Sobre RTVV

dissabte, 9/11/2013

Molt bona vesprada, companyes i companys! Em sap greu no poder
acompanyar-vos en aquest moment cabdal per al futur de RTVV, per a la
supervivència d’una part del nostre autogovern: si no tinguera un
concert a l’Hospitalet de Llobregat ara mateix, us assegure que
estaria damunt de l’escenari amb tots vosaltres, fent-vos costat, i
vos cantaria una cançó que s’anomena Zàpping. Un dels versos de la
lletra résa: “la Terra és plana perquè ho diu l’informatiu de Canal9″.

24 anys de paraules prohibides, de cròniques
sesgades, de marginació d’artistes valencians, de censura i autocensura, de
tergiversació flagrant i d’oblits deliberats, de corporativisme i mentides
quotidianes i fins i tot d’assejament sexuals. 24 anys de gabinets de
premsa de PP i PSOE pagats amb els impostos de tots els valencians, 24
anys de comissaris polítics, de directius culpables, tisores i
mordasses.

En 1995, el dia de l’últim concert de la seua carrera, un Ovidi
Montllor ja molt malalt, va decidir expulsar les càmeres de Canal9 del
recinte on se celebrava l’actuació: la marginació que va patir des de
1989 fins a la recta final de la seua vida, va ser tan extremadament
indigna, tan injusta, tan insultant, que no va voler que el Canal9 de
l’etapa d’Amadeu Fabregat fóra testimoni d’aquella nit dissortadament
històrica.

Són molts anys d’amnèsia i molts anys de silencis. I la reconciliació
dels valencians i valencianes amb una televisió pública tan
desprestigiada no s’aconsegueix en 48 hores. Però la RTVV que hem vist
i escoltat aquestos dies difícils és tota una altra cosa. Hem vist
periodistes amb totes les lletres informant sense pèls a la llengua,
hem vist debats plurals i informació crítica, hem vist professionals
de la comunicació posant les mans en farina i arromangant-se la
camisa, explicant coses que no havien explicat mai, dient paraules que
no havien dit mai. Hem vist i escoltat una RTVV de la qual sentir-nos
ben orgullosos, una RTVV amb vocació de servei públic. I per això
estem ací, m’agradaria donar-los una forta abraçada a tots els
treballadors i treballadores que sempre han estat ahi, al peu del
canó. I als que no han estat sempre ahí però que acaben d’arribar,
donar-los la benvinguda a la nostra lluita. A la batalla pels drets
socials i per les llibertats civils. Units som més forts i junts anem
a invertir fins a l’últim esforç perquè aquesta ràdio i aquesta
televisió no baixe la persiana. Perquè és nostra, perquè la volem
nostra. Llarga vida a Ràdio Televisió Valenciana!

La platja de l’Ahuir en perill

diumenge, 28/04/2013

Després d’anys i panys jugant-nos el paisatge i el territori a la ruleta russa del model especulatiu i devastador de la construcció. Després de l’esclafit de la bombolla immobiliària i amb una enorme quantitat d’habitatges buits que no es poden vendre i d’edificis a mig acabar perquè els proveidors o els constructors van haver de fer suspensió de pagaments o declarar-se en fallida tècnica. Després dels fracassos flagrants de projectes urbanístics megalòmans que pretenien ser iniciatives abanderades de la capdavantera economia valenciana. Després de tots aquestos indicadors catastròfics, Arturo Torró ha decidit fer un concurs públic per a urbanitzar la platja de l’Ahuir. Es veu que no n’hi havia suficient ciment en Gandia i el PP de la capital de La Safor ha obert un certamen d’idees a nivell estatal per veure de quina manera acaben definitivament amb una de les platges verges més extenses del nostre litoral. O no han aprés la lliçó o sí que han aprés la lliçó, però repartir digitalment (a dit) els sucosos contractes a constructors i proveidors amics resulta extremadament lucratiu i electoralment pertinent, i aleshores els dóna igual si la destrucció de la marjal és un dany col·lateral derivat dels seus negocis tèrbols, ells tiren avant i qui vinga darrere, ja s’apanyarà!

Aquest és el model estratègic que PP i PSOE van posar en pràctica durant l’època daurada, quan es lligaven gossos amb llonganisses. Des de l’aprovació de la LRAU pel govern de Lerma fins a la bancarrota de Llanera, el territori i el paisatge només tenien un valor estrictament material. Quants metres quadrats pot requalificar l’Ajuntament X o Z per a la construcció d’urbanitzacions o camps de golf? Quants diners entraran a les arques muncipals gràcies a la venda de sòl urbanitzable? (I això de sòl urbanitzable era pràcticament un pleonasme: recordeu que fins i tot es va arribar a plantejar la construcció d’una urbanització en l’Albufera, en un parc natural protegit!). Els ajuntaments del bipartidisme monocrom eren curts de vista, només pensaven a curt termini: valoraven només els diners que els reportava la venda, els sobres i els maletins que circulaven pels despatxos. En aquella època els polítics ambiciosos no volien ser alcaldes, volien ser regidors d’Urbanisme! No tenien en compte que els serveis (recollida de fem, enllumenat, etc) s’haurien de garantir amb inversions municipals per a sempre, estigueren o no estigueren venuts els pisos o les unifamiliars. Hi haguera o no ciutadans per pagar la contribució. Pa per a avui i fam per a demà.

Un dels casos més paradigmàtics d’aquesta insidiosa febre del ciment és l’anomenat Parc Central de Torrent (projectat pel PSOE i administrat posteriorment pel PP, després de guanyar les eleccions de 2007), que amb una ocupació de menys del 50% dels habitatges i amb diversos edificis paralitzats, a mig construir, i alguns altres que s’han quedat només en l’estadi de maqueta, lluint esplendoroses en els barracons prefabricats dels promotors immobiliaris que venen HPO sense concurs públic (qui pot pagar un pis de protecció oficial en aquestos moments? O millor dit, quin banc o caixa d’estalvis rescatats amb 40.000 milions dels impostos dels ciutadans espanyols (Gràcies Zapatero, gràcies PSOE) estarien disposats a atorgar un crèdit a una família torrentina o disposada a viure a Torrent per poder pagar una de les hipoteques del Parc Central?). Més de nou-mil cases buides. Però el PP i PSOE de Torrent encara no han canviat el xip i l’única manera que se’ls acudeix de contribuir amb el progrés de la nostra ciutat és votar a favor de construir un altre centre comercial, prop de la séquia de Picanya. El problema dels partits obsolets és que estan esperant que remunte la crisi per tornar a apostar els diners dels contribuents al cavall perdedor de la rajola. Estan esperant que es recupere l’economia valenciana per tornar a entropessar amb la mateixa pedra.

 

Fotografia: ”l’Ahuir … futur incert” exposició d’Alba Escrivà i Cucarella (Simat de la Valldigna)

 

Sheyla i Izan

diumenge, 21/04/2013

El País Valencià es troba en la tercera posició del pòdium pel que fa a quantitat de desnonaments diaris a l’Estat Espanyol: si dic que una mitjana de noranta-cinc famílies valencianes perd sa casa cada 24 hores (17.000 casos des que va començar la desacceleració econòmica de la qual parlava Rodríguez Zapatero), segurament posareu el crit en el cel i us indignareu, i amb tota la raó del món. Però recordeu que les xifres són extremadament asèptiques, impersonals, esterilitzades: són números, notes al peu, estadístiques… Sheyla i el seu fill de set mesos formen part d’aquestos diagrames de barres que maquillen i despersonalitzen la tragèdia quotidiana dels desnonaments: Sheyla i Izan es quedaran al carrer si no fem alguna cosa per solucionar-ho. I les bones paraules i les declaracions d’intencions no han servit per a res: l’acaldessa de Torrent, Amparo Folgado, ha estat donant llargues durant tres mesos i s’ha dedicat a somriure per a la foto i a llançar balons fora, a prendre’ns el pèl a tots els veïns i veïnes. Diu que a Torrent només hi ha dues cases habilitades per a persones en risc d’exclusió social i que, lamentablement, estan ocupades ara mateix: ¿només dues cases per a un poble de 75.000 habitants? ¿Només dues cases per a un poble amb una taxa d’atur que supera a bastament la mitjana estatal? ¿Només dues cases per a un poble on es calcula que hi ha més de vint-mil cases buides actualment?

Gràcies a la pressió de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’Horta Sud, l’Assemblea 15M de Torrent i a la intervenció de l’advocada d’ofici de Sheyla, els propietaris de la casa on vivien de lloguer els van donar vint dies de gràcia per poder reubicar-los, i el dia anterior al desnonament l’Ajuntament de Torrent es va comprometre a cedir-los un pis perquè hi puguen viure fins al mes de juny. El pis no disposa d’electrodomèstics i l’escala és tan estreta que no hi ha espai per pujar el cotxet d’Izan. ¿Aquestes són les polítiques socials amb les quals s’ompli la boca el Partido Popular? ¿De veritat no hi ha res més que puga fer el nostre Ajuntament per Sheyla i Izan i per tantíssima gent en la seua mateixa situació? Si desviaren una quarta part del pressupost municipal destinat a festes i saraus a la partida de polítiques socials, tenint en compte la situació d’urgència humanitària que estem travessant, la cosa seria ben diferent.

¿Cal que li recordem a la nostra alcaldessa l’article 47 de la Constitució Espanyola? “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, regulant l’ús del sòl d’acord amb l’interés general i amb l’objectiu d’evitar l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que genere l’acció urbanística de l’ens públic.” Ara és el moment de deixar-se de paraules buides i discursos autocomplaents i posar solucions efectives als veritables problemes dels ciutadans i ciutadanes de Torrent.

S’estan recollint signatures a través de la plataforma change.org per demanar-li a Amparo Folgado que reconsidere la seua decisió i que l’Ajuntament de Torrent proporcione a Sheyla i al seu fill un habitatge social on poder viure en condicions de dignitat fins que ella puga ser reinsertada en el món laboral i no necessite ajuda externa. A més a més, se li demana també al consistori torrentí que es faça càrrec de les necessitats bàsiques d’Izan i de tots els xiquets i xiquetes que es troben en la mateixa situació de carència, que servisca de precedent.

Us demanem cinc minuts del vostre temps per signar aquesta petició pública i per solidaritzar-vos amb la situació de precarietat en la qual es troben Sheyla i Izan. Avui són ells dos, però demà podem ser vosaltres o jo: el risc d’exclusió ens afecta a totes i tots.

www.change.org/es/peticiones/ayuntamiento-de-torrent-valencia-que-sheila-y-su-hijo-de-7-meses-no-se-queden-en-la-calle#share

Un assalt a la democràcia

dijous, 11/04/2013

Després de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006 a València, en el qual van morir 43 persones i 47 quedaren ferides, ens hem anat assabentat gradualment, gràcies a la web interactiva 0responsables.com i a través de la premsa convencional, de diversos detalls escabrosos i gravíssims que envolten aquesta tragèdia.

Per començar, cal constatar un fet: Francesc Camps no va rebre l’associació de familiars de les víctimes en cap de les legislatures durant les quals fou President de la Generalitat Valenciana, mai: el màxim respresentant polític del govern valencià els va girar l’esquena directament als familiars, amb l’objectiu de no assumir públicament les responsabilitats del Consell en aquell accident. Per pura covardia i per interessos electorals.

La Comissió d’investigació va ser la més ràpida de la història de les Corts Valencianes. Es va fer en estiu, quan els mitjans de comunicació no disposen de capacitat de cobertura informativa suficient i, a més a més, com confirma aquesta notícia publicada pel diari Levante EMV, la presidenta de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, Marisa Gracia, va contractar els serveis de l’empresa H&M Sanchis per tal d’alliçonar i preparar la intervenció dels tècnics de MetroValència, amb el propòsit que davant del jutge l’única versió oficial possible fóra que aquell accident havia estat produït per una errada humana (el conductor del convoi havia mort i no tindria torn de rèplica!). Els tècnics feren bé la seua feina i foren recompensats amb una mariscada (!?!?!), després de la seua declaració.

Avui ens assabentem que dies després de l’accident, el Conseller d’Agricultura en aquell moment i actual President de les Corts Valencianes, Juan Cotino, va estar present al tanatori, amb els familiars de les víctimes, i els va oferir la seua ajuda, una targeta amb les seues dades de contacte personal, i que posteriorment, el mateix Cotino acompanyat d’un regidor del Partit Popular de Torrent, Santiago Miquel, anaren a diverses cases dels familiars de les víctimes i els van oferir un lloc de treball públic a canvi del seu silenci i la desactivació de la plataforma d’afectats, que volien una investigació profunda dels fets. Ho conta un dels membres de l’Associació de Víctimes del Metro 3J, Paco Manzanaro, amb pèls i senyals, en l’entrevista d’aquest vídeo: “Sabien que el meu fill tenia la carrera d’Admninistració i Direcció d’Empreses; per una banda estaven oferint un lloc de treball per al meu fill, però per altra banda et diuen si ens anem a personar en el procediment judicial”.

Fastigós. Cínic. Immoral.

 

 

Primera persona del plural

diumenge, 31/03/2013

Moltes vegades el material sensible que manipula un escriptor de cançons hauria de portar una enganxina amb el dibuix d’una copa de xampany que pose “fràgil” en majúscules. Quan els periodistes especialitzats o no especialitzats t’entrevisten amb una certa profunditat, normalment hi ha una pregunta que acaba caient en un o altre moment: són autobiogràfiques les teues cançons? Sempre estic temptat de tirar mà del meu bagatge filològic i explicar-los que hi ha una diferència considerable entre el jo i el jo poètic, però m’abstinc de fer-ho i responc que moltes de les coses que cante les he viscudes en primera persona del singular o del plural, depenent de si parlem de temes més íntims i privats o, pel contrari, de temes més socials i col·lectius. Conteste que a l’hora d’utilitzar el nosaltres no hi ha una voluntat implícita de fer de portaveu de ningú, que jo pense com pense i no pretenc ser el director ideològic d’un grup de persones ni de cap moviment polític concret, però sent que forme part d’una generació nascuda després de la mort de Franco, la més preparada de la història (com diuen!), que ha tingut accés a una formació democràtica, de qualitat i en valencià, però que paradoxalment se sap condemnada a un futur incert: l’índex d’aturats i aturades menors de 30 anys a l’Estat Espanyol és tan escandalosament alt, que la major part de nosaltres ens hem vist obligats a viure en la precarietat, tornar a casa dels nostres pares o fins i tot a emigrar a altres països, amb els nostres títols universitaris i màsters a les motxilles. En definitiva, vull dir amb tot açò que no hi ha cap voluntat mesiànica a l’hora d’utilitzar la primera persona del plural en les meues lletres. Sí que tinc una especial inclinació a posar-me de part dels febles, a solidaritzar-me amb qui pateix i adscriure’m a les lluites quotidianes de moltíssima gent. I evidentment que tinc una filiació política, un partit i una bandera, perquè independentment del meu ofici de cantautor sóc un ciutadà més, amb els meus drets i deures. I la neutralitat no és precisament un d’ells: qui diga que un artista és imparcial menteix deliberadament. No n’hi ha volta de fulla. Quan tracte d’explicar aquestes coses sempre me’n recorde d’una cançó de Silvio Rodríguez que diu “Yo quería cantar encapuchado y después confundirme a vuestro lado, aunque así no tuviera amigos y citas y algún que otro favor de una chica bonita.”

Juan José Millás i la societat valenciana a la UCI

dimecres, 13/03/2013

Escric aquest article d’opinió per tal de respondre a les al·lusions que em dedica Ignasi Muñoz a La Veu del País Valencià (i que accepte de bon grat) sobre la polèmica al voltant de les declaracions de Juan José Millás a LaSexta on deia que “una societat que li ha donat la majoria absoluta a Francesc Camps, després de conéixer-se la seua vinculació amb la trama Gürtel, està malalta”. Em reafirme: jo no estic d’acord amb eixes paraules perquè identifiquen (per oposició) la societat valenciana com a anormal, diferent, estranya (respecte a la resta de la societat “no valenciana” i, per tant, “saludable”).

El País Valencià és el paradigma de la mala gestió econòmica, el desficaci i el balafiament de recursos públics, però constitueix només un exemple especialment vistós del que s’estava produint simultàniament a pràcticament tota la resta de l’Estat Espanyol (i significativament en nombrosos països del sud d’Europa) durant l’etapa de la bombolla urbanística: ¿no va ser el PSOE qui va projectar un tren d’alta velocitat Toledo-Conca que li costava als contribuents 18.000 euros diaris amb una mitjana de 9 passatgers? ¿No va ser el PSOE de Castella La Manxa qui va ordenar construir un aeroport sense avions (molt paregut al de Castelló) amb una inversió de 1.100 milions d’euros (no molt lluny dels 1.282 milions d’euros que va acabar costant-nos als valencians la Ciutat de les Arts i les Ciències)? ¿No va ser el PSOE de Zapatero qui va rescatar els bancs (en lloc de prioritzar els drets socials i protegir les persones contra els desnonaments massius)? En aquell moment mai no es va parlar d’una “societat espanyola malalta” per haver avalat eixa majoria absoluta “socialdemòcrata”. Ni tampoc no es va dir que la societat espanyola estava malalta quan el poble va donar la majoria absoluta a Felipe González, a pesar de les nuclears o de l’entrada d’Espanya a l’OTAN, promeses incomplides flagrants del seu programa de govern i que posaren en perill la integritat física de totes i tots nosaltres.

No seré jo qui defense la gestió política del PPCV en el País Valencià, però una cosa està clara: la ciutadania ha perdut absolutament la confiança en el sistema bipartidista del PPSOE: perquè els dos partits són igual de corruptes (PP: Gürtel, Brugal, Noós, Naseiro… PSOE: EROs d’Andalusia, Pretòria, Mercuri, Filesa…). Els valencians votaren a Camps perquè era corrupte, sí; però sobretot perquè va saber vendre millor el producte. Durant les primeres legislatures del PPCV la ciutadania va tindre la impressió que la seua qualitat de vida i capacitat adquisitiva augmentaven sensiblement (molts obrers de la construcció, per posar un exemple, arribaren a cobrar 3000 euros de salari i es compraven BMWs i accedien a crèdits i hipoteques fàcils. Prova d’això, va ser l’índex d’abandonament de l’esenyament secundari que s’exemplifica amb la famosa frase: ¿què guanya vosté com a professor? El meu fill guanya el doble a l’obra!” Opine que els obrers han de cobrar un salari digne, però està clar que hi havia un desequilibri econòmic: les constructores guanyaven diners a poalades i podien permetre’s pagar eixos sous, que no eren homologables als d’altres sectors productius!). A a més més del creixement de la capacitat adquisitiva dels valencians i valencianes d’a peu, ara afegim els focs d’artifici i la seducció dels grans esdeveniments (F1, Copa Amèrica, etc), el control dels mitjans de comunicació públic (manipulació informativa de RTVV) i la xarxa clientelar i d’influències (més de 150.000 afiliats té el PP, en comparació als poc més de 20.000 afiliats del PSPV: el carnet òbviament t’obre portes a contractes públics). Camps va jugar millor les seues cartes que el PSPV, que continua a hores d’ara acarnissat en una lluita intestina per aferrar-se a les cadiretes (des de 2007 fins a 2013 han passat per la secretaria general tres “líders”: Joan Ignasi Pla, Jorge Alarte i el revulsiu, tot un novell en la política, Ximo Puig, que ja formava part de l’equip de confiança de Lerma durant els anys vuitanta!). ¿Vull dir amb açò que tot és culpa del PSPV? No! Vull dir que la societat valenciana va votar Camps, perquè la corrupció està NORMALITZADA a nivell estatal en els dos partits majoritaris (eixa coalició pendular, la mateixa que ha pactat bi(uni)lateralment la modificació de l’article 135 de la Constitució que certifica el servilisme de l’estat davant dels mercats i les grans corporacions, eixe bipartidisme monocrom que obté majoria absoluta en un altíssim percentatge territorial de la “saludable societat espanyola”).

Com a conclusió, resumisc l’actitud dels votants valencians durant els anys de Berlusconització en una sola frase: “posats a triar entre dos lladres, escollim el lladre que pensem que més ens convé per als nostres interessos”.

 

Pau Alabajos

 

PD: Allò que l’oposició no va saber transmetre adequadament durant l’època de les vaques grosses és el preu altíssim que pagaria la ciutadania en el futur (benvinguts al present): endeutament, privatitzacions, fallida de les caixes d’estalvis, subhasta de drets bàsics, educació deficient, sanitat no garantida, retall de les pensions, pujades d’impostos… ALGUNS van fer grans negocis durant l’etapa de la bombolla urbanística i ara hem de cobrir el forat TOTS els ciutadans… ¿Hi ha esperança per als habitants del País Valencià? ¿Hi ha alternatives per a la societat valenciana? Sí, comencem a construir-les!

Torrent, paradigma del model educatiu del Partit Popular

dimarts , 29/01/2013

Amb la remodelació del Consell del passat mes de desembre, el President Alberto Fabra va decidir retirar-li la cartera d’Ocupació a la consellera María José Català. No puc fer una altra cosa que aplaudir rotundament aquesta mesura: em sembla una absoluta vergonya que l’alcaldessa de Torrent que va registrar un màxim històric en l’índex d’atur de la meua ciutat fóra premiada amb una Conselleria amb competències en Ocupació (!?). Això sí, cal dir, per ser justos, que Amparo Folgado, l’alcaldessa que la va substituir al front de l’Ajuntament de Torrent, ha batut tots els rècords locals de desocupació en els darrers dotze mesos. De la mateixa manera, Máximo Buch es convertirà amb tota seguretat en el nou Usain Bolt de l’atur autonòmic: estem parlant de xuplatintes mediocres gestionant un sistema abocat al fracàs, amb el logotip del PPCV estampat en el marge dret de la pàgina.

La qüestió és que María José Català manté les competències en Educació i afegeix l’apartat de Cultura a la seua cartera. Parlem, llavors, del model educatiu de la consellera torrentina i analitzem les dades que ens aporta l’informe d’escolarització del curs 2012-2013. Aquest document il·lustra a la perfecció el desmantellament del sistema d’ensenyament públic i la segregació de l’alumnat per raons de capacitat adquisitiva, que és un dels preceptes primordials del model Català: si vols escola de qualitat, paga-te-la (l’informe ens diu que el 84% dels alumnes immigrants estudien en centres públics; mentre que la quantitat total d’alumnes matriculats en Torrent a l’escola concertada [2.944] ha superat per primera vegada als de l’escola pública [2.901] en l’àmbit de l’Educació Primària). Aquesta aposta deliberada per l’escola concertada obre les portes a un model d’ensenyament privatitzat i senta precedent: és una grollera adaptació del model Alzira hospitalari al camp de les institucions educatives.

A més a més, l’informe constata una flagrant mancança de recursos i inversions en les línies en valencià de Secundària: ¿com és possible que en Primària hi haja actualment 2.051 alumnes que estudien en valencià i 2.408 alumnes que estudien en castellà (unes xifres bastant equilibrades), però que en passar als estudis secundaris la diferència es dispare fins a 844 alumnes matriculats en valencià per 1.956 alumnes (més del doble!) matriculats en castellà? En aquestos moments, en la totalitat dels instituts públics de Torrent només hi ha quatre grups d’estudiants de Batxillerat que reben les seues classes en valencià: només quatre grups, de trenta-nou que existeixen! Aquesta dada ve a reafirmar la denúncia que va fer en el seu moment Escola Valenciana: “a més de 125.000 alumnes que han demanat docència en valencià els ha sigut denegada per falta de places en els centres públics”. ¿Garantiran el ministre Wert i la consellera Català a eixos 125.000 alumnes l’escolarització en valencià en centres privats, tal i com es va proclamar des del Ministeri respecte als alumnes que sol·licitaren educació pública en castellà a Catalunya i que no foren satisfets? ¿Serà conseqüent María José Català amb els seu famós “defecte” i oferirà solucions efectives a la discriminació dels alumnes valencianoparlants?

