Entrades amb l'etiqueta ‘Guinea Conakry’

L’Ebola: pànic a l’Àfrica de l’Oest

divendres, 28/03/2014

La notícia m’enganxa treballant a la frontera de Mali amb Mauritània. L’estranya malaltia que va matar misteriosament a tots els passatgers que compartien un taxi a l’extrem sud de Guinea és l’Ebola. L’avió d’Air Mauritanie que m’havia de retornar al Senegal i continuar a Guinea Conakry decideix no seguir el viatge. S’aturarà a Dakar tot i les protestes d’una desena de viatgers. Ha sonat l’alarma, el pànic es comença a estendre i els països veïns comencen a prendre mesures.


Per primera vegada a l’Àfrica Occidental

És el desè brot d’Ebola a l’Àfrica, però el primer a l’oest del continent. Aquest virus poc conegut és transmès per algunes espècies de ratpenats. El virus ataca també d’altres mamífers com ximpancès, cérvols o eriçons, que com els mamífers alats, són àpat habitual d’algunes ètnies de la selva de Guinea, Sierra Leona i Costa d’Ivori.

L’Ebola es pot contagiar ràpidament per la saliva, la sang o la suor. El període d’incubació és d’entre 10 i 20 dies, no hi ha vacuna coneguda i és altament letal. Entre el 60 i 95 %  dels casos diagnosticats acaben amb la mort. De moment, al sud de la Guinea s’han detectat 88 casos, 63 letals. L’epidèmia també ha causat 5 morts a Libèria i un a Sierra Leona. El ball de xifres de malalts, suposats casos de contaminació i morts comença a augmentar i a reflectir-se als mitjans de tot el món. L’alarma també ha creuat l’Atlàntic. Al Canadà, un ciutadà procedent de Sierra Leona, després d’estar en observació, està lliure de sospita de contaminació d’Ebola.

Un responsable del servei Humanitari de l’Unió Europea (ECHO) em va explicar que normalment els brots d’aquest virus mortal apareixen en zones rurals remotes. Per evitar contagis, es posen en quarantena durant setmanes o mesos zones senceres. Com que també hi ha casos a Sierra Leona i Libèria els serveis de l’Organització Mundial de la Salut i les ONGs sobre el terreny intentaran atacar el virus des dels tres costats de la frontera.

Un cordó de seguretat i la necessitat de canviar hàbits sanitaris

L’amic Thierno, periodista i director del diari “Le Lynx” de Conakry, em respon al telèfon des de la capital. M’explica que s’ha muntat un cinturó de seguretat a les províncies del sud. A la capital, ningú no gosa viatjar-hi. L’exèrcit col·labora amb els equips de les ONGs i s’han muntat centres d’aillament per malalts sospitosos a vàries ciutats. “El ministeri de Salut no ens han donat instruccions especials, només seguir les normes comuns d’higiene i evitar menjar carn de la selva. Ratpenats, micos, cérvols… Però nosaltres no en mengem a la capital.”

Ja feia una setmana que la febre havia matat a desenes de persones, però els habitants de les regions de la Guinea Forestal, acudien primer a la medicina tradicional per trobar-hi una explicació. Poc personal mèdic, poc preparat i amb poca informació sobre el virus ha endarrerit la reacció. Ha calgut enviar provetes a Lió, França, per comprovar les sospites. Metges Sense Fronteres que ja estaven presents al país, han reforçat ràpidament el seu equip i material tècnic.

“Però molts més hàbits hauran de canviar” m’explica Thierno.“El virus es transmet fins i tot després de la mort d’un malalt.” Thierno m’explica que els funerals i les vetlles dels difunts, on tradicionalment familiars i veïns acudeixen en massa, són un risc de contaminació i el personal sanitari cal que abordi el tema adequadament amb el risc de ferir sensibilitats.

Inquietud a la capital guineana

A Guinea, però, tot apunta que hi haurà dificultats serioses per controlar la contaminació. Ahir al vespre el Ministeri de Salut va confirmar 4 casos en un hospital de la capital que ja estan aillats. Conakry compta amb gairebé 3 milions d’habitants i no és precisament l’ordre, la bona organització i la neteja el que regna a la ciutat. “La gent té por”, m’explica Thierno. “Algunes persones han començat a portar màscara de protecció, però són molt poques. Fa mesos vam viure una epidèmia de còlera, però aquesta, desperta més temor. A part dels expatriats europeus, ningú pensa en abandonar ni la capital ni el país.” Però la salut de Guinea no inquieta només als seus habitants. Fronterer amb 6 Estats diferents, gairebé tots els veïns han anunciat mesures sanitàries.

Els veïns comencen a prendre mesures

A les províncies del sud del Senegal ja s’han prohibit els “louma”, els mercats setmanals. A ciutats com Kédougou, els mercats són la cita per venedors, clients i animals vinguts dels dos costats de la frontera. Un risc que el govern senegalès vol evitar. El ministeri de Salut s’apunta així a algunes mesures que també han anunciat els seus homòlegs de Mali i Costa d’Ivori. Els responsables dels petits ambulatoris del país reben informació sobre com detectar els símptomes de la malaltia i com evitar-ne el contagi. D’altres països més desorganitzats, com Guinea Bissau, de moment es desconeix com s’ho faran.

Guinea compta amb un sistema de salut absolutament desastrós. Les seves fronteres poroses faciliten el passatge de gent i mercaderies. La situació econòmica i social del país obliga a milers de guineans a tenir un peu als països limítrofs i a deplaçar-se sovint. També a Dakar. El neguit comença a estendre’s entre la nombrosa diàspora guineana que creua els dits mentres escolten enganxats a la ràdio com el ball de xifres augmenta hora a hora.

 

 

 

De Guinea Conakry a la Haia a la recerca de Justícia

divendres, 14/06/2013

El 2009 a la capital de Guinea Conakry, una manifestació autoritzada va ser reprimida feroçment pels militars aleshores al poder. Policies, gendarmes i militars van permetre l’entrada a l’estadi “28 de Setembre” a milers de manifestants a les 11 del matí. Un cop dins, la repressió a cop de fusell, matxet i baioneta van causar 157 morts, centenars de ferits i gairebé 90 desapareguts. A plena llum del dia, més de 130 dones van ser víctimes de violència sexual i mutilacions genitals.  

Un informe de Nacions Unides va qualificar els fets de crim contra la Humanitat. Aquestes últimes setmanes he acompanyat a una delegació guineana des de l’Àfrica de l’Oest a la seu del Cort Penal Internacional, a la Haia.

De Conakry a la Haia

“Em pots fer una foto, sis plau?” em demanava el periodista i director del diari satíric “Le Lynx” davant del Palau de la Pau a la capital dels Països Baixos. El guineà Thierno Diallo porta tota la vida lluitant pels drets de l’Home i la llibertat d’expressió a l’Àfrica Occidental. Juntament amb dos advocats i la presidenta d’una associació de víctimes han visitat la seu de la Cort Penal Internacional. Serè i mesurat, surt una mica decebut dels 3 dies de formació i d’intercanvi d’informació. “Ens hem topat amb la realitat. Pensàvem que la CPI era la solució als nostres problemes i ens han dirigit de nou al nostre sistema judicial. Caldrà seguir fent pressió perquè la Justícia avanci a Guinea… Quantes vegades caldrà venir aquí?”

Diallo i l’equip de l’Organització Guineana dels Drets de l’Home (l’OGDH) han rebut una formació sobre protecció de testimonis i sobre el funcionament de la justícia internacional. Han pogut assistir al judici del congolès Jean-Pierre Bemba i han intercanviat informació sobre les investigacions que el fiscal de la CPI porta des del 2010 sobre la massacre de l’estadi.

Per primera vegada, en aquest oblidat país d’Àfrica Occidental, una organització no governamental (l’OGDH) i les associacions de víctimes són acusació directe en un procés judicial. 13 advocats guineans amb l’ajuda d’un francès interroguen, documenten, protegeixen a les víctimes i fan pressió als jutges per trobar la llum en l’afer de l’estadi.

Gràcies a aquesta pressió, des del 2010, la trista història de l’estadi interessa a la Justícia internacional. Hi ha una investigació oberta i 7 desplaçaments sobre el terreny. Però els responsables de la CPI asseguren que el dossier esta encara en fase preliminar, i ara per ara, poques accions es prendran. La justícia internacional coopera amb la justícia guineana i a la Haia estan convençuts que el sistema jurídic local ha començat un veritable procés i que no és el moment per actuar. “Caldrà canviar d’estratègia. Cal que seguim lluitant per resoldre el nostre cas al nostre país” em diu convençut Thierno.

Una Justícia hereva de 50 anys de règims militars

Poc interès desperta aquest fantàstic país on tot esta per fer. El segon productor de bauxita al món i important font de diamants i or,  la lluita contra la impunitat esta sobre la taula. Si aquest dossier prospera, podria servir d’exemple i obrir altres processos més antics. Però hi ha poques esperances entre el grup de guineans. “A Guinea ningú fa el que ha de fer. Els textos són bons, però no s’apliquen. La Justícia esta al servei de la política” m’explicava Hamidou Barry, un dels advocats en un trajecte en tren de la Haia a Brussel·les.

Guinea Conakry va obtenir la independència de França fa 55 anys. Des d’un inici va rebutjar alinear-se com la majoria d’ex-colònies al costat de la metròpolis. El país va caure sota repressius règims militars durant més de 50 anys… fins que unes primeres i tenses eleccions van posar les bases al sistema democràtic l’octubre 2010. Un sistema democràtic fràgil, imperfecte, corrupte i hereu de 5 dècades d’impunitat sobre les forces de l’ordre. Polítics i societat civil han d’enfrontar-se a una trista tradició que ha permès als homes armats a arrestar, torturar, violar, executar, enterrar i fins i tot penjar públicament als sospitosos d’alguna cosa.

3 anys i mig després, un sol policia a la presó

Tot i que hi ha 7 imputats pel dossier de la massacre a l’estadi, han calgut 3 anys i mig perque algú vagui a la presó. Una víctima ha sigut capaç de reconèixer a un dels seus tres violadors amb nom i cognoms. Un policia està des d’inicis de Maig tancat a la presó de la capital.

“Ara dormo tranquil·la” m’explica sota l’anonimat la víctima que ha denunciat en una habitació d’hotel a Conakry. Aquesta dona a la cinquantena tem les represàlies dels companys del denunciat. “Espero que la Justícia sancioni els autors. Perquè tothom sàpiga que les violències contra les dones no s’oblidin i els fets no es repeteixin.” La violació sexual és un tabú a Guinea. Un esforç enorme ha estat fet per ella i d’altres dones per denunciar els fets davant d’advocats i jutges. Sense cap acompanyament psicològic, la gran majoria han estat repudiades per marits i famílies i han acabat perdent feines i amics. Algunes contaminades pel VIH i d’altres han mort mesos després per no tenir accès a una atenció mèdica adient.

Però els principals responsables de la massacre segueixen sense castigar i no temen ser perseguits. L’informe de Nacions Unides apuntà al capità Moussa Dadis Camara, aleshores cap de les forces armades. Refugiat i protegit a Ouagadougou (Burkina Faso) després de que un dels seus guardes li disparés i li fes perdre un ull, no ha estat mai davant d’advocats ni jutges guineans. Com tampoc Claude Pivi. Avui responsable de la guàrdia presidencial, manté càrrec i sou i no ha donat mai la seva versió dels fets.

Noves eleccions i la violència reprèn a Conakry

La tensió augmenta aquets últims mesos a la capital guineana. L’oposició manifesta regularment per denunciar la manca de transparència a les properes eleccions legislatives que si tot va bé, s’haurien de celebrar el proper 30 de Juny. Anunciades i endarrerides 5 vegades, haurien d’haver-se realitzat abans dels 10 mesos de l’elecció del nou cap d’Estat. Només en 3 dies, entre el 22 i el 25 de Maig les autoritats asseguren que els enfrontaments entre manifestants i forces de l’ordre van causar 12 morts i 89 ferits. La població segueix amb resignació i temor la violència recurrent i el país està completament paralitzat.

Thierno m’explica que en aquest context aconseguir que el sistema de Justícia funcioni és  primordial pel futur del país. “Fins avui, les forces de l’ordre continuen disparant contra els ciutadans. Això és perquè encara no hem trobat la resposta jurídica adient contra les violacions dels Drets Humans. Tot el temps que el país segueixi sense jutjar i castigar als responsables de la massacre a l’Estadi del 28 de Setembre, Guinea seguirà atrapada en el cercle de la violència.”

Per calmar els ànims, el president Condé ha canviat el ministre de Seguretat i de Protecció Civil per un policia de professió. Però l’ambient és propici perque la salvatjada de l’estadi es pugui reproduir. Mentre l’esperança que la Justícia internacional actuï ràpidament sobre els responsables de la massacre s’esvaeix, les víctimes busquen una nova estratègia. Si realment la investigació prosperés i executants i instigadors dels fets van poc a poc a la presó, aquesta jove democràcia en construcció podria obrir un nou període de la seva Història. Sinó, aquest oblidat país de l’Àfrica de l’Oest haurà perdut una oportunitat per canviar-ne el seu rumb.

Pape, el pintor de carretons de cafè

dissabte, 23/03/2013

Als carrers de Dakar, els consumidors escullen diàriament entre una tasseta de tè, el cafè Touba o el Nescafé. Són productes ben diferents cadascun amb els seus clients habituals. Aquestes petites feines són l’ocupació diària per a milers de joves tot esperant una millor oportunitat laboral.  Imaginació al poder per embutxacar-se alguns euros cada dia.


Pape Gning és, tot i que no ho reconegui, un artista urbà. Treballa 5 dies a la setmana amb un grup de joves a la sorollosa estació de Colobane. Decora els vistosos “car rapides”, les furgonetes que permeten moure’s per la ciutat per alguns cèntims d’euro el trajecte, i de tant en tant, algú li encarrega les decoracions dels carretons de cafè. Pape pinta els carretons Nescafé en una sola tarda. Copia el logotip a mà alçada sense necessitat de permisos.

La multinacional té el seu sistema de distribució oficial: uns carretons vermells són proveïts regularment per unes motos de l’empresa. La necessitat i la demanda ha creat un circuit alternatiu o “clando” (clandestí) que opera amb tota tranquil·litat als ulls de tothom. Els clients d’en Pape, seran d’ètnia peul. Immigrats de la veïna i oblidada Guinea Conakry, per a la majoria, la venda de cafè serà la primera feineta als carrers de Dakar.

Els dibuixos d’en Pape es passejaran sobre rodes per tota la ciutat… És part del riquíssim sector informal d’un país on l’atur és del 49 % i on els joves de menys de 25 anys són el 64 % de la població. Imaginació, enginy, supervivència, necessitat, ganes de tirar endavant en aquesta ciutat de 3 milions d’habitants que fa somiar als joves amb un futur millor.