L’independència de Casamance: 15.000 refugiats

Al sud de Senegal, hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a les principals carreteres, l’ús de mines antipersones han perpetuat el conflicte en un territori ple de riqueses naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.

“No puc tornar a casa. Jo no puc tornar al poble on vaig créixer. A Sandiaba Manjak, no hi queda ningú.” Issa Ndiaye, que treballa per una ONG al nord de Guinea Bissau, és un dels desplaçats per aquest vell conflicte. Com ell, segons l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) n’hi ha més de 7000 a Guinea Bissau i més de 8000 a Gàmbia. En diferents períodes, per diferents motius, tots ells van haver de marxar de Senegal i establir-se als països veïns.

Els desplaçats del conflicte de Casamance no s’han amuntegat mai en camps de refugiats, sinó que han canviat d’emplaçament a mida que la situació evolucionava. Com la família d’Issa. “L’any 76, un campament militar de l’exèrcit senegalès es va instal·lar a Sandiaba Manjak i el poble va passar a ser un objectiu pels guerrillers. Poc a poc, la inseguretat, la por als saquejos, van fer fugir als veïns. La meva família va optar per instal·lar-se a l’altre costat de la frontera molt més tard, l’any 91. El meu pare va ser torturat per l’exèrcit. Buscaven còmplices entre els pocs veïns que quedaven i es van equivocar.” Era la gota que va fer vessar el got i van acabar a Sao Domingo, el primer poble a la frontera nord de Guinea Bissau.

Issa, amb qui comparteixo edat, va estudiar a la facultat d’Història de Dakar. Avui ha deixat l’oficina a Sao Domingo, per acompanyar-me a trobar d’altres refugiats d’aquest conflicte. Pugem a una de les atrotinades furgonetes “Ebro” entatxonades de veïns que van i vénen per vendre fruites i verdures a la capital comarcal. És l’estació de les pluges i la pista forestal que travessa la regió de Cacheu està ben enfangada. No tinc gaire clar si acabarem el trajecte sencers.

Ndiaye m’explica que l’opció natural per la majoria és instal·lar-se als pobles més pròxims a l’altre costat de la frontera amb l’esperança de tornar a casa. “La frontera és molt porosa. Els refugiats del conflicte s’uneixen a d’altres refugiats que van fer el camí a l’inversa els anys 60. Fugien de la violència de la guerra d’independència de Bissau.”

Nhambalan, és un petit poblet de Guinea-Bissau a molts pocs quilòmetres de la frontera. Aquí es viu en harmonia amb la natura… o no s’hi viu! Una trentena de cases amb una ample base circular d’argila coronades per un barret de palla s’amaguen entre arbres colossals. Les cases són simples, fresques i resistents a la temporada de pluges. No hi ha accés a l’electricitat, ni a la xarxa d’aigua i la senyal al telèfon mòbil apareix i desapareix. Uns nens corren amunt i avall amb arcs i fletxes, mentre les mares preparen el dinar. Cabres, gallines i porcs campen amunt i avall buscant amb què omplir l’estómac. Avui, sota un immens baobab, els joves s’han reunit per parlar dels preparatius de la cerimònia de la circumcisió.

Idíl·lic. Aquest és un llogarret multiètnic que a partir dels anys 90 va absorbir una petita part dels refugiats del conflicte de Casamance. Jonàs Baldé, assegut a un porxo, m’ensenya la carta de refugiat, que segons ell, ja no li dóna dret a res. “Ens han abandonat aquí. Abans l’ACNUR ens portava sacs d’arròs. Fa anys que no els hem vist.” Vidu des de fa pocs mesos, gronxa un nadó sense gaire paciència. Ha enviat els dos altres fills més grans a estudiar amb familiars a Casamance. “Prefereixo que rebin educació en francès que en portuguès! Aquí no hi ha res a fer.”

Una altra veïna m’explica el calvari per accedir a un centre de salut per la seva mare, amb dificultats visuals. Issa però, m’assegura que el gran problema és l’accès a la terra. Els nouvinguts no tenen terra i si arriben a algun acord amb els autòctons, els hi cedeixen els espais menys productius. Això crea tensió. Al cap d’un temps, molts opten per buscar una nova destinació o tornar als orígens, si poden.

Tot i això, diferents programes del govern senegalès han permès l’esperat retorn a molts d’ells. Amb la implicació d’ONGs com Handicap Internacional, moltes zones de la Casamance són lliures de mines i la seguretat ha estat restablerta. Les mines antipersones han fet oficialment prop de 800 víctimes, 560 d’elles civils i 168 morts des de 1982. Plantades indiscriminadament per ambdós bàndols, el seu preu rondava els 5 dòlars al mercat negre de Bissau. Un preu molt baix per perenitzar el conflicte en aquest territori.

Issa però, creua la frontera sense problemes ja sigui per feina o per visitar familiars. “Jo crec que avui les coses han canviat. La majoria de població s’ha adonat que aquest conflicte ha durat massa. Avui no tenim la por que teníem fa 15 anys.” Una mediació de la comunitat de Sant Egido ha estat sol·licitada pels guerrillers. La implicació d’aquest grup de mediadors que ha actuat amb èxit a Moçambic, Algèria o Libèria és vist amb bons ulls per aquest jove refugiat que s’ha adaptat a la situació i sense oblidar el passat, mira el futur amb optimisme.