Arxiu del mes: gener 2011

Dia Mundial de la Lepra

dilluns, 31/01/2011

lepra (Aitor Guitarte @ Flickr)

Avui, 31 de gener és el Dia Mundial de la Lepra, una enfermetat curable però encara present a molts països, com per exemple l’Índia. Més que escriure un article, avui prefereixo convidar-vos a visitar uns blogs amics, Sonrisas de Bombay i Bombay en Acció, on acaben de publicar apunts sobre el tema.

Imatge: Aitor Guitarte @ Flickr

Educació inspiradora

divendres, 28/01/2011

Shukla Bose

Segurament molts coneixeu les TED Talks, xerrades impartides dins les conferències TED per persones innovadores en el seus àmbits de treball, que tenen alguna història inspiradora per a explicar. Des de fa uns anys aquestes xerrades es distribueixen per Internet a través del portal TED.com.

Doncs bé, avui m’agradaria recomanar-vos el vídeo de la xerrada de Shukla Bose, la fundadora de la Parikrma Humanity Foundation, una organització que treballa a Bangalore (Índia) proporcionant educació de qualitat als nens i nenes dels slums (barris de barraques), amb una filosofia molt semblant a la de Shanti Bhavan, l’escola amb la que jo col·laboro i que educa infants de zones rurals a prop de Bangalore.

Crec que el vídeo és inspirador, i transmet aquesta idea que per a trencar de veritat els cercles de pobresa sovint no n’hi ha prou amb donar una educació bàsica, cal donar una educació de qualitat, excel·lent, que permeti als nens seguir estudiant, obtenir bones feines, i convertir-se ells mateixos en els agents del canvi de les seves pròpies comunitats. Cal estimular la creativitat i la consciència crítica perquè es converteixin en ciutadans disposats a treballar per a reduir les injustícies del seu entorn. I tot això d’infant en infant, o com diu Shukla Bose: teaching one child at a time.

Sens dubte el proper cop que passi per Bangalore intentaré fer-los una visita.

Per veure el vídeo cliqueu aquí o sobre la imatge. Són 16 minuts, i si no domineu l’anglès, podeu activar l’opció dels subtítols en espanyol.

Tara. Una història corprenedora

divendres, 21/01/2011

Tara, Shanti Bhavan

L’escena és tan clara a la meva ment que gairebé puc veure-ho davant els meus ulls. La meva mare està ajupida al terra fred; el meu pare es precipita sobre ella. Les mans d’ell són a la cadeneta que ella duu al voltant del coll, i que ell mateix havia lligat molt temps enrera, el dia que l’havia pres com esposa. La meva mare està plorant «Si-us-plau deixa’m. Això és tot el que em queda» li suplica, però ell no l’escolta.

Així comença la història de la Tara, escrita per ella mateixa en primera persona. Rememorant, com podeu veure, moments molt durs de la seva vida. Ella és una de les noies a qui vaig donar classes a Shanti Bhavan (Tamil Nadu, India). Forma part de la segona promoció de l’escola, és a dir dels alumnes que acabaran aquest 2011, i que amb sort seguiran els passos de la primera promoció i podran continuar els seus estudis a la Universitat. La seva és una classe molt maca, totes ho són, però sempre hi ha aquell grup amb el que, sigui pel que sigui, connectes d’una manera especial. La classe de la Tara és un d’aquests grups.

Podeu llegir la seva història completa aquí (en anglès, la traducció del fragment inicial al català era meva).

La Tara ―d’una família molt humil, de casta baixa, i malauradament i com s’intueix pel relat, també desestructurada― va entrar a Shanti Bhavan amb quatre anys i l’escola ha estat des de llavors la seva llar, exceptuant els períodes de vacances. La vida que va tenir la sort d’emprendre llavors, l’ha portat a convertir-se en la jove que jo he conegut: una noia llesta i aplicada, decidida a estudiar i a treballar per a canviar les injustícies de la pobresa rural i ajudar la seva família. Una prova més que el model de Shanti Bhavan funciona.

Em sento orgullós d’haver contribuït, ni que sigui una miqueta de res, a la seva formació, i m’agrada que hagi parlat de la importància dels voluntaris dins de la seva història. Si l’Índia necessita quelcom, són moltes Taras i moltes Shanti Bhavans.

Li desitjo un futur brillant, i espero retrobar-la algun dia.

Posi’m 1,2 milions de mestres si-us-plau

dimecres, 12/01/2011
school.jpg

Escola a l'Índia, McKay Savage @ Flickr

Fa uns mesos, al blog Com gotes a l’oceà, vaig parlar d’una llei històrica per a l’educació a l’Índia. La llei deia bàsicament que l’estat ha de garantir l’educació gratuïta i obligatòria a tots els nens d’entre els 6 i els 14 anys. Fins aquí, em sembla que tothom estava d’acord en que era un gran pas, especialment en un país on 70 milions de nens no van a l’escola.

La incògnita era com carai ho faria l’estat per a fer complir la llei. En un país de 1100 milions d’habitants que dedica el 3% del PIB a l’educació, tot el que planteja aquesta llei semblava (i sembla) força difícil d’aconseguir.

Sembla però, que s’han posat mans a l’obra, i recentment algunes notícies apunten a que de cop, l’Índia necessitarà 1,2 milions de mestres nous. Es veu que ara a les escoles, el ratio professor/alumne és de 1/50 i volen passar a 1/30. Això en un país tan gran i tan poblat representa contractar més d’un milió de mestres.

Un aspecte que m’agrada molt de la llei és que obliga a guardar el 25% de les places dels col·legis privats per a nens i nenes de les àrees més desfavorides, tot i que està per veure com ho aplicaran això. A l’Índia l’educació privada està a anys llum de la pública en quant a qualitat i recursos, de manera que aquest seria un pas important perquè els pobres poguessin accedir a una educació com cal. Tot i que de totes maneres, el que caldria, com és evident, és millorar l’educació pública.

Altres compromisos són els d’obrir més escoles i fer-ne algunes per a infants amb necessitats especials (en això, Vicenç Ferrer a Anantapur, va ser un veritable pioner).

Esperem que hi hagi recursos, i que la llei s’apliqui. De moment, cal dir que algunes institucions privades del país han fet un recurs i l’han portat al Tribunal Suprem, però l’Executiu ha dit que això no evitarà l’aplicació immediata de la llei.

Shanti Bhavan Dancing Holidays

diumenge, 2/01/2011

[youtube MKD2lnQNYNQ Shanti Bhavan Dancing Holidays]

No hi ha dubte que Internet, i en especial les xarxes socials, poden ser una gran ajuda perquè les ONGs puguin comunicar la seva acció, no només als socis i donants que ja tenen fidelitzats, sinó a tot un públic potencialment enorme. Els blogs, Facebook, Twitter o Youtube s’han anat convertint en eines habituals per a moltes organitzacions.

Però per a moltes ONGs petites això segueix essent un gran repte. Per això m’agrada veure casos d’èxit. Shanti Bhavan, l’escola de l’Índia de la que ja us he parlat uns quants cops en aquest blog, ha penjat recentment un vídeo al Youtube (el que encapçala aquest post) que en només 5 dies ha aconseguit més de 3500 visualitzacions. Això per a una organització del seu tamany és un gran èxit.

Aquest no era ni molt menys el primer vídeo que penjaven. De fet és una organització molt activa a les xarxes socials (té per exemple més de 1000 amics al Facebook). Això em fa pensar per què aquest vídeo de cop ha tingut més èxit que els altres? Sempre és un misteri per què passen aquestes coses, però jo m’atreveixo a destacar algunes claus de l’èxit d’aquest vídeo en concret:

Positivitat: s’agraeix veure vídeos de cooperació “en positiu” que mostrin els bons resultats, coses que es fan bé, i aspectes divertits. En general encara es tendeix massa a buscar la llàstima.

Professionalitat: no cal que els vídeos siguin professionals per triomfar, però està bé que ho semblin. Un vídeo ben editat sempre tindrà més cartes al seu favor. En el cas de Shanti Bhavan el vídeo l’ha fet un voluntari que feia una residència a l’escola i que es dedica al món audiovisual.

Ganxo: si volem que la gent s’enviï el vídeo i que aquest es propagui viralment, cal que enganxi, ja sigui pel contingut, missatge, música, etc. En el cas que explico, el format videoclip musical ha funcionat molt bé.

Adequació: el vídeo de Shanti Bhavan, que conté un missatge de felicitació per a aquestes festes, s’ha penjat en el moment adequat, quan molta gent el pot fer servir per a felicitar-se els uns als altres.

Per contrapartida, aquest vídeo no explica què és Shanti Bhavan, ni la realitat del sud de l’Índia, com sí que ho han fet altres vídeos també molt ben elaborats (com per exemple aquest i aquest), però segur que al menys un petit percentatge de la gent que el vegi visitarà la pàgina de l’organització o veurà altres vídeos, de manera que el resultat és positiu.

Per cert, bon any a tothom!