Entrades amb l'etiqueta ‘ciutat’

Modou: el circ com futur

dimarts , 5/11/2013
Foto d’en Carles Carabi
 

En Modou arriba tard a la cita. Guarda els patins en línia atrotinats en una motxilla abans de pujar les escales de la sala d’assajos. Em saluda a mi i al Carles, un bon amic i millor fotògraf que esta aquests dies a Dakar. L’assaig de 4 hores de l’única troupe de teatre del Senegal ha començat fa uns minuts. Una dotzena de joves fan malabars, fan rodar el monocicle i preparen les anelles en una antiga fàbrica de galetes al centre de la ciutat.

En Modou va néixer a Gàmbia fa 27 anys i és el líder de “SenCirk“. “El circ és el que m’agrada al món!” m’assegura mentre comença els estiraments. La companyia és el seu projecte vital després de, com d’altres camarades, haver malviscut als carrers de la capital. Modou va escapar-se amb 13 anys d’una escola corànica a l’interior de Gàmbia perquè un company més gran el maltractava. Com milers de nens d’Àfrica occidental, es va dirigir tot sol a Dakar. “Sempre m’havien dit a casa que teníem una tieta a Dakar.” Evidentment, no la va trobar.

 Al Senegal hi ha, segons diferents ONGs, uns 50.000 nens “talibés” de 3 a 14 anys que viuen lluny dels pares i de les aules i passen la major part del seu temps demanant almoina als carrers de pobles i ciutats. Suposadament els nens aprenen a recitar l’alcorà en àrab sota les ordres d’un mestre o “marabout”. Aquest està a càrrec de la seva formació i s’assegura habituar-los a la “vida dura” per preparar-los un cop haguin abandonat les “escoles coràniques”. En realitat, tot i algunes honroses excepcions, les coses s’allunyen de l’ideal educatiu: els nens viuen en males condicions i són explotats pels seus mestres. Els “talibés” demanant almoina a tota hora són tan habituals als ulls dels seus compatriotes, que han esdevingut un gran problema invisible. Al Senegal pocs en parlen i ningú aixeca la veu contra aquesta mala interpretació de l’Islam.

Modou perdut, sense formació, va deambular unes setmanes pel centre de Dakar. Les portes obertes del centre d’acollida “L’empire des enfants” on els nens jugaven a bàsquet li van cridar l’atenció. Els responsables del centre, avui ple a vessar, que acull avui a 174 nens, el van adoptar. Anta Mbow, una dona elegant a la seixantena, dirigeix aquest l’imperi, un dels 6 centres d’acollida a Dakar i banlieue. El centre funciona gràcies a donacions i amb una subvenció de l’estat senegalès. Pioner, coordinat amb els serveis socials, amb les emergències el centre busca els pares dels nens que deambulen i que demanen ajuda. “Mai no donem un nen a un mestre corànic tot i que el vinguin a reclamar. Busquem els pares i la família pròxima siguin on siguin i intentem trobar solucions.”

Durant el dia, els nens que fan estades llargues, van a les escoles més pròximes. La tarda al centre és per fer-hi tallers: bàsquet, patins, teatre i circ. Anta m’ho explica al pati del centre  mentre una desenes de nens assagen una obra de teatre. “El circ aporta, més enllà de la tècnica, un esperit de grup i de superació personal. Cal repetir milers de vegades els exercicis per arribar a fer-los bé.” Modou va beneficiar d’una formació en circ per una ONG sueca. Funcionava tant bé, que el van enviar al nord d’Europa per a continuar la formació. “Modou és un model per als nens del centre. Avui torna el que li hem donat aquí durant 5 anys” m’assegura orgullosa la senyora Mbow.

El circ és sempre un joc, juguem sempre. Clar que havia d’enganxar a nois com aquests!” m’explica el manager Olivier Guillochon, mentre el Carles organitza els joves per a fer les fotografies. Cinc anys després d’arrancar el projecte, Modou i els seus companys es financen fent classes de malabars a centres d’acollida, a 3 hospitals i a una escola privada. “Cal que fem d’aquest projecte i de la passió un projecte sostenible a llarg termini.”

El passat mes de Juny una col·laboració amb el Cirque Electrique parisí, els ha posat sota els focus. 3000 persones van assistir als 3 espectacles d’entrada gratuïta al Gran Teatre (de construcció xinesa) “Això ens dóna energia per anar més lluny, per saber que ens podem construir un futur” em deia Modou entre bambolines. Propera parada a Paris a partir del 6 de Desembre, després d’actuar a Conakry, Ziguinchor i Banjul.

Aigua!

diumenge, 29/09/2013

 

“Fa 15 dies que no tenim aigua!” em criden desenes de dones del barri de Parcelles, al nord de la ciutat. Nens, nenes, dones i criades tenen posades en filera centenars de cubells, palanganes, bidons i garrafes buides esperant el seu torn per omplir-les. La capital de Senegal, ciutat habituada a talls tan d’electricitat com de subministrament d’aigua, pateix una penúria d’aigua severa. Fa dues setmanes, una pana important de l’únic aprovisonament a 200 quilòmetres de l’aglomeració urbana ha alterat el ritme a tothom.

“No podem anar a treballar, no podem rentar-nos i les cases estan brutes” es queixa un veí nigerià mentres em fa pujar al seu pis per ensenyar-m’ho. A la cuina s’amunteguen piles de plats bruts i l’oloreta arriba fins al replà. Però els dakarois s’organitzen. En alguns barris i mercats ja aprovitàven l’aigua del mantell frèatic. Fora del control sanitari i pecuniari de la SDE, la companyia de l’aigua, hi ha gent que utilitzava regularment el líquid que circula al subsòl d’una manera habitual.

“Gratuitament!” em repeteix Mamadou mentre organitza l’entrada al pati de casa seva. “Hem donat accès al pati des de fa una desena de dies. Ningú cotitza res, però ho hem limitat a un bidó per persona.” Una fila de sorolloses dones s’agrupen a partir de les 7h del matí a la porta d’aquest baixos del barri de Yoff. L’escena es repeteix infinitament a tota la ciutat. En un altre cantonada del mateix barri, trobo uns operaris de la companyia de l’aigua cavant enmig del carrer. Amb cares de poc amics em diuen que “ho fem per ajudar als veïns”. Ningú els ha autoritzat, però estan cavant  fins accedir a la canonada  i poder instal·lar-hi una tub  i una aixeta.

I els centres sanitaris? “L’Estat ens ha posat al servei els bombers. Tenim un dipòsit de reserva i vénen a omplir-lo cada dos dies amb un camió. Oi que està net?” m’explica Anta, metge en cap d’un centre de salut. Em recorda els perills d’utilizar aigues no controlades que fàcilment es poden barrejar amb les fosses assèptiques de les cases. Les pastilles per potabilitzar l’aigua també s’han acabat a les farmàcies. Els més atrevits criden als veïns a alguns metres de les ones com si haguessin trobat or entre la sorra. A la platja de Camberène hi ha aigua dolça a pocs metres de terra. “No és salada i té bon color. Per rentar-nos ja ens va bé, però jo no aconsello a ningú de veure-la.” m’explica Ndoye, un jove musculat pala en mà.

El temor a epidèmies creix. Les altes temperatures d’aquesta època, el descontrol sanitari d’aquestes aigües freàtiques pot posar malalt a més d’un.  “Esperem recuperar la normalitat en alguns dies”, deia la flamant primera ministre ja fa 10 dies mentre recomanava a les families de fer provisions. D’altra banda, el president Macky Sall, s’afanava a tornar més aviat del previst d’un viatge als Estats Units per calmar els ànims i els esperits més incendiaris. (Des)esperem doncs per veure un rajolí d’aigua sortir de les aixetes ben aviat, sinó, aquesta aglomeració de 3 milions de persones (pacients i bastant organitzats!) semblarà ben aviat un gruyère.

Coulibaby: l’última foto

dissabte, 10/09/2011

Els últims 25 anys d’aquest home a la seixantena han estat lligats a una porteria. Coulibaly treballava com a porter d’un dels edificis més grans de Plaça de l’Independència al centre de Dakar. Feia torn de matí i dues nits al mes durant els cap de setmana. Aquest tipus cridaner, divertit, amb un xiulet a la boca i un uniforme ple de descosits, organitzava les motos i els venedors ambulants que molestàven l’entrada dels veïns. Coulibaly era un musulmà practicant, amb  dues dones i vuit criatures a la banlieue de Dakar. L’he creuat quatre o cinc dies a la setmana durant els últims dos anys. Alguns cafès al carrer, algunes cigarretes mentres xerràvem de la vida i un viatge amb scooter fins a l’estació de bus Lat Dior.

El passat Maig, li vaig prometre un retrat. Unes setmanes més tard, li vaig unes quantes fotos. No vaig tenir temps a donar-li les ampliacions. Va morir sobtàdament tres dies després d’immortalitzar-lo. Les fotos ampliades van acabar al menjador de la seva familia a Pikine i en aquest blog.