Editorials en perill d’extinció

dimecres, 11/07/2012

Existeix una correlació directa entre la quantitat de llibres que un xiquet o una xiqueta tenen a les prestatgeries de casa i els seus resultats acadèmics. No ho dic jo, ho diu un estudi de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) de l’any 2009.
Hi ha alumnes amb famílies desestructurades o amb economies domèstiques precàries que depenen de les biblioteques públiques per tal d’equilibrar aquesta desigualtat cultural que els distancia dels seus companys d’institut: una bona xarxa bibliogràfica es converteix aleshores en un antídot imprescindible contra el fracàs escolar.
Per què dic tot açò? Perquè amb el pretext de “la crisi” (un comodí que serveix d’argument per esmolar les tisores en molts àmbits!) s’han produït retallades considerables en les partides pressupostàries d’Ensenyament i Cultura. Sembla que aquestes dues qüestions es troben a la cua del rànquing de prioritats polítiques de la Generalitat Valenciana. Ho demostren 19.000 alumnes en aules prefabricades durant el curs 2011-2012, els impagaments que portaren a diversos centres públics a tallar la calefacció durant els mesos d’hivern, l’augment de la ràtio fins a 36 alumnes per aula en Secundària i fins a 42 en Batxillerat, i també la recent notícia de la no-renovació d’aproximadament 8000 professors i professores de cara al pròxim curs.
I encara n’hi ha més: el pressupost total de 2012 perquè les biblioteques valencianes adquirisquen llibres nous i amplien el seu fons bibliogràfic és de tan sols 336.420 euros: el decreixement ha sigut exponencial al llarg dels últims anys. Són molt pocs diners, tenint en compte que el País Valencià es troba per sota de la mitjana estatal de llibres per habitant (1,62 és la mitjana espanyola de 2010, i els valencians estem en 1,40). A més a més, les directrius de la UNESCO recomanen que el promedi oscil·le entre 1,50 i 2,50 llibres per habitant i que es comptabilitzen, com a mínim, 2.500 exemplars per cada punt de lectura. No cal dir-ho: també suspenem en aquesta matèria.
La xifra de 336.420 euros ja és escandalosa per ella mateixa, però encara és més terrible quan ens assabentem a través del DOCV que aquesta partida es divideix en dues subvencions: una [2012/5962]
destinada a l’adquisició de llibres i documents publicats per editorials valencianes dotada amb 83.059 euros, i una altra [2012/5906] dotada amb 253.331 euros (la més quantiosa!) dirigida a la compra de llibres i documents en general… Però agafeu-vos bé a les vostres cadires, perquè les editorials valencianes queden excloses explícitament d’aquesta segona subvenció! Quina millor manera de potenciar la indústria cultural autòctona?
Resulta paradigmàtica la falta de sensibilitat i el menyspreu del govern del Partit Popular cap als editors d’aquest País, que s’han hagut de convertir en malabaristes a la força, per tal de quadrar els números i els balanços i no baixar les persianes definitivament. Si algunes d’aquestes editorials sobreviuen a les èpoques de vaques flaques és pel caràcter vocacional de l’ofici i pels esforços personals que han invertit els seus gestors. Ells i elles sí creuen fermament en la cultura pròpia, a pesar dels obstacles i les travetes de l’administració pública.
Em sorgeix un dilema: ¿són realment els consellers i directors generals del PP tan incompetents i ineptes com pot semblar a primera vista? ¿O és que estan posant en pràctica deliberadament polítiques de degradació cultural amb el propòsit d’obtindre una societat analfabeta, anestesiada i fàcilment manipulable? Digueu-me malpensat, però…

Vergonya, molta vergonya

dimarts , 3/07/2012

Es poden fer certes analogies entre la tragèdia de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006 i el drama dels incendis recents que han calcinat més de cinquanta-mil hectàrees al País Valencià: opacitat informativa, absentisme governamental, desatenció de les víctimes i els damnificats.
Recorde que, en produir-se l’accident de metro, Canal9 no va tardar excessivament a reaccionar. Donaren la notícia durant els informatius d’eixe migdia, retransmetent des d’un estudi mòbil a la Ciutat de les Arts i les Ciències (la visita del Papa Benet XVI era imminent!). Però a mitja vesprada, quan totes les emissores estatals estaven traient imatges de l’estació de Jesús, RTVV va projectar un dels seus recurrents spaghetti western, una pel·lícula d’indios y vaqueros, per entendre’ns. No és broma, ho recorde perfectament: vaig sentir com si em pegaren una punyada a l’estómac.
No obstant, aquesta vegada, han fet una ampla cobertura dels incendis forestals. Canal9 ha enviat nombrosos equips a les zones afectades per les flames, però els corresponsals no han deixat de repetir persistentment les dades que totes i tots els televidents ja coneixíem. I si aquestos periodistes no han aportat noves dades és perquè, senzillament, no les tenien: els nostres governants han preferit callar estratègicament, guanyar temps. El President Fabra s’ha passat els últims dies enviant fotos per twitter amb cara de circumstàncies i la roda de premsa oficial del Conseller de Governació, Serafín Castellano, va arribar molt tard, inadmissiblement tard. Rajoy va telefonar al Molt Honorable, sí, per a mostrar-li la seua preocupació i dir-li adéu abans de marxar a Kiev a la final de l’Eurocopa de futbol. Si això no és girar-li l’esquena a la ciutadania…
L’accident de metro es podia haver evitat, invertint en modernització de les mesures de seguretat i en manteniment de les vies i els trens: les denúncies dels sindicats ferroviaris no eren aïllades, tots els usuaris de la Línia 1 sabíem que els treballadors de FGV protestaven cada any, en Falles (per la potencial incidència de les seues reivindicacions!), sobre les seues condicions laborals, i també sobre la inseguretat de la línia, en diversos pamflets i fullets informatius, repartits durant les aturades.
Les retallades en els pressupostos en matèria de prevenció i extinció d’incendis respecte a 2011 ha sigut d’aproximadament 5 milions d’euros i la reducció de la plantilla ha afectat 1000 treballadors. És evident que amb els mateixos o més recursos que el 2011, enguany hauríem estat més i millor preparats per a combatre el foc: és un fet incontestable. Cau de madur.
Més analogies: cap dimissió, ara per ara. Marisa Gracia encara és la gerent de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, a pesar dels 43 morts i 47 ferits que s’han produït durant la seua gestió. No és motiu de cessament haver sigut la responsable última de l’accident més greu de la història d’Europa. Ni tampoc és una raó de pes la notícia que va publicar El Mundo sobre l’alliçonament de tècnics de MetroValencia durant la comissió d’investigació de les Corts Valencianes. Hi ha documents que demostren (sempre presumptament) que Marisa Gracia va manipular el judici sobre l’accident perquè l’únic veredicte possible fóra l’error humà i carregar-li les culpes al maquinista, que estava mort i no podia queixar-se.
Tampoc no s’ha produït cap dimissió com a consequència dels incendis d’aquestos dies. I no serà per la minsa gravetat de la situació. Estem parlant de 50.000 hectàrees de bosc cremades: tot el còmput de l’any 2010 a l’estat espanyol suposa la mateixa quantitat d’hectàrees calcinades. Ens hem de remuntar dècades enrere per buscar un incendi de magnituds comparables. Però ací no dimiteix ningú.
He de dir-ho: sent vergonya, molta vergonya. La societat valenciana no es mereix uns governants cínics, mesquins i irresponsables com els que té. Ni tot el clientelisme polític del món (el PP ha promocionat funcionarialment els treballadors fidels a l’empresa que van donar testimoni durant la comissió d’investigació i, fins i tot, va tractar de comprar amb ofertes laborals els familiars de les víctimes del 3J perquè deixaren de molestar!) ni l’evident falta d’ètica de la Generalitat expliquen com és que els ciutadans i les ciutadanes no hem fet encara un colp a la taula i hem dit prou! Sent vergonya, molta vergonya de pertànyer a un País que no mostra empatia per les víctimes d’una injustícia flagrant, que no es posa en el lloc de gent que ha perdut familiars, amics, éssers volguts i que només demana respostes. Han passat sis anys des de la tragèdia del 3J i cada vegada que escolte parlar a Beatriz Garrote, portaveu de l’associació de familiars, se’m posa un nuc a la gola. Han passat sis anys i sent la mateixa indignació del primer dia.
Avui tenim una cita en la Plaça de la Mare de Déu de València. Amb els familiars, per fer-los costat. Per demostrar-los que hi ha una part de valencians i valencianes que no s’inhibeix, que té memòria i sentit crític. Que se solidaritza amb el seu dolor, que demanarà la reobertura de la comissió d’investigació i seguirà exigint responsabilitats, dia rere dia.
En aquest cas, l’analogia amb els incendis és evident: en el carrer ens trobaran, demanant les dimissions que calga, agermanats per la indignació, compromesos amb el territori, aferrats a la justícia i la llibertat d’expressió.

Ni passivitat ni conformisme

diumenge, 1/04/2012

El dia 30 de març vaig fer un concert molt especial a l’IES Joan Coromines de Benicarló. Els alumnes de 4t d’ESO van acompanyar-me damunt de l’escenari recitant alguns versos d’Estellés, de Salvat-Papasseit, de Mercè Rodoreda… i aquells que sabien una miqueta de música, van atrevir-se a tocar algun instrument com a acompanyament dels poemes. Amb la sala d’actes plena de gom a gom, es va parlar de moltes coses, es van denunciar les retallades en l’ensenyament, els alumnes mostraren la seua solidaritat amb els estudiants de l’IES Lluís Vives, per la brutalitat policial desmesurada de la qual foren víctimes durant els primers dies de la Primavera Valenciana. De veritat que va ser molt engrescador compartir minuts d’escenari amb gent jove tan entusiasta i amb unes ganes boges de canviar les coses i treballar per una societat més justa i més digna. Òscar Coll i Pepa Àlvarez, dos dels seus professors, també pujaren a recitar i van fer una reflexió que volia traslladar-vos: els mitjans de comunicació parlen molt alegrement dels “NI-NI”, tractant de criminalitzar el jovent, oferint una visió anestesiada i passiva de les generacions que pugen. Però això és terriblement injust, perquè no parlen de les coses bones que fan, ni de les seues idees, ni dels seus projectes, ni dels seus anhels: no parlen de la glopada d’aire fresc que hi havia divendres al Coromines. Moltes, moltes gràcies, per vacunar-me amb les vostres ganes de menjar-vos el món, companys i companyes!