“On dormirem?”, ens preguntàvem mirant-nos sorpresos. A la planta baixa un munt de tendes sobresortien entre els utensilis esparramats pel terra i a les plantes de dalt, els matalassos prims deixaven a la vista les parets en runes i els sostres caiguts. El sol matiner es filtrava per les grades descobertes i obligava a frunzir el front. Estàvem enfadats i ho semblàvem.
Després de vint-i-quatre hores de viatge en autobús per carreteres minades de forats, la comitiva de la Unió Nacional d’Habitatge Popular arribava al Sambòdrom amb la promesa de gaudir d’un “allotjament” (i dues cometes són poques). Allò era un camp de refugiats. La il·lusió per conèixer Rio de Janeiro, que va permetre suportar entre cançons el pesat trajecte, es van esvair en pocs minuts. Carregats fins a les dents d’equipatge, amb càmeres i aparells de valor, el primer que ens va rondar pel cap va ser: i què fem ara per no quedar-nos aquí?
Planta baixa del Sambòdrom / AS
Sanitaris portàtils / AS
Doncs res. Les reserves hoteleres estaven completes des de feia mesos i els coneguts de la zona vivien en un perifèria massa llunyana. La pols que s’aixecava quan col·locàvem els matalassos irritava els ulls, que no ploraven perquè hi havia molta gent, però aquell col·lectiu tan humil i engrescat a l’autobús, ara respirava una resignació asfixiant.
Les ciutats grans acostumen a maltractar l’individu petit. I allò va succeir. El grup que venia d’una ciutat d’interior, alguns inclús immigrants d’àrees rurals, la intimidació i el respecte cap a Rio, amb tota la càrrega simbòlica que arrossega, va esdevenir en decepció.
Abandonats en aquell camp de refugiats anomenat “allotjament”, amb una polsera al canell per entrar i sortir, la vesprada ataronjava les immenses grades del recinte i apagava les milers de banderes penjades als balcons. El quilòmetre per travessar el Sambòdrom es feia més llarg a cada passa, i l’espectacular amplada que el Carnaval omple de samba i colors, es feia estreta fins a tocar el veí del davant. De fons, per tots dos costats, les faveles t’advertien d’on estaves i t’aconsellaven no fer tonteries. I les platges? I el Crist? I la música? Allò només era Rio de Janeiro pels logos de l’ajuntament multiplicats per papereres i tanques.
Panoràmica del Sambòdrom / AS
Les llums començaven a brotar de les empinades serres, a la vegada que la merda (perquè utilitzar un altre mot seria mentir) s’acumulava als dipòsits dels banys portàtils. Arrambats a una paret, ordenadets en fila, a vint metres ja senties la pudor. Dins, prefereixes respirar per la boca i tancar els ulls. Indiferents a la foscor, els transeünts de l’allotjament voltaven pel passadís central i sortien als bars propers per fer un grapat de penúltimes. Tampoc exisitiria ni dia ni nit. El Sambòdrom celebrava un Carnaval fora de temps, sense disfresses ni instruments, només persones, en el sentit més humà del terme.
Aitor Sáez (Rio de Janeiro, 17/06/2012)
Va néixer a Cerdanyola del Vallès l'any 1990. Des que va començar Periodisme a la UAB es va moure pels mitjans locals, on s’ha decantat per la premsa, i s’ha interessat per la fotografia i el disseny gràfic. Entre estius i nadals, ha aprofitat per recórrer nous indrets, sempre empès per complir amb una passió: escriure. Com tants altres, va arribar al món en una dècada afortunada i es va trobar amb un panorama negre tot just quan començava a viure. Per aquest motiu, va agafar els trastos per cercar un futur millor al Brasil, des d'on donarà unes pinzellades sobre un país encara tan desconegut.
José-Angel Sáez-Díez G.
26/06/2012 17:44
Realment, com dius, un autèntic camp de refugiats. Per FB he llegit que el text et feia entrar al Sambòdrom amb tu. I és així! M’agrada el relat, no la situació!