Entrades amb l'etiqueta ‘Guinea Bissau’

Guinea Bissau: Eleccions per canviar el rumb?

dilluns, 14/04/2014

El mateix cap de setmana que el món mira a les eleccions índies, on més de 800 milions d’electors escullen el seu futur, un petit país de l’Àfrica de l’Oest fa el mateix exercici. A Guinea Bissau voten únicament 776.000 persones i la cita és una nova esperança per a passar la pàgina dels cops d’Estat viscuts i poder refer el camí per uns ciutadans que n’estan farts. De nou, cal trobar el primer president que (amb el permís dels militars) sigui capaç d’acabar el seu mandat.


La campanya és una festa!

Simpatitzants dels 13 candidats a la presidència del país es fonen a la capital, Bissau. Pancartes, camions amb enormes altaveus, grups de percussió de tots els colors polítics es barregen a la plaça dels Herois. Esgrimeixen eslògans alegrement i a ningú se li passa pel cap llençar-se pedres ni insultar-se quan es creua amb els grups rivals. Pocs policies vigilen els carrers i sorprèn el bon rotllo que hi ha entre uns i altres. Guinea Bissau compta amb una mica més 1 milió i mig d’habitants. És com una escala de veïns, on tothom es coneix i l’amic taxista Abdoulaye Diallo (vagi on vagi sempre hi ha un Diallo, membre de l’ètnia preul aprop) em diu que l’ambient és semblant al Carnaval del passat Febrer.

Unes eleccions precedides de mala reputació

Bissau pateix una inestabilitat crònica: ha sofert 9 cops o intents de cop d’Estat des de la independència de Portugal el 1974. Les últimes eleccions presidencials i legislatives van celebrar-se el Febrer de 2012 i el mes de Març, un putx del general Antonio Indjai instal·lava de nou els militars al carrer i enviava al president a l’exil. Des d’aleshores, Nacions Unides, Unió Europea i la Cédéao (la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica de l’Oest, que agrupa 15 Estats) han fet tot el possible per organitzar un cens electoral, convèncer als putxistes i recomençar el procés. Els Europeus hem contribuit en 2 milions d’Euros per ajudar a preparar les eleccions. Per aquesta ocasió, hi ha desplaçats més de 600 observadors internacionals, gairebé 1 per cada 10.000 electors. A la capital no hi ha llits disponibles. Observadors d’arreu del planeta, vinguts de Nova Zelanda o del Timor fan viure al sector hoteler almenys una setmana.

La tentació dels càrtels colombians

“Tenim un exèrcit hereu de la guerra de la independència, un exèrcit de guerrillers, que no responen a les necessitats actuals” explica Pablo Nunes, un candidat a la presidència no afiliat a cap partit. “Si sóc escollit caldrà fer una reforma, però els ho haurem d’explicar bé que això no serà un acomiadament massiu.” El nucli dur de l’exèrcit, apenes 60 militars, controlen el país. Bubo Na Tchuto, cap de l’Estat Major de la Marina i ferm aliat de l’actual putxista, va ser arrestat per l’agència antidroga nord-americana. L’abril del 2013 una silenciosa operació en aigües internacionals el va portar als Estats Units on segueix arrestat.

Bissau, és des de fa desenes d’anys, camí de la cocaïna llatinoamericana. Per avió o vaixell arriva a l’arxipèlag de Bijagos i remunta l’Àfrica de l’Oest per arrivar a Europa. L’orografia, les nombroses fronteres, la corrupció i la manca de mitjans dificulten la vigilància. Més enllà de les dificultats, el desordre és negoci per a uns quants escollits. Quin funcionari o militar de magre salari pot resistir-se als milers de dòlars proposats a canvi de deixar fer, tancar els ulls o facilitar l’ús del seu territori per aquest càrtels?

De latinos, aquests dies no n’he vist ni un a la capital. Evidentment, no és el moment per treure el cap.

Cinc dies per comptar els vots

Els resultats no seran oficials fins el proper divendres. “No són les eleccions el problema. Els que sempre fan els cops d’Estat, esperen a la proclamació de resultats” m’explica una senyora a la cinquantena a les cues d’un centre electoral el diumenge. “Si hi ha problemes, esperaran que la presència internacional s’esvaeixi. El país esta en un forat, cal que en sortim.” Entre els favorits, Vaz, Incada o Nabiam. Aquest últim, de moment, compta amb les simpatíes de l’exèrcit. Si cap d’ells no arriva a una majoria absoluta, hauran de jugar a les aliances i embarcar-se en una segona volta. Això sí, esperant que els militars, no donin de nou un cop de puny sobre la taula i facin saltar de nou totes les fitxes del tauler.

 

 

 

L’independència de Casamance: 15.000 refugiats

divendres, 12/10/2012

Al sud de Senegal, hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a les principals carreteres, l’ús de mines antipersones han perpetuat el conflicte en un territori ple de riqueses naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.

“No puc tornar a casa. Jo no puc tornar al poble on vaig créixer. A Sandiaba Manjak, no hi queda ningú.” Issa Ndiaye, que treballa per una ONG al nord de Guinea Bissau, és un dels desplaçats per aquest vell conflicte. Com ell, segons l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) n’hi ha més de 7000 a Guinea Bissau i més de 8000 a Gàmbia. En diferents períodes, per diferents motius, tots ells van haver de marxar de Senegal i establir-se als països veïns.

Els desplaçats del conflicte de Casamance no s’han amuntegat mai en camps de refugiats, sinó que han canviat d’emplaçament a mida que la situació evolucionava. Com la família d’Issa. “L’any 76, un campament militar de l’exèrcit senegalès es va instal·lar a Sandiaba Manjak i el poble va passar a ser un objectiu pels guerrillers. Poc a poc, la inseguretat, la por als saquejos, van fer fugir als veïns. La meva família va optar per instal·lar-se a l’altre costat de la frontera molt més tard, l’any 91. El meu pare va ser torturat per l’exèrcit. Buscaven còmplices entre els pocs veïns que quedaven i es van equivocar.” Era la gota que va fer vessar el got i van acabar a Sao Domingo, el primer poble a la frontera nord de Guinea Bissau.

Issa, amb qui comparteixo edat, va estudiar a la facultat d’Història de Dakar. Avui ha deixat l’oficina a Sao Domingo, per acompanyar-me a trobar d’altres refugiats d’aquest conflicte. Pugem a una de les atrotinades furgonetes “Ebro” entatxonades de veïns que van i vénen per vendre fruites i verdures a la capital comarcal. És l’estació de les pluges i la pista forestal que travessa la regió de Cacheu està ben enfangada. No tinc gaire clar si acabarem el trajecte sencers.

Ndiaye m’explica que l’opció natural per la majoria és instal·lar-se als pobles més pròxims a l’altre costat de la frontera amb l’esperança de tornar a casa. “La frontera és molt porosa. Els refugiats del conflicte s’uneixen a d’altres refugiats que van fer el camí a l’inversa els anys 60. Fugien de la violència de la guerra d’independència de Bissau.”

Nhambalan, és un petit poblet de Guinea-Bissau a molts pocs quilòmetres de la frontera. Aquí es viu en harmonia amb la natura… o no s’hi viu! Una trentena de cases amb una ample base circular d’argila coronades per un barret de palla s’amaguen entre arbres colossals. Les cases són simples, fresques i resistents a la temporada de pluges. No hi ha accés a l’electricitat, ni a la xarxa d’aigua i la senyal al telèfon mòbil apareix i desapareix. Uns nens corren amunt i avall amb arcs i fletxes, mentre les mares preparen el dinar. Cabres, gallines i porcs campen amunt i avall buscant amb què omplir l’estómac. Avui, sota un immens baobab, els joves s’han reunit per parlar dels preparatius de la cerimònia de la circumcisió.

Idíl·lic. Aquest és un llogarret multiètnic que a partir dels anys 90 va absorbir una petita part dels refugiats del conflicte de Casamance. Jonàs Baldé, assegut a un porxo, m’ensenya la carta de refugiat, que segons ell, ja no li dóna dret a res. “Ens han abandonat aquí. Abans l’ACNUR ens portava sacs d’arròs. Fa anys que no els hem vist.” Vidu des de fa pocs mesos, gronxa un nadó sense gaire paciència. Ha enviat els dos altres fills més grans a estudiar amb familiars a Casamance. “Prefereixo que rebin educació en francès que en portuguès! Aquí no hi ha res a fer.”

Una altra veïna m’explica el calvari per accedir a un centre de salut per la seva mare, amb dificultats visuals. Issa però, m’assegura que el gran problema és l’accès a la terra. Els nouvinguts no tenen terra i si arriben a algun acord amb els autòctons, els hi cedeixen els espais menys productius. Això crea tensió. Al cap d’un temps, molts opten per buscar una nova destinació o tornar als orígens, si poden.

Tot i això, diferents programes del govern senegalès han permès l’esperat retorn a molts d’ells. Amb la implicació d’ONGs com Handicap Internacional, moltes zones de la Casamance són lliures de mines i la seguretat ha estat restablerta. Les mines antipersones han fet oficialment prop de 800 víctimes, 560 d’elles civils i 168 morts des de 1982. Plantades indiscriminadament per ambdós bàndols, el seu preu rondava els 5 dòlars al mercat negre de Bissau. Un preu molt baix per perenitzar el conflicte en aquest territori.

Issa però, creua la frontera sense problemes ja sigui per feina o per visitar familiars. “Jo crec que avui les coses han canviat. La majoria de població s’ha adonat que aquest conflicte ha durat massa. Avui no tenim la por que teníem fa 15 anys.” Una mediació de la comunitat de Sant Egido ha estat sol·licitada pels guerrillers. La implicació d’aquest grup de mediadors que ha actuat amb èxit a Moçambic, Algèria o Libèria és vist amb bons ulls per aquest jove refugiat que s’ha adaptat a la situació i sense oblidar el passat, mira el futur amb optimisme.