El naufragi del Joola: 10 anys de silenci

El transbordador “Joola” va naufragar la nit del 26 de setembre de 2002 prop de la costa de Gàmbia. Aquest vaixell assegurava el transport marítim entre la capital, Dakar, i el sud del Senegal. Després d’alguns mesos a dic sec per ser reparat, acabava de reprendre el servei sota tutela militar. Amb una capacitat per 580 persones, aquella nit fatídica al “Joola” hi viatjaven 1928 passatgers de totes les edats. 10 anys després, els familiars de les víctimes de la tragèdia naval amb més morts de la Història reclamen justícia.

10 anys d’aquest maleït accident i els familiars de les víctimes encara busquen respostes. Des de tots els racons del país, pares, mares i fills celebren el trist aniversari de la tragèdia i trenquen el silenci al voltant d’aquest afer. Ofrenes florals i pregàries en tot el territori han estat els actes organitzats per commemorar un accident naval que va causar més víctimes que el Titànic.

Al cementiri de Mbao, a una vintena de kilòmetres de Dakar, abans d’una pregària conjunta entre cristians i musulmans, alguns joves netegen les males herbes que han crescut degut a les pluges de les últimes setmanes. Les sepultures blanques no tenen nom. Una part dels cossos recuperats del mar estan enterrats aquí i  no han estat mai identificats.

Idrissa Diallo, que va perdre 3 fills, pren la paraula en nom de l’Associació de Víctimes. “No ens han donat l’oportunitat, ens refusen un dels drets bàsic com és el dret a fer el dol. Hem perdut éssers estimats en un accident. És un accident,… però esperàvem que ens tornessin els cossos. El govern de Senegal va confiscar els nostres al fons del mar.”

Diallo ha convertit el clam de justícia de les associacions de víctimes en un afer polític. Des del passat Abril és diputat pel Partit Socialista al Parlament senegalès. Des del seu escó, vol reobrir un dossier tancat a pany i forrellat des del 2003. “Cal investigar el crim comès per Wade. Hi ha una  manca d’assistència i transparència intencionada en aquest afer. Volem saber la veritat!” 

El paquebot va surar encara unes hores abans de desaparèixer al fons del mar. No es va intentar remolcar ni tampoc es va organitzar cap missió de salvament fins a 9 hores després de l’accident. 65 persones van poder salvar la pell gràcies a pescadors que es trobaven a la zona. El procés judicial al Senegal va ser ràpidament tancat condemnant únicament al comandant del vaixell desaparegut en l’accident. “El que ha canviat ara és que el principal responsable d’aquest desastre ja no és president del govern.” El canvi de poder després de les eleccions de Març, és vist amb esperança per Diallo.

A Kanthène, el cementiri a la sortida de Ziguinchor, centenars de petxines envolten les sepultures també blanques. “No podem fer el dol perquè no hi ha hagut justícia, ni veritat ni res de res.”  M’explica en Jean Eli Bernard Diatta. El seu germà era l’entrenador d’una escola de futbol. Viatjava amb 26 nens. A tots ells l’oceà els engolí el futur. 10 anys després de la catàstrofe, el paquebot continua a una vintena de metres de profunditat i la majoria de cossos no han estat recuperats. Jean m’explica que s’han anunciat diferents projectes amb ajuda internacional per recuperar el casc, però res no s’ha fet. Tot sembla bloquejat.

A Dakar, l’Abdourahman Tine dirigeix un parvulari. Aquest avi va perdre el seu germà just abans de doctorar-se en Dret. Té una agenda treballada. Tine s’ha dedicat a localitzar tots els orfes de la catàstrofe de la banlieue de Dakar. Una feinada en uns carrers plens de sorra, amb poques indicacions i a l’època, sense telèfons mòbils. Una missió encomanada pel prefecte de la zona però per la qual, assegura que no ha rebut un cèntim. M’explica que la majoria de les famílies de les víctimes van acceptar uns 15.000 euros de compensació econòmica el 2003. “Les viudes amb els fills que han aconseguit comprar una casa se’n ensurten. La resta, que estan de lloguer, no.” Sota el govern de Wade, el 2002, es va redactar una llei que prometia que l’Estat es feia càrrec de les despeses d’alimentació, escolarització i salut dels orfes. Només un mes abans de les darreres eleccions, es van aplicar parcialment. A casa dels Diedhou, 9 anys i mig de l’accident, únicament el cadet de 13 anys rep uns 30 € al mes. Les tres germanes grans, majors de 18 anys no han tocat ni cinc cèntims. Mimi Dhiedou reconeix que per ella “l’última esperança s’ha esfumat. He hagut de deixar els estudis per ajudar la mare.”

Entre els passatgers n’hi havia de 21 nacionalitats. I entre els europeus que van morir, n’hi havia de francesos, holandesos, noruecs i 5 amb passaport espanyol. Des del 2003 l’associació francesa de víctimes del “Joola” ha continuat una llarga investigació. L’avi Tine no acaba d’aclarir-me els entrellats del complicat procés judicial a Europa. Però si algun dia arriba a trobar la resposta als molts interrogants que planen sobre la catàstrofe que ha marcat la seva vida, segurament trobarà la pau.

1 comentari

  • ian fletcher

    19/10/2012 0:30

    Quin enveja!
    Voldria emigrar a Africa a vegades, sobretot quan sento fred i veig l’escenari poc brillant que comtemplem ara.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús