Opinió

Entrada de la favela de Santa Marta / AS

Un avi seu a la primera escala de la favela de Santa Marta. On està el narcotraficant amb un fusil? No sé què és més inquietant. La visita d’ahir em va saber a poc i avui, últim dia, aprofito la jornada lliure per entrar sol en una favela i descobrir de primera mà quina realitat es viu.

Càmera penjada al coll i bossa a l’espatlla. Sense res que amagar, seria inútil. Les primeres escales, amples, em donen confiança. A cada passa recordo escenes de pel·lícules i intento pensar que no serà per tant. Una periodista francesa morta a l’abril, una nena que dijous passat va ser abatuda per un tret durant un tiroteig entre bandes… La realitat és la que és, però el que veig allà de moment és tranquil. La idea és no aturar-me i no fotografiar ningú directament.

Ja m’he hagut d’aturar. Esquerra o dreta? Comencen les bifurcacions i els carrerons es fan més estrets. Alguns cases de colors trenquen la tristor dels habitatges a totxo pelat. Algun bar, quasi amagat. Ràdios, crits de nens jugant, portes obertes. Em decideixo a saludar alguna persona amb aspecte més accessible. Algun espai sense edificar on m’aturo per agafar aire.

La escalinata i la pudor de les escombraries sota les cases m’ofeguen. La inclinació de la serra obliga a aixecar els habitatges dos metres del terra, per on circula aigua bruta i residus. Alguna pedra del morro que encara sobreviu fa més inversemblant aquell lloc.

A la meitat del camí. S’ha acabat la vida. Els transeünts passen amb presa i ni em miren quan ens creuem, alguns veïns s’amaguen per les finestres i balcons, els escassos bars estan tancats. Cada vegada faig la mirada enrere més sovint, per veure les impressionants vistes i oblidar-me d’on estic. Alguns trams d’escales pengen en l’aire, els carrerons s’emboliquen com un laberint i alguns no tenen sortida. Escollir el millor camí es converteix en un joc d’atzar.

Carrerons de la favela / AS

Escales penjant del no res i camins tortosos / AS

Uns pocs metres més, ja veig el final de la favela. Algunes persones criden de lluny que no volen fotos. Escolto com els nens xiuxiuegen “olha o jornalista” [mira el periodista]. Els únics passejants ja només són drogoaddictes que demanen diners a canvi d’una foto. La humitat i la asfixiant calor dels carrerons estrets em fan suar. O seran els nervis? La càmera em pesa cada vegada més i ja ni me’n recordava que portava una bossa a l’esquena. Camino a la velocitat justa per tenir temps de triar el carrer per on seguiré abans d’arribar a la separació.

Quatre cantons més. No he vist ningú armat ni trànsit de drogues. Lògic d’altra banda. Ara ja no veig ningú. I no escolto res. Ni nens, ni crits. Escolto el silenci. I quan escoltes el silenci en un lloc on pots creuar d’una porta a una altra sense trepitjar el carrer, millor dóna’t la volta i surt d’allà. Aquella tranquil.litat era l’avís que alguna cosa estava per succeir. Era el límit. La favela m’havia deixat pujar fins allà, i no havia tingut problemes, ara em tocava a mi respectar-la. Però la intriga del que hi haurà a dalt de tot era massa gran… Les cases de dos pisos eren suficientment altes per no deixar-me veure.

La solució era agafar el telefèric fins a la cinquena i última parada. Em trobava a l’altura de la quarta. Ningú per preguntar la direcció. Per intuïció segueixo cap a la dreta, giro dues cantonades i de sobte un nen i una nena, des de l’entradeta de casa, més elevats que jo, em pregunten “què fas aquí?” en un to curiós. El meu cervell ja estava pensant una justificació elaborada quan la nena s’avança i afirma que “sóc periodista i estic fotografiant”. Gràcies. Era tan simple la resposta. Tota decidida em demana que els hi tiri una foto. D’acord, com vostè mani. I gràcies de nou. Quan surt el pare m’aparto del visor per demanar disculpes. Somriu i em dóna llicència per immortalitzar els seus fills.

Somriures / AS

Cinc segons sense pensar en res, sense tensió. El primer per canviar la velocitat d’obturador. El segon per enquadrar. El tercer per esperar que els dos somriguin a l’hora. El quart per deixar la ment en blanc, oblidar-me d’on estic i gaudir de la tendresa d’aquells rostres. I mentre encara estic en aquella sensació de pau, el cinquè segon, per fer el click. No serà la foto millor feta ni els nens més macos, però aquell instant va ser el millor que em podia succeir en aquell moment i lloc.

Més relaxat arribo al telefèric i pujo fins el final. El Crist, el Pão de Açucar i el mar de casetes que fluctuen en cascada fins a desembocar en el centre de la ciutat, amb gratacels i parcs. Just davant meu, una casa de totxos amb una antena de televisió de pagament i una bandera del Vasco de Gama. Allò és Rio de Janeiro, allò és el Brasil. A la meva dreta, un camp de futbol que sembla flotar en l’aire i una Església groga envoltada de pancartes que reclamen la pau, ajuda, reconeixement. Uns nens juguen més a sota amb una cometa que s’eleva per sobre de la muntanya. Somric. Aquí hi ha vida, i no és tan negre com de vegades es pinta. Sempre em quedarà per saber que hi havia entre la quarta i cinquena parada, en aquell tram que el silenci em va tirar enrere. Possiblement res. En qualsevol cas ja tinc una excusa per tornar a Rio.

Panoràmica de les cases / AS

Cau el sol i l’expedició surt en dues hores. Baixo en el telefèric i em perdo pels carrers de Botafogo fins el metro. Ara això, tan pla, asfaltat i ple de cotxes, em sembla avorrit. No em trec del cap cada una de les persones que m’he creuat, dels carrers impossibles i diferents, dels nens… fins que arribo a l’autobús i caic rendit de qualsevol postura. Setze hores després, només queden vuit per arribar. Els ànims minvats per la proximitat del comiat. Molta enyorança. Aquella gent humil i engrescada va ser la meva família per una setmana. Les mares em van aconsellar que anés en compte per la nit les àvies em van preguntar si havia menjat bé. Persones desconegudes, que amb la broma de dir-me d’argentí i veure si tornava amb una carioca, ens vam ajudar entre tots a superar i gaudir de l’estada a la gran ciutat.

Vista de la ciutat de Rio des de dalt de la favela. A l'esquerra, el barri de Botafogo, a la dreta, la favela de Santa Marta. De fons el Pão de Açucar i el Cristo Redentor / AS

Contrastos / AS

Integrants de la comitiva de la UNMP i família de viatge / AS

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 22/06/2012)

Entrada de la favela de Lemão / AS

“Què és això?” m’interroga una nena disposada a no baixar de la seva bicicleta per res del món. La comitiva de la UNMP ha aprofitat el dia per visitar un parell de faveles. En un acte simbòlic d’apropar-se als companys pobres, el passeig requereix de molta ingenuïtat per quedar-se només amb aquella visió. A pocs metres d’aquella nena que no sabia el que era la meva càmera, es troba un cinema en 3D. Però millor no aixecar el cap.

La Plaça del Coneixement de la favela de Lemão podria ser el centre neuràlgic de qualsevol localitat petita. Tot ben arreglat, els arbres i la gespa cuidada, els carrers asfaltats i les parets plenes de grafits, com a símbol fàcil de la integració social del jovent marginal. El govern no escatima en inversió a l’hora de “reformar” les faveles, que ara s’anomenen comunitats. Primer la pacificació amb una forta intervenció policial, morts, etc. i després col·loco una sala de cinema d’última generació per treure de la pobresa a les famílies del barri.

Obres a Babilônia / AS

A prop de la platja de Copacabana, amb les millors vistes al mar, s’aixeca la favela de Babilônia, on el procés de reconstrucció és encara més fort. Evident, es troba més pròxima a la zona turística. En les empinades pujades els tractors posen la marxa més curta per intentar pujar. I milers d’obrers recorren els andamis com formigues. Hi ha més treballadors que habitants. En un primer moment el govern va intentar comprar aquelles terres -ubicades en una zona privilegiada- però els propietaris es van negar. Així que no va quedar més remei que donar un bon rentat d’imatge. Aviat ve el Mundial i els Jocs Olímpics. Les faveles de la perifèria no han gaudit la mateixa sort…

Ni armes ni drogues, només un fil que talla caps

“Vigila no et tallis!” m’adverteix amb exageració un company de l’expedició. Estic trepitjant el fil d’una cometa… Prefereixo ni preguntar al moment i em separo del grup per veure als nens jugar amb la cometa. De tant en tant miro amunt i estrenyo les dents per no sortir corrent i pujar a veure que amaguen aquell escales interminables. Em poso a conversar amb un grup de nois, sobre futbol, com no, i veig que molts d’ells tenen cicatrius a les mans. Deixo de seguir la xerrada i m’allunyo quasi espantat, imaginant qualsevol possibilitat.

Plaça del Coneixement, a Lemão / AS

La innocent cometa resulta ser mortal. Colen vidre al fil per fer-lo més resistent, amb l’inconvenient que talla com un ganivet afilat. El joc consisteix en trencar el fil de la cometa de l’altre quan totes dues s’entrelliguen. Un es queda sense joguina i l’altra continua gaudint amb la satisfacció d’haver vençut.

El problema arriba quan la cometa vola baixa i passa un motorista, per exemple. Hi han hagut casos de morts per causa d’un tall al coll. La ruptura de cables, les antenes i els arbres potser són els danys menors que pot causar l’utensili. Utilitzar vidre en el fil de la cometa està prohibit i sancionat amb penes de presó. Tanmateix, la Policia Militar que passeja pel centre d’aquella favela sembla poc preocupada en multar uns nens. Es pot entendre, potser s’han hagut de batre a trets amb narcotraficants, no es posaran ara a requisar cometes.

Competició a l'aire / AS

A la favela no es veuen drogues, ni armes, però persisteixen problemes socials i culturals de fons, i evidentment econòmics. El treball del govern s’ha limitat a fer una primera passada per netejar la façana. Serà la primera etapa d’un procés a llarg termini o es reduirà a una acció política sense continuïtat després del 2016? En aquelles cases de totxo sense pintar i amb escombraries a sota, aquesta pregunta ni es planteja, les famílies amb prou feines superen el dia a dia en aquell indret tan incert i tens, que intenta ser una veritable comunitat.

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 21/06/2012)

“Vinc d’Espanya només per cobrir l’esdeveniment”. “Pot passar, ara li fem l’acreditació de periodista”. “Gràcies”. Encara m’estic rient de les mesures de seguretat de la ONU. Dos helicòpters, desenes de camions de camuflatge i milers d’homes amb metralladora a les portes del recinte Rio Centro, i em deixen entrar al moment, amb una càmera que ni tan sols passa pels raigs infrarojos. La periodista francesa que vaig conèixer a l’autobús d’anada i amb qui vaig entrar (ella amb acreditació degudament feta, com no podia ser d’una altra manera venint del país gal) encara s’està rient també. Em va prometre que escriuria alguna cosa sobre l’anècdota.

Vista d'un dels racons del recinte Parque dos Atletas / AS

Avui com a forma de protesta contra la mala gestió de la Organització la UNMP no ha participat de la manifestació central de la Cúpula dos Povos i he aprofitat el dia per apropar-me al Rio+20 per veure que es cuinava per allà. I el millor van ser els canapès.

El collaret amb l’entrada com a premsa va passar desapercebuda. Només a la paradeta dels Estats Units un noi molt educat em va preguntar d’on venia i em va presentar l’encarregada de comunicació. Encara no sé com em vaig treure aquella ridícula historieta sense que se m’escapés el riure.

Les immenses esplanades d’herba polida i els pavellons res tenien a veure amb els estrets caminets de terra seca i les barraques de tela de la Cúpula dos Povos. Les samarretes per les americanes; els colors pel blanc i negre; la dona gran que crida amb estridència mentre et dóna un paper, per les joves i boniques assistentes que et saluden amb un perfecte accent carioca; els altaveus pels micros, les cadires de plàstic per les butaques, els morenos i baixets llatinoamericans pels gegantescos nòrdics rosos.

Foto del grup / AS

Mai m’havia agradat que el món fos tan desigual i tan diferent. Perquè en aquest cromatisme humà i social, vaig saber que em trobava al costat d’aquell home que se l’inflava la vena quan pronunciava un discurs i agafa el micròfon tremolant. I em sentia tan allunyat d’aquell home de coll blanc que quasi s’ofegava quan bevia un glop d’aigua després del seu torn de paraula.

Buscant solucions en profunditat / AS

La impecable elegància per saludar-se i fer veure que compartien la mateixa visió del món, s’anava a fer norris quan es trencaven el coll per descobrir quin era el següent canapès. I després, lògicament, feien la brometa al cambrer. Les dones torcien amb discreció el turmell per alleugerir la insuportable càrrega dels tacons, els homes s’amagaven per fumar. No hi ha nens? No hi ha nens?! Que el món no té nens? Això no els hi afecta? No són el futur? Massa pregunta a respondre pels “salvadors de la Humanitat”. Massa ocupats en aprendre’s el discurs i pronunciar un anglès perfecte. Ser políticament correcte és la millor manera de sobreviure en aquella selva, sobretot si t’has oblidat el repelen a casa, o mai l’has comprat.

Darrere dels conferenciants una pantalla gegant amb dues escasses diapositives. Una que diu “Construint un futur sostenible” i l’altra que no diu res, només té no sé quants logotips de multinacionals (això no pot faltar per construir un futur sostenible), que s’alternen amb arrogància. Els banys tenen una llumeta per indicar si està lliure o ocupat, molt sostenible per la seva part! Prefereixo el “Livre” dels banys portàtils, no sé per què em dóna més confiança.

Reunions privades / AS

Comença a fer-se fosc i encara em queden dues hores de trajecte. La parada del metro del Sambòdrom es troba en un barri on millor no haver de buscar fanals per veure on trepitges. Ha estat divertit. Com aquella excursió de l’escola que tot et sembla molt maco, després et cansa i finalment jugues amb els amics després del dinar i acabes passant un dia entretingut. Està plovent, les condicions al Sambòdrom encara empitjoren més. Goteres, bassals, fang, i silenci. Ningú fa broma. El dia ha sigut llarg. Aquesta nit toca descansar.

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 20/06/2012)

Tickets del menjar / AS

“Això és Rio!” exclama un dels membres de seguretat contra un component de la UNMP. Molta pel·lícula ha vist aquest home per amenaçar d’aquella forma. De nou la gran ciutat imposa la seva llei. El matí es lleva agitat. Els integrants de les associacions no disposen de tickets d’alimentació. La primera reclamació es dirigeix contra el coordinadors dels col·lectius. I aquests no tenen culpa. És la gran organització de la Cúpula dos Povos qui no facilita els vals de menjar. I aquesta espera que sigui el govern qui cobreixi les despeses del menjar, tal i com va prometre. Però aquests no apareixen pel Sambòdrom. Es comencen a celebrar assemblees exprés, en un clima tens, on cadascú busca la seva rotllana per dir la seva. El problema és general. Alguns recullen els matalassos plegables amb la idea de tornar cap a casa. I exigeixen un autocar. Impensable, no tenim ni per menjar! La tensió acaba en algun enfrontament amb els de seguretat, que avorrits de no fer res no dubten en apropar-se “per calmar els ànims”.

Manifestació de la UNMP bora la platja de Flamengo / AS

Les cues davant dels coordinadors recorden molt el racionament en temps de guerra. Sense menjar i sense un allotjament digne, no es pot reflexionar i debatre en condicions. Ho sabrà això el govern i no farà cap esforç per garantir aquesta bona estada, o només són problemes logístics? No dubto que sigui cap de les dues. El tercer dia, l’equador de l’encontre, suposa un moment d’inflexió important. La consolidació o ruptura del Moviment passa per l’estat d’ànim dels moviments.

Les decisions es prenen per separat, l’autonomia i la llibertat d’actuació que tant defensen els col·lectius els precipita a reclamar de forma unilateral. I així la pressió és mínima. La UNMP decideix fer una marxa a l’Aterro do Flamengo contra aquesta situació, també per donar visibilitat a un moviment que ha quedat empanat pels indígenes i les nombroses gorres verdes i vermelles dels pagesos.

Forta participació indígena

Un centenar de persones es reuneixen a la paradeta de la UNMP. Membres de diferents estats del país intercanvien queixes fins que per fi arrenca la caminada. Amb lemes contradictoris, crits desconfiats i somriures davant la foto, la protesta esdevé un passeig que es fon quan es topa amb una marxa dels indígenes. Les banderes es barregen entre els tambors i les maraques. La suor rellisca pels cosos nus dels indis i s’enganxa als braços dels altres manifestants. La fraternitat es posa de manifest de forma corporal. L’olor, la calor, les empentes, el so… com un surfista que intenta dominar la onada, em pujo pels esgraons per contemplar millor la marejada.

Marxa dels indígenes / AS

Indígenes portant armes de fusta típiques / AS

El dia acaba aviat i com va començar. Ja són les tres de la tarda i estem esperant els maleïts tickets del menjar. Tothom vol rebre el val i sortir d’allà. I així és. El grup es divideix, mig emprenyat. A les quatre el sol ja decau en aquella ciutat i ni tan sols es pot aprofitar per mullar-se els peus a Copacabana. Només hem passat nervis, calor i gana. Demà serà un altre dia?

La nit a Lapa, la zona de bars musicals, al centre, mig buida. On està tota la massa de gent que ha envaït els hotels? Ni tans sols tenim ganes de prendre una caipirinha. Dues cerveses i a l’hotel, per agafar el llit. Si com a mínim fos això… Definitivament, demà serà un altre dia. A Rio tot és possible, aquí està la màgia, i la única esperança.

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 19/06/2012)

Ritual indígena / AS

Estic somiant? Estic escoltant indis cantant. M’aixeco d’un salt sense parar atenció al dolorós mal de coll. Surto en pijama al passadís (ningú s’incomodarà ara per això) i efectivament em trobo un grup d’indígenes recorrent el Sambòdrom amb sons, instruments i vestimenta típica. L’exòtica imatge m’atrau com un nen petit i assisteixo a aquell espectacle tan desconegut. No dubto que serà el “bon dia” més original que mai m’han donat.

El matí arrenca amb optimisme. Avui toca apropar-se a la Cúpula dos Povos (Cimera dels Pobles) i posar-se a treballar. La cua per dutxar-se, també en una capsa de mistos, no fa tanta nosa i els estridents sorolls bucals dels que es renten les dents enmig del recinte tampoc són tan molestos. Al metro “la família” es torna a trobar amb els companys de lluita per agafar el vagó menys ple. La major part serà la primera vegada que baixen a les profunditats de la ciutat per pujar-se a una caixa que es mou a gran velocitat. El metro de Barcelona, i de qualsevol ciutat europea, no és gens pintoresc com en aquests moments el metro de Rio. Indígenes amb plomes i pintats, pagesos amb barret de palla i camisa de quadres, sense sostre disfressats amb merchandising de les associacions… els carioques se senten encara més superiors davant d’aquella multitud de fabula.

Mare dels Desapareguts argentins / AS

L’olor a Humanitat, aquesta vegada en el sentit més afectiu i social del terme, recórrer els carrerons de l’Aterro do Flamengo. Infinitat de colors, cartells, sigles, decoren l’espectacle humà que té lloc en aquell parc banyat per una immensa platja. Les patrulles de l’exèrcit voltant per les entrades semblen ridícules davant d’aquell innocent encontre de persones. Les minúscules manifestacions espontànies, com per no trencar el costum, posen la banda sonora d’aquella pel.lícula sense actors, només extres. Els que parlen per un micro, asseguts en rotllana o drets en petites tendes, es camuflen entre un públic inquiet, que va i ve i s’atura quan acaba la xerrada i regalen alguna revista o utensili ecològic. Els més experts aprofiten per vendre productes reciclats i artesanies, d’altres estiren el braç per donar-te un pamflet, i els més vells s’aturen a xerrar sobre el canvi climàtic, els problemes al camp amb l’expropiació de terres, o la pobresa. A estones mercat, a estones museu, i finalment un encontre de pobles, però mai una cimera. Justament, el terme cúpula (cimera) resulta ser la millor opció per parodiar el Rio+20.

Una de les tendes de conferències, per temàtiques / AS

La crítica ja està feta i l’objectiu, reunir persones d’arreu del món, també està assolit. Em creu amb l’enyorança a cada racó, quan escolto algun dels molts llatinoamericans. Les “conferències” són més un discurs emotiu, una exposició de la trajectòria de tal moviment, o una declaració d’intencions en to revolucionari, però no arriben a cap elaboració precisa de solucions ni de projectes. Ja és això. Abraçades, reencontres, alguna llàgrima, molts ànims i agafar força per tornar als llocs d’origen i seguir lluitant. La intenció de la trobada no era “salvar el món”, una postura molt sensata en comparació amb les pretensioses fites que es va marcar el Rio+20, i que com estava escrit no es van assolir.

La Cimera dels Pobles et fan sentir gran, et fan sentir estimat, et fan sentir persona. La fraternitat i agermanament entre individus desconeguts, la calorosa benvinguda a les paradetes dels col·lectius, sempre disposats a xerrar amb tu tota la tarda, la brisa marina colant-se entre les teles, el Pão de Açucar fent de teló, els avions fent filigranes per aterrar i el tranquil rebombori d’altaveus et fan fluir per la gespa, sense rumb ni destí, només per fer gaudir els sentits.

Militant d'un moviment agrícola del Paraguai / AS

De sobte, la cinta es talla amb un fort soroll de tambors. Una manifestació més voluminosa travessa el parc amb violència. No em tinc que apropar, m’arrosseguen. Una gran pancarta encapçala la protesta sota el lema: “Dilma, amb quina cara arribes?” referint-se a la cimera de la Nacions Unides. Si em faltava alguna cosa era això. Una moguda contra el govern. No era possible que el poble brasiler s’empasses les estratègies del Partit dels Treballadors (PT), actual força al poder i formació a la qual pertany Lula Da Silva. Les reivindicacions van des de la protecció de l’Amazònia fins a la resolució efectiva de casos de corrupció. Seguint la línia de l’encontre, la manifestació té un aire festiu, amb disfresses originals, xiulets i performances improvisades. El fort to irònic de la mobilització et treu un somriure cada cop que gires el cap.

Protesta contra Dilma / AS

Ja han passat deu hores. La Cimera dels Pobles potser no ha aconseguit formar-me ni carregar-me d’arguments -ensimismat per l’entorn tampoc vaig prestar la deguda atenció als conferenciants-, però sí et dóna una força inacabable. Te n’adones que existeixen milers de moviments socials, diversos, que lluiten per construir un món millor. Potser les formes, els mètodes, les eines, no són gaire efectives, però sota les acolorides samarretes amb sigles il.legibles hi han cors que no caben en un auditori. Potser la Cúpula dos Povos es celebrava a l’aire lliure, per evitar infarts i deixar fluir la sang per les venes, que seria molt necessari a l’hora de prendre segons quines mesures polítiques.

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 18/06/2012)

“On dormirem?”, ens preguntàvem mirant-nos sorpresos. A la planta baixa un munt de tendes sobresortien entre els utensilis esparramats pel terra i a les plantes de dalt, els matalassos prims deixaven a la vista les parets en runes i els sostres caiguts. El sol matiner es filtrava per les grades descobertes i obligava a frunzir el front. Estàvem enfadats i ho semblàvem.

Després de vint-i-quatre hores de viatge en autobús per carreteres minades de forats, la comitiva de la Unió Nacional d’Habitatge Popular arribava al Sambòdrom amb la promesa de gaudir d’un “allotjament” (i dues cometes són poques). Allò era un camp de refugiats. La il·lusió per conèixer Rio de Janeiro, que va permetre suportar entre cançons el pesat trajecte, es van esvair en pocs minuts. Carregats fins a les dents d’equipatge, amb càmeres i aparells de valor, el primer que ens va rondar pel cap va ser: i què fem ara per no quedar-nos aquí?

Planta baixa del Sambòdrom / AS

Sanitaris portàtils / AS

Doncs res. Les reserves hoteleres estaven completes des de feia mesos i els coneguts de la zona vivien en un perifèria massa llunyana. La pols que s’aixecava quan col·locàvem els matalassos irritava els ulls, que no ploraven perquè hi havia molta gent, però aquell col·lectiu tan humil i engrescat a l’autobús, ara respirava una resignació asfixiant.

Les ciutats grans acostumen a maltractar l’individu petit. I allò va succeir. El grup que venia d’una ciutat d’interior, alguns inclús immigrants d’àrees rurals, la intimidació i el respecte cap a Rio, amb tota la càrrega simbòlica que arrossega, va esdevenir en decepció.

Abandonats en aquell camp de refugiats anomenat “allotjament”, amb una polsera al canell per entrar i sortir, la vesprada ataronjava les immenses grades del recinte i apagava les milers de banderes penjades als balcons. El quilòmetre per travessar el Sambòdrom es feia més llarg a cada passa, i l’espectacular amplada que el Carnaval omple de samba i colors, es feia estreta fins a tocar el veí del davant. De fons, per tots dos costats, les faveles t’advertien d’on estaves i t’aconsellaven no fer tonteries. I les platges? I el Crist? I la música? Allò només era Rio de Janeiro pels logos de l’ajuntament multiplicats per papereres i tanques.

Panoràmica del Sambòdrom / AS

Les llums començaven a brotar de les empinades serres, a la vegada que la merda (perquè utilitzar un altre mot seria mentir) s’acumulava als dipòsits dels banys portàtils. Arrambats a una paret, ordenadets en fila, a vint metres ja senties la pudor. Dins, prefereixes respirar per la boca i tancar els ulls. Indiferents a la foscor, els transeünts de l’allotjament voltaven pel passadís central i sortien als bars propers per fer un grapat de penúltimes. Tampoc exisitiria ni dia ni nit. El Sambòdrom celebrava un Carnaval fora de temps, sense disfresses ni instruments, només persones, en el sentit més humà del terme.

Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 17/06/2012)

Comença Rio+20, cimera de la Nacions Unides per debatre sobre el Desenvolupament Sostenible. En paral·lel, els moviments socials organitzen la Cúpula dels Pobles.

Rio serà la ciutat més segura del món, per una setmana / AS (març 2012)

Esperança?

Rio de Janeiro acull la cimera de la ONU, Rio+20, dues dècades després de la Eco92. 130 països participaran de l’encontre per tractar temes sobre creixement sostenible. El país amfitrió rep amb entusiasme la cita internacional i es proposa encapçalar la defensa mundial del medi ambient. Tanmateix, l’absència d’Obama, Merkel i Cameron, i la falta de consens entre els països desenvolupats i les potències emergents sobre temes capdals, debiliten la importància de l’esdeveniment i suposen un obstacle per assolir els resultats esperats. (http://rio20.net)

La Cúpula dels Pobles

A la mateixa ciutat i durant les mateixes dates, organitzacions vinculades a moviments socials d’arreu del món es troben a l’anomenada Cúpula dos Povos [Cúpula dels Pobles]. Les més de 700 activitats i tallers preparades pels col·lectius es celebraren a l’Ateu do Flamengo. L’objectiu serà tractar problemàtiques globals i no només ambientals.

Esperança!

Tot i que el govern brasiler hagi facilitat ajudes pel desplaçament dels participants i la ONU hagi obert a la societat civil la possibilitat de formar part del Rio+20, la Cúpula dos Povos es nega a dialogar amb la cita institucional donades les àmplies divergències que separen uns i altres. L’incompliment dels compromisos ambientals per part dels països més rics es presenta com el principal inconvenient per contribuir de la cimera. El treball per separat s’espera que obtingui més profit i l’assumpció de reptes reals per part dels col·lectius presents. (http://cupuladospovos.org.br/)

União Nacional da Moradia Popular i la universitat

La União Nacional da Moradia Popular [Unió Nacional per l’Habitatge Popular], UNMP, ha demanat la col·laboració de la Universitat Federal de Goiás (UFG) per encarregar-se de l’assessoria de l’associació i realitzar la cobertura de l’esdeveniment. El col·lectiu de producció audiovisual Magnífica Mundi (http://magnificamundi.facomb.ufg.br/) enviarà tres estudiants de Periodisme per a complir amb aquest encàrrec.

En la darrera reunió de la UNMP amb els membres de l’expedició, molts nervis per viatjar a Rio (la atractiva gran ciutat) i la il·lusió d’aprofitar la participació en l’encontre. Ningú va parlar d’Obama ni de la posició d’Espanya sobre les centrals nuclears. Potser d’aquí uns dies ja tindrem temps de pensar en això, o en assumptes més importants. De moment, una responsabilitat, una fita i una oportunitat.

L’expedició surt en autocar a les 7h del matí, amb 20 hores de trajecte per endavant. I torna el dissabte 23 per la tarda. S’allotjarà als vestuaris del Sambòdrom. La UNMP (http://www.unmp.org.br/) facilitarà vals per menjar i per desplaçar-se fins a l’Ateu do Flamengo. Aprofitaré el bloc per fer un seguiment (intentaré que sigui diari) de les jornades a la Cúpula dos Povos.

Aitor Sáez (Goiânia, 15/06/2012)

Els estudiants voten per unanimitat a favor de la vaga / AS

“Reunió d’estudiants a les 14h!”, “Uneix-te al sindicat!”. Cada hora passa per davant de casa un cotxe amb un enorme altaveu que crida al personal per participar d’assemblees i mobilitzacions. La primitiva forma de divulgar les informacions cada vegada augmenta més els seus decibels alhora que intensifica el to sindicalista. A tothom se li escaparia el somriure quan en comptes de missatges polítics sembla que s’estiguin venent melons…

Els professors es reuneixen per determinar la seva postura / AS

Fa tres setmanes, algunes facultats de ciències van convocar una vaga amb motiu de la reducció dels plus per perillositat. El Govern va augmentar el 4% el seu sou, però amb la supressió dels “extras” la compensació va dismnuir. Aquesta jugada institucional va desembocar en una protesta que es va estendre a tot el cos docent, que reclama una millora salarial i de les condicions laborals. Un professor brasiler, amb una alta qualificació (estudis de doctorat), rep uns 2.000 R$/mes, mentre que un policia, sense formació superior, cobra més de 6.000R$, i no parlem ja dels polítics. Aquesta seria la comparació que més s’utilitza per argumentar les causes de la mobilització.

Amb més de 50 universitats aturades, l’elevat seguiment de la vaga s’ha pogut mantenir gràcies al recolzament dels alumnes i els tècnics administratius. A només 10 dies per tancar el semestre, l’enrenou que s’ha generat dintre del món acadèmic és important. La pressió comença a donar els primers resultats. Després de dues setmanes amb un govern sense voler sentir parlar de “vaga”, el ministeri d’Educació ha mogut fitxa amb l’inici de negociacions avui dimecres. Els mitjans de comunicació (recordem, controlats per partits i empreses) obvien la informació i fan ziga-zaques per treure ferro a l’assumpte.

Caòtica incertesa a la UFG

Moment de prendre deicions / AS

A la Universitat Federal de Goiás (UFG) regna la incertesa sobre el tema “vaga”, que ja ha derivat tòpic recorrent a les xarxes socials i als cafès del campus. Ningú sap del tot cert si estem o no en vaga. Durant dues setmanes, amb els precedents en altres estats del país, el neguit entre l’alumnat (sobretot el que s’ha de formar aquest any) era important. La major part dels estudiants, per comoditat, no vol que s’aturin les classes. Millor dit, vol acabar el semestre en pau.

Tanmateix, el passat dimarts el Directori Central d’Estudiants (DCE) es va anticipar a la decisió del professorat i va convocar una assemblea per decidir la seva postura. Els joves polititzats i engrescats per la situació -fa 14 anys que la UFG no viu una vaga- va decidir per unanimitat donar suport a la mobilització dels docents i va decretar vaga estudiantil a partir del dia 11. El rebombori de la sala a l’hora d’aixecar els braços posava la pell de gallina, però la seductora multitud (unes 200 persones) no estava ni de lluny preparada per organitzar una comissió de vaga eficient.

Assemblea d'estudiants organitzada pel DCE (05/06/2012) / AS

El dia següent la previsió va quedar palesa quan, empesos pel caliu dels esdeveniments, una cinquantena d’estudiants es van reunir a les portes de l’auditori on s’havia de celebrar la decisiva assemblea de professors per decidir l’adhesió o no de la UFG a la vaga nacional. El sindicat únic del professorat, Associação de Docentes da UFG (Adufg), contrari a aturar l’activitat, va cancel·lar la reunió amb l’excusa que “no s’escoltava res”. El gest va desencadenar una forta discussió que va passar a les mans (fet lamentablement molt habitual a l’Amèrica del Sud).

Concentració d'estudiants en motiu de la reunió del professorat (06/06/2012)/ AS

Entre els docents, no afiliats al sindicat, que van restar a la sala, 60 van mostrar-se favorables a decretar vaga i 5 en contra. La substancial diferència, però, no té cap efecte pràctic. Tot i la legitimitat de la decisió -participació representativa, àmplia majoria i context nacional apropiat- la votació va ser considerada il.legal per l’Adufg. Per tant, la setmana passada, moment clau del moviment, encara no s’havia pres cap postura oficial.

Amb això que arribem al dilluns, amb estudiants entusiasmats en participar del moviment i aturar les classes, alumnes apunt d’acabar la carrera decidits a acabar el semestre, professors espavilats que per estalviar-se problemes ja van tancar l’avaluació, i també alguns reaccionaris disposats a tirar endavant la seva assignatura. La posició majoritària d’uns i d’altres: “si es decreta la vaga la compliré, però de moment…”

Segons l'Adufg, els crits no permeten celebrar l'assemblea / AS

 Uns vint alumnes van organitzar piquets més simbòlics que pràctics. Informatius que dirien alguns per suavitzar. La falta de participació no va permetre evitar la continuïtat de l’activitat acadèmica. Aquests dies tothom va cap a classes, que acaben per ser un debat sobre la vaga. En els darrers dos dies estudiants i professors han celebrat assemblees separades per determinar posicions i concretar alguna decisió. L’Adufg ha tingut la genial idea de convocar una votació on-line sobre l’adhesió a la vaga. Lògicament només poden participar els afiliats degudament registrats, així, el resultat del plebiscit ja es pot anticipar… De tota manera, l’acció no és un instrument vinculant i, per tant, els professors hauran de reunir-se de nou en assemblea per votar a mà alçada. Sembla que la urgent convocatòria tindrà lloc avui i en cas de vaga aquesta començaria el divendres, a només una setmana pel final del semestre.

Discussió entre membres d'Adufg i docents no afiliats / AS

Aquesta història em sona… 

Per aquest motiu molts es lamenten, “per una setmana…, declara la vaga per a l’inici del segon semestre [agost]”. Companys, no cal dir que una vaga és un mecanisme de pressió i que començar-la a l’agost només serviria per fer més llarg el període de vacances. No poder formar-se i començar a treballar amb un nou contracte, no poder entregar el treball final de carrera, no poder tancar les notes… són els “danys col.laterals” que l’estudiant ha d’assumir en recolzament als professors, i al futur de l’Educació en general.

Aquesta passivitat i oposició davant la vaga em recorda al meu primer any de llicenciatura. Durant el primer semestre (novembre de 2007) van tenir lloc les ocupacions en protesta pel Pla Bolonia. En aquell cas la mobilització era estudiantil, però les reclamacions anaven en la mateixa línia: contra les privatitzacions, millora de les condicions, representativitat als òrgans de poder, llibertat de pensament, etc. Com els estudiants d’aquí ara, vaig sentir-me atret per la protesta i sobretot pel seu modus operandi (va ser divertit viure un mes a la facultat). Per aquells temps les reivindicacions eren diluïdes, inconcretes, i fins i tot algunes eren incoherents. Més bé en aquella bonica tardor es va coure la sensació que algun fet terrible estava per succeir, i els que pensem més amb el cor (i ens deixàvem influenciar amb facilitat) vam seguir una vaga que va acabar en bogeria i finalment en decepció.

Xerrades informatives dels piquets (11/06/2012) / AS

Quatre anys més tard, i parlo d’ara, els professors i alumnes que boicotejaren el moviment fent classes d’amagat als despatxos (entre les accions més baixeres), ara surten al carrer per protestar contra la reducció de salari i drets laborals, contra l’augment del preu de matrícula, i el llarg etcètera de retallades de Govern i Gobierno.

No em sento orgullós perquè els “antics opositors” ara estiguin patint les seves pròpies conseqüències. Sento llàstima. Per ells i per mi. I sobretot sento llàstima que aquí pugui succeir el mateix. Quan tot rutlla resulta difícil percebre els riscos futurs. La gent no vol complicar-se i prefereix “salvar el cul” com pugui. L’altre dia mentre fotografava els piquets el cor em va fer un tomb. Entraria a cada classe i parlaria de l’experiència a Espanya, no com a visionari, sinó amb fets ja viscuts. Però seria inútil… ningú veu la pedra fins que no s’entrebanca.

Tensió a l'entrada del menjador universitari / AS

Assegut al portal de casa espero que arribi algun company per escoltar les darreres novetats. El cotxe-altaveu passa cridant “Voti a través d’Internet sobre el futur de la vaga…”. Després de tots els nervis de la darrera setmana, de nou se m’escapa el somriure.

Aitor Sáez (Goiânia, 13/06/2012)

Cronologia dels fets en imatges (Fotos: Aitor Sáez):

DiscursCansament

Propostes

Agitament

 

Postres

 

"En el país del Carnaval, qui samba és l'Educació"

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Portada d'Época (edició especial), 4 juny 2012, n. 733

El Brasil cerca la seva identitat davant la nova etapa que té per endavant. La revista Época analitza els canvis del país en els darrers 60 anys en una edició especial.

Com un adolescent que comença la Secundària i ha d’escriure una redacció sobre Qui sóc jo?, el Brasil es fa la mateixa pregunta per esclarir el seu present abans d’encarar un futur de desafiaments i obstacles a superar. Com aquell jovenet eixerit, però ple de dubtes; la ja reconeguda potència mundial encara vacil·la entre la valentia i la incertesa. La pròpia revista Época n’és el millor exemple. En motiu del seu 60è aniversari, la publicació llença una “edició històrica” sota el títol “Quem somos nós?”, on de la pròpia exposició de la realitat del país posa en evidència els seus límits i contradiccions.

El setmanari obre amb tres fulls d’atapeïda infografia. El mar de xifres posa de manifest els canvis substancials en totes les esferes durant els darrers sis lustres. De 51 a 191 milions d’habitants (Rio de 2 a 6, i São Paulo de 2 a 11 milions d’habitants). Del 94 al 68% de catòlics, del 3 al 20% de protestants i del 0’4 al 6’7 de sense religió (forma eufemística per anomenar els no-creients). La expectativa de vida augmenta dels 52 als 72 anys; es passa dels 158.000 als 12 milions de diplomats i el PIB per capita s’incrementa dels 6.891 als 11.660 R$ (sense que això signifiqui una distribució igualitària). El ferro substitueix el cafè com a producte més exportat, els trams ferrovials s’eleven als 1’8 milions km respecte els escassos 28.000km i els automòbils en circulació passen dels 300.000 als 66 milions. Cadascú que agafi el que li interessi, totes les dades posen els pèls de punta. No es pot negar un abismal creixement, la qual cosa no vol dir que sempre sigui positiu pel país…

Diagrama. Infografies que resumeixen els principals canvis del país en els darrers 60 anys (p. 12, 14, 15)

Tanmateix, la revista comença a retratar el Brasil a partir de les següents pàgines, on el tractament més subjectiu de la informació permet perfilar la identitat brasilera. Segons algunes teories de la comunicació, “els mitjans són un reflex de la societat”. Doncs, Época obre la secció “Tempo”, apartat per fer cinc cèntims sobre aspectes destacables del país, amb un reportatge titulat “Auxiliar de neteja amb dos fills graduats”. Pot ser molt emotiu i exemplar, però no amaga una intenció populista i generalitzadora, que s’arrossegarà al llarg dels continguts. En el mateix apartat, el tema “Democràcia” es subtitula amb “Un país fet per electors” i argumenta la solidesa del sistema democràtic en els sis plets contra diferents presidents i una participació electoral de 135 milions de persones. El que no diu és que qui no vota ha de pagar una multa. Sota el meta-títol “Regions emergents”, parla sobre la millora econòmica del Nordest que s’equilibra amb el Sudest. Tampoc aprofundeix gaire en les causes del creixement, molt afavorides per inversions privades de l’exterior que controlen la zona.

Per sort, i per ètica professional, la publicació comença a deixar entreveure alguns problemes, sempre plantejats com a lleu crítica constructiva. Sobre els “Problemes Urbans” Época assenyala que 11 milions de persones viuen en faveles i defensa la necessitat d’implantar el metro per alleugerir el trànsit. En “Ciència&Tecnologia” es celebra un entusiasta “Yes, tenim investigació”, amb l’apunt que els estudis han de sortir dels laboratoris per esdevenir innovació, doncs ¾ dels científics treballen a les universitats. I per tractar de l’”Ambient de Negocis”, es destaca que el Brasil és “hostil a l’emprenedor”, degut a lleis laborals anacròniques, la elevada càrrega tributària i la burocràcia infernal. Potser algunes d’aquestes desavantatges per a l’individualisme empresarial a la llarga són beneficioses per al col·lectiu, tenint en compte els precedents europeu-americans.

Portada de la secció 'Tempo'

En aquest sentit la revista ho té clar i en el tema “Infraestructura” es celebren “els grans projectes del govern en col·laboració amb el capital privat [...] Les empreses privades poden participar, però el govern ha de determinar les condicions per a que això sigui possible”. Una revista amb grans expectatives de negoci no pot criticar obertament a les empreses, seria un suïcidi! No obstant, cal ressaltar aquesta visió desenganyada sobre l’entrada de capital privat i el missatge encobert cap al poder públic. Entremig de tanta pinzellada de brotxa grossa, es colen amb realista prudència els temes del Mundial i els Jocs Olímpics (doncs potser seria necessari dedicar-hi una edició exclusiva).

Per tancar la secció, Época dedica un reportatge per explicar “Com el Brasil va esdevenir un país de classe mitjana”. Entre el 2005 i el 2011 es va passar del 50 al 24% de classe baixa, del 36 al 54% de classe mitja i del 14 al 22% de classe alta. Alguns dels mecanismes per aconseguir aquestes fites poden ser discutibles. L’auxili social es va augmentar un 43% i va arribar al doble de la població; el volum de préstecs es va multiplicar per quatre i la taxa d’interessos va caure un 32%. Un augment de la riquesa que no es basa en l’increment de la productivitat, sinó en l’engruiximent de diner fictici que circula per universos incontrolables.

Les conseqüències estan per arribar, però d’això ja en parlarem. Una altra dada preocupant: “entre els 30 països amb major recaptació d’impostos, el Brasil té el pitjor impuls en serveis per a la població”. On van a parar llavors els calers? D’això també en tindrem temps de parlar… En definitiva, el setmanari dibuixa un escenari minat d’incògnites i forats negres, emmarcat en un disseny elaborat i títols creatius, que a primer cop d’ull creen un panorama agradable.

Entre alguns dels destacats tan innocents com intencionats trobem: “El plaer d’aconseguir alguna cosa per primer cop no depèn del preu del bé conquistat”, que en termes d’estat seria “En un país de mercat interior fort, quan algú realitza un somni ajuda d’altres a realitzar el seu també”. Només un parell d’exemples que segueixen la línia demagògica de l’inici i que reflecteixen una dinàmica històrica pròpia de l’afer brasiler, i sud-americà en general. Si una revista de referència utilitza expressions tan buides de sentit com plenes d’emotivitat, podem imaginar la llicència que es donen els altres mitjans…

Portada de la secció 'La meva primera vegada'

Sense dubte la secció estrella s’anomena “La meva primera vegada” que amb aquest suggestiu encapçalament recopila “històries dels brasilers que realitzaren els seus somnis -primer cotxe, primer helicòpter, primera sabata, primera piscina, primera Harley Davidson, primer viatge a Disney…”. No més lluny de la realitat, com si la major part dels brasilers es llevessin cada matí pensant en complir algun d’aquests somnis, únic terme apropiat en el títol de l’apartat. Encara que sembli un deliri de l’editor, aquest tipus de mostrari de riquesa agrada a la emergent classe mitjana, que amb alguns estalvis a la màniga però sense una gran formació, acredita en les experiències alienes com a possibles i creu en els mitjans de comunicació amb ignorant devoció. Época no tremola ni un moment a l’hora de reproduir el somni americà a la brasilera per saciar la sed del seu lector.

La fragmentada cronologia del Brasil de la segona meitat del segle XX continua amb una macro-secció més substanciosa, amb el tímid títol “Idees”, on alguns autors de reconegut prestigi, com Kenneth Maxwell o Andrew Keen, analitzen diverses temàtiques. Per la densitat dels continguts dedicaré entrades exclusives per a cada un dels textos. Només apuntar que les úniques àrees que es critiquen són Educació i Sanitat, amb títols punyents com “No falten diners, falta compromís” i “El camí per a una Sanitat de qualitat”. En això el Brasil ja se sembla als països desenvolupats, sense necessitat d’arribar a la maduresa que pregonen els altres articles d’opinió. Sorprèn també que pels apartats d’Internacional i Tecnologia es convidi a columnistes britànics per parlar de temes que ni tan sols tracten sobre el Brasil, com si tan gran país no tingués analistes suficients per escriure tres pàgines amb idees interessants.

Tampoc podia faltar a la vetllada la ploma de Paulo Coelho, que, tan poc estimat pels brasilers, no se li acut altre cosa que “els brasilers no són llegits a l’exterior perquè ningú es preocupa en traduir-los” o “la nova generació d’escriptors no està prestant la deguda atenció a totes les possibilitats que tenen davant seu”, i concloure la seva visionària aportació amb un “A ells, jo els hi dic:”. Per tancar la sèrie d’opinions una pàgina per tractar de Cosmologia i “El que l’Univers ens reserva”, una matèria impensable en publicacions europees que posa de relleu el fort seguiment del zodíac i l’astrologia per part dels brasilers, com a part normalitzada de la seva vida quotidiana i així tret identitari.

Algunes afirmacions a destacar en els articles d’opinió per donar una visió més propera de la realitat del Brasil:

Paulo Coelho, únic autor de l'edició que utilitza la primera persona

Els cicles econòmics, polítics i geopolítics del passat pesen molt en el seu paper actual i en la manera com es relaciona amb el món.

No ajuda en la relació amb els EUA quan la política brasilera sostè una inclinació nostàlgica cap a Cuba. (KENNETH MAXWELL, historiador)

Tenim que somiar en transformar el sistema d’ensenyament en un dels millors del món. La Educació necessita ser una prioritat. (JAIR RIBEIRO i ANA MARIA DINIZ, empresaris)

El problema brasiler actual no és l’excès de judicalització, sinó l’escassetat de bona política. (LUÍS ROBERTO BARROSO, professor de Dret a la UERJ)

El pre-sal no és més un projecte. El gran desafiament ara és la continuïtat de la instal.lació de sistemes productius i logística. (JOSÉ SERGIO GABRIELLI, secretari de Planejament de l’Estat de Bahia)

Tot i comptar amb més recursos, el sector públic de Sanitat al Brasil no ha establert las prioritats de les seves despeses. (ANDRÉ MEDICI, economista)

Ara sí, per acabar, amb el cap a vessar d’idees, Época dedica les últimes pàgines a Cultura, que presenta amb un irrissible “Mente Aberta”. I sense dubte l’editor no va obrir gaire la ment per cercar temes rellevants. Inici estrelar amb Michel Teló, que “porta de nou l’acordió als escenaris” (gran notícia d’interès general), comèdies de cinema, shows d’humor i pel teatre, “l’obra de l’artista s’explica al públic abans de donar inici la peça”. Sembla que es tracti el brasiler com a ignorant. Quant els llibres, “Brasil és un dels països amb mercat editorial més promissori per l’augment de lectors” i un 56% de la població mai ha comprat un llibre. Com s’empassa això ?

Per a la música, l’editor que tant poc s’havia complicat per aprofundir en les altres arts posa la traca final de manera excessiva. El sentenciós titular “El soroll tímid dels hereus de la MPB [Música Popular Brasilera]” es complementa amb els dolorosos destacats “personatges d’un declini…”  i “…sense sortir de la zona de conflicte”, en referència a familiars dels ídols dels 60. Com si al Brasil no hi haguessin músics de qualitat (que no de fama mundial) que composen altres estils, transformadors i d’arrel.

La apocalíptica visió tampoc millora amb el cinema. “Els directors diuen ‘bye, bye, Brasil’” (títol d’una pel·lícula autòctona). “Dificultats per aquí i facilitats per allà porten als cineastes a provar sort a l’exterior”, amb Walter Salles i Fernando Meirelles com a exemples. Aquí ningú fa cinema i s’ha acabat! Potser es podria haver dedicat uns paràgrafs a l’incipient cinema indígena, ni que fos com a informació pintoresca.

Una anàlisi massa dura i distant de la realitat, que faria entrar en depressió a qualsevol artista brasiler. Sense motius. El Brasil desborda cultura pels quatre cantons, en tota la seva dinàmica social, i també en la producció cultural com a tal. El problema ve de dalt. Si els mitjans, controlats per dos grans corporacions, no s’interessen en divulgar “un altre tipus de cultura” allunyada del main stream, la àmplia però dèbil capa d’artistes nous no tenen cap ressò social i no poden donar continuïtat al seu treball.

El més curiós de tot arriba quan giro la revista i a la contraportada (portada de la primera edició, 1952), el tema de cultura destacat és: “Una finlandesa, primera Miss Univers”. No sé si riure o plorar, però l’assumpte dóna per pensar i molt…

Portada (reeditada) del primer número d'Época al 1952

El Brasil encara mira Atlàntic enllà i per cercar influències. Aquest suposa el primer error a combatre a l’hora de definir la seva identitat. L’anecdòtica notícia de la finlandesa al 1952 podria oblidar-se, però no es pot tolerar que Michel Teló encapçali la secció de Cultura, només perquè quatre productores i dos jugadors de futbol van decidir fer-lo famós arreu del món.

Aquest buit cultural que mostra sense constrenyiments la revista Época no té a veure amb l’efervescent, rica i diversa producció cultural que té lloc al Brasil. El país pot presumir de creixement, endreçar les dades en vistoses infografies, comptar amb col·laboracions d’autors ansiosos d’escriure sobre i pels brasilers, i fins i tot prendre’s la llibertat de ser massa personalistes en alguns temes. En aquest sentit cal felicitar Época per aquesta edició especial, que per la minuciosa elaboració formal i la transcendència emocional no tinc cap dubte que ocuparà els prestatges de moltes cases, inclús el calaix d’algun intel.lectual nostàlgic.

No obstant, a l’hora de parlar de Cultura, hem de posar-nos seriosos, tant els mitjans, com el públic, com la societat en general. Tots els estrats del procés de creació i transmissió de l’imaginari col.lectiu som responsables de la reproducció d’una cultura brasilera prostituïda als interessos econòmics i banalitzada per vendre’s a l’exterior amb més facilitat. Passar del Carnaval al “Ai se eu te pego” no suposa cap gran avenç. No podem preveure quin serà el sostre del creixement del Brasil, ni el seu futur, qüestions que aspira desvetllar el setmanari Época, en comptes de fer valer el seu títol de portada “Quem somos nós ? ”, però tenim el deure de premiar la qualitat (de vegades marcada per la diferència) i donar-li el reconeixement social que es mereix.

Quan vaig començar la Secundària i em vaig enfrontar a la maleïda redacció “Qui sóc jo?” un professor va afegir : l’important no és on aneu o què sereu, sinó què sou. En aquell moment vaig deixar de comparar, d’imaginar-me de gran, de fer especulacions, i vaig aturar-me en el present per pensar en els meus pares, avis, el meu parc, els meus gustos… En el cas del Brasil, no hi ha patis ni notes finals, està en joc l’avenir de milions de persones. Per avançar el país haurà de trobar la seva identitat, i això passa per valoritzar la seva pròpia cultura.

Per més informació:

Detalls de la producció de l’edició especial:  http://colunas.revistaepoca.globo.com/fazcaber/2012/06/01/edicao-historica-60-anos-da-editora-globo/

Portal online de la revista Época: http://revistaepoca.globo.com/

Aitor Sáez (Goiânia, 11/06/2012)

La visita del rei Juan Carlos al Brasil, marcada per les tensions migratòries entre ambdós països, passa amb indiferència entre la premsa i la població.

No per ignorància o per dificultats per pronunciar la /j/ del castellà, la població brasilera no sap ni té cap interès en conèixer el monarca espanyol. Després de repetir el nom tres vegades, pregunten: què és, president o cap d’estat? té el càrrec per vida!? i la breu conversa es tanca amb… però què fa? Els mitjans tampoc presten gaire atenció als detalls i escriuen Juan Carlos 1° (en números, com si fos un pilot de F-1).

La visita del rei Juan Carlos ha passat desapercebuda pels mitjans i ha estat inexistent entre la societat. La trobada s’ha organitzat un dia abans de la reunió a Madrid (aquesta sí important) on els diplomàtics d’afers exteriors han de decidir solucions a les tensions migratòries, després que el Brasil aplicara els mateixos requisits d’entrada que Espanya demanava als brasilers.

En aquest sentit la premsa del Brasil ja havia abonat el terreny el dia abans, amb paràgrafs de notícies com:

A banda que les qüestions econòmiques i d’interès d’empreses espanyoles al Brasil estiguin a l’ordre de les converses, la visita arriba en un moment de constrenyiment recíproc entre els dos països degut al problema migratori.

La polèmica sobre el tractament donat als brasilers que viatgen a Espanya té més relació amb decisions que seran preses en l’àmbit governamental, tanmateix, d’acord amb els assessors que preparen la visita, el rei haurà d’utilitzar la seva imatge de cap d’estat per amenitzar la situació en la conversa amb la presidenta.

“El Rei d’Espanya arriba demà al Brasil en mig de problemes migratoris”, Correio Braziliense, 02/06/2012

Portada de 'Correio Braziliense' (Brasília), únic diari que tracta la notícia en portada (05/06/12) / correiobraziliense.com.br

Com es pot observar en les poc subtils informacions que es publicaven els dies previs, el Brasil té clar a què venia el monarca i amb quins ulls l’havien de rebre. Donat per fet “l’interès d’empreses espanyoles” i el paper “d’imatge” del rei, l’encontre de la presidenta Dilma es va rebre més com un “a veure quin conte ens expliquen ara…”

I aquesta vegada el conte va ser un monòleg, d’aquells que no fan riure perquè són massa sarcàstics. Amb afirmacions com “mi país tiene el empeño y la determinación para superar la crisis desde la solidez de sus instituciones y la excelencia de nuestro capital humano”, “la economía española tiene fundamentos sólidos. Nuestra deuda pública es menor que la de otros países de la UE. Nuestras cuentas con el exterior y nuestras cuentas públicas se equilibran con rapidez, al tiempo que mejora nuestra competitividad” i el tancament final “el Gobierno está también acometiendo reformas de gran calado que no tardarán en dar fruto” (que no em molestaré en traduir per absurdes). Su Majestad -perquè no vull que sigui la meva- va fer una onírica descripció de la situació a Espanya.

El rei llegeix el seu discurs (elpais.es)

L’objectiu de tot el muntatge era “inspirar confiança”. Segur que hi han millors maneres d’aconseguir-ho que llegint tot el discurs, sense aixecar el cap i movent la mà un parell de cops per donar senyals de vida. Tampoc la representant brasilera va perdre massa el temps en aprendre quatre paraules en castellà. Va fer passar al convidat per l’entrada lateral del Palau d’Itamaraty (“per seguretat”) i el va saludar amb un “me alegro que esteas mejor”. A partir d’aquí el protocol establert d’ensabonaments i carentonyes.

Freda benvinguda. El monarca i Dilma es saluden amb neguit

El balanç de la cita: una foto del rei que no fos amb un elefant al costat. En aquest punt també cada país va tirar pel seu cantó. Mentre l’ABC publicava en portada una imatge de Dilma lleument inclinada (fins a tres vegades va haver de fer el gest perquè els fotògrafs agafessin l’instantània), els grans diaris brasilers, O Globo (Rio) i Folha (São Paulo), publicaven a les seves webs (per no malgastar tinta) una imatge del monarca besant la mà de la princesa. En definitiva, una anècdota aquí i un regal per a la premsa monàrquica allà. A veure si del proper viatge de treball es pot treure més profit. Potser abans el país de destí necessiti un parell de classes d’història medieval, però ningú està per perdre el temps…

Imatge dels diaris 'O globo' i 'Folha de São Paulo' a l'edició online (04/06/12) // oglobo.globo.com / folha.uol.com.br)

Portada de l''ABC' (05/06/12) / ara.cat

Aitor Sáez (Goiânia, 05/06/2012)