Arxiu de la categoria ‘General’

  2. 1
  3. 2
  4. 3

Super ministre a la presó

dimecres, 17/04/2013

Karim, abans “Ministre del cel i la terra” i sempre fill d’Abdoulaye Wade, president de Senegal fins el febrer del 2012, ha passat (de moment) una nit a comissaria. No és la primera visita a les dependències de Colobane, però la nit del 16 d’abril quedarà gravada a la memòria d’aquest il·lustre hoste que alimenta passions al Senegal.

Karim Wade, l’ex-ministre de transports aeris, d’infrastructures, d’energia i de cooperació internacional (si…, per tot això era el super ministre…) havia fet estudis a Londres on va treballar en el grup Citybank. Expert comptable, molt estimat pel seu pare i molt impopular entre els senegalesos, s’havia convertit en una peça clau els últims anys de govern del “vell”. El delfí de la família, es va estavellar estrepitosament en unes eleccions locals, on no va aconseguir ni suport en el seu propi districte, i tot i les maniobres posteriors del seu pare, no es va posicionar per les eleccions a cap d’Estat.

Aquest home de 44 anys és, ara per ara, l’objectiu n.1 del CREI. Sota aquestes sigles, hi ha un tribunal especial dedicat a buscar les pistes de l’enriquiment il·lícit i del blanqueig de diners, que si bé existía des de fa algunes dècades, el nou govern de Macky Sall ha ressuscitat per l’ocasió. La investigació que va començar el juliol 2012 té per objectiu buscar béns que han estat dissimulats des de fa molt de temps tan al Senegal com a la resta del món.

Karim, l’amic del rei marroquí Mohamed VI i dels tot poderosos dels Emirats Àrabs ha tingut un mes per justificar un patrimoni de 1058 milions d’Euros (!) I el dossier presentat pels seus advocats el dimarts a les 11.35h, no sembla suficient pels responsables del CREI. Així que, a les 13h, la policia va decidir anar a buscar-lo a casa seva. I com sempre, tot i que la premsa nacional li supliqués, Karim Wade no va parlar.

Alioune Ndao, cap visible del CREI, explicava en una sala diminuta a rebentar de periodistes que Karim és el responsable “d’una veritable enginyeria financera organitzada amb amics que li han cedit els noms i muntatges complexes.” El fiscal del CREI assegurava que hi ha sectors claus de l’economia del país gestionats per empreses basades a Panamà, a les Illes Verges Britàniques i Luxemburg. Per l’antic partit al poder, tot és una caça de bruixes i l’única culpa de Karim és ser fill del seu pare.

Al carrer, les opinions sobre el tema que ha monopolitzat els diaris  els últims mesos, són dividides. Eduard Ndow, un jove cristià, m’assegurava que “la Democràcia ha de premiar aquells que s’enriqueixen lícitament, i castigar aquells que s’embutxaquen els diners del poble”. Mentres se’m queia la baba, dos homes m’espetàven que Karim no té culpa de res i que ha ajudat al seu pare a cercar finançament per construir carreteres i hospitals. “Un afer polític! Tot és un muntatge polític!”

Polític o no, el que esta clar és que almenys fins ara, la Justícia senegalesa ha gosat anar molt lluny. Llunyíssim, penso jo. Un any després del canvi de poder, investigar a un antic ministre que (més que probablement) ha aprofitat el poder per embutxacar-se una (enorme) fortuna, és si més no, primícia a Àfrica.

Una primícia que portarà cua, ja que Karim no és l’únic a ser investigat. Els antics càrrecs del PDS (Partit Democràtic Senegalès, l’antic partit al poder) sota la lupa del CREI també temen per les seves butxaques, la reputació i en alguns casos, la pèrdua de llibertat. També molts membres del govern actual s’han format a l’escola de Wade. Macky Sall, l’actual president, va estar al costat del clan del vell una desena d’anys. Hi ha algú que dubti que no ha aprofitat del sistema?

Més que Justícia i fer la llum sobre l’afer Karim, jo tinc la sensació que tot el Senegal espera a veure el proper capítol d’aquest drama familiar. Ara queda saber, si el seu papa tornarà, per si més no, posar el clam al cel. I si Wade torna d’Europa aquests dies, anirà a comissaria a visitar el seu fill?

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a General | 7 comentaris »

Pape, el pintor de carretons de cafè

dissabte, 23/03/2013

Als carrers de Dakar, els consumidors escullen diàriament entre una tasseta de tè, el cafè Touba o el Nescafé. Són productes ben diferents cadascun amb els seus clients habituals. Aquestes petites feines són l’ocupació diària per a milers de joves tot esperant una millor oportunitat laboral.  Imaginació al poder per embutxacar-se alguns euros cada dia.


Pape Gning és, tot i que no ho reconegui, un artista urbà. Treballa 5 dies a la setmana amb un grup de joves a la sorollosa estació de Colobane. Decora els vistosos “car rapides”, les furgonetes que permeten moure’s per la ciutat per alguns cèntims d’euro el trajecte, i de tant en tant, algú li encarrega les decoracions dels carretons de cafè. Pape pinta els carretons Nescafé en una sola tarda. Copia el logotip a mà alçada sense necessitat de permisos.

La multinacional té el seu sistema de distribució oficial: uns carretons vermells són proveïts regularment per unes motos de l’empresa. La necessitat i la demanda ha creat un circuit alternatiu o “clando” (clandestí) que opera amb tota tranquil·litat als ulls de tothom. Els clients d’en Pape, seran d’ètnia peul. Immigrats de la veïna i oblidada Guinea Conakry, per a la majoria, la venda de cafè serà la primera feineta als carrers de Dakar.

Els dibuixos d’en Pape es passejaran sobre rodes per tota la ciutat… És part del riquíssim sector informal d’un país on l’atur és del 49 % i on els joves de menys de 25 anys són el 64 % de la població. Imaginació, enginy, supervivència, necessitat, ganes de tirar endavant en aquesta ciutat de 3 milions d’habitants que fa somiar als joves amb un futur millor.

Etiquetes: , , , , , , , ,
Publicat a General | Deixa-hi un comentari »

Gao, la ciutat rebel

dijous, 14/03/2013

Els habitants de Gao, la ciutat més gran del Nord Mali, han resistit a la llei imposada pels rebels tuaregs del MNLA i després pels grups d’islamistes armats. Durant 10 difícils mesos la població ha plantat cara a les agressions gràcies a una forta mobilització. Alliberada el 27 de Gener és avui sota el control dels exèrcits de Mali, Niger i França.


“Jo no tinc por. L’exèrcit està amb nosaltres”. M’explica Abdoulaye, un adolescent en una improvisada barricada a l’entrada del mercat de Gao el 22 de Febrer. Amb un matxet a les mans i un telèfon a l’altra, patrulla el mercat per evitar robatoris. Un company seu acaba de llençar una pedra a uns nens que corrien pels carrerons estrets encara fumejant. “Aquí només vénen badocs o lladres. No hi ha res a fer aquí!” Els dos porten una insígnia a la solapa de la samarreta. Son les patrulles de Gao. I si tenen un problema, truquen a l’exèrcit.

Gao comptava amb 80.000 habitants abans de que el conflicte esclatés. Els seus habitants van repudiar els independentistes tuaregs del MNLA per la seva violència i pillatges i van acollir com un mal menor els membres de MUJAO i AQMI. Fins que l’aplicació d’una mal anomenada “xària”, va fer insuportable la situació. Tot i el risc, els habitants es manifestaven i plantaven cara a les agressions de la policia islàmica. Càstigs a fuetades, talls de mans, pallisses, obligació de cobrir integralment les dones, prohibició d’escoltar música o fumar una cigarreta, violacions i matrimonis forçats… la llista de barbaritats és llarga en una ciutat on la plaça de l’Independència va passar a anomenar-se plaça de la “xària”.

Fa 2 dies dels combats que han arrasat el centre. El mercat de fruites esta reduït a cendres. Un helicòpter francès va recolzar el caòtic assalt malí per reduir a una desena d’islamistes parapetats a edificis públics. L’ajuntament, el palau de justícia i el mercat han quedat molt tocats. Han trobat 6 cossos, un d’ells s’ha fet esclatar un cinturó d’explosius. És el segon suicida d’aquesta guerra, els dos s’han inmolat a Gao. Aquí en diuen la guerra asimètrica: sense un front clar, tots els civils poden passar per víctimes i agressors. Els jihadistes s’han fos entre la població i el perill pot arribar de qualsevol lloc en qualsevol moment.

Una mobilització vertebrada per la radio local

“Els pillatges van fer impossible cap activitat dels metges a l’hospital. Va haver-hi un dia que una dona desatesa va donar llum al mig de carrer. Nosaltres vam demanar a la població de tornar el material de l’hospital.” M’explica amb orgull Soumaila Maîga, el director de Radio Koima. Tres treballadors d’aquesta humil radio comunitària van organitzar una veritable resistència a les ones.

Les patrulles de Gao són també un producte radiofònic. Dins del butlletí d’informació local diari van demanar als joves d’assegurar la seguretat dels béns de les famílies que fugien. “Ho deien amb songhai (una de les llengües locals) per passar discretament el missatge i que els estrangers no ho entenguessin. Com que hi havia una força que no sabien mesurar…” m’explica Oumar, un altre jove patrulla del barri del Château. Fills de botiguers, de funcionaris, de religiosos, estudiants d’institut… s’organitzen per barris, tenen representants i fan reunions regulars. Alguns diuen que són 4.000, jo no crec que arrivin als 200.

El 107.1 FM va ser forçat al silenci al cinquè mes de l’ocupació. Malick Aliou Maiga, el cap de redacció, assaltat i apallissat als locals de la ràdio, va haver de fugir a Níger. El director, m’explica que tot i que les coses han canviat amb la presència de l’exèrcit malí, la ràdio ha de jugar ara un paper clau. “Avui, el que demanem és la reconciliació. Cal evitar represàlies contra la població tuareg, a restar units contra aquells que han portat els problemes a casa nostra i a delatar els còmplices.”

El mateix missatge enviava l’alcalde Diallo, però amb resultat visiblement diferent. En una reunió organitzada per l’equip de comunicació de l’exèrcit francès amb els responsables de cada barri amenaçava: “Si els caps del barri no delaten els còmplices, seran ells còmplices també.” Les amenaces no van ser ben rebudes. Diallo va abandonar la ciutat la primera setmana de l’ocupació i 24 hores després de la nova crida, tornava a envolar-se a Niamey, Níger. Ningú no va saber dir-me ni el motiu ni la durada de l’absència.

Cap activitat sense seguretat

Abdoulaye i el seu company de patrulla m’acompanyen a una botigueta oberta. Tot i ser dia de mercat, és l’única de les més de 150 amb els porticons oberts. Una desena de comerciants discuteixen a la porta tot preparant té. Ofereixen una tassa als joves. L’exèrcit encara no permet obrir. “Ja voldríem nosaltres, però no és segur. No sabem si hi ha mines encara”, m’explicava Coulibaly, un dels botiguers. Cap especialista per tractar les mines en l’exèrcit malí, ni cap material militar adequat per afrontar la situació. L’exèrcit ha acordonat una part del mercat i espera l’equip de deminatge francès. El botiguer m’ofereix ara el té a mi. “N’estem orgullosos de la feina que fan els joves patrulles.  Sense ells no quedaria res dempeus.” Amb la seguretat i la pau vindrà una difícil etapa de reconciliació i segurament, els joves patrulles seran un element essencial pel nou ordre a Gao i a tota la regió.

Etiquetes: , , , , , , , ,
Publicat a General | Deixa-hi un comentari »

Bamako vol respirar aires nous

dissabte, 23/02/2013

Lluny del front militar al Nord Mali, on ahir van caure en combat 15 soldats txadians, i de l’agitada Gao, on els membres de MUJAO segueixen combatent a cop de suïcides l’exèrcit malí, a Bamako es respira aires de renovació. A la capital de Mali, militars i polítics guiats per l’antiga metròpolis intenten avançar a pas de gegant per escriure el futur de tot un país.

Si d’una banda, la societat civil i els polítics comencen a escalfar motors per unes anunciades eleccions presidencials el proper Juliol, i cada setmana segons el ministre de gestió del Territori (l’equivalent al nostre Interior) un nou partit polític s’apunta a les llistes, de l’altra banda els militars intenten recosir el seu futur.

El capità Traoré és un tipus rialler, content de tenir europeus aquests dies demanant-li informacions i permisos per moure’s amb garanties per aquest enorme país. Treballa dins l’equip de comunicació de l’exèrcit i estava al front quan Timbuctú va caure el passat Abril. “Jo estava al front… i t’asseguro que hi havia homes que no tenien la seva pròpia arma, o que es presentaven al combat amb armes defectuoses.” Difícil combatre doncs, els centenars de jihaidistes que havien recuperat part de les armes de Líbia i que conquerien amb facilitat Gao, Timbuctú i Kidal.

I per cosir tants descosits, sota la “tutela” de França (tot i que aquí no agradi aquest terme), s’ha gestat un ambiciosa idea: un pla de formació integral per l’exèrcit. Els malís han d’assegurar la integritat d’un territori enorme una vegada els contingents estrangers hagin marxat i evitar de nou, que els grups armats s’estenguin per tot el Sahel.

12 milions d’euros sobre la taula per començar. Una formació integral a uns 8000 homes en 15 mesos. Un temps rècord per refundar “un exèrcit molt pobre, d’un país molt pobre” com reconeixia el General Lecointre. Els francesos, doncs a més de liderar la “neteja” del “teatre d’operacions” (termes que agraden àmpliament aqui), han convençut als socis de la Unió Europea que han de posar-hi diners i ganes.

Aquesta setmana i sota fortes mesures de seguretat, la recepció climatitzada del Gran Hotel de Dakar era plena d’uniformes danesos, espanyols, belgues… Ben aviat, hauran d’espavilar-se a motivar sota el dur sol d’abril i l’estació de pluges els quatre batallons escollits. L’exèrcit de cada Estat implicat treballarà i finançarà un aspecte concret de l’ensenyament. I si bé no és la primera vegada que un projecte similar tira endavant, els formadors es defensen: “Nosaltres volem treballar amb l’exèrcit com si fos un equip de futbol”, és a dir, amb tot el grup i no amb cadascuna de les seves estrelles.

Tothom té present aquí, que el militar colpista que va fer caure l’Estat el passat l’abril a únicament un mes de les eleccions, havia rebut formació nord-americana. El capità Sanogo, però, no és interlocutor vàlid pels formadors i l’han deixat de banda. Tot i que els malís li han apujat el sou i li otorguin el títol de “supervisor” de la reforma de l’exèrcit, Sanogo no compta per els nous socis de Mali. Difícil de comprendre.  Als carrers de Bamako, tothom assegura que a Sanogo ningú no pot deixar de costat.

El capità Traoré però, es queixa que per combatre, a part de la formació caldrà també equipar les forces armades. “Durant els últims 20 anys, no s’ha acompanyat les noves lleves amb l’armament adequat.” I és evident. Dos únics helicòpters incapaços de volar fins al Nord i una desena de vells avions caces repintats decoren la pista de l’aeroport de Bamako. No és gaire preocupant… segur que una vegada acabada la formació els socis europeus troben algun bon plà també, per a vendre’ls hi (i pagar a terminis) tot l’armament que necessiten.

Adherits avui a l’ajut incondicional de la Unió Europea i sent gairebé un nou departament francès, ningú sembla recordar que Mali abraçava fa 40 anys el socialisme soviètic, abans de esdevenir un gran amic de Khadafi. Tot i que em faci mal escriure-ho, la dependència, sembla doncs, crònica. I si el cercle d’armament continua, els descosits caldrà recosir-los ben aviat en algun altre cantó del Sahel.

Etiquetes: , , , , , ,
Publicat a General | 2 comentaris »

Dakar s’apunta al combat de Mali

dimarts , 15/01/2013

“No són ni creients! Són uns bandits!” em cridava Émile, amb un auricular a l’orella enganxat a RFI. El porter cristià d’aquest edifici del centre de Dakar segueix esberat les informacions que vénen de Mali. “Ara no els podem deixar així. L’exèrcit francès ha fet molta feina amb l’aviació, però s’ha de continuar la lluita!”

Émile esta preocupat pels combats que l’exèrcit francès manté des de fa 3 dies al Nord Mali contra els islamistes radicals instal·lats al país veí. En l’operació “Serval”, França s’implica de un nou conflicte africà i amb el suport dels Estats Units, vol aturar la progressió dels islamistes cap a Bamako.

Amb el país literalment dividit amb dos, el Nord Mali era un santuari islamista des del mes de març. Grups armats de diferent origen (MUJAO, ANSAR DINE  satèl·lit d’AlQaeda al Magreb Islàmic) i formats d’individus de diferents procedències (Libia, Argèlia, Mali, Nigèria, Senegal, Benin…) controlàven Gao, Tumbouctu i Kidal.  A les 3 ciutats on els “barbuts” havien aconseguit el control després de foragitar als pocs independentistes tuaregs presents, s’hi aplica la xària (la llei islàmica) i són l’escenari del terror dia rera dia.  Les lapidacions i cop de fuet a l’espai públic, la mutilació com a càstig per a males conductes o l’obligació a contraure matrimoni han estat imposats a la població per homes ben armats i per uns individus entestats també en la destrucció de mausoleus i mesquites, símbols de la complexitat cultural i religiosa de l’Àfrica de l’Oest. Molts dels habitants d’aquest immens mar de sorra han fugit. Segons Nacions Unides, ja són 150.000 refugiats als països veïns i 230.000 els desplaçats dins d’aquest estat gegant. Malí és més gran que el territori espanyol i francès units.

Si bé, el president francès, François Hollande reconeixia fa unes setmanes que el seu exèrcit no s’implicaria en afers estrictament africans, la dura realitat l’ha fet rectificar. L’amenaça dels jihaidistes rumb a Bamako era massa gran per tancar els ulls. Des de Dakar ningú no viu l’operació militar com una ingerència europea. La capital senegalesa viu amb certa intranquil·litat l’escalada del conflicte, car esta en joc la seva seguretat i la de tota l’Àfrica de l’Oest. En una ràpida ullada als diaris senegalesos, tothom esta d’acord en evitar que el santuari integrista progressi. El president Macky Sall ha promès enviar 500 soldats ben aviat. Justin Babacar Ndiaye,  politòleg i professor universitari, crític amb els efectes de la colonització ometia parlar dels països europeus i recordava que el que cal aturar és “el règim multinacional islamic amb ministres paquistanesos, algerians, nigerians, senegalesos i mauritanians.”

Émile, enganxat a la ràdio, espera que l’amenaça no arribi mai al Senegal. Des de la seva porteria proposa “tancar la frontera entre el Senegal i Mali” mentre em recorda que “aquesta és una de les conseqüències d’haver fet caure Khadafi…” I és ben cert. La circulació d’armes després de la caiguda del dictador libià ha facilitat la ràpida expansió dels “barbuts”. Però això ja és passat, ara per ara Dakar esta obligada a ajudar Bamako per la seva pròpia seguretat.

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a General | Deixa-hi un comentari »

#Dakar és un rally

diumenge, 13/01/2013

Un twit de Youssou Ndour, va arrencar el debat. @MinistreYou troba escandalós seguir utilitzant #Dakar, el nom de la capital senegalesa, per una prova esportiva que es celebra a Amèrica del Sud. 

Charles Faye, portaveu del ministre de Cultura senegalès, va demanar que tornessin a Àfrica o que s’oblidéssin d’utilitzar aquest nom. “Els organitzadors son lliures de muntar la competició on vulguin, però mantenir el nom de la capital del Senegal amb finalitat publicitària és penós”. L’expol·li lingüístic arriba també a la xarxa: www.dakar.com és la pàgina de la prova de motor, no de la ciutat.

L’organitzador de la prova responia a mitjans francesos des del Perú: “És una marca registrada. També hi ha un perfum que es diu París…”

Dakar, el Dakar,… En la ment de molts europeus, Dakar, no és una ciutat, és una prova esportiva que des del 1995 no comença ni a Paris i des del 2008 no acaba a Dakar. És també una aventura mediatitzada. Tones d’imatges de la travessa de cotxes, motos i camions entre dos continents s’han fet habituals any rera any a les nostres retines. Impregnada per l’esperit d’aventura del pilot de motos francès Thierry Sabine, aquesta prova era el veritable Rally. 3 països africans: Marroc, Mauritània i Senegal tocaven la glòria mediàtica i almenys per uns dies, la capital de Senegal esdevenia sinònim d’aventura i desafiament. El Dakar no es va aturar ni per la mort de Sabine, que va deixar-se la pell en un accident d’helicòpter a Mali en la seva vuitena edició. No va ser fins ell gener del 2008, que l’amenaça d’Al Qaeda al Magreb va obligar a anul·lar la sortida de Lisboa al darrer moment. Des d’aleshores, el Dakar es va traslladar a Amèrica del Sud.

Però les velles glòries d’aquella aventura segueixen tenint ganes de gresca. Jean-Louis Schlesser i Hubert Auriol, pilots pioners del rally original han ajudat a muntar una prova menys faraònica. L’Africa Eco Race segueix més o menys el mateix traçat que l’original i es realitza a les mateixes dates. El passat dimecres va finalitzar al mític Llac Rosa, a 40 km de la capital senegalesa. L’espai es va omplir de camions, motos i cotxes però també turistes i curiosos d’arreu. Russos, ucraïnesos, letons, belgues, francesos, holandesos i alguns catalans que no haurien vingut per aquí si no fos pel brunzit dels motors.

Hubert Auriol sobre un flamant 4×4 somreia a les càmeres. “El que nosaltres volem és passar-ho bé i recuperar l’esperit d’aventura del creador inicial.” Auriol, amb 9 participacions amb moto i 7 en cotxe en la cursa original, es queixava de les moltes avaries que ha patit. “Aquest recorregut sempre ha estat una veritable cursa. És la prova que ha té tots els elements per escriure el mot rally en majúscules.” L’inscripció a l’Africa Eco Race  costa un terç de l’altre Dakar i molts dels sponsors són africans. Les enganxines de Sonangol (petrolis d’Angola) o de la Royal Air Maroc són omnipresents. Els organitzadors asseguren que l’iniciativa esta esperonada pels governs africans. Això si, d’ecologia, poca. En aquesta cinquena edició ha participat un únic cotxe hibrid, d’energia elèctrica i benzina, que ha acabat la totalitat de la cursa.

Sembla que any rera any, l’Africa Eco Race, intentarà esgarrapar alguns turistes més i una mica de protagonisme a la gran màquina mediàtica del Dakar sud americà. I si Youssou Ndour i el seu equip no vol invertir una bona quantitat de diners en una llarga batalla judicial per recuperar el #Dakar pel Senegal, l’omnipresència d’aquest mot per aquestes dates als mitjans s’ho haura de prendre com un homenatge a la capital del país africà.

Etiquetes: , , , , , , ,
Publicat a General | Deixa-hi un comentari »

Nadals

dimecres, 19/12/2012

Publicat a General | Deixa-hi un comentari »

El xai més guapo

dimecres, 24/10/2012

Tot Dakar esta ocupat per xais. Tot? Si! No només els carrers i les principals avingudes, fins i tot la publicitat i la televisió. El programa “Khar bii”, el be en wolof, busca l’exemplar més guapo del país i arrasa entre grans i petits… tot i que no hi hagui estudis d’audiència en aquest país subtropical.

Serà el proper 26 d’Octubre, la festa musulmana d’Aïd el Kebir, que aquí, a l’Àfrica de l’Oest tothom anomena “Tabaski”. Els musulmans recorden el sacrifici d’Abraham. Tot un malson financer per molts pares de família, obligats a gastar-se una bona quantitat de diners per seguir la tradició. No sacrificar un animal significa un deshonor, i aconseguir-ne un, tot i que sigui petit i magre, és primordial per a no ser la riota del barri. Almenys fins l’any proper.

A la capital, carrers, places i avingudes estan plenes de xais vinguts de tot arreu. No necessiten ni passaport ni carnet de vacunes ja que les fronteres amb els països veïns estan obertes per aquests mamífers. Tot s’hi val per cobrir la forta demanda. A l’estació central de Dakar, el tragí d’animals i de sacs d’herba per nodrir-los és bestial. Els bens esperen el destí final a sobre dels camions, dels busos i fins i tot dins dels maleters dels taxis. Els animals pateixen el sol i la incomoditat del trajecte, però a ningú li sembla importar gaire. Tots els musulmans busquen una bona oferta per comprar el seu animal que per aquestes dates té el preu pels núvols. “Entre 70 i 200 euros, depenent de la raça i el pes” m’assegura Mbaye, un venedor del Canal IV. A un altre racó de la ciutat, una cooperativa de taxistes s’organitza per aconseguir millors preus pels seus socis. Sarr, el seu coordinador m’explica les avantatges “Els anem a buscar a un mercat a 40 kilòmetres de Dakar i en portem per a tots els socis, que ho paguen amb cuotes la resta de l’any. T’hi vols apuntar?” Llàstima, però jo no condueixo un taxi…

El Canal + sorteja un xai entre els nous abonats de la setmana, el teleoperador Orange també entre aquells que recarreguin el telèfon,… les empreses estrangeres no escapen de la febre Tabaski.

Al barri de Yoff, fa uns dies s’hi va instal·lar el plató ambulant del delirant programa “Khar Bii”. Busquen el moltó més guapo del país, barri a barri, poble a poble. Tot un desplegament de mitjans: 2 camions, 6 càmeres, dos presentador, 8 participants, 5 jutges i un públic de grans i petits entregats a la causa… Un concurs de bellesa a mode de passarela canina, un concurs de pes, de mida, entrevistes als participants (als amos, vaja…) i un valoració de l’1 al 10 per part de 5 jutges. Ablaye Dia explicava als micros orgullós al costat d’un enorme animal: “Vendre’l? Ni parlar-ne! És com el meu fill!” La final d’aquest reality show enganxarà a tot el país a la televisió després de dinar el proper divendres.

“Khar bii”, el programa de TV arrassa des de fa 4 anys. Els patrocinadors ofereixen diners en metàl·lic i pinso pels animals durant tot l’any. A la final també, hi ha un concurs de cuina per premiar la millor recepta amb carn de xai. La seva organitzadora explicava en roda de premsa com un concurs de televisió pot millorar la vida a la gent. “Hi ha participants que són seleccinats any rera any… i si abans havien de combinar diferents activitats per tirar endavant, molts avui es guanyen la vida únicament amb la criança.”

Un grup Facebook i nombrosos mitjans internacionals s’en fan ressó any rera any. La Tabaski d’enguany acabarà amb més de 500.000 xais degollats. La minoria cristina serà convidada pels veïns musulmans a provar els plats. Les cuines treuran fum tot el dia i els nens portaran plats amb carn als veïns. Al final, als barris més populars de la ciutat tothom acabarà provant la carn de tothom…. Les panxes plenes i una digestió pesada fan preveure que el cap de setmana, serà com a mínim, molt tranquil. I aquest belar irregular però omnipresent que tenim tots a les orelles a la capital del Senegal, desapareixarà de cop. Fins l’any que ve.

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a General | 3 comentaris »

L’independència de Casamance: 15.000 refugiats

divendres, 12/10/2012

Al sud de Senegal, hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a les principals carreteres, l’ús de mines antipersones han perpetuat el conflicte en un territori ple de riqueses naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.

“No puc tornar a casa. Jo no puc tornar al poble on vaig créixer. A Sandiaba Manjak, no hi queda ningú.” Issa Ndiaye, que treballa per una ONG al nord de Guinea Bissau, és un dels desplaçats per aquest vell conflicte. Com ell, segons l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) n’hi ha més de 7000 a Guinea Bissau i més de 8000 a Gàmbia. En diferents períodes, per diferents motius, tots ells van haver de marxar de Senegal i establir-se als països veïns.

Els desplaçats del conflicte de Casamance no s’han amuntegat mai en camps de refugiats, sinó que han canviat d’emplaçament a mida que la situació evolucionava. Com la família d’Issa. “L’any 76, un campament militar de l’exèrcit senegalès es va instal·lar a Sandiaba Manjak i el poble va passar a ser un objectiu pels guerrillers. Poc a poc, la inseguretat, la por als saquejos, van fer fugir als veïns. La meva família va optar per instal·lar-se a l’altre costat de la frontera molt més tard, l’any 91. El meu pare va ser torturat per l’exèrcit. Buscaven còmplices entre els pocs veïns que quedaven i es van equivocar.” Era la gota que va fer vessar el got i van acabar a Sao Domingo, el primer poble a la frontera nord de Guinea Bissau.

Issa, amb qui comparteixo edat, va estudiar a la facultat d’Història de Dakar. Avui ha deixat l’oficina a Sao Domingo, per acompanyar-me a trobar d’altres refugiats d’aquest conflicte. Pugem a una de les atrotinades furgonetes “Ebro” entatxonades de veïns que van i vénen per vendre fruites i verdures a la capital comarcal. És l’estació de les pluges i la pista forestal que travessa la regió de Cacheu està ben enfangada. No tinc gaire clar si acabarem el trajecte sencers.

Ndiaye m’explica que l’opció natural per la majoria és instal·lar-se als pobles més pròxims a l’altre costat de la frontera amb l’esperança de tornar a casa. “La frontera és molt porosa. Els refugiats del conflicte s’uneixen a d’altres refugiats que van fer el camí a l’inversa els anys 60. Fugien de la violència de la guerra d’independència de Bissau.”

Nhambalan, és un petit poblet de Guinea-Bissau a molts pocs quilòmetres de la frontera. Aquí es viu en harmonia amb la natura… o no s’hi viu! Una trentena de cases amb una ample base circular d’argila coronades per un barret de palla s’amaguen entre arbres colossals. Les cases són simples, fresques i resistents a la temporada de pluges. No hi ha accés a l’electricitat, ni a la xarxa d’aigua i la senyal al telèfon mòbil apareix i desapareix. Uns nens corren amunt i avall amb arcs i fletxes, mentre les mares preparen el dinar. Cabres, gallines i porcs campen amunt i avall buscant amb què omplir l’estómac. Avui, sota un immens baobab, els joves s’han reunit per parlar dels preparatius de la cerimònia de la circumcisió.

Idíl·lic. Aquest és un llogarret multiètnic que a partir dels anys 90 va absorbir una petita part dels refugiats del conflicte de Casamance. Jonàs Baldé, assegut a un porxo, m’ensenya la carta de refugiat, que segons ell, ja no li dóna dret a res. “Ens han abandonat aquí. Abans l’ACNUR ens portava sacs d’arròs. Fa anys que no els hem vist.” Vidu des de fa pocs mesos, gronxa un nadó sense gaire paciència. Ha enviat els dos altres fills més grans a estudiar amb familiars a Casamance. “Prefereixo que rebin educació en francès que en portuguès! Aquí no hi ha res a fer.”

Una altra veïna m’explica el calvari per accedir a un centre de salut per la seva mare, amb dificultats visuals. Issa però, m’assegura que el gran problema és l’accès a la terra. Els nouvinguts no tenen terra i si arriben a algun acord amb els autòctons, els hi cedeixen els espais menys productius. Això crea tensió. Al cap d’un temps, molts opten per buscar una nova destinació o tornar als orígens, si poden.

Tot i això, diferents programes del govern senegalès han permès l’esperat retorn a molts d’ells. Amb la implicació d’ONGs com Handicap Internacional, moltes zones de la Casamance són lliures de mines i la seguretat ha estat restablerta. Les mines antipersones han fet oficialment prop de 800 víctimes, 560 d’elles civils i 168 morts des de 1982. Plantades indiscriminadament per ambdós bàndols, el seu preu rondava els 5 dòlars al mercat negre de Bissau. Un preu molt baix per perenitzar el conflicte en aquest territori.

Issa però, creua la frontera sense problemes ja sigui per feina o per visitar familiars. “Jo crec que avui les coses han canviat. La majoria de població s’ha adonat que aquest conflicte ha durat massa. Avui no tenim la por que teníem fa 15 anys.” Una mediació de la comunitat de Sant Egido ha estat sol·licitada pels guerrillers. La implicació d’aquest grup de mediadors que ha actuat amb èxit a Moçambic, Algèria o Libèria és vist amb bons ulls per aquest jove refugiat que s’ha adaptat a la situació i sense oblidar el passat, mira el futur amb optimisme.

Etiquetes: , , , , , , ,
Publicat a General | Desactiva els comentaris

El naufragi del Joola: 10 anys de silenci

dissabte, 29/09/2012

El transbordador “Joola” va naufragar la nit del 26 de setembre de 2002 prop de la costa de Gàmbia. Aquest vaixell assegurava el transport marítim entre la capital, Dakar, i el sud del Senegal. Després d’alguns mesos a dic sec per ser reparat, acabava de reprendre el servei sota tutela militar. Amb una capacitat per 580 persones, aquella nit fatídica al “Joola” hi viatjaven 1928 passatgers de totes les edats. 10 anys després, els familiars de les víctimes de la tragèdia naval amb més morts de la Història reclamen justícia.

10 anys d’aquest maleït accident i els familiars de les víctimes encara busquen respostes. Des de tots els racons del país, pares, mares i fills celebren el trist aniversari de la tragèdia i trenquen el silenci al voltant d’aquest afer. Ofrenes florals i pregàries en tot el territori han estat els actes organitzats per commemorar un accident naval que va causar més víctimes que el Titànic.

Al cementiri de Mbao, a una vintena de kilòmetres de Dakar, abans d’una pregària conjunta entre cristians i musulmans, alguns joves netegen les males herbes que han crescut degut a les pluges de les últimes setmanes. Les sepultures blanques no tenen nom. Una part dels cossos recuperats del mar estan enterrats aquí i  no han estat mai identificats.

Idrissa Diallo, que va perdre 3 fills, pren la paraula en nom de l’Associació de Víctimes. “No ens han donat l’oportunitat, ens refusen un dels drets bàsic com és el dret a fer el dol. Hem perdut éssers estimats en un accident. És un accident,… però esperàvem que ens tornessin els cossos. El govern de Senegal va confiscar els nostres al fons del mar.”

Diallo ha convertit el clam de justícia de les associacions de víctimes en un afer polític. Des del passat Abril és diputat pel Partit Socialista al Parlament senegalès. Des del seu escó, vol reobrir un dossier tancat a pany i forrellat des del 2003. “Cal investigar el crim comès per Wade. Hi ha una  manca d’assistència i transparència intencionada en aquest afer. Volem saber la veritat!” 

El paquebot va surar encara unes hores abans de desaparèixer al fons del mar. No es va intentar remolcar ni tampoc es va organitzar cap missió de salvament fins a 9 hores després de l’accident. 65 persones van poder salvar la pell gràcies a pescadors que es trobaven a la zona. El procés judicial al Senegal va ser ràpidament tancat condemnant únicament al comandant del vaixell desaparegut en l’accident. “El que ha canviat ara és que el principal responsable d’aquest desastre ja no és president del govern.” El canvi de poder després de les eleccions de Març, és vist amb esperança per Diallo.

A Kanthène, el cementiri a la sortida de Ziguinchor, centenars de petxines envolten les sepultures també blanques. “No podem fer el dol perquè no hi ha hagut justícia, ni veritat ni res de res.”  M’explica en Jean Eli Bernard Diatta. El seu germà era l’entrenador d’una escola de futbol. Viatjava amb 26 nens. A tots ells l’oceà els engolí el futur. 10 anys després de la catàstrofe, el paquebot continua a una vintena de metres de profunditat i la majoria de cossos no han estat recuperats. Jean m’explica que s’han anunciat diferents projectes amb ajuda internacional per recuperar el casc, però res no s’ha fet. Tot sembla bloquejat.

A Dakar, l’Abdourahman Tine dirigeix un parvulari. Aquest avi va perdre el seu germà just abans de doctorar-se en Dret. Té una agenda treballada. Tine s’ha dedicat a localitzar tots els orfes de la catàstrofe de la banlieue de Dakar. Una feinada en uns carrers plens de sorra, amb poques indicacions i a l’època, sense telèfons mòbils. Una missió encomanada pel prefecte de la zona però per la qual, assegura que no ha rebut un cèntim. M’explica que la majoria de les famílies de les víctimes van acceptar uns 15.000 euros de compensació econòmica el 2003. “Les viudes amb els fills que han aconseguit comprar una casa se’n ensurten. La resta, que estan de lloguer, no.” Sota el govern de Wade, el 2002, es va redactar una llei que prometia que l’Estat es feia càrrec de les despeses d’alimentació, escolarització i salut dels orfes. Només un mes abans de les darreres eleccions, es van aplicar parcialment. A casa dels Diedhou, 9 anys i mig de l’accident, únicament el cadet de 13 anys rep uns 30 € al mes. Les tres germanes grans, majors de 18 anys no han tocat ni cinc cèntims. Mimi Dhiedou reconeix que per ella “l’última esperança s’ha esfumat. He hagut de deixar els estudis per ajudar la mare.”

Entre els passatgers n’hi havia de 21 nacionalitats. I entre els europeus que van morir, n’hi havia de francesos, holandesos, noruecs i 5 amb passaport espanyol. Des del 2003 l’associació francesa de víctimes del “Joola” ha continuat una llarga investigació. L’avi Tine no acaba d’aclarir-me els entrellats del complicat procés judicial a Europa. Però si algun dia arriba a trobar la resposta als molts interrogants que planen sobre la catàstrofe que ha marcat la seva vida, segurament trobarà la pau.

Etiquetes: , , , , , , ,
Publicat a General | 1 comentari »

  2. 1
  3. 2
  4. 3