De front

urna1Que la possibilitat d’un referèndum a Catalunya estiga marcant l’agenda política del govern espanyol i de tots els mitjans de comunicació que xuplen del pot és ben simptomàtic: la por a la democràcia i a la participació ciutadana que demostren dia a dia els dos grans partits condueix inexorablement a tancar-se en banda, a aferrar-se a un model d’estat-nació monolític basat en un text escrit en 1978 amb una pistola apuntant a la templa que reconeixia els privilegis de la monarquia i que assuavia els símbols de la dictadura per a reacondicionar-los per a tots els públics.

Unes sagrades escriptures que no es poden modificar sense consens, cosa absolutament improbable i impossible amb el 73% dels diputats i diputades amb escó al Congreso que no estan disposats ni tan sols a asseure’s a parlar (PP+PSOE+CS). Espanya és com el xiquet que es tapa els ulls amb les mans i diu “no estic” i que pensa que ningú no se n’adonarà de la seua presència si no torna a mirar-hi.

Doncs ací va una primícia: l’independentisme és real. Existeix des d’un punt de vista polític i des d’un punt de vista sociològic. És la resposta cívica a un gravíssim problema d’encaix en el model d’estat superat i caduc que es desprén dels papers engroguits de la Constitució Espanyola aprovada quaranta anys enrere.

Recordem-ho: Convergència i Unió eren els de la puta i la Ramoneta i els del peix al cove fa no massa temps. Fa una estoneta Esquerra Republicana no alçava un gat pel rabo i la CUP no existia com a organització política. La nova situació política és conseqüència directa de la falta de sensibilitat i d’empatia de tots els senyors que han passat per la Moncloa des de la mort de Franco, que han preferit girar-se d’esquenes i esperar que amaine el temporal a arromangar-se la camisa i afrontar el malestar i les queixes procedents de certs territoris damnificats històricament per una España-De-Las-Autonomías que no acontentava ni acontenta tothom: és un fet objectiu.

El País Valencià en eixe sentit ha començat a despertar. ¿Algú s’imaginava fa deu anys que el govern valencià estaria ara mateix exigint a l’administració central un finançament just, amb mocions secundades a la pràctica majoria dels ajuntaments, reclamant equilibri en les balances fiscals, denunciant els greuges comparatius pel que fa a les inversions previstes al nostre territori i a les previstes en altres CCAA?

Espanya es tapa els oïts i no escolta, no vol escoltar. I el missatge és claríssim. Hi ha una part de la població, minoritària però important, que se sent molt incòmoda amb l’statu quo inamovible de 1978. És qüestió de temps que la fam de referèndum de Catalunya es convertisca en una pandèmia que afecte altres territoris de la perifèria que s’ha cansat de ser perifèria. Si el virus del referèndum, que no és un altre que el virus de la democràcia participativa, es propaga finalment a casa nostra, per a mi serà una bona notícia. Voldrà dir que els valencians i les valencianes hem apostatat definitivament del meninfotisme, que pegarem una punyada a la taula, que a través de les urnes recuperarem els nostres drets usurpats i la nostra autoestima tel·lúrica i que no ens deixarem xafar mai més.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús