Entrepà de macarrons

És el moment més esperat de cada dia. Fins a la tercera setmana d’Agost, a quarts de vuit de la tarda serà l’hora de l‘Ndougou [l’endogu]. Un mot wolof, una de les set llengües parlades al Senegal, que significa la ruptura. L’Ndogou és per alguns una cursa per arribar a casa i celebrar un berenar amb la família i per d’altres és únicament una parada al camí de la jornada de treball. En un dels mesos més calorosos de l’any, hi ha un abans i un després d’aquesta hora que varia minuts i segons a mida que s’escurça el dia.

A Dakar, amb més de 2 milions de musulmans, el Ramadà marca el ritme de la ciutat i l’humor dels seus habitants. Tothom treballa amb menys ganes i és més fàcilment irritable. Algunes baralles als autobusos, més accidents de trànsit dels habituals,… I no és d’estranyar: no es pot beure, ni menjar, ni practicar sexe, ni fumar fins que la Comissió Nacional Lunar decreti el fi del dejuni. Al Senegal, l’Islam manté certes particularitats, i gairebé tothom segueix les ordres d’aquest grup de sabis que filtren la doctrina de Mahoma des de fa segles. I fins que no vegin la lluna, res de res!

A les pastisseries més pijes de Dakar hi ha cua. Als acomodats barris del nord, la gent espera el seu torn ordenadament fora de la botiga. Els clients compren pastissos, sucs en tetrabrik i sobretot pa per untar-hi mantega o el formatgets de la “vache-qui-rit”. Als barris més populars, al voltant dels mercats moltes dones instal·len tauletes a les voreres. S’uneixen a les desenes de venedors de cafè que ocupen llocs estratègics des d’hores abans. Com més a prop estiguin de la parada del bus, més clients atraparan. Les dones competeixen entre elles en la venda de cafè, de cuscús, dels “baignets” (unes pastes dolces refregides amb oli de soja) i d’entrepans.

LNdogou és una parada total al ritme de la ciutat. El trànsit desapareix, el silenci s’instal·la de cop als carrers després de l’avís de les mesquites. Taxistes, transportistes i venedors ambulants desen els seus vehicles on poden i busquen un racó per clavar les dents i beure per primera vegada des de l’alba.

Mariama és una de les venedores. Originària d’una minoria ètnica del sud de país, fa anys que sobreviu a la capital. M’explica que el que més ven són els entrepans… de macarrons i de spaghettis! Un panet ple a vessar de macarrons acompanyat d’un tasseta de cafè “Touba”, costa uns 30 cèntims d’Euro. Un cop de puny per estómacs no iniciats. Això si, l’opció més econòmica ve embolcallada d’un paper de diari italià, francès o espanyol per entretenir la lectura. A la taula del costat, altres dones venen també patates fregides, ous durs, salsa de ceba… sembla que tot hi cap dins d’un entrepà.

“Millor consumir local que el pa industrial, no?” Em diu Ousmane quan em veu comprar el meu entrepà de macarrons. Aquest home a la quarantena compra cuscús de mill, menjar tradicional del Saloum, a uns 150 quilòmetres al sud de la capital. S’ho menjarà amb llet quan arribi a casa. Després de 2 anys visquen al barri de Sant Andreu de Barcelona, aquest professor va decidir tornar a casa el 2010. Ara treballa ensenyant castellà en una escola privat i ha reprès els estudis a la Universitat. Ousmane compra el menjar tradicional mentre fa broma: “Estic ben content d’haver tornat. Els últims Ndogus treballava en un hotel i em donaven 15 minuts. I no, no podia menjar el mill amb llet… prenia cafè i unes hamburgueses. Això si, eren de bou!”

19.45h, la lluna ja és ben visible al cel. La ciutat reprèn el ritme, el trànsit recupera el caos habitual, el soroll i els clàxons tornen a omplir els carrers però els seus habitants somriuen i fan broma. Tot es veu diferent amb la panxa plena i certa sensació de lleugeresa plana en l’ambient. Fins demà a la mateixa hora (o una mica més aviat).

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús