz)

Just married

dimarts , 6/09/2011

Aquest cap de setmana he assistit al meu primer casament “tradicional” libanés. A continuació, breu cronologia:

13h55 Arribem a l’església. Ja és plena de gom a gom. Les dones enfundades en models impossibles. Apretats, embotits. Els cabells encrespats i les cares traspuant pols de maquillatge. Els homes encorbatats i enclenxinats. Fa olor de laca, de vernís d’ungles i de perfum vessat en excés.

14h10 Comença la cerimònia en àrab i en francès. Intueixo la carta de Sant Pau als Corintis en àrab.

14h25 Als nens i nenes que ploren els deixen sortir. Penso en posar-me a plorar, però em reprimeixo.

14h45 Fi de la cerimònia. Davant de la porta un Rolls Royce espera els nuvis. A la matrícula hi ha escrits els seus noms i un cor.

14h50 Els nuvis surten de l’església i els llencem pètals de rosa. Després comença la sessió de fotos. Alguns privilegiats comencem a enfilar cap al restaurant.

15h10 Primera copa de vi camuflada entre uns arbustos. Primer vestit de gasa rosa amb lluentons.

15h30 Segona copa de vi camuflada entre uns arbustos. Segon vestit de gasa rosa amb lluentons.

15h45 El cambrer agafa l’ampolla quan m’hi acosto. Primer (i únic) vestit tot de lluentons a conjunt amb la funda del mòbil.

15h50 Sona “It’s wonderful” i apareixen els nuvis. Ballen i somriuen. La dona del costat critica el vestit de la núvia, tot i que ella porta un lleopard a sobre.

16h Prenem posicions per la teca. Cada taula té el nom d’un celler de vi.

16h15 En el bufet de menjar hi ha paella! Però els musclos tenen la closca verda…

17h15 Pastes libaneses…i gelats de tots els gustos. Un puro pels homes i per les dones més atrevides.

17h30 Comencen els parlaments. Proclamacions d’amor de germans i amics. Trobo a faltar el :”un petó de cine a dalt de la cadira”, la veritat.

18h00 Els nuvis fan el recorregut de les taules. Petonegen i abracen amics, coneguts, familiars, i després els coneguts dels amics, coneguts i familiars. Potser fins i tot  els saludats dels amics, coneguts i familiars.

19h Mabrouk, mabrouk, mabrouk habibi…I una mica de dansa tradicional.

19h30 Focs articials (com els que sents des de casa a les 2 de la matinada i no saps què pensar)

20h Alors, on danse

21h Per sorpresa meva (i només meva) sona…David Bisbal. Per fi, trobo el personatge esperat: la tieta soltera que s’anima als casaments. Ballant com la que més en un racó.

22h30 Xarrupets (chupitos de tota la vida) de tots els colors. Sona el waka waka i algú em pregunta pel Barça i pel Piqué. No falla.

1h00 Mentre marxem,  les persones que entranyablement rampinyen les flors, els coberts, els plats i si poden les estovalles, se m’apareix com a darrera imatge.

L’endemà em desperto pensant dues coses. Primerament, que no sé què duien els xarrupets de colors, però res de bo. I segon, que els casaments són pràcticament iguals a tot arreu, amb una dosi més o menys elevada de lluentons, pols de maquillatge i cossos embotins en vestits impossibles.

Dies d’estiu

dijous, 25/08/2011

L’estiu no atura Proxim Orient. Les darreres setmanes les portades dels diaris van plenes de titulars dels de lletres majúscules.

Mahmoud Abbas va visitar el Líban i es va reconèixer l’estat palestí, com ja s’ha fet en altres països de la regió. 29 anys després que Yasser Arafat abandonés el país després de les massacres als camps de refugiats per part de faccions cristianes i sota la protecció de l’exèrcit d’Israel, el Líban comptarà amb una ambaixada palestina creada amb tots els honors.

El Tribunal Especial del Líban (promogut per esclarir el gran atemptat de 2005 on va morir Rafik Hariri, antic primer ministre i reconstructor oficial del país, juntament amb 22 persones més) ha publicat les proves que incriminen a quatre ciutadans libanesos suposats membres de Hezbollah. El tribunal està apunt per jutjar, però el país no. Aquella mateixa nit  Hassan Nasrallah, líder de Hezbollah,  es dirigia per televisió als seus conciutadans amb un discurs encès en el que intentava deslegitimar el Tribunal i amenaçar als perseguidors de la “veritat” sobre el magnicidi (si es que n’hi ha una i no 18, una per cada confessió).

El  parlament libanès ha aprovat la llei antitabac, promoguda pel consell de ministres,  que sembla que prohibirà fumar en qualsevol espai o establiment públic en un termini màxim de 2 anys. Ningú s’ho creu. Jo tampoc m’ho creia de casa nostra.

És difícil fer un resum de la situació amb tots aquests titulars. Podria ser que s’avancés cap a un procés de pau a Pròxim Orient, començant per la reconciliació dels veïns del sud. O bé, podria ser que esclatés un nou conflicte a causa de la resolució del Tribunal Especial. O també, que el Líban demanés d’entrar a la UE per ser l’únic país de la riba sud del mediterrani on no es pot fumar a tot arreu.

O bé, que tot fós una estratègia per amagar que,  de fet,  el Ghadafi està prenent el sol a les platges de luxe de la costa libanesa. Benvinguts a Pròxim Orient, la terra de les possibilitats.