Conclusions del cicle “Bombai en acció: malalties oblidades”

dimecres, 4/04/2012

Des de Sonrisas de Bombay volem compartir amb totes les persones que no van poder assistir dimarts passat i dimecres a les conferències del cicle “Bombai en acció”, les principals conclusions de les exposicions dels ponents.

Certament les sessions van ser molt interessants, i volem agrair a les i els ponents la seva dedicació, així com a totes i tots els assistents, per fer d’aquest espai, una plataforma de debat i proposta. El pròxim Monogràfic que editarem des de l’ONG recollirà els principals temes tractats, però volem fer-vos un avanç:

Lluny del que podem pensar, la lepra està present en molts països, existeixen borses de persones que la pateixen en aquells països on aquesta és endèmica. En el cas de l’Índia, el país aglutina el 55% dels casos de lepra de tot el món, malgrat que al 2005 el govern declarés que la lepra ja no era un problema de salut pública. No cal perdre de vista que aquesta és una malaltia curable. Es coneixen casos des de l’any 1.500aC, però no és fins el 1941 quan s’obté el primer medicament eficaç. Avui dia amb la teràpia multidroga, s’obtenen resultats molt positius.

Les persones afectades no només per la lepra, sinó per altres malalties oblidades com la malaltia de la son, el chagas, o la leishmaniasis, solen ser persones amb menys recursos i que viuen en una situació d’exclusió social. Existeix una clara relació entre aquestes malalties i la pobresa. Per això aquestes malalties no tenen només una dimensió mèdica, sinó també social.

Existeix una clara vinculació entre la salut i l’educació. També el mercat juga un paper clau a l’hora de lluitar contra aquestes malalties. És necessari que s’investigui i es produeixin medicaments, encara que aquests vagin dirigits a malalties que afecten a les persones amb menys poder adquisitiu. Estem parlant d’una qüestió de responsabilitat social i política en la qual hi ha molts actors implicats. Sovint, aquesta situació es dóna a països que al mateix temps són grans productors de medicaments, i en canvi molts dels seus ciutadans i ciutadanes no poden accedir a la medicació que necessiten. En molts casos, es deixen de costat aquestes malalties i la indústria se centra a produir medicaments que poden ser molt més lucratius en els països del nord, alhora que molt menys necessaris.

Per altra banda, aquestes malalties solen anar acompanyades d’un estigma social. És fonamental impulsar campanyes de sensibilització per a trencar tòpics i prejudicis i promoure la rehabilitació i reinserció social d’aquestes persones. És important emmarcar aquesta problemàtica social i de salut en un context de Drets Humans. Cal entendre el dret a la salut com a tal i ser conscients de la gravetat de la vulneració d’aquest dret per a milions de persones en el món.

Però més enllà d’aquest diagnòstic, hem pogut veure el gran treball que molts agents socials estan portant a terme amb el suport de moltes persones mobilitzades pel valor de la solidaritat. Un cop més, volem posar l’accent en la importància del treball en xarxa per a sumar esforços.

Lepra: la veritat amagada

dilluns, 19/03/2012

En un moment en què l’Índia està aconseguint una fita important en l’eradicació de la poliomielitis, la lepra segueix sent un repte per a la salut pública, ja que l’Índia compta amb un 55% dels casos de lepra al món. L’escenari és alarmant, ja que diversos informes suggereixen que la incidència de la lepra està augmentant a les zones urbanes. També se sap que un gran nombre de casos no es coneixen degut a que moltes persones pateixen la lepra en silenci. Manca una estructura de salut pública proactiva que detecti i tracti nous casos.

Existeixen problemes en els diferents nivells del sistema. Hi ha deficiències en les polítiques i programes de salut respecte a les zones urbanes i rurals. La raó és que es té una idea de l’Índia com a país predominantment rural i l’elaboració d’estratègies es realitza d’acord amb aquesta percepció. No obstant això, les dades de les últimes tres dècades suggereixen que el creixement de la població es limita a les zones urbanes i que aquest creixement prové, en gran part, de les migracions des de les zones rurals. El Population and Human Weellbeing World Resources Institute calcula que la població urbana està creixent quatre vegades més ràpid que la població rural a tot el món (Krishnamurthy M 2005). Això dóna lloc a nous reptes derivats del fet migratori, l’extrema desigualtat d’ingressos i la diversitat cultural.

Tot això juga un paper important en la prestació d’assistència sanitària i l’eficàcia del Programa Nacional d’Eradicació de la Lepra (NLEP), ara integrat en el sistema general de salut. Això s’evidencia a partir d’una enquesta realitzada per Bombai Leprosy Project (BLP) a Bombai, que mostra que des del juliol de 2004 fins al desembre de 2007 només 16 casos d’un total de 393 casos detectats es van registrar en els centres de salut urbans. Tampoc s’ha realitzat una avaluació del funcionament del NLEP.

Encara així, existeixen algunes estratègies clares per abordar la prevenció, detecció i curació de la lepra de manera eficient als zones urbanes, com en el cas de Bombai. En primer lloc, totes les parts interessades, entitats governamentals i no governamentals han de col·laborar en la detecció de casos i l’atenció. Els casos es detecten pels metges de família, per tant, han de tenir una formació adequada. La idea que la lepra ha estat eradicada a l’Índia està bastant estesa i això fa que en alguns casos no s’inclogui en el diagnòstic. La formació en aquest àmbit ha de ser un procés continu i ha de fer-se a través de les organitzacions no governamentals identificades. També, els mitjans de comunicació han de contribuir a generar una consciència col·lectiva i a reduir l’estigma de la malaltia. Finalment, la rehabilitació s’ha de garantir a les persones afectades.

Tot això és possible només amb una ferma voluntat política i el compromís de totes les parts interessades per desenterrar els casos no detectats.

Dr. Girish Engonal, Responsable del Departament de Salut, Mumbai Smiles Índia.

Si us interessa el tema de les malalties oblidades lligades a la pobresa, no deixeu d’assistir a les sessions que hem organitzat els dies 27 y 28 de març.

Bombai en acció: “Malalties oblidades”

dijous, 15/03/2012

Sonrisas de Bombay organitza una nova edició del cicle de conferències que comparteix nom amb aquest blog: “Bombai en acció”.

En aquesta ocasió hem volgut aproximar-nos a la realitat que encara avui viuen moltes persones com a conseqüència de la lepra, una malaltia quasi oblidada. Aquesta és una malaltia curable estretament lligada a la pobresa, de fet, actualment el 55% dels casos de lepra al món es donen a l’Índia. En el cas de Bombai, una gran ciutat amb més de 20 milions d’habitants, dels quals el 60% viuen en barris de barraques, slums, i amb un gran impacte del fet migratori, la detecció i el control de la mateixa és especialment complicat.

Per conèixer aquest cas en profunditat hem convidat al Dr. Pai, expert en lepra i director de l’ONG Bombay Leprosy Project, activa a Bombai des dels anys 70, amb la que estem col·laborant per combatre la lepra en aquesta ciutat.

Així doncs hem organitzat dues sessions per abordar el tema des de diferents perspectives i en profunditat.

El dia 27 de març, tindrà lloc la conferència “Malalties oblidades, malalties de la pobresa” a càrrec del Dr. Pai i de la Dra. Neus Salvatella, vicepresidenta de l’ONG Join Us Against Leprosy (JAL).

El dia 28 de març tindrà lloc en horari de matí i tarda, la jornada “El dret a la salut: la lluita contra les malalties oblidades”. Comptarem amb la presència del Dr. Pai i de representants de diferents entitats i ONGDs com Metges Sense Fronteres i Farmacèutics Mundi.

Ambdues sessions comptaran amb servei de traducció (la segona només durant la xerrada del Dr. Pai). És necessari confirmar l’assistència per correu a info@sonrisasdebombay.org o trucant al 93 467 34 45. Es podrà demanar certificat d’assistència a les jornades del dia 28.

Us hi esperem!

Dia Internacional de la Dona

dijous, 8/03/2012

Avui també ens volem sumar a aquesta jornada de reconeixement i reivindicació, però des de l’òptica del paper central de la dona en el progrés econòmic i social, és a dir, en el desenvolupament i la transformació social.

La dona pateix les conseqüències més adverses de les crisis econòmiques, en especial en els països en desenvolupament, és el que s’anomena la feminització de la pobresa. En aquest sentit per tal de poder parlar d’una veritable transformació social cal incorporar al 100% la qüestió de gènere a l’àmbit dels drets i les oportunitats.

La perspectiva de gènere és una línia transversal del projecte de lluita pacífica contra la pobresa que estem duent a terme als slums de Bombai. I aquest és el tema que hem volgut tractar en el monogràfic que avui us presentem.

Estem davant un camí que acumula ja molts esforços, però encara en requereix molts més per part de tots i totes si volem eradicar les discriminacions que les dones encara avui pateixen.

Per acabar us deixem amb el missatge d’avui de la Federació Catalana d’ONGs pel Desenvolupament:

Llei nacional de seguretat alimentària: reptes i oportunitats

dilluns, 5/03/2012

En l’etapa posterior a l’independència, l’Índia ha sabut evitar la fam gràcies a la revolució verda i a les polítiques alimentàries, que han generat una xarxa de botigues de comerç just a través dels Sistemes de Distribució Pública (SDP).

No obstant això, la fam segueix sent un problema greu a l’Índia, i una circumstància inacceptable, sobretot en el context d’un món modern i amb una gran riquesa. Tenint en compte aquesta dicotomia de desenvolupament, el govern de l’Índia ha presentat un Projecte de Llei Nacional de Seguretat Alimentària al Parlament. Aquesta llei té com a objectiu l’eliminació de la fam i la malnutrició generalitzada entre els nens i nenes de l’Índia. El país ha esperat 65 anys per presentar aquest projecte de llei fonamental, que és el seu primer pas seriós cap al reconeixement del dret de la ciutadania a l’alimentació, ja que el SDP estava més orientat a la prestació de serveis.

Aquest text està d’acord amb la Declaració de les Nacions Unides dels Drets Humans, el Pacte Internacional de drets econòmics socials i culturals, la Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona, de la que l’Índia és signatària, i el dret constitucional indi a la vida.

També té un enfocament inclusiu, i proporciona prestacions per a grups especials, com els migrants, les persones sense llar i les persones amb discapacitat. Es tracta d’un pas endavant per incloure a aquests grups especialment vulnerables, ja que quedaven exclosos dels SDP. El projecte de llei els reconeix l’accés i els seus drets, per reduir la seva vulnerabilitat.

El text divideix els grups en dues categories: “llars prioritàries” i “llars en general”. Cobreix el 75% de la població rural, de la qual el 48% pertany a la categoria prioritària. També cobreix fins al 50% de la població urbana, de la qual el 28% pertany també a aquesta categoria. El projecte de llei preveu prestacions de maternitat als 22,5 milions de dones embarassades i lactants. També ofereix 7kg de gra per persona. I contempla polítiques específiques de distribució de cereals secundaris, blat i arròs.

Encara que el projecte és prometedor, hi ha hagut crítiques de les i els activistes a causa del desmantellament dels SDP, la falta de seguretat alimentària, l’excés d’èmfasi en les transferències d’efectiu i la falta de garanties legals. Si l’Índia ha de eradicar la fam generalitzada, cal centrar-se en l’enfortiment dels seus mecanismes i abordar els problemes relacionats amb l’exclusió, millorar la seguretat nutricional, la responsabilitat legal i l’aplicació efectiva de les polítiques.

 

Nilratan Shende, Director de Projectes de Mumbai Smiles India

83 ONGs demanen a Mariano Rajoy un nou Pla de Drets Humans

dijous, 23/02/2012

El II Pla hauria de millorar el Pla aprovat l’any 2008 per l’anterior executiu.

Fins a 83 organitzacions s’han posat d’acord per reclamar al president del govern de l’Estat espanyol, l’aprovació d’un II Pla de Drets Humans que pugui ser impulsat i consolidat a partir de l’actual legislatura. El suport a la petició ha comptat amb la unanimitat d’un ampli i variat espectre representatiu de les entitats de la societat civil del país, tant de drets humans com de cooperació o entitats socials, les quals van voler recordar, en una carta oberta, enviada el passat 19 de gener de 2012 a Mariano Rajoy, la necessitat que el nou Pla mantingui els Drets Humans en un lloc prioritari per al govern espanyol, i garanteixi l’aplicació d’una sèrie de mesures concretes, tant en política interior com exterior, així com indicadors mesurables i objectius clars.

Des de les entitats signants es considera clau donar una major difusió a aquesta important mesura, recomanada per les Nacions Unides, per aconseguir una participació activa de la societat civil i que el procés d’elaboració del nou Pla avanci amb pas ferm cap al compromís en la promoció i protecció dels Drets Humans.

En aquest enllaç podreu llegir la carta signada per les entitats. (En el moment de l’entrega 75 entitats havien recolzat l’acció, però la llista va creixent i a dia d’avui són ja 83.)

No ens oblidem de la lepra

divendres, 10/02/2012

El passat diumenge 29 de gener es celebrava internacionalment el Dia Mundial de la Lepra. Per trobar l’origen d’aquesta commemoració hem de mirar enrere, just a meitat del segle XX quan, després d’una sèrie de mobilitzacions i manifestacions promogudes pel periodista Raoul Follereau, en favor dels malalts de lepra, el 31 gener 1954 es va celebrar oficialment el primer Dia Mundial per tal de ser una jornada en què es perseguís la solidaritat i el suport en favor de les persones que pateixen aquesta malaltia.

Avui dia, el diagnòstic i el tractament adequat a través de l’ús de Teràpies Multidrogas (TMD) de la lepra és fàcil. Molts dels països que han patit aquesta malaltia de forma endèmica tenen establerts i integrats en els seus respectius serveis de salut, el control de la mateixa. Des del 1995, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha posat a disposició dels estats membres el tractament TMD de forma gratuïta.

La majoria d’aquells països on tradicionalment la lepra ha estat endèmica han assolit un nivell mínim de la malaltia a nivell nacional i es troben ara mateix intensificant els seus esforços en els nivells regionals o locals. Així, durant l’any 2007, a la República Democràtica del Congo i a Moçambic es va aconseguir l’eradicació nacional. A aquests països es va unir Timor Oriental a finals de 2010. No obstant això, bosses endèmiques de la malaltia romanen en algunes àrees d’Angola, Brasil, República Centreafricana, República Democràtica del Congo, Índia, Madagascar, Moçambic, Nepal i Tanzània.

La població de l’Índia representa el 17,5% del total mundial. La situació actual del país planteja molts reptes i problemes socials, un dels quals és la pobresa, la qual afecta al 37% dels seus habitants que viuen amb menys d’1 € al dia. A la ciutat de Bombai, el major motor econòmic del subcontinent, el 60% de la població segueix vivint en slums (barris de barraques) on es viu en condicions d’insalubritat, cosa que es tradueix en una menor esperança de vida i una pèssima qualitat de la mateixa, ja que el contagi, la propagació i el desenvolupament de malalties contagioses és molt alt. Una d’aquestes malalties és la lepra i l’Índia compta amb el 60% de casos a nivell mundial.

A més, la lepra continua sent un motiu d’estigmatització a causa de les discapacitats físiques que provoca. A l’Índia, els afectats per la lepra solen ser rebutjats per les seves famílies i la societat i per als més pobres és molt difícil accedir als tractaments. Les comunitats sense recursos són les més colpejades per aquestes malalties. Les persones afectades per aquestes infeccions rarament tenen accés a un diagnòstic ràpid o les cures adequades.

Així, el paper de la societat occidental passa per incidir i recordar l’existència no només de la malaltia sinó de tota la problemàtica social que comporta, treient-les de l’oblit i situant-les de nou a les agendes social i política. Només mitjançant la pressió exercida des de diferents sectors de la societat (professionals, entitats, mitjans de comunicació, etc.) Podrem incidir en la presa de decisions per combatre aquestes malalties. Per tot això, no ens oblidem de la lepra.

José A. Mansilla López, Responsable del Departament de Projectes de Sonrisas de Bombay.

El futur de l’escola a l’Índia

dimarts , 31/01/2012

Han passat gairebé dos anys des de l’aprovació a l’Índia de la Llei d’Educació 2009, la qual reconeix l’educació com un dret fonamental per als i les menors de sis a catorze anys. Però com mostra l’anàlisi publicat recentment a l’Informe Anual sobre educació de l’ONG Pratham (ASER 2011) les coses no van exactament com s’havien planificat.

Un dels resultats de l’enquesta (amb una mostra de 630.000 nens i nenes de 16.000 municipis) mostra que la matrícula a les escoles privades continua creixent a nivell nacional, passant d’un 18,7% durant el 2006 a un 25,6% al 2011, el que implica una disminució de la confiança en la gestió pública del sistema educatiu. De fet, segons dades de l’any 2011 d’ASER, el 30-50% dels i les menors de les zones rurals de Haryana, Uttar Pradesh, Nagaland, Meghalaya, Panjab, Jammu i Caixmir, Rajasthan, Uttaranchal, Maharashtra i Andhra Pradesh estan matriculats a escoles privades.

Temps enrere, les famílies més pobres preferien enviar els seus fills i filles a treballar abans que a l’escola. Però els temps i les aspiracions han canviat i un nombre creixent de pares i mares amb pocs recursos, aposten per l’educació com el camí de sortida de la pobresa. Tot i això, està clar que els pares no confien en la gestió de l’Estat.

I amb raó: segons els resultats de l’Informe ASER 2011, més de la meitat dels estudiants de 5è no pot llegir un text adequat per a la classe de 2n. De fet, en molts estats de l’Índia del nord, els nivells de lectura dels estudiants de 5è s’han reduït al voltant d’un 5% en un any. A més, encara que la matrícula és alta, hi ha hagut un descens a nivell nacional en l’assistència real a les classes a les escoles rurals de primària.

Aquestes xifres són un exemple de perquè més pares prefereixen estalviar i portar els seus fills i filles a escoles privades, ja que encara que l’itinerari educatiu és el mateix i els mètodes d’aprenentatge són molt similars, si més no es garanteixen unes infraestructures i l’assistència dels docents i en molts casos, l’ensenyament en anglès. El desinterès durant anys per part de l’administració pública cap al sistema educatiu, ha motivat la proliferació d’escoles privades per cobrir la demanda d’un bon nivell educatiu, a càrrec d’entitats, ONG, etc.

Actualment la Llei defineix una sèrie de requisits que les escoles privades han de complir abans de l’any 2013 per no fer front al seu tancament. Per exemple, el nombre d’alumnes per professor, la mida de l’aula i la participació dels pares i mares

Aquestes demandes per part de l’administració poden implicar que moltes escoles es vegin obligades a tancar. El ministre d’Educació de la Unió, Sibal, ha rebutjat aquestes afirmacions i va dir: “Els hem donat a les escoles privades tres anys. Esperem que això sigui suficient”.

Però, i si no ho és? Mentre que les escoles d’elit estan presentant demandes per guanyar temps, què passarà amb les escoles que ofereixen educació a les comunitats amb menys recursos?


No ens oblidem de…

dijous, 12/01/2012

Avui 12 de gener es compleixen dos anys del brutal terratrèmol que va patir Haití i que va generar una de les majors catàstrofes humanitàries dels últims anys. Moltes de les seves dures i penoses conseqüències encara són de fervent actualitat per a milers d’haitians i haitianes. Dos anys després, la majoria de la població continua sense aigua corrent, sense infraestructures de sanejament, sense accés als serveis mèdics, el còlera es segueix cobrant vides i l’índex d’atur es manté elevadíssim. I és que, si bé va ser clau la resposta de la comunitat internacional en un primer moment, cal recordar la seva responsabilitat i la del propi govern del país, per, més enllà del procés de reconstrucció, garantir un desenvolupament a llarg termini. No oblidem que abans del terratrèmol, el 80% de la població vivia per sota del llindar de la pobresa.

Tampoc ens oblidem de la fam a la Banya d’Àfrica. La manca de pluges en les dues últimes temporades, i una més que qüestionable gestió política, han donat com a resultat la crisi alimentària més gran del segle XXI. Més de 10 milions de persones, especialment els nens, les nenes i les dones, es veuen afectades. Ens trobem davant un greu cercle viciós: la manca de pluges, afecta la fertilitat de les terres i les collites, i per tant, al pasturatge i el preu dels aliments bàsics està a nivells rècords.

El context de crisi socioeconòmica en el qual vivim, i les tan sentides retallades, no fan altra cosa que agreujar les situacions de pobresa extrema que milions de persones viuen al món, a Haití, a la Banya d’Àfrica, a Bombai i també al costat de casa nostra.

Aquesta crisi no pot ser l’excusa que justifiqui que les institucions eludeixin els seus compromisos i responsabilitats. Cal plantejar canvis, alguns estructurals, però una premissa hauria de ser impedir la retallada de drets i llibertats, així com no relegar la necessitat d’eradicar la pobresa i de defensar el compliment universal dels Drets Humans, apostant per les polítiques socials i de cooperació i desenvolupament.

La situació és difícil, però com sempre diem, tots i totes des del nostre espai i també mitjançant el suport a les entitats, que treballen directament en aquests llocs i amb aquestes dures realitats i problemes socials, podem fer molt per construir un model de societat més just .

Les morts per malnutrició a Maharashtra: la paradoxa del desenvolupament.

dijous, 29/12/2011

Avui us proposem la lectura d’un article d’opinió escrit per Nilratan Shende, Director de projectes de Sonrisas de Bombay a l’Índia.

L’Índia ha estat testimoni d’una sèrie de canvis durant el període de transició de la fam a l’autosuficiència alimentària, de la insuficiència industrial i les deficients infraestructures al creixement industrial i econòmic experimentat, per no parlar dels avenços tecnològics i científics. Així doncs, l’Índia presenta una imatge dicotòmica i paradoxal, d’acceleració i creixement econòmic per una banda, i de malnutrició persistent i morts per inanició per l’altra.

De tal manera que l’autosuficiència alimentària no garanteix l’alimentació ni l’equilibri nutricional ni a nivell regional ni familiar. Les morts per fam i inanició han estat i són el centre d’atenció de molts mitjans de comunicació i de la societat civil als Estats d’Orissa, Bihar i Madhya Pradesh. Però ara també ho són a les regions de Nandurbar, Melghat i Chandrapur d’un dels Estats més desenvolupats de l’Índia, Maharashtra.

Les morts per desnutrició de molts menors en un context d’autosuficiència alimentària ens porten a reflexionar sobre la importància de l’accés als aliments, i deixen ben clar que l’autosuficiència no garanteix per si sola la seguretat alimentària. Tot plegat es posa de manifest amb els casos de morts de menors per desnutrició i fam a les zones rurals, tribals i als slums, barris de barraques de les zones urbanes. La disponibilitat de reserves d’aliments i la fam crònica són les dos cares d’un gran contrast.

El poder judicial ha jugat un paper molt important en prendre nota dels tres litigis d’interès públic presentats al Tribunal Suprem, el qual va dictaminar que l’Estat havia de protegir i garantir el dret de la vida en virtut de l’article 21. Així, el 1997, el Tribunal Suprem va fer que el govern de l’Estat implementés un programa de 19 punts per fer front a les morts per desnutrició de la infància.

El 2004, el Tribunal Suprem va prendre coneixement dels informes dels mitjans de comunicació i va observar la manca d’aplicació dels plans del govern i va criticar amb força aquesta actitud. Malgrat tot, no s’han evitat les morts per desnutrició a Maharashtra. De fet, la Ministra pel benestar de la infància i de la dona, Varsha Gaikwad ha declarat aquest mes de desembre de 2011 que en els últims quatre anys, 117.493 nens i nenes han mort per desnutrició a l’Estat de Maharashtra.

L’Estat sovint atribueix la desnutrició i les morts a una cultura de la pobresa i a les creences socials que predominen entre la comunitat. No obstant això, alguna influència deuen tenir les qüestions relacionades amb l’accés a la sanitat i a les infraestructures educatives, la manca de prestació de serveis, una burocràcia ineficient i la manca de polítiques forestals en les condicions de vida de les comunitats, així com l’accés i el control sobre els recursos productius agrícoles i forestals.

Si el govern i l’oposició en conjunt no mostren una forta voluntat política per eradicar una xacra social com la desnutrició, els nens i les nenes seguiran morint i la paradoxa entre el desenvolupament i la injustícia social i la manca d’oportunitats continuarà present.

Fotografia de Francesc Melcion.