Dia Mundial de la Lepra

dilluns, 31/01/2011

lepra (Aitor Guitarte @ Flickr)

Avui, 31 de gener és el Dia Mundial de la Lepra, una enfermetat curable però encara present a molts països, com per exemple l’Índia. Més que escriure un article, avui prefereixo convidar-vos a visitar uns blogs amics, Sonrisas de Bombay i Bombay en Acció, on acaben de publicar apunts sobre el tema.

Imatge: Aitor Guitarte @ Flickr

Educació inspiradora

divendres, 28/01/2011

Shukla Bose

Segurament molts coneixeu les TED Talks, xerrades impartides dins les conferències TED per persones innovadores en el seus àmbits de treball, que tenen alguna història inspiradora per a explicar. Des de fa uns anys aquestes xerrades es distribueixen per Internet a través del portal TED.com.

Doncs bé, avui m’agradaria recomanar-vos el vídeo de la xerrada de Shukla Bose, la fundadora de la Parikrma Humanity Foundation, una organització que treballa a Bangalore (Índia) proporcionant educació de qualitat als nens i nenes dels slums (barris de barraques), amb una filosofia molt semblant a la de Shanti Bhavan, l’escola amb la que jo col·laboro i que educa infants de zones rurals a prop de Bangalore.

Crec que el vídeo és inspirador, i transmet aquesta idea que per a trencar de veritat els cercles de pobresa sovint no n’hi ha prou amb donar una educació bàsica, cal donar una educació de qualitat, excel·lent, que permeti als nens seguir estudiant, obtenir bones feines, i convertir-se ells mateixos en els agents del canvi de les seves pròpies comunitats. Cal estimular la creativitat i la consciència crítica perquè es converteixin en ciutadans disposats a treballar per a reduir les injustícies del seu entorn. I tot això d’infant en infant, o com diu Shukla Bose: teaching one child at a time.

Sens dubte el proper cop que passi per Bangalore intentaré fer-los una visita.

Per veure el vídeo cliqueu aquí o sobre la imatge. Són 16 minuts, i si no domineu l’anglès, podeu activar l’opció dels subtítols en espanyol.

Tara. Una història corprenedora

divendres, 21/01/2011

Tara, Shanti Bhavan

L’escena és tan clara a la meva ment que gairebé puc veure-ho davant els meus ulls. La meva mare està ajupida al terra fred; el meu pare es precipita sobre ella. Les mans d’ell són a la cadeneta que ella duu al voltant del coll, i que ell mateix havia lligat molt temps enrera, el dia que l’havia pres com esposa. La meva mare està plorant «Si-us-plau deixa’m. Això és tot el que em queda» li suplica, però ell no l’escolta.

Així comença la història de la Tara, escrita per ella mateixa en primera persona. Rememorant, com podeu veure, moments molt durs de la seva vida. Ella és una de les noies a qui vaig donar classes a Shanti Bhavan (Tamil Nadu, India). Forma part de la segona promoció de l’escola, és a dir dels alumnes que acabaran aquest 2011, i que amb sort seguiran els passos de la primera promoció i podran continuar els seus estudis a la Universitat. La seva és una classe molt maca, totes ho són, però sempre hi ha aquell grup amb el que, sigui pel que sigui, connectes d’una manera especial. La classe de la Tara és un d’aquests grups.

Podeu llegir la seva història completa aquí (en anglès, la traducció del fragment inicial al català era meva).

La Tara ―d’una família molt humil, de casta baixa, i malauradament i com s’intueix pel relat, també desestructurada― va entrar a Shanti Bhavan amb quatre anys i l’escola ha estat des de llavors la seva llar, exceptuant els períodes de vacances. La vida que va tenir la sort d’emprendre llavors, l’ha portat a convertir-se en la jove que jo he conegut: una noia llesta i aplicada, decidida a estudiar i a treballar per a canviar les injustícies de la pobresa rural i ajudar la seva família. Una prova més que el model de Shanti Bhavan funciona.

Em sento orgullós d’haver contribuït, ni que sigui una miqueta de res, a la seva formació, i m’agrada que hagi parlat de la importància dels voluntaris dins de la seva història. Si l’Índia necessita quelcom, són moltes Taras i moltes Shanti Bhavans.

Li desitjo un futur brillant, i espero retrobar-la algun dia.

Posi’m 1,2 milions de mestres si-us-plau

dimecres, 12/01/2011

school.jpg

Escola a l'Índia, McKay Savage @ Flickr

Fa uns mesos, al blog Com gotes a l’oceà, vaig parlar d’una llei històrica per a l’educació a l’Índia. La llei deia bàsicament que l’estat ha de garantir l’educació gratuïta i obligatòria a tots els nens d’entre els 6 i els 14 anys. Fins aquí, em sembla que tothom estava d’acord en que era un gran pas, especialment en un país on 70 milions de nens no van a l’escola.

La incògnita era com carai ho faria l’estat per a fer complir la llei. En un país de 1100 milions d’habitants que dedica el 3% del PIB a l’educació, tot el que planteja aquesta llei semblava (i sembla) força difícil d’aconseguir.

Sembla però, que s’han posat mans a l’obra, i recentment algunes notícies apunten a que de cop, l’Índia necessitarà 1,2 milions de mestres nous. Es veu que ara a les escoles, el ratio professor/alumne és de 1/50 i volen passar a 1/30. Això en un país tan gran i tan poblat representa contractar més d’un milió de mestres.

Un aspecte que m’agrada molt de la llei és que obliga a guardar el 25% de les places dels col·legis privats per a nens i nenes de les àrees més desfavorides, tot i que està per veure com ho aplicaran això. A l’Índia l’educació privada està a anys llum de la pública en quant a qualitat i recursos, de manera que aquest seria un pas important perquè els pobres poguessin accedir a una educació com cal. Tot i que de totes maneres, el que caldria, com és evident, és millorar l’educació pública.

Altres compromisos són els d’obrir més escoles i fer-ne algunes per a infants amb necessitats especials (en això, Vicenç Ferrer a Anantapur, va ser un veritable pioner).

Esperem que hi hagi recursos, i que la llei s’apliqui. De moment, cal dir que algunes institucions privades del país han fet un recurs i l’han portat al Tribunal Suprem, però l’Executiu ha dit que això no evitarà l’aplicació immediata de la llei.

Shanti Bhavan Dancing Holidays

diumenge, 2/01/2011

[youtube MKD2lnQNYNQ Shanti Bhavan Dancing Holidays]

No hi ha dubte que Internet, i en especial les xarxes socials, poden ser una gran ajuda perquè les ONGs puguin comunicar la seva acció, no només als socis i donants que ja tenen fidelitzats, sinó a tot un públic potencialment enorme. Els blogs, Facebook, Twitter o Youtube s’han anat convertint en eines habituals per a moltes organitzacions.

Però per a moltes ONGs petites això segueix essent un gran repte. Per això m’agrada veure casos d’èxit. Shanti Bhavan, l’escola de l’Índia de la que ja us he parlat uns quants cops en aquest blog, ha penjat recentment un vídeo al Youtube (el que encapçala aquest post) que en només 5 dies ha aconseguit més de 3500 visualitzacions. Això per a una organització del seu tamany és un gran èxit.

Aquest no era ni molt menys el primer vídeo que penjaven. De fet és una organització molt activa a les xarxes socials (té per exemple més de 1000 amics al Facebook). Això em fa pensar per què aquest vídeo de cop ha tingut més èxit que els altres? Sempre és un misteri per què passen aquestes coses, però jo m’atreveixo a destacar algunes claus de l’èxit d’aquest vídeo en concret:

Positivitat: s’agraeix veure vídeos de cooperació “en positiu” que mostrin els bons resultats, coses que es fan bé, i aspectes divertits. En general encara es tendeix massa a buscar la llàstima.

Professionalitat: no cal que els vídeos siguin professionals per triomfar, però està bé que ho semblin. Un vídeo ben editat sempre tindrà més cartes al seu favor. En el cas de Shanti Bhavan el vídeo l’ha fet un voluntari que feia una residència a l’escola i que es dedica al món audiovisual.

Ganxo: si volem que la gent s’enviï el vídeo i que aquest es propagui viralment, cal que enganxi, ja sigui pel contingut, missatge, música, etc. En el cas que explico, el format videoclip musical ha funcionat molt bé.

Adequació: el vídeo de Shanti Bhavan, que conté un missatge de felicitació per a aquestes festes, s’ha penjat en el moment adequat, quan molta gent el pot fer servir per a felicitar-se els uns als altres.

Per contrapartida, aquest vídeo no explica què és Shanti Bhavan, ni la realitat del sud de l’Índia, com sí que ho han fet altres vídeos també molt ben elaborats (com per exemple aquest i aquest), però segur que al menys un petit percentatge de la gent que el vegi visitarà la pàgina de l’organització o veurà altres vídeos, de manera que el resultat és positiu.

Per cert, bon any a tothom!

El somni de la Mahesh

dimecres, 22/12/2010

Maheshwari.jpg

La Maheshwari, una de les alumnes de Shanti Bhavan, vol ser cardiòloga. És un somni que difícilment una dàlit (intocable) d’una zona rural del sud de l’Índia podria arribar mai a assolir. Shanti Bhavan però, l’ha educada i preparada per a poder tirar endavant tot el que ella es proposi. Coneixo personalment a la Mahesh des del 2005, i estic segur que si s’hi esforça ho aconseguirà.

Com ja he fet altres vegades al meu blog Com gotes a l’oceà, i ara des d’aquest Besllums de l’Índia al diari ARA, us proposo conèixer la història personal d’una de les alumnes de Shanti Bhavan, en aquest cas la Mahesh, que ens l’explica en primera persona, relatant moments molt durs, com quan van obligar la seva cosina de 15 anys a casar-se.

Us n’adjunto un fragment que he traduït al català, i si sabeu anglès us recomano molt llegir el seu relat complet aquí.

“[…] Els meus pares em van enviar a Shanti Bhavan perquè no podien pagar la meva educació. Ells no em podien cuidar mentre treballaven, i tenien por que em fes mal vagarejant sola per la pedrera. La seva elecció d’educar-me no només ha influït en mi, sinó també a la meva família. Després de dotze anys d’estada a Shanti Bhavan, he vist un canvi dràstic en la manera de ser de la meva mare. Ella s’ha tornat més liberal que els altres vilatans. Les seves creences supersticioses s’han reduït enormement, i encara que el nostre poble està dividit per la religió, ara veig com s’apropa als musulmans, cosa que no solia fer mai. La meva mare mai parla del tema del meu matrimoni, o de parar la meva educació. Ella recolza el meu somni d’acabar l’escola de medicina i convertir-me en una cardiòloga […]”.

Shanti Bhavan

dimarts , 14/12/2010

Crec que dec als lectors i lectores de l’ARA un post sobre l’Índia. Com a mínim això seria el normal en un blog que porta per nom “Besllums de l’Índia”. Doncs bé, no se m’acut millor manera de començar a parlar-ne que fent un article sobre Shanti Bhavan, una escola on he treballat de voluntari en dues ocasions, i que va ser la meva porta d’entrada al subcontinent indi.

shanti.jpg

Shanti Bhavan, que en hindi vol dir “casa de la pau”, està a les afores de Baliganapalli, un petit poblet de l’estat de Tamil Nadu (Índia), a uns 50 Km de la ciutat de Bangalore en direcció sud-est. El projecte pertany a una fundació sense ànim de lucre anomenada The George Foundation (TGF), està en marxa des de l’any 1997 i funciona com una escola residencial gratuïta on tots els alumnes (des del jardí d’infància fins al dotzè curs) provenen de famílies per sota el llindar de la pobresa. La gran majoria són dàlits (intocables), la casta més baixa, amb tot el que això encara comporta avui en dia a l’Índia.

L’escola des del principi ha fugit de models que es conformen amb alfabetitzar i donar una educació molt bàsica, ja que així és molt difícil trencar els cercles de pobresa en que viuen aquelles comunitats. Shanti Bhavan intenta que els nens i nenes rebin una educació de qualitat que tendeixi a l’excel·lència, amb l’objectiu que en el futur puguin obtenir bones feines o accedir, si ho volen, a l’educació universitària, quelcom que actualment encara és del tot improbable i excepcional per a un dàlit d’una zona rural.

shanti2.jpg

Els nens i nenes de Shanti Bhavan provenen de famílies hindús, musulmanes i cristianes de les àrees rurals del sud-est de Bangalore. La gran majoria són hindús i pertanyen a les sub-castes dels dàlits. Aproximadament un 5% són orfes, i la resta pertanyen a famílies que malviuen sota el llindar de la pobresa. Algunes famílies són molt desestructurades, amb problemes afegits d’alcoholisme i violència domèstica, i solen ser famílies bastant nombroses. Els oficis dels pares i mares són diversos: treballadors rurals, ragpickers (recol·lectors d’escombraries) o fins i tot en alguns casos treballadores sexuals.

Shanti Bhavan és un projecte educatiu concebut pensant en un impacte a llarg termini (com és natural en un projecte d’educació), i la TGF també té projectes de desenvolupament comunitari, d’empoderament de les dones i d’ecologia, tots ells a la mateixa àrea rural de Tamil Nadu.

Us recomano molt aquest vídeo, on podeu veure com és un dia sencer a Shanti Bhavan, des de que es desperten els nens fins que van a dormir. Penso que permet fer-se una idea força completa del projecte. Us puc assegurar que seran 7 minuts ben aprofitats!

[youtube xnH86Z3QQAM]

Per a més informació:

Shanti Bhavan: www.shantibhavanonline.org

Eduard Muntaner Perich: www.eduard.cat

Mentoria per una societat inclusiva

divendres, 10/12/2010

rossinyol.jpgDes de que vaig conèixer el Projecte Rossinyol a la Universitat de Girona, que tenia ganes de parlar-ne. Al projecte europeu Nightingale (Rossinyol) hi participen universitats i escoles d’arreu d’Europa, i la UdG n’és un dels membres més destacats.

La idea que hi ha darrera del projecte és que uns mentors (estudiants universitaris) acompanyin periòdicament un nen/a d’origen estranger per tal que conegui diferents espais de la ciutat, llocs d’oci o espais culturals on difícilment accediria. De tant en tant també s’organitzen reunions i trobades on participen tots els mentors i els infants. L’objectiu és accelerar el procés d’integració cultural, social i lingüística d’aquests nens. Fins avui s’han anat incrementant el nombre d’universitaris que participen en el projecte, així com el nombre d’infants en mentoria, que ja sobrepassen el centenar.

És un d’aquests projectes per treure’s el barret. La mentoria, a més, no només és bona per l’infant nouvingut, sinó que també és molt positiva per a l’universitari, que gràcies a la relació que s’estableix entra en contacte amb altres cultures. Només cal veure els vídeos de la pàgina web del projecte per copçar que bé està funcionant la iniciativa.

Esclavatge modern

dissabte, 4/12/2010

slavery_map.jpg

Pensem en l’esclavatge com una cosa del passat. Quelcom que pertany a la història i que fou abolit a principis del segle XIX. La realitat però, és molt diferent.

Des de fa uns dies, la web productsofslavery.org ensenya d’una manera molt gràfica detalls de 122 productes d’ús diari, fabricats en 58 països, sota condicions d’esclavatge (ja siguin treballs forçats de diferents tipus, o mà d’obra infantil). Amb una simple ullada, un s’adona que l’esclavatge segueix essent una realitat a tot el món, sobretot al Sud.

Hi ha milions de persones repartides per tot el planeta obligades a viure com esclaus. Tot i que és cert que generalment aquesta explotació ja no és anomenada esclavatge, les condicions són les mateixes. Els tipus d’esclavatge d’avui en dia són el treball en condicions de servitud, els treballs forçosos, la mà d’obra infantil, l’explotació sexual, el tràfic d’éssers humans, o el matrimoni precoç i forçat, per dir-ne algunes.

Com és lògic, els països en vies de desenvolupament i els països en conflicte són els més afectats pel treball infantil, i com sol passar, les nenes són les més perjudicades. Moltes són obligades a deixar l’escola per fer tasques domèstiques a casa (cuidar dels germans, cuina, neteja, transportar aigua..). Tasques que sovint han de combinar amb altres formes d’activitat econòmica fora de la llar. És una cosa que malauradament he vist molts cops a l’Índia.

DELHI, INDIA - JANUARY 30:  Indian children work nearby to their parents at a construction project in front of the Jawaharlal Nehru Stadium on January 30, 2010 in New Delhi, India. The Commonwealth Games are due to be held in the Indian capital from October 3-14, 2010, but concerns remain over construction of its sporting and transport infrastructure. The sheer scale of the project has drawn an enormous population of migrant workers from all over India. This week the High Court of Delhi has sought a response from the Government over the alleged failure to provide all the benefits of labour laws to workers involved in construction work for the coming Commonwealth Games. Workers are being paid below the minimum wage in order to complete these projects whilst also being forced to live and work under sub standard conditions. (Photo by Daniel Berehulak/Getty Images)

Concretament l’Índia, un país que conec una mica a través del meu treball de voluntari en diferents organitzacions, s’endú el deshonrós títol de ser el país amb més productes produïts per mà d’obra infantil. Hi ha productes de tota mena, des de rajols o cigarretes fins a braçalets i sedes.

Hi ha zones rurals de l’Índia on encara existeixen veritables senyors feudals, propietaris de terres que exploten els seus treballadors en jornades inacabables durant set dies a la setmana, a vegades sense cap retribució, ja que han de pagar deutes de préstecs que els han fet els seus “senyors”.

Fa uns mesos al meu blog personal vaig parlar d’un foto-assaig sobre el treball infantil al subcontinent indi. Us recomano mirar-lo, tot i que les imatges són molt dures.

Gràfic: antislavery.org
Fotografia: Daniel Berehulak/Getty Images.