L’atac a l’hotel de Bamako

dimarts , 24/11/2015

L’atac i el segrest dels hostes a l’hotel Radisson Blue a Bamako posa l’agenda de nou el terrorisme a Mali. 19 victimes de 3 nacionalitats diferents en un edifici amb bones mesures de seguretat al cor de la ciutat. Després de la guerra de 2012 i tot l’ajuda de Francatot el país segueix regularment tremolant. L’amenaça dels gihadistes al Sahel es un malson per tota l’Africa de l’Oest.

Si no vius a Bamako…
Arribes tard. El nostre equip va arribar el divendres a les 16h, quan l’episodi del segrest ja s’estava acabant. El carrer de l’hotel estava acordonat a banda i banda, i els accessos vigilats per una desena de policies. Els comerços de la zona tancats. Dins de l’hotel de quatre estrelles i 190 habitacions s’hi havien parapetat, segons les forces de seguretat  2 homes armats amb desenes d’hostes des de les 7 del mati. (2 homes armats… a mi em sembla poc per controlar un gran edifici, però ara per ara son les dades oficials..)

Una cinquantena de curiosos s’apropaven a veure el final de l’episodi que havia mantingut en suspens el divendres a l’Africa de l’Oest. Una maleta que estava al terra va causar un darrer episodi de pànic. Els badocs que s’aprovaven massa, van ser foragitats per un comissari que sacsejava nerviosament el revòlver a la ma dreta davant la sospitava que a la maleta hi havia una bomba. Falsa alarma.

Últims tres trets. 9 soldats francesos i malians havien arribat al terrat de l’hotel i escorcollaven els últims recons abans d’assegurar que l’edifici ja era segur. Per grups, les forces nacionals i les franceses van començar a sortir per la porta principal. Alguns hostes s’espavilaven amb cara de terror a arrossegar les seves maletes. “No comment” deia un rus amb el rostre trencat. Ningú volia parlar a la premsa. Personal de les ambaixades els acollia i els portava a un pavelló esportiu a 500 metres del Radisson.

Es es el segon atac al centre de Bamako.. El passat marc, un “barbut” (com anomenen aquí als gihaidistes) va disparar ràfegues de kalaxnikov al restaurant La Terrasse, a la zona de marxa de l’Hyppodrome. Cinco morts, dos francesos, un belga i dos malis, en un dels restaurants de moda freqüentat pel personal de Nacions Unides .

Un nou cop de ma de Franca

Franca segueix present al país oest africà, on va arribar a desplegar mes de 4000 soldats el 2012 en la Operació Serval. Des del punt de vista militar, Serval va ser un èxit total. Franca i els seus aliats, van començar una ofensiva contra els diferents grups pro-islamistes (AQMI, Al Qaeda al Magreb Islamic) quan aquests es trobaven únicament a 600 km de la capital. L’exercit de terra van anar remuntat posicions en convoi pesat ajudats per caces des de l’aire fins a les fronteres nord del país.

A Bamako, van installar-hi una gran base d’operacions al costat de l’aeroport. Però avui, els efectius gals son únicament 1000 per tot el país. Militars de nombrosos països, entre ells l’Estat Espanyol, van formar els locals el 2013. Aquest divendres, de nou militars i gendarmes francesos han donat un cop de ma als seus col.legues malis per netejar (també una trista expressio que utilitzen aquí…) l’hotel.

L’amenaca gihaidista al Sahel.

L’atac a l’hotel es ara ja un trist record que deixa oficialment, 19 víctimes de diferents nacionalitats i que recorda a tothom que caldrà encara molts esforços per trobar no la Pau, almenys, la seguretat. A mi m’estranya que nomes fossin 2 atacants per intentar controlar un gran hotel… Oficialment, el govern mali encara busca còmplices a la ciutat, però les xifres oficials (i ara estic ja estic a Ouaga, per seguir les eleccions burkinabes, no s’ha mogut)

Després del conflicte a Líbia, bona part de les armes i diners del regim de Khadafi van córrer al sud per instal·lar-se al Sahel (Merci, Sarkozy!). Les noves corrents de l’islam salafista el desafiament permanent del poble Touareg, van propiciar que diferents grups armats prenguessin el control d’una gran part del territori del Nord Mali. L’oblit de l’administració central, la dificultat logística d’un territori immens i poc poblat, les diferencies culturals i unes interpretacions de l’Islam local mes intransigents, han facilitat una fractura del país, que des de la capital es nega, però es evident. La manca de perspectives de futur, d’educació i la pobresa, empenyen a joves a abraçar la causa de la gihad al Sahel.

Bamako havia recuperat el seu ritme habitual l’endema dels atentats. Tot i s’anunciava que la seguretat havia estat reforcada, al meu parer, nomes hi havia mes vigilancia prop d’hotels i embaixades. Al Nord Mali lluny de la capital i durant l’ultims dos anys, hi segueixen havent un degoteig d’atacs a convois humanitaris, a personal local d’ONGs, kamikac que s’immolen als Check Points… i millers de desplaçats dins del mateix país i refugiats a camps als veïns de Mauritania, Burkina i Niger. A Mbera, a Mauritania, únicament a 50 km de la frontera, hi ha gairebé 50.000 refugiats des de l’inici del conflicte. Altres refugiats a Burkina Faso i Niger es neguen a tornar a les seves llars per por a represàlies i a la inseguretat reinant.

L’amenaça gihaidista es una amenaça regional i els països del Sahel intenten millorar la cooperació per a fer-hi front. Burkina Faso, Costa d’Ivori, Níger, Txad, Camerun, Nigèria, Mauritània ja han estat tocats per AQMI o Boko Haram els darrers anys. Se que son diferents grups i treballen de forma diferent, però presenten tots una amenaça comuna. Senegal, fins ara mai tocat per l’amenaça terrorista, ha pres mesures visibles. Nomes arribar a l’aeroport de Dakar, la seguretat estava reforçada. I de camí a casa, per dormir algunes hores abans d’envolar-me a Ouagadougou, han aturat al meu taxi 3 controls de policia.

Nigèria espera els resultats de les eleccions amb por

dilluns, 30/03/2015

Gairebé 80 milions d’electors han estat cridats a les urnes aquest dissabte a Nigèria, primera potencia econòmica d’Àfrica. Les eleccions locals, regionals i a cap d’Estat per decidir el futur pels propers 5 anys del país mes poblat del continent s’han hagut d’endarrerir 6 setmanes per la dificultat tècnica i sobretot, per l’amenaça del grup terrorista Boko Haram que ocupa el Nord del país.

photo (8)

Cues interminables ahir a Utoke, feu de Goodluck Jonathan.

 

El combat contra Boko Haram al nord est del país

El grup terrorista Boko Haram, que pregona la jihad i l’establiment d’un califat al cor de l’Africa Occidental, va patir una important derrota dos dies abans de les eleccions. L’exercit nigerià va reconquerir Gwozas, un dels feus mes importants, en el que molts analistes cosideren una operació d’imatge d’ultim moment pel president Goodluck Jonathan. Boko Haram es des de fa mesos combatut per una forca multinacional: soldats del Txad, del Níger i del Camerun lluiten al costat dels nigerians per evitar que la gihad que pregona el seu líder, Abubakar Shekau, s’estengui als països veïns. La manca d’energia del president Goodluck i la inoperància de l’exercit ha estat denunciada també per Idriss Deby, president del Txad, aquests últims dies a mitjans francesos.

Tot i l’amenaça de Boko Haram pesa a l’agenda internacional sobretot després del segrest de mes de 200 noies a Chibok l’abril del 2014, en aquest país vast i variat de mes de 900.000 km quadrats la conquesta del nord no es vista com prioritat per molts dels seus ciutadans. Alguns indicadors apunten que 7 de 10 nigerians viuen menys d’ US$ 1’25 al dia, inacceptable en el primer exportador de petroli del continent. La riquesa aprofita a molts pocs aquí i la situació ja ha estat denunciada diverses vegades tan al país africà com a l’estranger.

Nord vs. Sud, trencant tòpics del vot religiós

Els dos candidats amb mes possibilitats a dirigir el país, Goodluck Jonathan i Mohamadu Buhari presenten perfils diferents però un programa similar. Jonathan, cristià del sud i original del riquíssim delta petrolífer del riu Niger, ha estat cap d’estat durant 5 anys. Buhari, antic militar i musulmà d’ètnia peul promet acabar amb la corrupció galopant que gangrena el país i la dependència econòmica de la venta del cru. Davant de la simplificació occidental entre el sud cristià i el nord musulmà, s’ha de reconèixer que els dos candidats tenen partidaris i retractors en tots els territoris. Ahir, a l’arribar de nou a l’aeroport d’Abuja, la capital administrativa del país, David Gnessi, estudiant de ciències ambientals i guardià nocturn de seguretat em confessa que tot i ser cristià ha votat pel canvi. “Fa 9 mesos que els professors de la meva universitat no cobren. Estem perpètuament en vaga. Goodluck i els seus amics envien els seus fills a estudiar a l’estranger, sense preocupar-se de la resta de fills del país.”

Unes eleccions tècnicament complicades
Goodluck Jonathan va haver d’esperar mes de 50 minuts per votar al seu poble natal. Per primera vegada, Nigeria prova un sistema electrònic amb reconeixement digital. Però qui havia de dir que el president seria el conillet d’índies i el sistema no funcionaria ni amb ell ni amb la seva dona. Finalment, es va haver de verificar les seves dades manualment i va ser el primer ciutadà a votar a Otuoke en una jornada on els termòmetres van passar el 36 graus centígrads. A la cua, hi havia opinions de tots colors però la gran majoria va aguantar estoicament sota un paraigües fins a poder votar. La Comissió Electoral Independent anunciava a Voice of Nigèria, una radio estatal ahir al vespre, que els problemes tècnics amb els lector digitals no arribaven a l’1% dels aparells. Si en fem cas, Goodluck, ha tingut mala sort aquesta vegada, però tothom entén les dificultats de fer votar a gairebé 70 milions d’electors. Els problemes tècnics han augmentat la tensió en molts punts de votació: alguns han acabat tancant sense poder funcionar i d’altres han hagut de prolongar la jornada de votació fins diumenge al vespre. En un país on segon el Banc Mundial l’accés a l’electricitat no arriba al 50 % de la població, en molts punts de vot, el recompte s’ha realitzat amb llanternes.

Sigui quin sigui el resultat, la pau ha de guanyar
Les violències pre-electorals ja han deixat prop de 60 morts a diferents punts del país. Tensió palpable a Port Harcourt, capital del ric sud petrolífer. Ahir al vespre centenars de joves protestaven enèrgicament a la seu de la Comissió Electoral. Una fortíssima pluja tropical va escombrar-los literalment del carrer i va calmar els ànims. Mitjans públics i privats criden per calmar els ànims i tothom espera resultats aviat apretant les dents. Avui, dilluns al vespre, els resultats parcials seran poc a poc anunciats i si tot va com previst, demà oficialment sabrem qui serà el gestor de la potencia econòmica mes gran del continent. El que passi desprès, continua sent una incògnita. Però si fos un paio honest, sincerament molts ho agrairien.

La ràbia de Burkina

dissabte, 1/11/2014

Et voilà…! Aquesta va ser l’última entrevista! Blaise Compaoré, president de Burkina, responia a les preguntes de BBC fa únicament 6 dies. A mi, darrera la camera i l’ordinador, Blaise em va semblar aliè a allò que es coïa  als carrers de la capital.  “Aliats? Per que en necessito? La modificació a la Constitució la pot fer el president tot sol”.

2014-10-24 11.47.01-1

Luxes a cals Compaoré 

L’entrevista de ràdio, de la que podeu veure un curtíssim extret aquí, va acabar amb l’equip de protocol convidant-nos a esmorzar. Cafè i piti per a mi, d’altres col·legues van optar per una copa de xampany francès. Que no faltin els luxes a cals Compaoré! Ivori, pells i mobles daurats sobre un terra de marbre impecable. Tot plegat massa grotesc pel meu gust.

Baise Compaoré va arribar al poder fa 27 anys a Burkina Faso, un petit país de tonalitats marronoses i ocres, encaixat a l’Africa de l’Oest i sense sortida al mar. Gràcies a un cop d’Estat i l’assassinat del seu amic i col·lega de caserna, Thomas Sankara, es va desfer de la temptació del Comunisme durant la Guerra Freda, tots els països del continent es posicionaven a un bàndol o un altre. Compaoré va allunyar-se dels camí d’esquerres traçat pel Panafricanista Sankara i va seguir, entre d’altres, les pautes dels antics colons.

Burkina és un dels països mes pobres del planeta, però l’estabilitat l’ha permès esdevenir una base per la lluita contra el terrorisme al Sahel i un amable rebedor de l’ajuda internacional. Una diàspora important a França, Bèlgica o Costa d’Ivori mantenen famílies senceres amb l’enviament regulars de diners. Tot i això, els burkinabés sempre m’han sorprès per tenir una actitud lluny de l’abatiment o del victimisme.

Tot i que portava coent-se 5 anys, un nou intent de modificar la Constitució s’havia de ratificar al parlament aquesta setmana. Un canvi que permetia a Compaoré presentar-se de nou a les eleccions presidencials el 2015. “Em trobat la formula per fer revenir el dret als ciutadans.” explicava a la col·lega Lilianne durant l’entrevista. Al carrer però la gent ho vivia com un nou engany d’algú que ha controlat i gestionat el país beneficiant principalment a la seva família.

La gota que fa vessar el got

Una visita ràpida a un dels mercats de la capital per fer alguns planos i els joves m’aborden. Necessiten explicar el que passa. “Ens pots entrevistar? El referèndum es un cop d’Estat constitucional i nosaltres no ho consentirem. Desobediència civil a partir del 28!” m’explica excitat Mohamed Toure assegut sobre una moto xinesa.

Estaven decidits, però no sabia que anirien tan ràpids, sincerament… Mes de 1500 persones van trencar el cordo de seguretat del Palau i van assaltar els Ministeris. La jornada de dimecres es va saldar amb trentena de morts i mes de 100 ferits a Ouagadougou i les 2 principals ciutats del país. Compaoré a dimitit i l’exercit ha pres el control anunciant un Estat de transició.

L’incertesa instal.lada,  un futur per traçar

A mi m’enganxa a contrapeu de viatge entre Ghana i Guinea. Però no als fotografs Joe Penney i Youssouf Sanogo, sempre al peu del canó. A l’avió que em porta a la primera ciutat afectada per l’Ebola, em creuo a l’etern oposant guineà que va caure a les eleccions de 2010. L’elegant Cellou Alain Dialo no s’atreveix a jutjar l’actitud de Compaoré, però m’etziba un consell: “Si l’exercit juga com àrbitre , és capaç d’obrir diàleg i organitzar eleccions el proper any, fantàstic. Però l’ús de la forca es temptadora. Haurien de ser honrats i ajudar a trobar una sortida viable en no gaire temps.”

I’m agree. Esperem doncs que el caos no s’instal·li eternament a Burkina, que l’ajuda internacional no es retiri, la comunitat internacional no bloquegi i que doni un cop de ma perquè els burkinabes trobin el camí sense ingerències. Els perills son nombrosos però energies, als de Ouagadougou, no els hi falten.

El Lleopard de Blaise

L’ebola arriba al Senegal (i jo a 1600 km…)

divendres, 29/08/2014

M’envien a cobrir una historia sobre l’ebola a Costa d’Ivori. Avió, 10h de bus i diluvis regulars per arribar a una frontera tancada des del cap de setmana passat. 48 h després d’aterrar en aquest paratge, un cas apareix al barri del costat de casa. A Dakar, un jove guineà ha estat ingressat a l’Hospital del barri de Fann. Ni idea que senten els veïns. Suposo, com aquí, aterrits. Creuem els dits. 

photo (2)

 

Aterrat a l’aeroport d’Abidjan, una pistola tèrmica t’apunta el cap. Temperatura correcte abans de passar la targeta sanitària i el control de passaports. Alguns pòster anuncien els símptomes de l’ebola als viatgers i tothom que treballa aquí sembla estar al corrent del risc. Puc atrapar un diari humorístic a la cua d’espera. A la portada: “Preferim el VIH a l’ebola: almenys mata a poc a poc.” Ara per ara, aquest país no ha estat tocat encara per l’epidèmia. Sentit de l’humor no en falta per una epidèmia que ja ha matat a més de 1500 persones a l’Àfrica de l’Oest. El passat Abril, a Libèria, el hit musical era “Ebola is in Town”. Avui ningú fa broma als carrers de Monrovia.

Costa d’Ivori limita amb Guinea Conakry i Liberia. Els 1300 km de fronteres terrestres, frondosos boscos tropicals, estan oficialment tancats des de fa una setmana. Tot i que l’OMS i ONGs com Metges Sense Fronteres han criticat durament aquesta mesura presa per diferents països de la regió, sembla que almenys els d’Abidjan han fet els deures a casa seva. No hi ha vols ni a Libèria, ni a Sierra Leona ni a Conakry, però les autoritats sanitàries i la població està ben informada.

A la regió de Tonkpi, a l’oest del país fronterer amb Guinea i Libèria, ningú no es dona la mà. “En saludem per Bluetooth!” em crida un jove a Man, la capital. Tampoc he pogut trobar venedors de carn del bosc. Ni ratpenats ni micos a les barbacoes del mercat. “Tothom esta espantat, però coneixen les regles i els perills” m’explica Rosine, la propietària d’un petit cafè.“Ens rentem les mans sovint i tenim lleixiu per desinfectar totes les eines de treball.” L’atmosfera però, és pesada i poc animada per ser un mercat important.

El doctor Seydou Doumbia, responsable del Ministeri de Salut a la regió, explica que des de finals d’Abril es fan reunions diàries per millorar el dispositiu sanitari i la prevenció. Està satisfet que la gent tingui por ja que les mesures de prevenció i de comunicació funcionen. “Mai s’està suficientment preparat, però intentem fer-ho el millor possible. És importantíssim detectar el primer cas, desprès tot es complica molt més. Si apareix un primer malalt, sabrem com gestionar-ho.” Als centres de salut es fan simulacions regulars “com qui s’entrena a futbol” i tenen els kits (vestimenta i material per desinfectar) a punt. N’he pogut veure 100 a l’Hospital Regional, el doble dels que hi havia previst per tot el Senegal fa una setmana.

A Sipilou, un dels check points de la frontera entre Guinea i Costa de Marfil un fi tronc de bambú enmig de la carretera de muntanya, marca el límit del territori. Vigilat per un grupet de militars avorrits, 3 metges vestits d’un blanc impecable i alguns camions bloquejats, el silenci s’imposa. Poc motivats, els conductors sorpresos per la mesura no tenen ganes de xerrar. Ens permeten donar un cop d’ull al petit kilòmetre en comú entre els dos Estats. Estranyament, creuem dones i algun nen que carreguen fruites i verdures. Un militar ens explica que van a conrear l’hort, que per molts habitants queden de l’altre costat de la frontera. Com arreu del continent, les fronteres traçades amb un cartabons europeus són poroses.

De tornada a Dakar, m’encantaria trobar-me amb el mateix dispositiu que a l’aeroport d Abidjan. Unes autoritats que passin missatges a la radio, a la TV i que enviïn regularment missatges tranquil.litzadors per telèfon a la població. Molt em temo que no serà així, i que el govern senegalès anirà de cul per trobar seguir el rastre d’aquest jove guineà que ha creuat el país per arribar a un hospital de la capital esperant trobar un remei. La frontera també estava tancada des de fa una setmana. Creuem els dits.

Guinea Bissau: Eleccions per canviar el rumb?

dilluns, 14/04/2014

El mateix cap de setmana que el món mira a les eleccions índies, on més de 800 milions d’electors escullen el seu futur, un petit país de l’Àfrica de l’Oest fa el mateix exercici. A Guinea Bissau voten únicament 776.000 persones i la cita és una nova esperança per a passar la pàgina dels cops d’Estat viscuts i poder refer el camí per uns ciutadans que n’estan farts. De nou, cal trobar el primer president que (amb el permís dels militars) sigui capaç d’acabar el seu mandat.


La campanya és una festa!

Simpatitzants dels 13 candidats a la presidència del país es fonen a la capital, Bissau. Pancartes, camions amb enormes altaveus, grups de percussió de tots els colors polítics es barregen a la plaça dels Herois. Esgrimeixen eslògans alegrement i a ningú se li passa pel cap llençar-se pedres ni insultar-se quan es creua amb els grups rivals. Pocs policies vigilen els carrers i sorprèn el bon rotllo que hi ha entre uns i altres. Guinea Bissau compta amb una mica més 1 milió i mig d’habitants. És com una escala de veïns, on tothom es coneix i l’amic taxista Abdoulaye Diallo (vagi on vagi sempre hi ha un Diallo, membre de l’ètnia preul aprop) em diu que l’ambient és semblant al Carnaval del passat Febrer.

Unes eleccions precedides de mala reputació

Bissau pateix una inestabilitat crònica: ha sofert 9 cops o intents de cop d’Estat des de la independència de Portugal el 1974. Les últimes eleccions presidencials i legislatives van celebrar-se el Febrer de 2012 i el mes de Març, un putx del general Antonio Indjai instal·lava de nou els militars al carrer i enviava al president a l’exil. Des d’aleshores, Nacions Unides, Unió Europea i la Cédéao (la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica de l’Oest, que agrupa 15 Estats) han fet tot el possible per organitzar un cens electoral, convèncer als putxistes i recomençar el procés. Els Europeus hem contribuit en 2 milions d’Euros per ajudar a preparar les eleccions. Per aquesta ocasió, hi ha desplaçats més de 600 observadors internacionals, gairebé 1 per cada 10.000 electors. A la capital no hi ha llits disponibles. Observadors d’arreu del planeta, vinguts de Nova Zelanda o del Timor fan viure al sector hoteler almenys una setmana.

La tentació dels càrtels colombians

“Tenim un exèrcit hereu de la guerra de la independència, un exèrcit de guerrillers, que no responen a les necessitats actuals” explica Pablo Nunes, un candidat a la presidència no afiliat a cap partit. “Si sóc escollit caldrà fer una reforma, però els ho haurem d’explicar bé que això no serà un acomiadament massiu.” El nucli dur de l’exèrcit, apenes 60 militars, controlen el país. Bubo Na Tchuto, cap de l’Estat Major de la Marina i ferm aliat de l’actual putxista, va ser arrestat per l’agència antidroga nord-americana. L’abril del 2013 una silenciosa operació en aigües internacionals el va portar als Estats Units on segueix arrestat.

Bissau, és des de fa desenes d’anys, camí de la cocaïna llatinoamericana. Per avió o vaixell arriva a l’arxipèlag de Bijagos i remunta l’Àfrica de l’Oest per arrivar a Europa. L’orografia, les nombroses fronteres, la corrupció i la manca de mitjans dificulten la vigilància. Més enllà de les dificultats, el desordre és negoci per a uns quants escollits. Quin funcionari o militar de magre salari pot resistir-se als milers de dòlars proposats a canvi de deixar fer, tancar els ulls o facilitar l’ús del seu territori per aquest càrtels?

De latinos, aquests dies no n’he vist ni un a la capital. Evidentment, no és el moment per treure el cap.

Cinc dies per comptar els vots

Els resultats no seran oficials fins el proper divendres. “No són les eleccions el problema. Els que sempre fan els cops d’Estat, esperen a la proclamació de resultats” m’explica una senyora a la cinquantena a les cues d’un centre electoral el diumenge. “Si hi ha problemes, esperaran que la presència internacional s’esvaeixi. El país esta en un forat, cal que en sortim.” Entre els favorits, Vaz, Incada o Nabiam. Aquest últim, de moment, compta amb les simpatíes de l’exèrcit. Si cap d’ells no arriva a una majoria absoluta, hauran de jugar a les aliances i embarcar-se en una segona volta. Això sí, esperant que els militars, no donin de nou un cop de puny sobre la taula i facin saltar de nou totes les fitxes del tauler.

 

 

 

L’Ebola: pànic a l’Àfrica de l’Oest

divendres, 28/03/2014

La notícia m’enganxa treballant a la frontera de Mali amb Mauritània. L’estranya malaltia que va matar misteriosament a tots els passatgers que compartien un taxi a l’extrem sud de Guinea és l’Ebola. L’avió d’Air Mauritanie que m’havia de retornar al Senegal i continuar a Guinea Conakry decideix no seguir el viatge. S’aturarà a Dakar tot i les protestes d’una desena de viatgers. Ha sonat l’alarma, el pànic es comença a estendre i els països veïns comencen a prendre mesures.


Per primera vegada a l’Àfrica Occidental

És el desè brot d’Ebola a l’Àfrica, però el primer a l’oest del continent. Aquest virus poc conegut és transmès per algunes espècies de ratpenats. El virus ataca també d’altres mamífers com ximpancès, cérvols o eriçons, que com els mamífers alats, són àpat habitual d’algunes ètnies de la selva de Guinea, Sierra Leona i Costa d’Ivori.

L’Ebola es pot contagiar ràpidament per la saliva, la sang o la suor. El període d’incubació és d’entre 10 i 20 dies, no hi ha vacuna coneguda i és altament letal. Entre el 60 i 95 %  dels casos diagnosticats acaben amb la mort. De moment, al sud de la Guinea s’han detectat 88 casos, 63 letals. L’epidèmia també ha causat 5 morts a Libèria i un a Sierra Leona. El ball de xifres de malalts, suposats casos de contaminació i morts comença a augmentar i a reflectir-se als mitjans de tot el món. L’alarma també ha creuat l’Atlàntic. Al Canadà, un ciutadà procedent de Sierra Leona, després d’estar en observació, està lliure de sospita de contaminació d’Ebola.

Un responsable del servei Humanitari de l’Unió Europea (ECHO) em va explicar que normalment els brots d’aquest virus mortal apareixen en zones rurals remotes. Per evitar contagis, es posen en quarantena durant setmanes o mesos zones senceres. Com que també hi ha casos a Sierra Leona i Libèria els serveis de l’Organització Mundial de la Salut i les ONGs sobre el terreny intentaran atacar el virus des dels tres costats de la frontera.

Un cordó de seguretat i la necessitat de canviar hàbits sanitaris

L’amic Thierno, periodista i director del diari “Le Lynx” de Conakry, em respon al telèfon des de la capital. M’explica que s’ha muntat un cinturó de seguretat a les províncies del sud. A la capital, ningú no gosa viatjar-hi. L’exèrcit col·labora amb els equips de les ONGs i s’han muntat centres d’aillament per malalts sospitosos a vàries ciutats. “El ministeri de Salut no ens han donat instruccions especials, només seguir les normes comuns d’higiene i evitar menjar carn de la selva. Ratpenats, micos, cérvols… Però nosaltres no en mengem a la capital.”

Ja feia una setmana que la febre havia matat a desenes de persones, però els habitants de les regions de la Guinea Forestal, acudien primer a la medicina tradicional per trobar-hi una explicació. Poc personal mèdic, poc preparat i amb poca informació sobre el virus ha endarrerit la reacció. Ha calgut enviar provetes a Lió, França, per comprovar les sospites. Metges Sense Fronteres que ja estaven presents al país, han reforçat ràpidament el seu equip i material tècnic.

“Però molts més hàbits hauran de canviar” m’explica Thierno.“El virus es transmet fins i tot després de la mort d’un malalt.” Thierno m’explica que els funerals i les vetlles dels difunts, on tradicionalment familiars i veïns acudeixen en massa, són un risc de contaminació i el personal sanitari cal que abordi el tema adequadament amb el risc de ferir sensibilitats.

Inquietud a la capital guineana

A Guinea, però, tot apunta que hi haurà dificultats serioses per controlar la contaminació. Ahir al vespre el Ministeri de Salut va confirmar 4 casos en un hospital de la capital que ja estan aillats. Conakry compta amb gairebé 3 milions d’habitants i no és precisament l’ordre, la bona organització i la neteja el que regna a la ciutat. “La gent té por”, m’explica Thierno. “Algunes persones han començat a portar màscara de protecció, però són molt poques. Fa mesos vam viure una epidèmia de còlera, però aquesta, desperta més temor. A part dels expatriats europeus, ningú pensa en abandonar ni la capital ni el país.” Però la salut de Guinea no inquieta només als seus habitants. Fronterer amb 6 Estats diferents, gairebé tots els veïns han anunciat mesures sanitàries.

Els veïns comencen a prendre mesures

A les províncies del sud del Senegal ja s’han prohibit els “louma”, els mercats setmanals. A ciutats com Kédougou, els mercats són la cita per venedors, clients i animals vinguts dels dos costats de la frontera. Un risc que el govern senegalès vol evitar. El ministeri de Salut s’apunta així a algunes mesures que també han anunciat els seus homòlegs de Mali i Costa d’Ivori. Els responsables dels petits ambulatoris del país reben informació sobre com detectar els símptomes de la malaltia i com evitar-ne el contagi. D’altres països més desorganitzats, com Guinea Bissau, de moment es desconeix com s’ho faran.

Guinea compta amb un sistema de salut absolutament desastrós. Les seves fronteres poroses faciliten el passatge de gent i mercaderies. La situació econòmica i social del país obliga a milers de guineans a tenir un peu als països limítrofs i a deplaçar-se sovint. També a Dakar. El neguit comença a estendre’s entre la nombrosa diàspora guineana que creua els dits mentres escolten enganxats a la ràdio com el ball de xifres augmenta hora a hora.

 

 

 

Modou: el circ com futur

dimarts , 5/11/2013

Foto d’en Carles Carabi
 

En Modou arriba tard a la cita. Guarda els patins en línia atrotinats en una motxilla abans de pujar les escales de la sala d’assajos. Em saluda a mi i al Carles, un bon amic i millor fotògraf que esta aquests dies a Dakar. L’assaig de 4 hores de l’única troupe de teatre del Senegal ha començat fa uns minuts. Una dotzena de joves fan malabars, fan rodar el monocicle i preparen les anelles en una antiga fàbrica de galetes al centre de la ciutat.

En Modou va néixer a Gàmbia fa 27 anys i és el líder de “SenCirk“. “El circ és el que m’agrada al món!” m’assegura mentre comença els estiraments. La companyia és el seu projecte vital després de, com d’altres camarades, haver malviscut als carrers de la capital. Modou va escapar-se amb 13 anys d’una escola corànica a l’interior de Gàmbia perquè un company més gran el maltractava. Com milers de nens d’Àfrica occidental, es va dirigir tot sol a Dakar. “Sempre m’havien dit a casa que teníem una tieta a Dakar.” Evidentment, no la va trobar.

 Al Senegal hi ha, segons diferents ONGs, uns 50.000 nens “talibés” de 3 a 14 anys que viuen lluny dels pares i de les aules i passen la major part del seu temps demanant almoina als carrers de pobles i ciutats. Suposadament els nens aprenen a recitar l’alcorà en àrab sota les ordres d’un mestre o “marabout”. Aquest està a càrrec de la seva formació i s’assegura habituar-los a la “vida dura” per preparar-los un cop haguin abandonat les “escoles coràniques”. En realitat, tot i algunes honroses excepcions, les coses s’allunyen de l’ideal educatiu: els nens viuen en males condicions i són explotats pels seus mestres. Els “talibés” demanant almoina a tota hora són tan habituals als ulls dels seus compatriotes, que han esdevingut un gran problema invisible. Al Senegal pocs en parlen i ningú aixeca la veu contra aquesta mala interpretació de l’Islam.

Modou perdut, sense formació, va deambular unes setmanes pel centre de Dakar. Les portes obertes del centre d’acollida “L’empire des enfants” on els nens jugaven a bàsquet li van cridar l’atenció. Els responsables del centre, avui ple a vessar, que acull avui a 174 nens, el van adoptar. Anta Mbow, una dona elegant a la seixantena, dirigeix aquest l’imperi, un dels 6 centres d’acollida a Dakar i banlieue. El centre funciona gràcies a donacions i amb una subvenció de l’estat senegalès. Pioner, coordinat amb els serveis socials, amb les emergències el centre busca els pares dels nens que deambulen i que demanen ajuda. “Mai no donem un nen a un mestre corànic tot i que el vinguin a reclamar. Busquem els pares i la família pròxima siguin on siguin i intentem trobar solucions.”

Durant el dia, els nens que fan estades llargues, van a les escoles més pròximes. La tarda al centre és per fer-hi tallers: bàsquet, patins, teatre i circ. Anta m’ho explica al pati del centre  mentre una desenes de nens assagen una obra de teatre. “El circ aporta, més enllà de la tècnica, un esperit de grup i de superació personal. Cal repetir milers de vegades els exercicis per arribar a fer-los bé.” Modou va beneficiar d’una formació en circ per una ONG sueca. Funcionava tant bé, que el van enviar al nord d’Europa per a continuar la formació. “Modou és un model per als nens del centre. Avui torna el que li hem donat aquí durant 5 anys” m’assegura orgullosa la senyora Mbow.

El circ és sempre un joc, juguem sempre. Clar que havia d’enganxar a nois com aquests!” m’explica el manager Olivier Guillochon, mentre el Carles organitza els joves per a fer les fotografies. Cinc anys després d’arrancar el projecte, Modou i els seus companys es financen fent classes de malabars a centres d’acollida, a 3 hospitals i a una escola privada. “Cal que fem d’aquest projecte i de la passió un projecte sostenible a llarg termini.”

El passat mes de Juny una col·laboració amb el Cirque Electrique parisí, els ha posat sota els focus. 3000 persones van assistir als 3 espectacles d’entrada gratuïta al Gran Teatre (de construcció xinesa) “Això ens dóna energia per anar més lluny, per saber que ens podem construir un futur” em deia Modou entre bambolines. Propera parada a Paris a partir del 6 de Desembre, després d’actuar a Conakry, Ziguinchor i Banjul.

Aigua!

diumenge, 29/09/2013

 

“Fa 15 dies que no tenim aigua!” em criden desenes de dones del barri de Parcelles, al nord de la ciutat. Nens, nenes, dones i criades tenen posades en filera centenars de cubells, palanganes, bidons i garrafes buides esperant el seu torn per omplir-les. La capital de Senegal, ciutat habituada a talls tan d’electricitat com de subministrament d’aigua, pateix una penúria d’aigua severa. Fa dues setmanes, una pana important de l’únic aprovisonament a 200 quilòmetres de l’aglomeració urbana ha alterat el ritme a tothom.

“No podem anar a treballar, no podem rentar-nos i les cases estan brutes” es queixa un veí nigerià mentres em fa pujar al seu pis per ensenyar-m’ho. A la cuina s’amunteguen piles de plats bruts i l’oloreta arriba fins al replà. Però els dakarois s’organitzen. En alguns barris i mercats ja aprovitàven l’aigua del mantell frèatic. Fora del control sanitari i pecuniari de la SDE, la companyia de l’aigua, hi ha gent que utilitzava regularment el líquid que circula al subsòl d’una manera habitual.

“Gratuitament!” em repeteix Mamadou mentre organitza l’entrada al pati de casa seva. “Hem donat accès al pati des de fa una desena de dies. Ningú cotitza res, però ho hem limitat a un bidó per persona.” Una fila de sorolloses dones s’agrupen a partir de les 7h del matí a la porta d’aquest baixos del barri de Yoff. L’escena es repeteix infinitament a tota la ciutat. En un altre cantonada del mateix barri, trobo uns operaris de la companyia de l’aigua cavant enmig del carrer. Amb cares de poc amics em diuen que “ho fem per ajudar als veïns”. Ningú els ha autoritzat, però estan cavant  fins accedir a la canonada  i poder instal·lar-hi una tub  i una aixeta.

I els centres sanitaris? “L’Estat ens ha posat al servei els bombers. Tenim un dipòsit de reserva i vénen a omplir-lo cada dos dies amb un camió. Oi que està net?” m’explica Anta, metge en cap d’un centre de salut. Em recorda els perills d’utilizar aigues no controlades que fàcilment es poden barrejar amb les fosses assèptiques de les cases. Les pastilles per potabilitzar l’aigua també s’han acabat a les farmàcies. Els més atrevits criden als veïns a alguns metres de les ones com si haguessin trobat or entre la sorra. A la platja de Camberène hi ha aigua dolça a pocs metres de terra. “No és salada i té bon color. Per rentar-nos ja ens va bé, però jo no aconsello a ningú de veure-la.” m’explica Ndoye, un jove musculat pala en mà.

El temor a epidèmies creix. Les altes temperatures d’aquesta època, el descontrol sanitari d’aquestes aigües freàtiques pot posar malalt a més d’un.  “Esperem recuperar la normalitat en alguns dies”, deia la flamant primera ministre ja fa 10 dies mentre recomanava a les families de fer provisions. D’altra banda, el president Macky Sall, s’afanava a tornar més aviat del previst d’un viatge als Estats Units per calmar els ànims i els esperits més incendiaris. (Des)esperem doncs per veure un rajolí d’aigua sortir de les aixetes ben aviat, sinó, aquesta aglomeració de 3 milions de persones (pacients i bastant organitzats!) semblarà ben aviat un gruyère.

El millor cafè del mercat

dilluns, 8/07/2013

La pluja ha arribat a la ciutat després de 9 mesos d’absència. En un parell de dies, el Ramadà envairà els carrers de Dakar i els esperits de la gran majoria de població. Per beure un cafè a la capital del Senegal haurem d’esperar que la lluna aparegui al cel.


Amb el Ramadà, la ciutat alentirà el seu ritme i l’horari dels àpats canviarà radicalment. Milers de nois com Modou, que es dediquen a preparar i vendre cafè adaptaran el seu ritme laboral per seguir fent negoci. Treballaran abans de que surti el sol per oferir l’n’deki, l’esmorzar, després faran una llarga becaina i es prepararan per reprendre l’activitat al vespre.

El cafè Touba, a base de cafè robusta i el diarr, una espècie de Mali i Guinea, és una beguda popular. Amb el nom de la ciutat santa de la confraria dels Morids, aquest recepta de cafè té un regust a religió. Beguda abans sacralitzada i avui hiper popular, els seus consumidors li atribueixen poders energètics i de curació. Màgica o no, és si més no, una manera d’estendre els missatge i l’influència d’aquest influent grup musulmà senegalès.

A la ruptura del dejuni, Modou i el seu cafè Touba, seguiran alimentant les converses al barri dels HLM.

Messi vs Obama

dijous, 27/06/2013

El president nord-americà i el jugador del Barça passaran pel Senegal aquesta setmana. Per Obama, primera parada d’un tour africà que el portarà a Sud-àfrica i Tanzània. De teló de fons, el delicat estat de salut de Mandela. Messi, dóna la seva imatge per lluitar contra la malària en un viatge patrocinat per una una fundació del Qatar.

Al mercat de Medina

Pregunto a l’Ali si està més content de l’arrivada d’Obama o de Messi.“Messi! Demà m’en vaig a Mbour amb transport públic amb els amics per fer-m’hi una foto. Tinc preparada una samarreta “Messi Forever” per que me la signi.” El 10 del Barça és una de les samarretes més venudes de tot el país. Al mercat del popular barri de Medina, buscava però, una imatge d’Obama hores abans que penjéssin els pòsters governamentals.

En 30 minuts al mercat, no he trobat cap foto del president americà. Ni a les barberies. Al Senegal, fotocòpies en color de lluitadors, de jugadors de futbols, de líders religiosos són plastificades i enganxades amb cinta adhesiva a finestres de cotxes i busos. D’Obama, ni una, de Messi a patades. Photoshopejades, amb Mourinho, amb Cristiano, amb samarreta del Barça i de la selecció argentina… Aquesta amb Modou Lo, un lluitador senegalès, una aparició a la samarreta interior de l’argentí. No és una enquesta del CIS, però de 10 homes a qui he preguntat, 8 esperen amb més il·lusió Messi que Obama.

Messi, farà somiar als joves  al ritme de la fundació del Qatar Aspire

A l’astre argentí, un helicòpter l’espera a la pista de l’aeroport per envolar-se ràpidament a 50 km cap al sud. Distribució de mosquiteres per prevenir el paludisme, visita d’un orfandat, d’una escola de futbol i d’una reserva d’animals. Però en la ja anunciada única roda de premsa de 10 minuts, les preguntes sobre els seu embolic financer seran les més buscades. Dubto que abordi el tema. Segur que més d’un ho intentarà. Lionel Messi estarà un parell de dies abans de marxar a Colòmbia, per continuar amb la seva missió patrocini.

I Obama, perquè ve a Dakar?

Doncs suposo, per felicitar al president Sall i a la tradició democràtica del país. Les urnes van fer fora al vell Wade el febrer 2012, en unes eleccions tenses fins l’últim moment. Un exercici saludable en una regió moguda. La guerra al nord de Mali i les properes eleccions amb un equilibri difícil, la inestabilitat del narcoestat de Guinea Bissau, les tensions perpètues a la democràticament inexperta Guinea Conakry… Al costat estats veïns, Senegal és un illot de pau i un exemple pel continent.

“Què voleu que vagi a veure i l’aplaudeixi? “ em pregunta Oumar, d’uns 50 anys, mentres llegia les portades dels diaris penjats amb les pinces d’estendre en un quiosc de premsa. “Jo no hi aniré. És un president americà, ha vingut aquí pels seus propis interessos.” Obama renovarà vincles amb el país més proper geogràficament del continent americà. A la punta de l’Àfrica Occidental s’han de lligar llaços econòmics, per frenar l’ombra de la Xina sobre el continent, però estratègics i militars també.

For security reasons…

A Dakar, for security reasons, es tanquen algunes de les artèries de circulació. Venedors ambulants han sigut reallotjats en mercats i fa dies que no és pot aparcar al centre. És fàcil creuar-se amb grups d’homes-croissants a la quarantena, vestits amb polo, ulleres de sol, motxilles negres a l’esquena i pinganillo a l’orella. Hi ha hagut una profunda campanya de neteja al recorregut de la visita. Tan profunda que ha portat a desenes de persones a la comissaria, almenys per unes hores. “El dia D, ho miraré a la tele. Jo tanco el restaurant, i me n’aniré a casa” em diu Ousmane Guèye, en una terrassa sense clients. Aquest restaurador té un bar restaurant a la turística illa de Gorée. Dijous passat, una batuda va portar a quinze persones a la presó i els veïns van acabar a pedrades amb una vintena de policies de paisà.

L’illa de Gorée, una visita privada en directe a la TV

A mitja horeta en ferri des del port de Dakar, aquesta petita illa és un dels punt d’embarcaments d’esclaus cap a Amèrica. Fundada per holandesos; portuguesos, anglesos i francesos es van disputar la seva posició estratègica. Tot i els historiadors reconeixen que va tenir un paper menor en el tràfic d’esclaus, aquesta agradable illa i el seu museu “la maison des esclaves” recuperen la memòria de temps passats i són avui, lloc de peregrinatge i símbol de la lluita contra l’esclavatge.

Mandela, Bush, Hollande,.. molts caps d’estat hi han passat. Obama hi serà acompanyat per Michelle i les dues filles. “Es tracta d’una visita privada” deia Souleymane Diop, cap de comunicació de la presidència senegalesa, en roda de premsa davant de 200 periodistes “No prohibirem l’accès a l’illa, però no hi haurà ferri durant la jornada. La RTS (televisió pública senegalesa) i la CBS ho cobriran i us donarem accés a la senyal.

Gorée bloquejat 24 hores abans de l’arrivada d’Obama. Amina, jove mare de l’illa sembla no importar-li gaire.  “No passa res si els turistes no venen un dia. Ja ho recuperarem. Si acollim bé al president Obama, segurament després vindran americans, que últimament no són molts.” Entre d’altres ocupacions, una paradeta de records. Pocs turistes aquests dies. “No esta tan malament. Has vist com està de net?” m’explica un veí apoltronat a la porta de casa seva a la petita illa.

En 24 hores els visitants il·lustres i els seus cossos de seguretat passaran com un llamp.