Primera persona del plural

Moltes vegades el material sensible que manipula un escriptor de cançons hauria de portar una enganxina amb el dibuix d’una copa de xampany que pose “fràgil” en majúscules. Quan els periodistes especialitzats o no especialitzats t’entrevisten amb una certa profunditat, normalment hi ha una pregunta que acaba caient en un o altre moment: són autobiogràfiques les teues cançons? Sempre estic temptat de tirar mà del meu bagatge filològic i explicar-los que hi ha una diferència considerable entre el jo i el jo poètic, però m’abstinc de fer-ho i responc que moltes de les coses que cante les he viscudes en primera persona del singular o del plural, depenent de si parlem de temes més íntims i privats o, pel contrari, de temes més socials i col·lectius. Conteste que a l’hora d’utilitzar el nosaltres no hi ha una voluntat implícita de fer de portaveu de ningú, que jo pense com pense i no pretenc ser el director ideològic d’un grup de persones ni de cap moviment polític concret, però sent que forme part d’una generació nascuda després de la mort de Franco, la més preparada de la història (com diuen!), que ha tingut accés a una formació democràtica, de qualitat i en valencià, però que paradoxalment se sap condemnada a un futur incert: l’índex d’aturats i aturades menors de 30 anys a l’Estat Espanyol és tan escandalosament alt, que la major part de nosaltres ens hem vist obligats a viure en la precarietat, tornar a casa dels nostres pares o fins i tot a emigrar a altres països, amb els nostres títols universitaris i màsters a les motxilles. En definitiva, vull dir amb tot açò que no hi ha cap voluntat mesiànica a l’hora d’utilitzar la primera persona del plural en les meues lletres. Sí que tinc una especial inclinació a posar-me de part dels febles, a solidaritzar-me amb qui pateix i adscriure’m a les lluites quotidianes de moltíssima gent. I evidentment que tinc una filiació política, un partit i una bandera, perquè independentment del meu ofici de cantautor sóc un ciutadà més, amb els meus drets i deures. I la neutralitat no és precisament un d’ells: qui diga que un artista és imparcial menteix deliberadament. No n’hi ha volta de fulla. Quan tracte d’explicar aquestes coses sempre me’n recorde d’una cançó de Silvio Rodríguez que diu “Yo quería cantar encapuchado y después confundirme a vuestro lado, aunque así no tuviera amigos y citas y algún que otro favor de una chica bonita.”

2 comentaris

  • Primera persona del plural | Pau Alabajos

    09/04/2013 10:48

    […] el 31 de març de 2013 al blog Braços lliures i boques i mans [ara.cat] Aquesta entrada s'ha publicat en Braços lliures i boques i mans i etiquetada amb […]

  • Xifres, percentatges, estadístiques | Pau Alabajos

    09/04/2013 14:54

    […] el 06 de març de 2012 al blog Braços lliures i boques i mans [ara.cat] Aquesta entrada s'ha publicat en Braços lliures i boques i mans i etiquetada amb […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús