No m’agraden els dilluns

dilluns, 22/08/2011

No  m’agraden els dilluns, especialment a primera hora del matí. Però a Beirut, mai saps com ni quan apareixerà l’anècdota.

Per exemple, aquest matí. Com cada dia he agafat un service (taxi col·lectiu) per anar a treballar. Avui m’ha tocat de nou un vell mercedes atrotinat. Érem quatre a dins, ben apretadets. 30 graus a les 8h30 del matí. Gran escena per començar la setmana. Passem per davant d’una església. El conductor para el cotxe. Reflexiona. I finalment, ens demana si ens podem esperar deu minuts. Ha d’entrar a l’església a comentar uns pecats amb el mossèn.

Que Déu, Al·là, Tutatis i tot el reguitzell de déus possibles beneeixi aquest país, per arrencar-te un somriure quan menys t’ho esperes. Amén.

 

Nits d’estiu

dimarts , 16/08/2011

Ha arribat el mes d’agost i Beirut bull. Literalment perquè les temperatures no baixen dels 30 graus (a l’ombra) i els aires acondicionats treuen fum. La ciutat és plena de gom a gom de turistes, estudiants curiosos, consumidors aferrissats i libanesos expatriats de vacances.

Fa dues setmanes que va començar el Ramadà. La meitat de la ciutat està en una letargia diurna difícilment descriptible. L’altra meitat s’ho mira encuriosida i es demana com en són capaços en ple estiu. Moviments endormiscats acompanyats de somriures amples i plens d’orgull omplen els dies calorosos. Vols un cafè? No gràcies, Ramadà…És clar, és clar. El centre de la ciutat s’ha vestit de gala. Les mesquites s’han il·luminat amb llumetes petites, com les de nadal. Mitjes llunes de colors decoren cada racó. I arreu la gran frase amb lletres lluminoses: Ramadan Karim, alguna cosa així com el Ramadà és generós.

Els dies son feixucs i sovint durs, però les nits són de tots. Quan es pon el sol, el capvespre esclata com si fos un matí (si m’ho permet Mishima). Corregudes, anades i vingudes, olors que fan venir gana i la il·lusió de retrobar els amics, la família o els veïns per compartir l’àpat somiat. Els balcons i les terrasses s’omplen de veus clares i d’alegria reviscuda.

I així sucessivament durant 30 llargs dies, acompanyats de 30 nits dolces. I fins l’any que ve.

Llums, càmera,…Beirut, I love you

dissabte, 30/07/2011

Un diumenge  qualsevol.  Són les del 6 del matí i em desperto sentint un…action! És habitual despertar-se el cap de setmana a hores intempestives gràcies als crits dels venedors ambulants, dels cotxes-megàfon dels partits polítics fent campanya o de la veïna veient alguna telenovela turca a tot drap. Però aquesta vegada em trobava davant d’una nova sorpresa matinera.

Vaig obrir un ull mandrós i vaig espiar rere les cortines. Allà em vaig trobar al meu amic i veí envoltat de càmeres, maquillatge i el glamour de tots els moderns de Beirut (sí, sí com a Barcelona ulleres de pasta, samarretes de l’època del Cobi i victòries de les de quan érem petits). Llavors hi vaig caure. És un dels protagonistes d’una nova sèrie amateur que ha començat a emetre’s per la televisió local. I la sèrie es grava …al meu edifici.

La sèrie en qüestió es diu Beirut, I love you i s’emet un cop per setmana  en horari de màxima audiència, just abans del telenotícies vespre. La fòrmula és molt senzilla: una idea que triomfa a youtube, poc pressupost i un equip motivat de joves talents. Continuen la traça iniciada per Shankaboot, la primera sèrie emesa exclusivament per internet en llengua àrab. Seguida per milers de persones, està finançada per la BBC i acaba de guanyar un premi Emmy.

Fa un parell d’anys, tres amics amb una càmera a l’espatlla van gravar un curtmetratge sobre la història d’amor de dos libanesos. Sense embuts, amb plantejament, nus i desenllaç. Fou un èxit rotund a youtube i la LBC, la principal cadena de televisió del país, els va proposar de crear una sèrie desenvolupant la història dels dos personatges, la Yasmine i el Tarek. El resultat és una mostra de la vida dels joves libanesos, que no són com els seus pares i que no tindran fills com ells.

Tot i  la manca de son, m’agrada ser testimoni de petits tresors com aquest. Al cap i a la fi, jo també m’estimo Beirut. A vegades.

I aquí teniu el primer capítol. En àrab, però subtitulat en anglès (menys excuses per no veure’l)

http://youtu.be/eJYAwC_4yRc

Jo també vull Schengen

divendres, 22/07/2011

Una de les primeres coses que em pregunten els libanesos és que quants passaports tinc. Al principi no ho entenia.  Els meus pares són de Barcelona i, tot i que segurament ja els havia explicat aquest fet, em seguien posant la mateixa pregunta. Molts libanesos tenen dues nacionalitats,  la libanesa i una altra de més convenient com ara francesa, canadenca o suïssa. Molts donarien un braç per tenir un altre passaport que els facilités l’existència en cas de viatjar, de voler anar a treballar en un altre país o simplement de ser evacuats en cas de conflicte. A mi només me’n cal un perquè en el meu passaport hi diu Unió Europea (de fet hi diu Unión Europea, però obviaré aquest petit gran detall).

Tot i que ja havia viatjat fora del nostre continent, vaig adonar-me de la magnitud d’aquest fet planejant un viatge a Xipre amb una colla d’amics francesos i libanesos. Per primera vegada i en plena consciència vaig veure que jo era una ciutadana de primera classe. Quan em plau, em compro uns bitllets, agafo un avió i viatjo. Així de fàcil. Però per la majoria de ciutadans del món, aquesta facilitat no els hi és permesa. Per entrar dins del nostre fort particular que anomenem espai Schengen i del qual n’estem tant orgullosos, cal passar les dotze proves d’Astèrix. A un libanès (i qualsevol persona de països no tan xulos com els nostres) li demanen exactament aquesta paperassa per aconseguir un visat de l’espai Schengen:

- Un document que justifiqui que tens una feina estable, on s’hi indiqui el sou i també la continuïtat després del viatge.

- L’estat dels teus comptes corrents dels darrers tres mesos (i he arribat a la conclusió que la suma que hi tinguis és inversament proporcional als dies que tardes en obtenir el visat)

- Una assegurança internacional amb una cobertura mínima de 40.000 euros

- Els bitllets d’avió

- Les reserves dels hotels (últimament algunes ambaixades es dediquen a trucar als hotels per comprovar que la teva coartada era certa i no una excusa per quedar-te il·legalment i  vendre shawarmes)

- Un passaport vàlid per un mínim de 6 mesos (que poden retenir durant dies, setmanes i fins i tot mesos, mentre decideixen si tens l’honor de poder entrar a casa nostra)

- Dues fotos de carnet

Quants de nosaltres posaríem el crit el cel si ens demanessin un extracte dels nostres comptes bancaris per anar a veure la Torre Eiffel…

No ser europeu implica tantes coses que no sé ni per on començar. Es no tenir el passaport que toca, és no tenir un sistema sanitari públic, ni educació pública, ni atur, ni ajudes, ni subvencions, ni jubilació, ni biblioteques, ni vacances, ni concerts a la fresca. En Joris Luyendijk, corresponsal holandès durant més de 6 anys a Pròxim Orient, ho explica d’una manera molt clara. Imaginem-nos que la persona que més estimem al món fill, filla, pare, mare, company o companya té una malaltia greu i està patint al llit de casa. La malaltia s’agreuja i veus com cada dia ss consumeix. I saps que tens un hospital al costat de casa, però també saps que no el pots pagar i que no t’atendran ni per caritat, ni per pietat, ni per cap fals jurament hipocràtic. Això és no haver nascut al país que toca. Alguns pensareu que estic descobrint la sopa d’all. Més aviat, estic començant a tastar-ne l’amargor.

Ara seria el moment de fer una reflexió tòpica del tipus quina sort que tenim del lloc on hem nascut. Però penso que no és qüestió de sort, sinó d’injustícia, violència i ignorància volguda.

I sobre Síria

dilluns, 11/07/2011

"Una reconciliació nacional...que us sembla?"

"Una reconciliació nacional...què us sembla?!?" Vinyeta apareguda a L'Orient Le Jour

I així es viuen les revoltes a Síria…

Beirut té regust de guerra

diumenge, 3/07/2011

Més enllà de les evidències, més enllà de les finestres acribillades, més enllà dels edificis tatuats d’obusos, Beirut té un alè de guerra viscuda en cadascun dels seus habitants.

Fa poc es va celebrar el Festival de Cinema de Drets Humans de Beirut. Les pel·lícules es projectaven al cinema Metropolis-Sofil, una de les poques sales on Hollywood no hi té cabuda. Era la segona jornada del Festival, dedicada als Refugiats. La pel·lícula principal era Ghaza Hospital, dirigida per Marco Pasquini, un magnífic documental sobre la guerra dels camps de refugiats palestins de Sabra i Shatila. Hi vaig anar amb dos amics. Ell és cristià maronita. Ella és mig cristiana maronita, mig cristiana ortodoxa, però va viure tota la seva infantesa, durant la(es) guerra(es) civil(s) a l’Aràbia Saudita i a França. Estan contents que es facin aquest tipus de Festivals a Beirut i al Líban. Volen parlar de Drets Humans, dels seus i dels que ells mateixos no concedeixen a altres pobles, com ara als refugiats palestins i irakians, o a les treballadores domèstiques filipines, srilanqueses o indies. El documental mostra el testimoni dels palestins durant la guerra. Casos concrets, vides passades i vides noves. Tot des d’un punt de vista molt humà i fins i tot m’atreviria dir que sense ressentiments. Clar i directe. El meu amic es remou a la cadira. Els seus van començar les matances als camps. Per molts, la guspira de la guerra es va encendre per la presència de palestins en sòl libanès. Ni bons ni dolents. Com a totes les guerres, víctimes i botxins són un de sol.

La meva amiga i jo sortim entusiasmades del cinema. El documental s’ho valia. El meu amic no en parla. No goso demanar-li res. Més tard, al voltant d’una taula parada encetem la conversa. Al meu amic no li ha agradat la pel·lícula. No vol recordar, vol oblidar, pàgina en blanc. No li agrada parlar de la seva infantesa. Ell sap el que van fer els seus i  el que van fer els altres. La meva amiga li recorda que per més que vulguin, mai oblidaran. Les ferides es curen, però les cicatrius no s’esborren. Tot i així, ella no hi era. Ell sap que ella no va dormir sota les bombes durant més de deu anys. Ell sap que el seu balcó no va ser destruït per un obús. Ell sap que ella no jugava a caniques amb casquets de bala. Ella també ho sap. Perquè Beirut té regust de guerra inoblidable.

I jo…jo no sé res i ells també ho saben. Perquè la meva infantesa va ser una altra. Va estar plena de bonys, de tigretons, de balcons plens de caramels per Sant Medir i de caniques de cristall.

L’àrab també fa riure

dimarts , 28/06/2011

Fa unes setmanes va venir a veure’m un amic de Barcelona. El que més el va sorprendre va ser que els libanesos no paraven de fer bromes i d’explicar historietes. En el seu imaginari els països àrabs eren llocs seriosos on sempre es parlava de temes transcendentals com la dificultat de la vida, Allah o la manipulació del món occidental.

La llengua àrab a més de tenir un vocabulari riquíssim, està plena d’expressions i frases fetes que destil·len un gran sentit de l’ humor.  Si vols engegar a algú li dius: “Vés a escombrar el desert” o bé “Vés a enrajolar el mar”. Enviar a pastar fang seria “Vés a menjar vent”. Quan a una persona li agraden molts els homes/les dones i no té cap mena de criteri se li diu que “aquest/a es menja el verd i el podrit”. Parlant de la riquesa: ”Quan un gos es torna ric l’anomenarem “senyor gos””. Picar pedra equivaldria a “encara que esclafis l’aigua, seguirà sent aigua”. Per dir que s’han trobat la fam i la gana dius que “l’olla ha trobat la seva tapa”.  I una que a mi m’agrada especialment: “un nen seguirà sent  nen encara que governi un país”.

A més de les expressions  pròpiament dites també tenen les inacabables sessions d’acudits. Quan un libanès explica un acudit s’obre la caixa de pandora. La festa pot durar hores. Tot i la gràcia dubtosa de la majoria, només de veure el seu riure incontrolable, acabes rient per solidaritat. També tenen un personatge enigmàtic que equivaldria als chistes del Jaimito en castellà.  Es tracta d’en Abou el Abed, un beirutí que encarna totes les febleses dels libanesos. I fins i tot, té una secció de dirty jokes, per als més verds.

I ja per acabar voldria compartir una anècdota que m’han explicat aquesta setmana quan demanava consell per escriure aquest post. Un habitant de Homs, a Síria, va trucar a un programa de la televisió libanesa per participar en un concurs. Els homzis, com els hi diuen aquí, equivaldrien als de Lepe per als acudits en castellà, així que el presentador per donar-li un toc d’humor li va demanar que expliqués alguna de les bromes sobre la seva ciutat. I l’acudit deia així: “Sabeu per què els habitants d’Homs van al lavabo amb la televisió? Per cagar-se en els presentadors com tu”.Els libanesos encara s’hi tronxen.

De perquè al Líban no hi ha revoltes

dilluns, 20/06/2011

Molts m’heu preguntat si al Líban també hi havia revoltes. D’entrada, crec que aquesta pregunta implica incloure’l en el que anomenem “països àrabs”. No sabria dir si el Líban és un país àrab. En tot cas, no deu passar el filtre de cap estereotip. Si quan es va començar a posar de moda la paraula multiculturalitat fins i tot per denominar sopes, haguéssim posat aquest país mediterrani com a exemple, potser ho hauríem entès abans.

Si parlem de revoltes com les que hem posat en el mateix sac de Tunísia, Egipte o Síria, la resposta és no. Com sempre, el Líban es mereix un punt i apart.

Al Líban no hi ha una dictadura o una oligarquia com en molts països que l’envolten. O en tot cas no en té una de sola, sinó una per cada comunitat religiosa.  El país té un sistema polític basat en les múltiples confessions que va deixar en herència el mandat francès i que fou revisat als Acords de Pau de Taif al final de la(es) guerra(es) civil(s). Així, cada càrrec polític és atorgat a una confessió diferent.  Per exemple el president sempre és un cristià maronita i el primer ministre sempre és un musulmà sunnita. O bé, el vicepresident sempre és un cristià ortodox i el president del parlament sempre és un musulmà xiïta. El Parlament i el Govern estan igualment dividits proporcionalment segons les confessions existents (aquí hi trobareu la nova composició del Govern libanès, pactada durant aquest mes de juny després de 5 mesos de negociacions).

Aquest sistema fou creat inicialment amb la voluntat de donar més poder a certes comunitats i més tard, va servir per establir un equilibri de forces després dels múltiples conflictes armats. A nivell pràctic, han sorgit dues grans coalicions mixtes que es van rellevant en el poder. Un bipartidisme clàssic com el que regna en molts països del món. L’Estat espanyol, sense anar més lluny.

L’equilibri de forces és sempre complex i el sistema polític, com tot allò que és en essència libanès, sempre es viu al límit. Al límit de la guerra i al límit de la pau. Si a aquest còctel hi afegeixes uns interessos internacionals que passen, entre d’altres, per Síria, Iran, Estats Units, països del Golf Pèrsic, països europeus i els omnipresents veïns del sud resulta, inevitablement, explosiu.

En tot cas, potser el més adequat seria dir que no hi ha ni més ni menys revoltes que les habituals, ni més ni menys inestabilitat que l’habitual. I seria pertinent dir també que mai t’acostumes als focs artificials de matinada o a les rafegues de pistola per celebrar casaments. Mai saps si van de veres.

Post en blanc

dimecres, 15/06/2011

M’enfronto al primer post d’aquest blog.  Una nova pàgina en blanc que s’omplirà a la xarxa. Mai m’havia plantejat de fer públic res del que escric. Sobretot perquè en boca d’altres m’expresso millor. No cauré en el tòpic de dir que tot està escrit, però cinc segles d’impremta i deu anys d’accés generalitzat a la xarxa donen per molt.

Vaig decidir que volia parlar sobre el Líban quan van esclatar les revoltes a Líbia. La safata d’entrada del meu correu es va omplir de missatges preguntant-me com ho estava vivint i quan ens evacuaven. Potser valia la pena situar el Líban i Beirut al mapa, encara que només fos per les persones que em coneixen.

Parlar del Líban és parlar de 18 confessions en un territori que equival a la província de Barcelona. És parlar d’amor per la vida i pulsions de mort pel veí. És parlar de la dignitat dels pobres i el luxe obscè dels rics. És parlar tres llengües en cada frase i no saber escriure l’àrab. És parlar de pistes d’esquí i de formigó armat a prop del mar. És prendre un patxaran a Gemmayzeh i comprar verdures als camps de Shatila. És llevar-se desitjant un bocí d’Europa i anar-se’n a dormir ballant Feirouz. És venerar el passat fenici o és  adorar l’Ayatolá Jumeini. Són talls d’electricitat diaris i un enllumenat públic encès 24 hores. Són terres de teca i finestres destruïdes pels obusos. Són cançons d’amor, de desamor, de  guerra i de pau.

Moltes pensareu que es tracta d’un altre país de contrastos de la riba mediterrània. Jo diria més. El Líban és un contrast que un dia algú va convertir en un país.

Quan vaig a aterrar a Beirut em van dir que aprofités per observar el país i fer-me’n una idea, perquè com més temps hi passés menys coses entendria. No sé si tenien raó. Potser compartir el dia a dia a través d’aquest blog em permetrà, finalment, expressar el que és Beirut i el Líban.

De moment tan sols puc dir que la ciutat viu al llindar de la provisionalitat. Entre el foc i la brasa.