L’aniversari de l’inici del canvi

Senegal celebra el primer aniversari del seu canvi de rumb polític. Va ser tot just fa un any, la vigília de Sant Joan, a Dakar van arrencar quatre dies de fúria que es van estendre a tot el país. Quatre dies de disturbis que van quallar en un moviment social i polític molt ampli que va mantenir el rumb fins a la caiguda del president Wade per la força de les urnes. Aquí tots el coneixem com l’M-23.

El 23 de Juny del 2011 “el vell” intentava una nova modificació de la Constitució. Amb el debat en marxa a l’interior de l’Assemblea Nacional, la població es manifestava a la porta. Les provocacions entre partidaris del president i l’oposició van acabar en una pluja de pedres mentre la policia es parapetava a l’accés de l’assemblea. La violència es va estendre com la pólvora per tota la ciutat. Informat del que passava, Wade no va gosar l’enèsima nova modificació que l’hauria catapultat amb un 25 % de vots a la presidència del país.

L’explosió de ràbia arribava després de mesos de talls de corrent diaris, d’un increment dels preus dels aliments bàsics i d’una sèrie de maniobres per fer visible al fill del president, que aleshores ocupava quatre carteres ministerials. Crema de pneumàtics, pillatge d’edificis públics, incendis d’alguns cotxes van ser el punt de partida per un moviment alineat per estudiants, músics, periodistes, associacions grans i petites darrera el lema “Touche pas ma constitution”. Aquest moviment va arrencar a Wade del seu somni de tot poderós 9 mesos més tard.

Diaris, ràdios, una exposició de fotos i una manifestació han recordat el camí recorregut. I tot i els discursos, els himnes, les pancartes i el minut de silenci per aquells que s’hi han deixat la pell, una sensació d’alleujament plana sobre l’ambient a Dakar. “Cal mantenir viu aquest moviment”, explica Ali Haidar. Aquest activista ecologista i membre actiu de l’oposició, és avui ministre de medi ambient i ha vingut a peu, amb dos escortes de paisà. “Tot això és gràcies al joves. Ells van fer de sentinelles i ho han pagat amb més d’una desena de víctimes.”

Un jove organitza l’accés al pòdium dels discursos. “No estem aquí pels partits polítics. Estem aquí pel poble senegalès, per fer respectar les nostres institucions” m’explica enèrgicament amb una bandera tricolor al cap. Em fascina com la consciència ciutadana pesa més que la identitat ètnica en aquest territori africà. Realment, si mirem els països fronterers, el Senegal és una excepció.

Alguns mitjans van relacionar aquest moviment amb “els indignats” i d’altres parlaven de l’extensió de la primavera àrab a l’Àfrica subsahariana. Potser té elements d’ambdós, però el que esta clar que el camí escollit pels senegalesos és avui modèlic al continent. La força del M-23 va anar creixent gràcies a manifestacions cada 23 del mes, i a pocs mesos de les eleccions, tots els partits polítics a excepció del PDS del vell, s’hi van acabar sumant. Els polítics van apuntar-se a l’últim vago del comboi amb opcions per desallotjar el vell de la seva poltrona.

Un any després, la població pateix les mateixes dificultats. Els talls de corrents reprenen, la benzina i l’arròs segueixen a uns preus estratosfèrics. De certa manera, però, els senegalesos es senten orgullosos del trajecte realitzat i d’haver indicat el camí a seguir a uns polítics ben desorientats. Tres mesos després de les eleccions, la maquinària política s’ha de posar al servei d’aquells que l’han defensat. Tothom ho espera amb impaciència.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús